Bar i llibre.

La tarda del dia que havia anat al penyal d’Ifach, cercàvem per Altea una llibreria on poder tenir la oportunitat de trobar quelcom d’interessant. Feina gens senzilla quan, com és el cas, s’està en una zona molt turística de costa.
No tenia gaire esperances de trobar res d’interessant.

A Barcelona, a la llibreria especialitzada que vaig buscar abans de fer el viatge no tenien res, llevat dels plànols del servei de cartografia de l’exèrcit, dels que me’n vaig endur un parell.

Preguntant a un quiosc que –com tots els de la costa- té la porta flanquejada pel Frankfurter Algemeine Zeitung i el Le Monde, per exemple, però tenia l’aspecte de tenir més cosa, em van adreçar a una botiga que probablement –qui avisa no és traïdor- estaria tancada.

Però vet aquí que, una mica més endavant, al passeig marítim, ens trobem un bar-llibreria. Bar i llibreria alhora al passeig marítim? Això ha de ser quelcom d’especial.
I tanmateix ho és. Una llibreria molt ben servida amb un bar on pots acompanyar el cafè amb un tros de pastís de taronja –deliciós- mentre mires llibres tranquil·lament.
La senyora de seguida em porta a un prestatget amb quatre o cinc llibres: “lo que vostè vol potser ho trobarà ací”. I certament ho trobo.

És un bon llibre. Molt bo. Un llibre escrit per un excursionista, Rafael Cebrián Gimeno, membre actiu del Centre Excursionista de València, periodista de professió.
“…Rafael Cebrián ha sido –y sigue siendo- un gran maestro en lo que se refiere a una especialidad muy concreta: el conocimiento de los paisajes de la Comunidad Valenciana”, ens explica el prologuista de l’obra.

Títol: Altea, Mar y Montañas.
Subtítol : Rutas excursionistas por la Marina Baixa.
Editat a Altea el 2006 per: Aitana Editorial. Conde de Altea, 10, Apartado 51. 03590 Altea.

He dit que és un llibre fet per un excursionista. En efecte, el llibre descriu tot un seguit de rutes, d’itineraris, a les serres interiors i costaneres de la comarca, però, essent una magnífica guia de les excursions, recull en cada article tot allò que reclama la mirada d’un excursionista.
A més, una excel·lent edició, amb acurats i detallats croquis i amb unes fotografies magnífiques, fan d’embolcall a uns textos que només poden sortir de la ploma d’un enamorat del país i les muntanyes.

Vam tenir ocasió –vent manava- de tornar a esmerçar temps al bar i, és clar, ho vam fer.

Ho recomano. Bar i llibre.

Plaça Valgamedios

Escrit així. Suposo que ve a ser "Válgame Dios", que convertit en nom passa a ser el de la placeta. Suposo. A Dénia. A prop de la ronda de les muralles ara inexistents.

N’he buscat alguna referència, alguna pinzellada històrica. No he sabut trobar res. I doncs, amb la ignorància d’acompanyanta em balancejo pel mar dels probables, tal vegada només possibles.
Un mar menys blau i suggerent que el que en aquell dia es veia des de l’antic castell aturonat –com gairebé tots- des del port, on motonaus esveltes venen a suggerir travessies enllà, camins d’escuma en una singladura que, sovint, només tenim al cap. Valga’m Déu!
Tal vegada un fet d’armes a un esvoranc de la muralla?
Potser la notícia d’una desgràcia marinera?
Ho van dir els moriscos expulsats?
Válgame Dios!

Invocar a Déu perquè ens deslliuri d’allò que nosaltres som incapaços de vèncer i que el nostre esglai quedi, com a monument viu, en el nom d’una plaça?
Contràriament, una gran alegria, una gran admiració que es transforma en una mena d’agraïment a Déu per la benaurança rebuda i que quedi aquesta, com a monument viu, en el nom d’una plaça?
Dissortadament, de la història col·lectiva en solen quedar en el record més fets luctuosos que feliços. Però mai se sap. Valdrà la pena, m’agradarà, tornar a dedicar una estona en mirar d’esbrinar-ne l’origen.

Aquells a qui no ens fa res dir el nom de Déu amb normalitat i amb respecte, aquells que encara tenim en les nostres dites i expressions, en la nostra parla, la presència del seu Nom, no tant sols ens hi sentim còmodes sinó que ens trobaríem minvats de capacitat expressiva si no ho féssim. Tal vegada siguem gent d’un temps i d’un país.
D’altres son del mateix país i d’un altre temps, vet aquí. Passa, però, que el país no sol ser el mateix en un altre temps.
No era, probablement, el mateix país d’aleshores i el d’ara, el que va posar nom a una plaça que es diu Valgamedios.
Valga’m Déu, quina bellesa! Dic quan soc a la Punta de l’Albir, sota les impressionants parets de mar de la Serra Gelada.
Valga’m Déu! Quan veig la columna de fum que ix de les mil hectàrees cremades dels peus i dels genolls del Puig Campana.
Valga’m Déu! quan me n’assabento de les desgràcies mortals que a Catalunya ha portat el vent.
Valga’m Déu!, quan tornem un dia abans cap a casa per a visitar el parent hospitalitzat per, sembla ser, una merda de virus.

Valgamedios.

Penyal d'Ifach

Si les ventades que hores d’ara fa m’haguessin atrapat al cim del penyal, hauria d’haver baixat arrapat a les pedres talment com una sargantana.

Contràriament, dimecres feia un dia tranquil, assolellat, de temperatura suau. Un dia magnífic.
Pujar al Penyal d’Ifach em va fer la sensació d’aquell que s’enfila al pal major del vaixell. En efecte, el penyal s’endinsa en el mar com un vaixell que posa proa a l’immensitat blava, però amb una diferència fonamental: és terra ferma que no balla al ritme de les ones.

Als seus peus, un bosc inqualificable d’edificis gegantins tapa la llengua de terra, l’istme, que com a cordó umbilical l’uneix al continent.

El camí, des del centre d’informació del parc del penyal, s’enfila per un bosquet amable fins arribar sota la paret on, per un forat, la travessa.
És una calissa blanca molt trencada. Recorda molt i molt les calisses del Garraf, germanes de costa.
Per tant amb prou mala petja com per anar amb compte, a més de trossos prou verticals i anant sol com anava.

En tot moment el corriol, a voltes evident, sovint però molt perdedor, es va enfilant pel llom del cantó de mar fins arribar al cim on hi ha un vèrtex geodèsic. Algun petit trosset fins i tot de lleugera grimpada per a animar la pujada.
L’excursió, la pujada, és un gaudi de cel, muntanya i mar. I l’estada al cim, a més d’una lliçó de geografia de la costa de la Marina, un esplai de tota mena de sentiments.

El temps que dona la ressenya de l’excursió que es fa al web de la Colla Muntanyenca del Campello és correcte. Ho vull constatar perquè no és gaire corrent: normalment es ressenyen temps molt curts fets per gent que camina sense aturar-se i, suposo, jove.
Diuen que la pujada és entre tres quarts i una hora.
Cert. Jo vaig estar una hora i vint minuts aturant-me moltes vegades a badar i fer fotografies. I és que s’ho val.

BubbleShare: Share photos - Find great Clip Art Images.

Marxem d'excursió

Sí, el Xiruquero-kumbaià, o sia jo, i la santa que l’aguanta, o sia la meva dona –o jo l’home d’ella- ens en anem a passar uns quants dies a la Marina Baixa.
Ep, cosa fina.

D’aquí a una estona acabarem de fer les maletes. Aquests darrers dies he estat recopilant informació, que només faré servir en part molt minsa, com em sol passar, però com que la preparació d’una excursió és ja començar a fruir-la, doncs no me n’he estat.
Vam estar en aquella comarca deu fer uns vint-i-vuit o trenta anys (uff.. ara toca dir allò de "com passa el temps!!), i en tinc un gran, però ja esvaït, record, de manera que tornarà a ser, sens dubte, una nova descoberta. Vulgues que no, amb trenta anys aquests ulls xiruqueros han guanyat diòptries, però també capacitat de "veure".
El primer, segur. El segon em sembla que sí.

M’he guiat molt per l’excel·lent web de la Colla Muntanyenca del Campello. "Qui coneix la terra, l’estima" diu just sota el seu nom, on hi ha un desplegable amb moltes excursions.
Curiosament no fa gaire (vegeu els seus posts de 17 de desembre i anteriors) el Muntanyenc va estar per aquelles terres i ens va obsequiar amb varies ressenyes amb la qualitat amb què ens té acostumats. No li seguiré les passes, tot i que faré ús de la seva informació, perquè el meu vol ja és més curt, per una banda, i perquè preveiem de fer les excursions tant a peu com en cotxe.

Diu que a l’hotel hi ha wifi a totes les habitacions, de manera que ens enduem el portàtil. Així podrem seguir els blocs que visitem i jo fer bullir l’olla del Xiruquero-kumbaià.

Vaig a fer la meva maleta.

Costes

No és gaire freqüent trobar ressenyes, notes, etc., sobre excursions a punts de les costes. Ni als blocs, ni als butlletins de les entitats, ni en d’altres publicacions excursionistes. A tot estirar podem llegir alguna ressenya sobre un tros del gr92, el Mediterrani, on s’hagi portat un grup a caminar, i on hi apareixerà la costa si el tram recorregut ho és.

Per això he celebrat el

post del blocTrempapics sobre la platja de Muntanyans, que inclou un enllaç molt interessant explicatiu d’aquest ric espai fins ara salvat de la voràgine constructora de la costa.

Encara que avui pugui semblar el contrari, les costes son i han estat, espais objecte de l’excursionisme com ho és qualsevol racó del País, com ho son les planes, els rius, les valls i les muntanyes.
I ho han estat per molt anys. Com es podria sinó entendre que la dèria de recórrer i conèixer el País oblidés tants quilòmetres de costa?

Tinc la meva opinió sobre el perquè ha davallat tant la presència excursionista a les costes, molt relacionada amb el capteniment excursionista en general aquests darrers anys o per ser més precís, aquest dues darreres dècades.
Penso ara, a tall de mostra, perquè em ve a la memòria gràcies al record d’alguns companys amb qui havíem coincidit, en la Agrupació Excursionista Terra i Mar, de Sabadell, que posteriorment es va fusionar per donar lloc a l’actual Unió Excursionista de Sabadell. El nom de l’Agrupació és prou precís.

I recordo, també, com moltes entitats tenien també, llogades o de propietat, casetes a les costes, especialment a la costa sud del Maresme i al Garraf. Mentre, alhora, esmerçaven esforços en construir o mantenir refugis a muntanya.
Alguna encara la conserva.

Que els joves del Trempapics hagin fet aquest post em sembla un senyal que hi ha llavor que ha caigut en terra fèrtil. I fructifica.
Ells, a l’edat que el cos els demana "guerra", que els demana esforç i reptes, orienten la seva mirada també a la costa.
Son excursionistes.

Parafrassejant.

Me’n vaig assabentar per un article de "El Ribot". Després he vist que la Blocosfera en comença a parlar abastament:
Dues línies d’autobusos de Barcelona, imitant una iniciativa anglesa, porten publicitat pagada, sembla ser, pels ateus, que diu:

" Probablemente, Dios no existe. Deja de preocuparte y disfruta la vida."

A Barcelona hi ha gent molt "guai", ja ho sabem.

Avui, excepcionalment, em vé de gust baixar a la seva altura del betum tot parafrassejant-los:

Probablement, hi ha gent disposada a tocar els collons com sigui i a qui sigui. Deixa de preocupar-te i frueix de la vida.

Amén. (I mai més ben dit)

Camina i parla.

Fred viu de sobte a les galtes,
i a les orelles fred, en sortir a la plaça.
Succedani de neu bruta escampat, sal a les escales.
I neu encara a la teulada del portal de l’església.

Baixa, baixa per les escales,
amb l’alè de nord, baixa.
Drecera vella, més escales. Fugen tres senglars.
Ara de cara mar, horitzó de plom i plata llunyana.

Per voltar per camí ample que es vol arronsar
i trencar els vidres de l’aigua glaçada.
Guspires, només guspires de tramuntana.

Encasta’t la gorra, mans a les butxaques.
Llum de dia tímida, com espantada.
Camina, camina. Camina i parla. Parla.

Un altre recer, una altra cala,
que deixes enrera, amollant amarratges,
cap a l’horitzó de plom i plata.

Vell camí. Vell camí damunt de l’aigua.
Tot cercant un altre port, tal vegada una altra platja.

Camina, parla. Que sentin també les petjades i l’onatge
I el pes suau de la motxilla.
Com si vinguessin amb nosaltres.
Com qualsevol gener, com qualsevol gener altre

.

La Surroquina.

En passar la porta em sento com a refugi. Just al davant hi ha la barra. Les taules ben repartides.

Abans d’estirar la porta m’he fixat en el rètol: "Cafè-bar Antiga Cooperativa la Surroquina". Del balcó hi penja un jou on hi ha lligat un exemplar d’aquesta pesta de papanoels enfiladissos.

Més amunt, a la façana, unes rajoles exhibeixen la inscripció "Propiedad de la Cooperativa Obrera la Surroquina Fundada el año 1909".

Tant se val que no hi havia de trobar minaires. Però vet aquí, penso, que entro al bar un parell de dies abans del 2009, o sia de l’any del centenari de la fundació d’aquella cooperativa de minaires.

Els companys s’han quedat a l’asèptic bar de l’hostal.

Jo he cercat un altre ambient. La meva dona diu que m’agraden "els bars greixosos".

En un sentit literal, per descomptat que no té raó. Però no va gaire desencaminada: m’agraden els bars "vius", amb humanitat, amb cartes i dòmino, amb carajillos i cendrers, amb algun renec escadusser i innocent. Se me’n refot si la mestressa "va de perruqueria" i m’importa molt i molt, si les mans que em porten el cafè parlen a primer cop d’ull dels milers de vegades que han fet el mateix gest.
Deixo el "desgreix" i l’asèpsia per a qui els vulgui.

Bado amb el pannell de fotografies i amb el armariet de menjador de casa portat al bar que ajuda a donar-li un caire especial, una mena de "benvingut a casa".
Crec reconèixer aquella olor de tabac com la olor dels Rössli, tant populars altre temps, que primer es venien de sotamà, als coneguts, perquè eren de contraban, després ja es venien a la barra amb normalitat, com les "vulgars" Fària, i fins que les ràzzies dels inspectors van fer pràcticament desaparèixer els Rössli.

Remenant el cafè –el bon cafè que m’han donat- se me'n va el pensament i em veig entrar amb dos companys al bar. Sí, és just en aquell racó que deixem les motxilles i en aquella cadira del davant hi estiro les cames mentre els altres van a la barra a demanar entrepà i cervesa. D'on venim, de Bruguera, de Pardines...?..
Però un "collons, per què et guardes la sota?!!" em torna a la realitat.

En sortir sé que, mentre sigui a Ogassa, aquest serà el meu bar.

Pilons, Fites, Senyals i Ninous.

Tinc un petit arxiu fotogràfic que en dic "fites i pilons" dins la carpeta El Meus Documents. Més aviat hauria de dir quatre fotografies, perquè de fet, si no son quatre, poques més n’hi ha.

Caminant per aquests móns de Déu sempre m’han cridat molt l’atenció les fites, els senyals, tot allò que serveix per a delimitar l’espai o el temps. L’espai i el temps. I m’agrada veure-les a lloc, que és on desgranen tot el seu immòbil discurs, més que no pas contemplar alguna pedra mil·liària, per exemple, en un museu.

És clar que a lloc, físicament, hi son les fites de l’espai.
En canvi, les fites del temps les hi posem nosaltres d’una manera virtual, etèria.

Son, tal vegada, el remei al mareig que ens produeix no saber on som, ni quan hi som. I per a mi, a més, el remei –gens efectiu- al mareig que em produeix el concepte d’espai-temps des que el bo de l’Albert Einstein va creure que gent com jo fórem capaços de copsar-ne clarament el sentit.

Vam anar amb uns amics a passar una fita, la del Cap d’any (perquè collons s’està estenent la moda de dir fi d’any?), a Ogassa, al Ripollès.
Pel nostre compte, s’acaba un any i en comença un altre. Vet aquí doncs que el cap d’any és una fita temporal.
En la que es fa una de les festes més estúpides que hem inventat. Això sí, jo també amb el barretet i l’espantasogres, perquè, com em va recordar un company que es devia sentir tant ridícul com jo, "allí donde fueres, haz lo que vieres". Sàvia sentència. I si no, no haver-hi anat.

Poc després que l’amo de l’hostal donés els dotze cops amb la mà de morter a una paiella, a tall de les campanades de rigor, vaig sortir a fora per a aixecar una estoneta el cul de la cadira i, sobretot, per veure la nit, aquella nit que era el final i el començament, que era la fita d’un temps.
La nit era tancada tot i que el dia havia estat prou bo. Tal vegada, penso, la boira de Serra Cavallera que jo contemplava a la tarda mentre anava lentament d’ací d’allà, s’hagués cansat i hagués decidit reposar damunt del poble.
No es veia cap estrella. Sí que lluïen les estrelletes del fils lluminosos que es posen per aquestes Festes. I què vols? M’hauria estimat més veure unes estrelles.

Vaig fer les poques passes que calen per a arribar a la Plaça Dolça i acostar-me a bocamina. Moltes mines tenen nom de dona. Més enllà de voler homenatjar alguna dama, com és el cas de la mina Dolça, em pregunto si no hi ha també un atavisme inconscient que porti a donar nom femení a lloc tant intern, tant d’entranya, com una mina. Vaig recordar també que la mina asturiana que va donar nom a la cançó, popularitzada en els Fets d’Astúries i després a la guerra del 36, era la Maria Luisa:

"nel pozu Maria Luisa

tral lara la rá, tral lará,
nel pozu Maria Luisa

tral lara la rá, tral lará,

murieron cuatro mineros

mirai, mirai Maruxina, mirai

mirai como vengo yo."

Tot son fites, tot son topalls, tot son referències, com ho és la porta de la mina, entre un mon i l’altre, entre el dins i el fora.
La fresca em feia sentir les galtes i les orelles. Tossut, buscant les estrelles, enlairant la mirada, vaig buscar el senyal inconfusible, la Fita definitiva que dona sentit a tots els espais i a tots els temps.
I des de l’inici dels temps.
I fins a la fi dels temps.