Sobrerroca

Potser li manquin uns quants metres d’alçada i segur que li sobra població als seus peus, per a ser una bona sortida d’ales delta.
El balcó de calissa s’abraona, immòbil, damunt la timba, enganxat a la fi del pla de Sobrerroca. També dit Les Planes de Sobrerroca.
A l’esquena del que s’hi acosta, unes enormes antenes de comunicacions fan d’actualitzat gegant quixotesc, visible de molts quilòmetres enllà i, per descomptat, de gairebé tot el Baix Llobregat.

Davant, un gran riu, font de vida i motor d’un tèxtil desaparegut. Un gran riu vingut a menys, el Llobregat, resta encaixonat, presoner, d’una gran xarxa de comunicacions terrestres. Anguileja davant del poble –un entre tants- que va permetre néixer, poble aquest, en el que vaig néixer jo.
I sembla recordar-m’ho picant-me l’ullet, fent-me la rateta amb la llum reflectida damunt les seves aigües, d’un sol, avui, esmorteït per la calitja.

Davant, encara alterós tot i les immenses ferides de la pedrera, el Puig d’Olorde alça la testa i amaga la part més nord de Collserola. I més a l’esquerra, el Puigmadrona la tanca cap al Vallès.

Un nano i el seu pare van sortir un dia d’aquell poble, van creuar el riu eixut, sense una gota d’aigua, amb el fang esquarterat per la set fins a l’altra banda, després de creuar, a totes dues ribes, camps de fruiters que maldaven per resistir la sequera. No és d’avui ni d’ahir la sequera. No és del temps, sinó del país, amb una diferència: avui llencem l’aigua sense manies i després li fotem la culpa al canvi climàtic.
El nano i son pare, des de casa, veien Sobrerroca. Un dia el pare li va dir, vols que hi anem?
Van traspassar els camps fins a sota la paret i prenent un corriolet eixerit van anar tirant amunt per un grau. El corriolet, embardissat, va desaparèixer i aleshores van fer una grimpada, amb esgarrinxades incloses, fins dalt el pla.

El nano ho recorda prou bé. A sota, camps i camps i al riu, una sentinella nombrosíssima d’arbres on, a l’estiu, la gent anava a prendre l’ombra els diumenges, menjar-hi la truita i posar el peus a l’aigua amb l’ordre taxativa a la canalla de no entrar-hi, que el riu juga molt males passades.

A l’extrem interior del pla de Sobrerroca, que encarem en tornar enrera per a baixar cap a Pallejà, l’imatge gairebé majestuosa de

Can Montmany blanqueja entre la verdor dels arbres.
És dijous de sortida de veterans, dia del Senyor de 19 de febrer de 2009.

En tenim gaires?

Darrerament s’han incrementat molt les plantilles, tenim molts ensenyants.

Em pregunto si tenim gaires mestres.

Ara que milers de treballadors cada dia van a l’atur, camí d’un futur ben incert, els que diuen que representen als ensenyants de l’escola pública, que tenen la feina assegurada, convoquen la enèssima vaga.

Sé que tenim molts ensenyants, però em pregunto si tenim gaires mestres.
I vull dir això: mestres.

De l’aritjol als capbreus, passant per Sant Iscle

Va ser una excursió rodona. En el sentit que va anar gairebé ratllant la perfecció.
No sé perquè –i dubto que ho sàpiga mai, tot i que la percepció m’acompanya- , un dia una excursió surt normaleta i un altre dia l’excursió esdevé un experiència interessantíssima. Fins i tot quan, en ambdues ocasions, els participants puguem ser més o menys els mateixos.

Ahir, dijous, la colla de veterans vam estar caminant per la cara nord de la serra de Collserola, a la que vam accedir pel Forat del Vent i potser va ser aquest hivern el que, deixant les seves marques al bosc, ens va predisposar a veure i sentir les coses d’una manera especial.
Aigua per tot arreu, petites torrenteres eixutes sempre i que havien pres ja la faisó de corriol, reclamen els seus orígens i exerceixen novament el seu dret de pas. Pins alts abatuts per l’esbufec violent d’Eol de dies enrera, vegetació lluent augurant un esclat de primavera prenyada d’esplendor.
Ara un aturada davant la mata d'aritjol, ara de la de galceran, ara davant la vida dels líquens arrapats a la mort de l’arbre del que només en resta un tros.

La contemplació de les falgueres bellugant suaument les palmes a ritme d’un suau ventijol… (em ve al cap la cançó:
Falgueres prop del riu,
verdegen, verdegen,
Falgueres prop del riu,
verdegen tot l’estiu…
Etc. )
La cantem.

Les campanetes de la flor del cirerer de pastor. Aquella llum que juga a traspassar el llit de núvol prims, com si el sol badallés emmandrit.
La conversa amable esdevinguda a rel de la petita lectura que es fa a les envistes de Sant Iscle de les Feixes i que deriva en la recerca i els capbreus.

La Lluna aconsella quan s’ha de sembrar, esporgar o tallar l’arbre.
El bosc diu quan una excursió ha de ser plena?

És això el que buscàven?

Aquest bloc –no cap autobús- garanteix que els imbècils, ateus o creients, existeixen.