Sobresalt

Passeig relaxat pel bosc.

Sorgeix el sobresalt.

Els ninos s’assemblen massa als infants.

Només un nino.

Però la mort trenca el relaxament del passeig pel bosc.

D’Irto i Carruves.

Si més no, donar un voltet de matí, quan els raigs del sol encara no s’apropen a la verticalitat.

Agafar el cotxe, l’esmorzar –i beguda!!- i anar a veure d’on arrenca el camí que, un altre dia, quan les condicions siguin les adequades, ens permetrà de voltar la Mola d’Irto, pujar fins les runes de Sant Marc i després a la punta de la mola.

Avui no toca pujar. Avui només l’aproximació, veure els seus peus, els contorns. Guaitar. Estudiar el mapa. Preparar la descoberta. La meva descoberta, és clar.

Per tot arreu –a uns llocs més que a d’altres- molts hi passen. Però el camí de cadascú, l’excursió de cadascú, és un camí únic. O així ho crec fermament jo.

Probablement “Irto” vingui del Erectus llatí. De fet en italià existeix la paraula “irto” i té, entre d’altres, aquesta mateixa acepció de ert, dret. Veient la mola a una certa distància, sobretot pel cantó de la carretera d’accés al camí que hi mena, la que uneix Gandesa amb el Pinell de Brai o baixant pel cantó de Pàndols, hom no té altre remei que trobar ben encertat el nom.

El dia que hi vaig ho faré pel mateix cantó, per tornar a passar per la Vall de Carruves, una vall oberta, ampla, lluminosa, que no manté ja exemplars de l’espècie que li va donar nom: el garrofer. O carrover. Que fa carroves, garroves, etc.. La Ceratonia siliqua. Ja fa uns anys, a Amics Arbres van publicar-ne un article molt interessant.

I és que, com em va explicar un veí, home del país, els garrofers només arriben, de mar amunt, fins passat el Pinell. I la Vall de les Carruves, que ja no en té, devia ser el darrer reducte abans de la Terra Alta, on no té res d’extraordinari que l’hivern faci baixar les temperatures fins a deu graus sota zero. I devia haver-hi exemplars remarcables, doncs la toponímia de la vall guarda també el nom d’un punt concret, on hi ha un maset, que és el de Carruva del Frare.

I el garrofer no resisteix baixar de cinc graus sota zero.

Quan hi vagi passaré per sota la paret de la mola i miraré de trobar el començament –ep, només el començament, per curiositat- de la via que explica en Marsal, on es veu una pedra ben bona. I m’asseuré a ganyipar al costat de les restes de l’ermita de Sant Marc, per a fer temps abans d’arribar a dalt, que, anant-hi de dret, es perd el plaer de ser conscient que es té la fita a l’abast de la mà.

Bé. L’excursió és a punt. Només falta la data.

La mà d’un treballador no embruta.

L’altre dia vam anar a visitar unes vinyes amb un altre veí. L’amo –i treballador- de les quals ens va convidar a fer-ho matinet, de manera que a les vuit ja érem als cotxes per anar cap al terme, doncs anar-hi més tard hagués estat força més incòmode per la calor d’aquests dies.

Vam anar passant per camins empolsinats, vells camins sovint de ziga-zaga que salven petits desnivells, amb vinyes a cantó i cantó, amb petites clapes de bosc de pi i alguna alzina escadussera a les zones més pedregoses i de difícil –o nul- aprofitament per a la vinya.

Aquí i allà, com esquitxant el territori, petits masos fent la sentinella, parets blanques alguns, d’altres mostrant la pedra, oberta com pell envellida, d’altres simplement en runa, testimonis d’un poblament isolat, auster i difícil, feliçment superat: ara guarden unes quantes eines, accessoris del tractor, unes quantes pertinences per a quan toca ser-hi.

De fa poc, a les vinyes, hi ha aparegut un altre tipus de petita, gairebé mínima construcció: el lloc cobert de connexió de la canonada major amb la que subministrarà l’aigua al sistema de rec gota a gota de la vinya, gran salt endavant d’uns pocs anys ençà. De fet, l’aigua de l’Ebre no va arribar als pobles de la Terra Alta fins a la dècada dels vuitanta pel que fa al subministrament de les cases. Més tard encara, arribaria al terme amb la construcció d’una complexa infrastructura d’abastament que ara permet el rec gota a gota per a activar quan el pagès ho creu convenient.

No cal dir-ho explícitament: quan algú estima la seva feina resulta prou evident. De la manera com es toquen els sarments, com es remenen els gotims, com s’escapcen els brots, com la mirada encerta a distància i amb precisió aquell cep que no va bé, s’evidencia l’estimació. De la mateixa manera que es veu en d’altres oficis com es prenen i remenen les eines, com s’agafen, belluguen o llegeixen uns papers.

Em va faltar agilitat mental per a simultanejar l’atenció a les paraules i explicacions de l’amo amb la complaença visual de les seves vinyes, ceps ben arrenglerats, jugant a la llunyania amb la perfecció de l’efecte perspectiva, els tubs de rec, penjats a un pam de terra, fent la sensació del traç del llapis que vol interpretar damunt el paper aquella perspectiva. I els meus peus ensorrant-se lleugerament, entre filera i filera, a una terra flonja, amable.

Després, la conversa a peu dret, quan el sol ja comença a insistir a fer-nos fora, sobre els preus d’enguany de les varietats, la distribució, el consum i aquestes putades de fer donar positiu si et fan bufar després de prendre un got de vi amb el dinar.

La pols de la terra, a les espardenyes, és una benvinguda. No fa nosa. No embruta.

Fa anys, quan algú avançava la mà estesa per a encaixar la de l’altre i aquest avisava que estava o havia estat feinejant, l’encaixada es produïa igualment i qui havia estès la mà deia: “la mà d’un treballador no embruta”.

Potser un dia la feina ben feta, enriquidora i emancipadora de l’home, tindrà la consideració social que es mereix. I que va tenir. Potser.

A Pàndols

Cal aprofitar les hores matineres si es vol fer un passeig per les muntanyes en aquests dies de calor i en aquestes contrades de la Terra Alta. Així doncs, entrepans a punt i sortir doreta.

El matí s’ha llevat prou clar i no és encara hora de calitxes. El garbí fresqueja dalt de la Punta Alta de la serra de Pàndols, més coneguda ara com a Cota 705 degut al monument a les víctimes de la batalla de l’Ebre i l’anomenada “Ruta de la Pau” (sóc incapaç d’entendre per quins set sous s’anomena així una ruta que, punt per punt, assenyala els llocs on es produïren els fets bèlics més cruents, més sagnants).

Els Ports i la muntanya de Santa Bàrbara, des de Pàndols

Al bosc encara hi ha molts pins aterrats per la gran ventada de l’hivern passat. Posa la pell de gallina veure la quantitat de combustible sec que hi ha al bosc. Dalt, a prop del monument, una torre de guaita d’incendis. I segueix el garbí amb alenades moderades.

D’allí on hem deixat el cotxe surt un corriol que, cap a llevant –més o menys- ens porta a l’ermita de Santa Magdalena, un lloc deliciós, també enlairat on a més de l’ermita hi ha una àrea de lleure. El corriol és curt, però una delícia que gairebé fa venir ganes de donar el “bon dia” a l’eixerit i solitari margalló. El lloc, en aquesta hora està solitari i gaudim de la vista del cantó de la Mola d’Irto i la Serra de Cavalls.

L’ermita pertany al terme del Pinell de Brai i, lògicament, és tancada. Destruïda durant aquell conflicte va ser refeta els anys cinquanta. Actualment fa molt de goig.

A cantó i cantó hi ha dues petites naus obertes que tenen, cadascuna, un llar de foc i uns bancs de pedra. Lloc adient per a passar-hi la nit en cas d’emergència que nosaltres fem servir per a menjar-nos els entrepans, ben asseguts al banc i arrecerats del vent.

Ara el vent encalma. Quan anem tornant cap al cotxe, s’instal·la al bosc aquella sentor de pinassa calenta que, essent agradable, recorda el perill del bosc a l’estiu.