Vagarejant

Havia de cultivar, imperiosament, la meva agorafília. 

Em vaig llevar ahir amb “el mono”.

Mentre em vestia pensava en aquesta infeliç expressió del “mono”, que jo també he adoptat, encara no sé ben bé perquè. Tot i que, contràriament al “gurú” que ens van engegar un dia en un congrés de la feina, el famós mono no se m’enfila per les espatlles ni se m’asseu al cap. Tal vegada l’adopti per allò que puguem compartir, per cosinatge en les emboirades, tot i que, en segons què, em costi discernir qui és més mono.

Sí, les flors primaverals del front se m’estaven marcint i calia que les hi donés un bon alè d’obertures, d’espai. D

e manera que vaig agafar les rodes i vaig fotre el camp.

M’agrada això d’agafar les rodes, els drets d’autor de quina expressió pertanyen a un company d’acampada que vaig tenir anys ha, que és del Penedès, que feia servir sovint l’expressió, quan explicava haver anat a algun lloc, que “vaig agafar les cames i em vaig arribar a…”.

Vaig anar a raure al Bruc. Sense cap intenció precisa, vaig deixar el cotxe a l’entrada del Bruc de baix i vaig estar vagarejant d’un cantó a l’altre.

Vaig anar a ser foraster a un poble.

A badar, assegut una estona en el balconet amb dos bancs de “sinofós”, davant l’impressionant, sempre impressionant, serrat montserratí.

A sentir com n’estan d’enjogassats els ocells en aquest temps.

A donar i rebre el bon dia a aquella iaia que ha sortit a regar els testos de la finestra, a deixar-me guaitar per aquell home enfeinat de la fusteria, l’adéu-siau del qual em suggereix “ja te’n daria jo, de feina, ja…”.

A sorprendre’m de com n’estan d’avançats els ametllons i de com esclata la verdor al torrent, que sembla voler enfilar-se al pont per a tenyir-lo també amb les seves tonalitats. O potser és la llum que juga a expandir-les, a esquitxar-ho tot.

1752. La creu al damunt. La façana és vella, però neta. Al carrer de la Parròquia, com a tot el poble, la netedat és present. Fa goig. Les cases, fins i tot les noves, tenen mida humana, una expressió aquesta, que no agrada a la meva dona, que diu que totes les cases, els grans edificis també, tenen mida humana. Discrepem. 

Tenen mida humana, baixos i, a tot estirar, dos pisos.

Passo pel monument al Timbaler i pujo al Bruc de Dalt pel mig de la carretera, com un ximplet que no se n’adona del perill. No, no n’hi ha de perill, que la carretera ja fa molts anys que passa per fora i només els veïns la fan servir i l’autocar

 de La Hispano Igualadina que, en passar a prop meu, miro amb atenció per si veiés, embadocat a la finestra, la imatge perduda en el temps d’algun jove xiruquero que va descobrir les Agulles des de can Massana.

Nuvolets de cotó fluix posats amb cura en el blau, semblantment com el pintor posa els elements del bodegó que pintarà, ombregen, ara si ara no, el Montgros, els Plecs del Llibre, les Portelles. La taqueta blanca del refugi Barber em sembla un trosset de núvol caigut a la roca, com una llàgrima escadussera, no de tristor, ans d’emoció.

Es diu “La Llar” i és bar restaurant. 

M'atén una noia eixerida, em fa el cafè i amb el canvi compro un paquet. El cafè és bo i el fum del cigarret, enlairant-se davant l’eixida, s’enduu les engrunes escadusseres, com polsim als racons, que poguessin quedar del meu “mono” matinal. 

M’he empassat, amb golafreria, la meva ració d’agorafilia. Aquesta vegada, al Bruc.

Va per vostè, Manolo.

Amb gairebé total seguretat, vostè no llegirà això. Tant de bo que ho fes. M’agradaria.

Avui és una dia de transició en el temps que fa a la Cerdanya. Diuen que cap al vespre tornarà a ploure, però aquest matí ha estat un matí radiant de sol, i ara a mitja tarda, quan escric això, encara en fa, tot i que els núvols ja tapen els cims de la Tossa d’Alp, de part del Cadí i del cantó del Pic de Segre.
Ja ho ha endevinat? Sóc a Puigcerdà.
Vostè va ser-hi l’any passat. Potser encara hi és perquè vostè sigui d’aquí. Tal vegada només va venir a fer-hi la feina i ara son altres paisatges els que emmarquen el seu quefer. Sigui com sigui, vostè va voler deixar empremta i jo, el Xiruquero-kumbaià, l’he vista.

Aquest matí he baixat des de Puigcerdà cap a la capella de Sant Marc i he seguit pel costat del Segre. La capella estava solitària, tranquil·la, només les vaques del camp del costat hi posaven una mica de moviment.

Al camí de vora el riu els tolls deien a crits que havia plogut no feia gaire i els baixos dels pantalons n’han guardat el record.
El riu baixava ufanós, transparent d’aigües, i els pollancres que li fan la sentinella eren nus de fulla que, mandroses, encara no deuen gosar treure el cap per a tenyir-ho tot de verd: segur que saben el què fan, doncs tampoc he sentit, per exemple, cap puput. Per aquí la primavera ni tant sols badalla.
Però tornem al que li deia. He vist la seva marca quan pujava cap a Bolvir. Davant mateix de la font, la Font de la Vall, on m’he assegut una estona per a descansar.
En certa manera vostè m’ha fet patir. M’explico: l’any passat va ser el famós any de la sequera, que ja ningú recorda i aquell 6 de juny penso que devia ser ben feixuc, més treballant per a fer la tanca de pedra sota un cel –i un sol- que res ombrejava, com no ombreja encara.
Una feina feixuga, com la dels picapedrers de segles enrera. Com ells, que ho feien per a poder senyalar la feina feta i per tant per a poder cobrar el salari, vostè també hi ha posat la marca. Val a dir que una marca ben explícita, fins i tot generosa. Era que encara quedava un cul de ciment a la gaveta?
D’allà he pujat al trencant de la carretera de Bolvir, per on passa el Camí de Sant Jaume de Galícia, la Strata Ceretana segons anomena el Codi Calixtí, que entra per Llívia i va cap a la Seu travessant tota la vall. Jo he seguit, a l’inrevés, el camí entre Bolvir i Puigcerdà.

Manolo, vostè ha fet alguna vegada el Camí? Jo sí.
Sap? Per un moment, ni que el recorregut fos a la inversa, he provat de vestir l’ànima de pelegrí. Impossible.

El recorregut és entre cases aïllades, la majoria d’una fatxenderia i d’un luxe insultant, d’una "pijeria" obscena. Com obscena ha estat la demostració de 4x4es amunt i avall, tant de la font on vostè va treballar com en tot el camí entre la cruïlla de Bolvir i Puigcerdà.
Com que era pel juny vostè també ho devia viure, oi?
Ho va pensar Manolo? Jo també: amb diner net, només, no es fa tot allò. No ens mamem el dit.
En comptes d’esperit de pelegrí, no li diré el que em passava pel cap aquest matí quan qualsevol dels 4x4 esbufegava amb l’acceleració al meu costat. Com probablement al seu costat quan treballava a la font. No li diré perquè, no coneixent-nos com no ens coneixem, em podria prendre per mal educat. Però em quedo amb les ganes.

Sort que la bellesa de la plana, emmarcada per les muntanyes de nord i sud, em feia de bàlsam, ni que fos momentàniament.

Encantat, Manolo, d’haver-lo "conegut". Li dec un carajillo com el que, havent dinat, m’he pres a la seva salut. Va per vostè.