Decidit democràticament.

Dissabte era a Vilafranca del Penedès acompanyant la meva dona que anava a una trobada.
Les onze del matí –ben a prop doncs de migdia- eren ben primaverals, però gens lluminoses: hi havia un tel de núvols que s’havia entestat en furtar-me, només en part, la pluja d’or que, altrament, hagués donat més intensitat a llums i ombres a les vinyes.

Us heu aturat alguna vegada a veure les ombres dels ceps nus en una vinya? I com els seus cossos retorçats dibuixen damunt els terrossos línies incertes, desorientades, com les que fa un infant petit quan comença a guixar el paper?
Queda poc per veure-ho. Ben aviat la verdor serà mantell damunt els ceps i les ombres canviaran de guixots a taques.

Estava embadocat mirant les vinyes, com gairebé sempre faig, per a desesperació d’alguns companys que em demostren la seva amistat suportant-me, i recordant alhora una excursió que, anys ha, vam fer travessant una part del Penedès per anar a raure als peus de Montserrat. Van quedar tips de vinyes. Sort, per a mi, que al llibre dels gustos les pàgines estan verges i cadascú les omple de faisó diversa.

A la meva esquerra una masia, ben ombrejada. Davant, un turonet, el turó de Sant Pau, on volia anar per a omplir el parell d’hores de marge abans de retrobar-me amb la dona. Sembla que sigui al seu lloc a posta, per a dir que aquella plana ha tenir un final, una solució de continuïtat.
A pocs metres d’alçada del cim, on hi ha un vèrtex geodèsic, hi ha les restes de l’ermita de Sant Pau, del XV o XVI, feta buidant la roca i que devia tenir temps enrera un cobert, com pot deduir-se dels forats que suggereixen encaixos per a les bigues. Hi ha un espai de lleure, amb una font molt i molt bonica, espai que està arranjant l’ajuntament.
El tel de núvols s’ha fet més prim, però es resisteix, tossut, a desaparèixer. Tot i així, la temperatura ha pujat i busco l’ombra per a seure.
A prop d’un colla de nois i noies d’uns quinze o setze anys, set o vuit, riallers i enjogassats, als que pregunto on és Pacs del Penedès. Uns diuen que cap aquí, d’altres que cap allà, un tercer que a mig camí d’aquí i d’allà, i s’enceta un diàleg entre ells fins que determinen que cap allà. Em volen respondre bé, ajudar-me. Sou de Vilafranca? els pregunto. Sí, son de Vilafranca.

Davallo cap a Vilafranca, sense tornar per Pacs, que no és on els nois em diuen, tot pensant en ells i en el parlament valencià: si Pacs és on democràticament han determinat els nois, perquè el parlament valencià no pot determinar que el valencià i el català son llengües diferents?.

Decisions democràtiques.

Ai Mare de Déu!

La ploma al barret.

Si hi ha una font especialment bonica al cantó nord de la serra de Collserola, aquesta és per a mí, sens dubte, la font de Can Jané.
Avui hi he tornat a passar amb els companys veterans. La fotografia és de fa exactament dos anys i onze dies, quan vam fer un recorregut parcialment semblant.

És un racó a l’obaga, al marge esquerra de la riera, més a prop de Sant Medir que no pas de Can Jané, la masia de la que rep el nom, tot i que també se’n diu font de Sant Medir.
El fet que el corriol que hi mena no sigui visible a primer cop d’ull, probablement li estalvia un excés de visites i fa que la font i els seus voltants siguin un paratge net, respectat, que pot lluir la seva extraordinària bellesa.

A pocs metres de la font, no deu fer gaire, s’hi ha produït un d’aquests episodis de lluita per la vida on el perdedor ha estat un colom boscà. A recer del marge, sota un marfull, plomes seves en donen testimoni.
I jo per què he agafat una ploma i me l’he posada al barret? No ho sé. L’espectacle de les restes del combat m’ha impressionat.
Venia amb la retina plena de l’esclatant bellesa d’un parell d’exemplars d’arç blanc que hem trobat abans de creuar la riera, un esclat primaveral, un esclat de vida que ens diu que aquesta primavera serà, comença a ser, extraordinària.
Potser el contrast entre la vida de l’arç i l’agonia del colom m’ha frapat i m’ha portat a fer el gest, potser absurd, de posar-me la ploma al barret.
De fet avui no portava la boina, ni tan sols a la motxilla, que el temps ja no me la fa necessària, al contrari, uns dies enrera ja em feia calor. De manera que la boina s’ha quedat a casa i he fet la resta de l’excursió amb la ploma al barret.
En arribar a Barcelona alguns em miraven entre encuriosits i fotetes, la qual cosa em fa pensar que la imatge del Xiruquero-kumbaià probablement tenia per a ells un punt de raresa o ridiculesa. La qual cosa, per altra banda, no em molesta gens.

Tres móns

A Tossa la tarda és dolça, suau. Em sembla més aviat tardorenca que no pas de la fi de l’hivern. La llum és clara, amable, com volgudament disposada a la posta.
El camí s’obre decidit cap al bosc, camí ample, de bona petja, que a l’esquerra, a poca distància, deixa les restes d’aquella vila romana, Turissa, que va donar origen al poble.

La pujada és suau per dins el bosc i nosaltres potser encara la hi fem més. La vegetació, rica, diversa, sembla arrencar del torrent proper, dit torrent "dels Moros", per anar guanyant alçada, una alçada modesta, sense estridències, cap a la formosa sureda.

Els troncs de les sureres estan vestits amb la seva pell gravada: ja ningú els despulla i duen la seva existència oblidats d’aquells que periòdicament els hi treien l’escorça, que ara, tenen d’altres maneres de guanyar-se la vida menys feixugues.
Els pins van envair poc a poc l’espai de les sureres, però elles encara manen en aquest espai. Algun pi, alt i formós, de capçada oberta, delerosa de captar la llum, afirma la seva presència, com fent opció a un suposat dret a la terra.

El captard és hora de cant d’ocells. Amagats a les brancades i matolls. Només una merla deixa veure el seu vol ràpid.
I el camí, a trossos amb catifa de sauló, segueix senyorejant la pujada a l’esquerra del camí del sol. A la nostra esquena la part més enlairada del massís de Cadiretes comença a daurar-se amb el roig groguenc de la posta.
Hom diria que els ocells criden la mainada a dormir, com dient-los que facin via que aviat vindrà la fosca.

Dalt la petita carena, com diu el fulletó, hi trobem el "xalet vermell", una petita construcció a tall de mostra del que devia haver estat aquell xalet. No en sabem res. Les finestres, tapiades, parlen d’un neogòtic amortitzat, tal vegada de principis del XX, que hauria donat un aire senyorívol a la propietat.

I davant, el mar. Davant l’altre món, llis, blavenc amb llenques verdoses que es reclamen d’un groc solar.
La terra és el mon proper. Em bellugo per la terra amb la ponderada seguretat del que és propi.
I el mar, avall dels espadats que imprudents s’hi aboquen, és el segon món, que m’és aliè, però proper alhora.
Aviat s’esquinçarà el vel del tercer món, el més llunyà, i ens mostrarà la nostra més radical insignificància, que el mar tant sols ha gosat apuntar: seran els ullets llunyans, inabastables, que el regne de la nit esquitxarà per damunt de terra i mar. Ullets de llum a la fosca infinita i fosca propera, immediata, al camí, a la sureda, al sotabosc.

No ens volem deixar embolcallar per la fosca i anem caminant, de retorn, cap als miradors. La llum tènue fa perdre la línia de l’horitzó damunt el mar i les boires del capvespre marí comencen a senyorejar aquella plana immensa on tal vegada, d’aquí a unes hores, uns puntets de llum ens assenyalaran el lloc dels pescadors que van a l’encesa.

No seguirem el trosset de corriol que pel camí de ronda ens portaria a la vila vella de Tossa: vet aquí que no anem calçats amb les botes i, amb la fosca i el sauló, podríem anar per terra.
Baixem de dret cap a les construccions més enlairades de la part nova del poble.
La badia, magnífica, té el perímetre marcat pels llums. Fresqueja. Se’ns obre la gana.

Anem a sopar en un dels carrers de la vila que va créixer, agosarada, fora muralles.

Ja feia tres mesos

Quan érem allà ens semblava que l’havíem portat ahir. I ja feia tres mesos que li vam portar!
Van venir alguns companys que no van poder fer-ho a la portada del pessebre i encara vam poder veure unes clapetes de neu repartides a llocs ombrívols, fins i tot a trossos de la pista que puja a Coll Roig.
L’anada la vam fer pel Malpàs, que encara tenia clapetes a molts racons, glaçada i gens fiable, però suficient per a tirar-nos-en un grapat pel cap.

La tornada, per la pista, amb el dia meravellós que ens va fer, va ser com un deixar-se anar, un magnífic passeig que ens duria fins a la taula del restaurant del santuari, on havíem quedat que hi dinaríem a les dues.

Tot i que la idea inicial era anar a recollir-lo pel febrer, la generositat de l’hivern d’enguany no ho va fer aconsellable, la qual cosa ens ha anat prou bé per a fruir d’un dia primaveral a Montgrony dels que costa oblidar. El Pedraforca encara tenia ben blanca l’enforcadura i a les parts enlairades d’Ensija també hi havia força neu.
Però els brots de tota mena de plantes i l’escalforeta amable del sol ens deien que decididament la primavera arriba, amb el teló de fons d’un cel blavíssim i calitges llunyanes a la part baixa, cap a Ripoll.
El pessebre estava gairebé sencer. Només la part de sota, és a dir, el calaixet del llibre de visites estava fet malbé. Com va apuntar un company, devia ser un cop de testa d’alguna vaca, perquè havia de ser un cop sec i els trossets i el llibre eren allà mateix, a costat d’unes mates de grèvol. També la suposada vaca va fer saltar l’àngel del damunt, el que manté el "Gloria in excelsis Deo" que, incomprensiblement, no va fer servir les ales per a tornar al seu lloc.
Potser la vaca es va acostar massa per a veure el bou del pessebre. Vés a saber.
Ara el pessebre ja l’he arranjat i aviat el portaré al centre per a deixar-lo dipositat amb els seus predecessors.
Enguany no el faré jo, sinó que el farà una parella de la colla, que ja hi està donant voltes i que, pel que sé, tindrà un aire més atlàntic que mediterrani. I també hem acordat que serà posat a lloc més adient que el d’enguany.

Pessebre 2008, capítol tancat.

Quan l’art ho és.

Quan l’art és art, i no pallassada, es poden veure obres com aquesta.

La vam veure aquest dijous passat, a La Pobla de Claramunt, quan ens disposàvem a pujar al castell.
En un espai arranjat per a seure-hi, un racó d’aquests on plau el repòs, la conversa si és el cas o simplement hom es deixa endur, per una estoneta, pel com s’escola el temps escàs.

L’avi inclina lleugerament el cap, entrades pronunciades, escoltant amatent allò que li diu la neta. Ben arreglat, em sembla sentir les paraules de l’àvia que l’hi ha fet posar-se l’americana i que, satisfeta que el seu home i la neta facin goig, ha sortit al portal a veure com comencen el passeig.
La nena té el moviment ràpid, juvenil i encuriosit recolzant-se a l’avi en un gest de comoditat i abandó que palesa també l’haver-se descalçat. Abandó i curiositat alhora. El bastó referma, dona confiança i és agafat lleugerament, gairebé amanyagat per un i altra.

Dono les gràcies a l’escultor que amb el seu gran saber fer, tant bé ens ha mostrat la seva sensibilitat i ha transformat l’impressió d’un moment en una imatge duradora.
I, sincerament, li presento excuses per no haver pres nota del seu nom.

Amb un company ens vam quedar endarrerits, fruint de l’escultòrica imatge i després vaig haver de bufar per a no distanciar-nos massa del grup en la pujada al castell de La Pobla, que molt ben arranjat contempla, amb la seva alterositat de segles, aquesta conca d’Òdena per la que vam caminar dijous.

L’art, com tot, és a la natura. Dijous era als enormes pins tombats pel vent a mig camí del castell, al turó obert als quatre vents que havia rebut la seva embranzida violenta, als ametllers esclatants de flor, als cireres –menys- també.
I l’home, que és natura, sap, a voltes, reproduir allò que de menys físic en degota. Allò que, com a cordó umbilical, ens uneix amb l’essència del Tot.
Aleshores podem fruir de l’art.

Sobrerroca (i II)

En una bona excursió, com ara la de Sobrerroca de l'altre dia, gairebé tot s'aprofita. Com el porc, que s'aprofita tot. Em sembla una injustícia, per desagraïts, que al porc li diguem porc, així, amb un so tant rotund, onomatopèic i sovint despectiu. Bé, coses del llenguatge, eina per altra banda prou mistèrica si t'hi deixes lliscar una mica. Ei, que me'n vaig de carquet, no volia parlar pas de porcs. Més aviat d'aprofitament.

A l'hora d'esmorzar, abans de la sortida, a Sant Andreu de la Barca, va venir a la conversa, entre la infusió d'herbes de la Roser, el calent de conyac del Julià i la generalitzada i generosa estesa de cafès i derivats, el tema de les barques del riu, per allò que d'antuvi sobta trobar-se a terra endins una "Barca" al nom del poble. Algú va recordar també, a terres de Lleida, el de Vilanova de la Barca. És la pregunta que va fer un dels companys.

I és que els passos de barca, atesa la gran millora de les comunicacions, en pocs anys han quedat ja sota la pàtina de la història. En pocs anys dic, perquè una cosa és el que allarga una vida individual i l'altra la col·lectiva.

Entre el garbuix de coses que em venien al pensament mentre "fèiem la poma" a Sobrerroca i em mirava el "meu" riu, em va venir el record de la primera vegada que amb la meva dona i els nens vam passar l'Ebre a Miravet, amb aquell formós R12 també damunt la barca. I no fa gaire, un parell d'anys, encara vaig poder retratar les restes gairebé calcinades de la barca que també el traspassava per Riba-Roja.
A l'Ebre els passos de barca van ser molt actius, imprescindibles, fins els anys cinquantes del segle XX, però al Llobregat van desaparèixer molt abans. La història dels dos rius és ben diferent.

Em va semblar recordar que tenia alguna cosa guardada amb els papers de casa en relació als passos de Barca al Llobregat. I ho he trobat. Es tracta de la fotografia d'un dibuix de Charles Langlois, fet cap a 1826.

Un dibuix admirable per tècnica i sensibilitat, d'un pas de barca al Llobregat a la zona d'Olesa. L'Anglois, que havia estat a Catalunya formant part de l'exèrcit francès d'ocupació, com a ajudant de camp del mariscal Gouvion Saint-Cyr, va tornar el 1826 per a dibuixar els escenaris i episodis d'aquella guerra a Catalunya, en quaranta dibuixos, que van ser recollits en un llibre, el "Voyage Pittoresque et Militaire en Espagne-Catalogne".
Vaig saber d'aquesta gran obra quan estava fent recerca en relació a un rebesavi meu, que es va casar a Molins de Rei el 1824: "Joan Dejú i Pujadas, serrador d'ofici, fill de Martorell i habitant de molts anys a Molins de Rei....", segons escriu el capellà que el va casar, el 1824, un parell d'anys abans que Langlois dibuixés, també, el Pont del Diable del seu poble nadiu.
En fi, que com tinc costum de dir, una excursió no se sap ben bé quan s'acaba. Sobretot quan, com és el meu cas, es forma part de la categoria dels remugants.