Proposta

L’altre dia m’ho va proposar el Q.

Diu que n’havia parlat amb el X. I que també li dirà al J.

Tots sabem que segons què s’ha acabat. O que s’està acabant ràpidament.

Es tracta d’anar a acomiadar-nos de determinades muntanyes. Les que acordem d’aquelles que per a nosaltres hagin estat especials, per un o altre motiu i que gairebé ja no estan al nostre abast. O sense el gairebé.

Aquest estiu.

Hi aniríem aquest estiu.

Pujaríem junts.

O junts ens retiraríem.

A dalt, o al punt de retirada, seria el nostre adéu, personal, a aquella muntanya.

Per molt que hi anéssim uns quants, els adéus sempre son personals. Íntims.

Miraríem aquella muntanya, allà on ens deixés arribar. I serenament, però trista, segur, li diríem adéu.

Vam quedar per parlar-ne la setmana vinent.

Tinc el cor fet un garbuix.

Soliloqui per a la fi d'un excursió (Còrsega i V)

Em queda un diari del dia 31 de maig, el “Corse Matin”. El vaig llegir mentre el ferri ens portava cap a Niça i les muntanyes ja quedaven engolides per la llunyania.

Dues notícies relacionades amb la muntanya corsa: una problemàtica relativa a uns determinats guardes de refugis apartats de la feina; i la mort a muntanya per una aturada cardíaca, d’un

quebequès de seixanta-cinc anys a la Balagne.

Em queda una postal que dibuixa esquemàticament el recorregut del GR-20 a l’illa.

Em queda una postal, també, d’un senyor damunt d’un burro, vestit com antigament. Ve a ser com si a Catalunya hagués comprat una postal d’algú amb barretina i faixa. De faixa també en porta el senyor cors de la postal.

Em queda el bitllet de tornada del trenet, de Île Rouse a Ponte Lecchia.

Em queda, és clar, el plànol de l’illa. I fulletons que em va donar un dels meus companys quan preparàvem l’anada.

Em queda un llibret de la història de Còrsega que em vaig comprar. És de la col·lecció “Que sais je?”.

I la llauna, buida, de la cervesa Pietra.

Em queden tres discs de música tradicional corsa.

Em queden aquests objectes que guardaré, si més no un temps. Em sap greu no ser més col·leccionista, fins i tot més fetitxista amb les coses. Els discs sí que probablement ocuparan prestatge per més temps.

Els objectes, com les ampolles buides de colònia, aniran perdent el perfum. I un dia deixaran de ser contenidors de records, de sensacions. Potser sí que hi quedarà encara, el dia que els torni a remenar, una llambregada de record, ràpida, fugissera, qui sap si intensa, d’una emoció en concret, d’una d’aquestes sensacions poc definibles però que sabem pròpies d’un objecte.

I un dia desapareixeran.

I a l’ordinador hi quedaran altres objectes, digitalitzats, com son les fotografies. Que n'hagi fet moltes no impedirà que es dilueixi el record. Quatre fotografies de blanc i negre em porten, encara, molt vius records. Cent fotografies en color, no em pregunteu perquè, me’n porten menys.

Quedaran vivències, imatges , emocions, arxivades en aquest desconegut disc dur que portem damunt les espatlles i que, algunes, en qualsevol moment, i sense saber perquè, seran presentades, talment com fotogrames.

Queda, per a esllanguir-se més o menys ràpidament, la majoria dels records d’aquell país precís.

I queden les emocions que em suscita, encara, la audició de la polifonia corsa.

De moment, tot això queda.

Solucions d’esquerres

En la campanya de les eleccions europees –els cartells electorals son veritables “poemes”- un partit que es diu d’esquerres “de veritat”, proposava contra la crisi, “solucions d’esquerres”.

Sembla pel resultats obtinguts que la seva proposta no va convèncer gaire, com tampoc la del seu germanet gran d’esquerres, el que governa Espanya, que no fa gaire mesos proclamava que la economia espanyola només patiria una “desacceleració”, mentre Europa i el món desenvolupat començava a prendre mides contra una profunda crisi.

I resulta que al parlament europeu hi ha més “dretes” que mai.

I dic del món desenvolupat perquè a ambdós partits, el de l’esquerra de veritat i el de l’esquerra(no de veritat?) se’ls en foten aquells “pàries de la terra” que diu l’himne “La Internacional”. Tercer món, quart món? Queda bé això, sona bé. Com allò de la sostenibilitat.

Com que, finalment, ha resultat que, ves per on, això és crisi i no “desacceleració”, que s’ha entrat en franca recessió, s’aplica una “solució” d’esquerres: increment del dèficit públic fins on calgui.

Que la senyora Angela Merkel va parlar de crisi profunda des del primer moment i va aplicar ràpidament unes altres receptes? “Buenu” és que ella és de dretes. Que l’atur a Alemanya no arriba al cinc per cent i a Espanya ja està al 18%? “Buenu”, però ella és de dretes.

Avui han sortit amb una decisió d’allò més imaginativa. Gairebé que no m’ho crec de tant imaginativa: pujar impostos.

Pujar impostos sobre les benzines i el tabac.

Aquells que com jo, de joves , havíeu tingut vel·leïtats d’esquerra, escolteu: no deien els manuals dels gurus de l’esquerra que era injust pujar els impostos indirectes?

No us sentiu malament. De fet també ens havíem cregut que un treballador de Burquina-Fasso o un minaire dels Andes eren els nostres germans en el camí de l’emancipació cap al benestar i la cultura.

A més, amb exercici de cinisme (o és sarcasme?):

“Esto, precisó Salgado, hace que a partir de ahora, y si los fabricantes deciden incorporar las revalorizaciones, la "marca más vendida de tabaco -que no identificó" pase de los 3,10 euros por cajetilla a 3,29 euros”. La Vanguardia .

“Es carregarà, per tant, sobre les gasolines i els gasoils per als cotxes particulars, que es gravaran un 2,99 cèntims més per litre. "Aquest increment d'impostos només es traslladarà al preu de venda al públic si les empreses que els distribueixen ho volen fer", ha dit Salgado.” Avui

“Amb aquest increment d'impostos, el ministeri pretén "contribuir a una economia més sostenible". "I si no baixa el consum de gasolina, contribuirem al sosteniment de les finances públiques", ha conclòs Salgado”. (del mateix article de l’Avui).

Heu llegit bé: “si los fabricantes (de tabac) deciden incorporar las revalorizaciones”. “Aquest increment d'impostos(dels carburants) només es traslladarà al preu de venda al públic si les empreses que els distribueixen ho volen fer". Si no, es que reduiran el seu marge de benefici, es de suposar “en aras del bien común”.

La senyora Salgado, “martillo de herejes fumadores” com a ministra de Sanitat, es converteix també en la Torquemada de conductors?

"I si no baixa el consum de gasolina, contribuirem al sosteniment de les finances

públiques", ha conclòs Salgado. (De l’Avui).

Sostenible i sosteniment. Si, almenys, això vulgues dir una millora per als fabricants de sostenidors, alguna cosa hi guanyaria l’economia.

De moment, el que hi guanyem és, a més de l'encariment, un insult a la inteligència.

Per a la crisi, solucions d’esquerres.

Biera i posta (Còrsega 4)

A la terrassa de la casa.

El sol ja no és fort, ha anat  a la posta, i això permet una temperatura agradable.

Encara que no s’hagués anat gaire lluny, segur que s’han fet molts revolts amb el cotxe. Cal relaxar-se. 

I en aquesta casa de Valle de Rustinu, relaxar-se és d’allò més fàcil.

Veuré la posta en companyia d’un gran descobriment gastronòmic: la “Pietra”.

.

Una llauna de mig litre, com la de la fotografia, que m' enduré a casa de record. 

Això sí, buida. Buidada en el seu moment amb lenta dedicació. 

Acompanyada per uns talls de l’embotit que la mestressa de la casa ens va deixar a la taula de la cuina com a obsequi de benvinguda.

Una bona cervesa. No n’hi prou en dir-ho així. Una excel·lent cervesa. A la castanya.

Com està escrit a l’envàs, en cors, “biera accumudàta cù a castagna”.

Una altra imatge, en l’envàs de vidre, i amb algunes explicacions addicionals es pot trobar al carretó de la cervesa.

A Catalunya tenim una excel·lent cervesa, la Moritz.

A Còrsega una excel·lent cervesa, la Pietra.

Fresqueta, sense córrer, al ritme de la posta.

La Vall d’Asco (Còrsega 3).

No seré jo qui esmeni la plana a Ratzel, que va escriure que Còrsega era “una muntanya en el mar”. Però hi diré la meva: Còrsega és un mar de muntanyes en el mar.

El primer dia que em vaig llevar i vaig sortir a la terrasa a prendre el primer cafè, em vaig quedar bocabadat. Suposava una cosa semblant per la quantitat de corbes amunt que vam fer de nit per a arribar al poblet, a Valle di Rustinu, però, per molt que havia llegit que Còrsega és muntanyosa no me n’havia fet la idea ni de lluny.

No sé com se diu la muntanya del davant, ni tantes d’altres com vam veure. Portava la cartografia necessària per anar en cotxe, atès que la excursió estava previst que així fos. Somiatruites empedreït com soc, també havia posat les botes al cotxe, potser per provar d’enganyar-me a mi mateix pensant que una coseta o altra fariem.

La casa és orientada a ponent i només girant la mirada cap a sud-oest veia l’impressionant especte, com un Montserrat més punxagut i més alt, de les agulles de Popolasca, un conjunt de tres serres d’aspecte alpí que, una rera l’altra, donàven la impressió de ser una sola serra. Les he mirades tant, les he fruides tant des de la terrassa de la casa que, ves per on, ara me n’adono que no les vaig fotografiar.

Les vam veure d’aprop. El dia que vam anar a la vall d’Asco, passant per les gorges del mateix nom que elles –les agulles de Popolasca- tanquen per llevant,  fins a l’estació d’hivern del capdamunt, punt de sortida del corriol que puja a la muntanya més alta de l’illa, el Monte Cintu, de més de 2700 metres.

Pirineu, Alps?…Còrsega!

Les paraules poden resultar sobreres. O poc precises. Per això he volgut afegir-hi imatges.

Meandre (Còrsega 2)

A Bastia, la sortida dels cotxes del vaixell es fa amb rapidesa. Amb un tres i no res som encarats a sud seguint els cartells que assenyalen Ajaccio-Aiacciu. 

Fem una prèvia: en cors es pronuncia Bastía, amb accent a la í, i s’escriu sense accent. No cal que digui que els francoparlants fan tots els acabaments aguts i que diuen “Bastià”.

En el que vagi escrivint jo posaré tots els topònims que conegui en cors: qüestió de principis.

He tingut crec que força relació amb França i amb els francesos. Sempre m’he sentit còmode amb la gent que sovint hem anomenat  gavatxos. Però la  política i manera de fer uniformitzadora que ha tingut l’estat francès ha estat un desastre per a les llengües minoritàries i un èxit sense pal·liatius per als perseverants gestors d’un dels centralismes  -en tots els aspectes- més aferrissats que ha conegut Europa. 

I per principis i per identitat, dos conceptes per a mi fonamentals encara que semblin no estar de moda,  estic amb els minoritaris.

Molt enllà ens portaria parlar de com s’ha produït en el temps aquest fenomen d’assimilació, potser un altra dia em vingui de gust parlar-ne. Dir només ara, que rebutjo de pla el caire pejoratiu instal·lat a tot el territori de l’estat francès –i el que és pitjor, assumit pels propis parlants de llengües minoritàries- que té el mot “patois”, referit a qualsevol llengua del territori francès que no sigui el propi francès. Si se’n vol més explicació es pot anar aquí.

No em va sorprendre doncs, en absolut, no sentir parlar cors, a no ser puntualment i per ignorància de la nostra presència. 

De jove, a França, em sorprenia que dues persones, per exemple a l’Aude, que parlaven occità, seguissin en francès en adonar-se de la meva presència. “I ara, segueixin parlant occità, si us plau”. Resposta: on est occitan, mais français!

O que, no fa gaire anys, a la Cerdanya francesa, en un mirador, una parella nord-catalana que estava parlant en català contestés el meu “bon dia” amb un “bon jour” i em seguissin parlant amb francès.

No, no em va sorprendre no sentir parlar cors, assumit com tenen assumit, que el que no és parla francesa és de segona o tercera divisió.

Només un parell de ràdios corses i en hores determinades, fan uns programes en llengua corsa. Exactament allò que hagués fet feliç el “progressista” senyor Guerra, que volia que TV3 fos un canal “folklòric”.

Veig que per a ser una “prèvia”, Déunidó. I és que aquest meu bloc de motxilla té poca ortodòxia expositiva.

 

Ja parlaré de la sortida de Bastia i arribada a Valle de Rustinu un altre dia.

Ningú acomiadava ningú.(Còrsega 1)

Deu dependre de la freqüència amb la que es fa una cosa. De la repetició. O de la novetat.

Jo, que per anys,  vaig agafar el tren per anar a treballar cada dia a Barcelona, em feia una certa gràcia veure com, a l’andana, de tant en tant unes persones acomiadaven algú altre que agafava el tren per anar qui sap on, amb les corresponents abraçades i treia el cap per la finestra –quan als trens es podia treure el cap per la finestra i no eren presons mòbils- per a dir adéu als que restaven empetitits per la llunyania a les andanes.

Em va venir, molt viu, aquest record, quan dalt del vaixell, del “ferry”, aquest iniciava la maniobra de separació del moll de Niça: ningú acomiadava ningú. 

A la panxa d’aquella mena d’edifici flotant hi havíem entrat una corrua llarguíssima de cotxes, motos, algun autocar, tota mena de vehicles, vaja. Però ningú acomiadava ningú.

Segurament que alguns passatgers anaven a Còrsega per feina, d’altres era evident que formàvem part d’aquesta classe de viatgers dita turistes, que ens diferenciàvem dels altres per estar contínuament amb la camera digital a les mans.

Ningú acomiadava ningú.

Embarcar-se, lliurar-se a la mar dalt una closca de nou –per modern, gran i poderós que pugui ser o semblar un vaixell, no deixa de ser una closca de nou a l’immensitat de les aigües- no té res d’extraordinari, sembla formar part d’una quotidianitat experimentada.

Ningú acomiada ningú.

“Déja vu”.

El vaixell avança per una mar molt tranquil·la i per una tarda que cerca el capvespre.

No es pot anar a proa, espai reservat només a la tripulació. No es pot veure el mar de cara, no es pot entomar la glopada d’humitat i salabror del mar, de la mar,  quan el  vaixell avança, senyalant amb el vèrtex de la proa on es vol anar.

Cal quedar-se a popa, on hi ha una piscineta, un bar i gandules, 

per a veure a través d’un gran envidriat l’estela que es deixa en avançar. Recordo Machado “caminante, no hay camino, sino estelas en la mar”.

A babord i estribord, uns petits passadissos, on hi ha els bots de salvament, son els únics espais on es pot oferir la cara al vent, al costat de la barana, per bé que la visió quedi limitada.

Unes hores més tard unes espesses boires ran d’aigua deixen entreveure parcialment terra. És Còrsega. Que resta mig amagada a la boira i rera la tebior del capvespre que administra, cada minut que passa amb més gasiveria, la llum de la posta.

Som a Còrsega.