Deu dependre de la freqüència amb la que es fa una cosa. De la repetició. O de la novetat.
Jo, que per anys, vaig agafar el tren per anar a treballar cada dia a Barcelona, em feia una certa gràcia veure com, a l’andana, de tant en tant unes persones acomiadaven algú altre que agafava el tren per anar qui sap on, amb les corresponents abraçades i treia el cap per la finestra –quan als trens es podia treure el cap per la finestra i no eren presons mòbils- per a dir adéu als que restaven empetitits per la llunyania a les andanes.
Em va venir, molt viu, aquest record, quan dalt del vaixell, del “ferry”, aquest iniciava la maniobra de separació del moll de Niça: ningú acomiadava ningú.
A la panxa d’aquella mena d’edifici flotant hi havíem entrat una corrua llarguíssima de cotxes, motos, algun autocar, tota mena de vehicles, vaja. Però ningú acomiadava ningú.
Segurament que alguns passatgers anaven a Còrsega per feina, d’altres era evident que formàvem part d’aquesta classe de viatgers dita turistes, que ens diferenciàvem dels altres per estar contínuament amb la camera digital a les mans.
Ningú acomiadava ningú.
Embarcar-se, lliurar-se a la mar dalt una closca de nou –per modern, gran i poderós que pugui ser o semblar un vaixell, no deixa de ser una closca de nou a l’immensitat de les aigües- no té res d’extraordinari, sembla formar part d’una quotidianitat experimentada.
Ningú acomiada ningú.
“Déja vu”.
El vaixell avança per una mar molt tranquil·la i per una tarda que cerca el capvespre.
No es pot anar a proa, espai reservat només a la tripulació. No es pot veure el mar de cara, no es pot entomar la glopada d’humitat i salabror del mar, de la mar, quan el vaixell avança, senyalant amb el vèrtex de la proa on es vol anar.
Cal quedar-se a popa, on hi ha una piscineta, un bar i gandules,
per a veure a través d’un gran envidriat l’estela que es deixa en avançar. Recordo Machado “caminante, no hay camino, sino estelas en la mar”.
A babord i estribord, uns petits passadissos, on hi ha els bots de salvament, son els únics espais on es pot oferir la cara al vent, al costat de la barana, per bé que la visió quedi limitada.
Unes hores més tard unes espesses boires ran d’aigua deixen entreveure parcialment terra. És Còrsega. Que resta mig amagada a la boira i rera la tebior del capvespre que administra, cada minut que passa amb més gasiveria, la llum de la posta.
Som a Còrsega.
4 comentaris:
Benvingut Xiruquero. Ja et trobava a faltar. Si que ara quasi mai hi ha gent que despedeixi. Recordo quan anava amb nois i noies cap a ses Illes que tothom tirava rotllos de wc alguna serpentina i, fins i tot, pancartes a la sortida i a l'arribada. Estaves molt melancòlic
D'acord, però no us podeu imaginar com s'acomiaden dels nens i nenes quan van d'excursió amb el cole, allà sí que hi ha plenari.
Gràcies M.Antònia. Recordo jo també el que dius. Era tota una festa. Potser és que ho hem banalitzat tot.
Júlia, potser ens caldria a voltes una certa regressíó a la infància, no trobes?
Publica un comentari a l'entrada