En vam fer una gra massa.

Així ho escric al meu  Bloc de Motxilla. Perquè és cert.

Es tractava de fer una excursió per a inaugurar la temporada, el que en diríem una “rentrée”.

Ves per on, afortunadament, l’excursió d’això dels senders de l’altre diumenge va ser cancel·lada perquè no hi havia prou gent per a omplir l’autocar. Jo ja no m’hi havia pas apuntat. 

I aleshores, uns quants, anaven(m) aquesta setmana passada passejant el “mono” pel local social fins que va sortir la proposta de fer, pura i simplement, una excursió. Una excursió normal, de les d’anar uns quants a veure món, estudiant el camí i arriscant-se  a fer marrada, o sia, simplement, una excursió,  en comptes de les d’un pastor i tot un ramat al darrera seguint-lo, vagi per on vagi.

Vam ser set que ahir, diumenge, vam anar a fer una excursió circular: Vidrà-Vidrà voltant i traspassant la Serra de Curull pel coll de la Coma del Coll.

La bellesa d’aquests paratges és prou coneguda i pocs adjectius d’admiració s’hi poden afegir que no resultin redundants. Però vet aquí que el dia anterior havia plogut per aquest país i la combinació de camins fangosos i pedres i lloses lliscants, van fer que els corriols i els desnivells, resultessin força penosos.

Tant se val que la contemplació de la ufana aportava serenor d’ànim. Però no estalviava l’esforç afegit de vigilar de no anar per terra. Tot i així, en una moment o altre, ningú ens vam deslliurar d’un cop de cul a terra.

De manera que vam fer, fet i fotut, unes sis hores de camí efectives. Hores que, afegides a la tensió de vigilar on posàvem els peus, ens van deixar ben baldats.

Ep! Amb el rovell acumulat de l’estiu, sis hores son sis hores. Tanmateix una gra massa.

Al final, amb el cafè a Vidrà,  va sortir allò –segurament és veritat- de que “això ja no és per a mi” i coses semblants, però dit amb cara de satisfacció, per una banda, i d’evident cansament per l’altra. I el J. ja gairebé recuperat de la rampa.

No puc amagar que, havent acabat tou i ben tou, mentre conduïa tornant cap a casa tenia la satisfacció (I que dolça!), que el grau de rovellament de l’estiu no era tal que una mica d’oli a juntures i frontisses no pugui arreglar. Ara, Xiruquero-kumbaià, a mantenir el ritme, creu-me.

Abans de tornar, a la plaça, vam fer la fotografia de grup de rigor. La publico, ja s’entendrà, amb totes les precaucions, no fos cas que, altrament,  algun o alguns companys creguessin  violada la seva intimitat de persones majors.

Enllaç necessari.

Hi ha moltes ocasions que determinats posts i articles val la pena llegir-los, de manera que es posa un enllaç en el text i endavant.


Però hi ha d'altres ocasions, menys freqüents, que la importància del text a recomanar exigeix la màxima publicitat, com el que avui enllaço, de manera que cal posar-lo en portada, fer-ne un post, per a donar, en la mida del possible, la màxima publicitat.


Creieu-me. Aneu a El Mosquit i el Camell.

Se'l ven

No és que sigui molta quantitat de vi, però per a uns quants -pocs- àpats, n'hi ha prou.

Ignoro perquè, però el fet és que l'Emili es ven el Lambrusco.


Si hi esteu interessats contacteu-lo a ell directament.

“El meu mal no vol soroll.”

És una vella dita, molt comuna en aquesta meva-nostra llengua, tant rica en expressions, que va morint d’inanició, d’abandonament culpable.


Em ve sovint al cap aquest darrers dies, en que les notícies sobre l’afer del Palau de la Música tenen ja la dimensió omnipresent de les portades i encapçalaments dels mitjans de manipulació social, (no, no m’he equivocat: no son d’informació social), i a nombrosos  blocs.
Tots aquests dies, el "papu" de la grip nova o com li vulguin dir, es bat en retirada davant el nou, i sembla ser que molt sucós, pot de merda. Com la grip del pollastre i tantes altres perles “informatives”.


Ara s’està produint allò tant poc acceptable, al meu parer, però perfectament legislat, que se’n diu “alarma social”. No he trobat mai ben legislat que el jutge, en el seu exercici d’interpretació de la llei, hagi de poder  decidir o no una privació de llibertat per la norma de valorar l’existència –real o suposada- d’ ”alarma social”.  Molt em temo que, si es seguís enllà en aquesta deriva de l’ ”alarma social”, tornaríem a les execucions a la plaça pública. 


El mal del Palau no vol soroll. Cap mal vol soroll. Que el soroll, per definició, és la corrupció del so. 
Vol la feina acurada, intensa, serena, independent, de la justícia. Sense soroll, sense “alarmes socials” que puguin enterbolir el recte criteri d’aquells qui estan cridats per ofici –i tant de bo per devoció- a separar el gra de la palla, a provar, valorar i sancionar.
I vol informació. La màxima que sigui possible en funció de la millor garantia de no interferència en la recta instrucció del sumari. Informació seriosa i respectuosa.
Però, en cap cas, soroll.


D’acord,  parlem del Palau, d’un símbol. Quan va cremar Montserrat, fa anys, ens vam esfereir. No tant quan va cremar, no gaire més tard, el Montsant. És injust, però és així.
I els símbols ens dolen més per tot el que representen.
Però, precisament per això, cal voler totes les garanties que s’anirà fins al final de la recerca de responsabilitats. De TOTES les responsabilitats. “Amb llum i taquígrafs”, però sense soroll ni “alarmes socials” induïdes i/o manipulades.


Han robat al Palau. D’altres han permès –ni que sigui per omissió- que això passés.
Han posat en perill una de les més estimades institucions culturals del País.
Han llençat part dels impostos dels catalans. Han llençat part dels meus diners.


Aquest és el mal.  Que vol justícia. No escàndol, no soroll, no esquitxar-se de merda els uns als altres per veure qui en surt més emmerdat.
El meu mal no vol soroll. 

Goig

Tinc posat a la meva llista de blocs un bloc, excepcional, dedicat als goigs.
No en parlaré ara, dels goigs. Crec que ho vaig fer un dia.


Molts excursionistes (o com se sol dir ara per a marejar la perdiu, per part dels atletes de muntanya, excursionistes "tradicionals"), tenen o tenim en gran estima -molts en fan col·lecció- aquestes expressions gràfiques, poètico-musicals, del devocionari popular.
Està clar que no només excursionistes, si no altra gent.


El d'avui té prou relació amb el nostre mon. I és tota una joia. Convido a veure'l.

No n'hi ha prou

En els comentaris al meu post anterior, ahir vaig escriure això:

"Avui, onze de setembre, al telenotícies migdia, la presentadora ha presentat disculpes de TV3 per la pallasada objecte del meu "post". Sigui d'on sigui que ha arribat la protesta -que no serà pas d'aquest modest bloc- l'important és que la protesta hi ha estat.

Demanen excuses? D'acord. És la seva obligació. Però no n'hi ha prou: una cosa és que s'excusin per no haver pogut establir contacte amb un corresponsal, perquè se'ls ha anat la llum o perquè han ensenyat una fotografia per una altra.

Però una bajanada preparada, planificada i emesa és una declaració formal de mal fer. I això, a qualsevol institució seriosa es rectifica per via de destitució o dimissió."

Queda dit.

Aquí hi ha el videu de la disculpa que, l’Avui té penjat al seu web.

Cessi a qui calgui o dimiteixi vostè, senyora Terribas.

Fa una estoneta, acabant de sopar, veig-escolto el missatge institucional del President de la Generalitat de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, per TV3.

Immediatament després, apareix l’actor que al programa “Polònia” fa les imitacions del President senyor Montilla i, talment com si fos en aquell programa, fa un esquetx curt, de pallassada més o menys simpàtica com sol fer en el programa, tot donant gràcies pel suposat aplaudiment del públic( a la intervenció del President de veritat de fa uns segons?)  i acaba amb un prou!

Em quedo astorat.

Però, què cony  han pretès fer a TV3?  Una brometa?

Però, què cony han pretès fer, enfotre-se’n?

Però que han pretès fer?

Acabo de mirar al “Youtube” per si hagués estat ja penjat el vídeo del missatge institucional i de la pallassada que l’ha seguit. No he trobat res encara, que pugui il·lustrar el que dic. Ja hi serà, segur.

El senyor Montilla, que no és el president que jo hagués triat, que és president en contra del meu vot en el seu moment, és el President de Catalunya i, per tant, el meu President. I exigeixo el màxim respecte a la figura institucional del President de Catalunya.

TV3, amb aquesta pallassada, no ha respectat la figura del president de la Generalitat.

Que d’uns anys ençà TV3 ha anat de mal en pitjor és, simplement, una evidència. Que, pel que fa a la programació, se soluciona simplement canviant de canal o tancant l’aparell.

Però aquesta manca de respecte que denuncio passa de taca d’oli, va més enllà de l’incompetència per a situar-se a l’espai de la xabacaneria, de la, repeteixo, manca de respecte al nostre President.

I això exigeix dimissions: sigui de la persona responsable de la programació d’avui, sigui de la senyora Mònica Terribas, directora de TV3, si no cessa immediatament al responsable o si hi ha donat el vist-i-plau.

A la retina

O potser no és pròpiament a la retina on s'emmagatzemen les imatges, però és igual. El fet és que solem dir que ho guardem a la retina.

Paraula aquesta prou bonica, doncs si hi afegim un bar -cosa fina també-, ens surt una barretina, peça que m'encanta, tant per ella mateixa com pel sentit que se li dona quan els carallotets progres, que tant poc hi tenen a sota, l'usen per a identificar el pensament nacional que comparteixo.

El fet és que em vaig oblidar la màquina de retratar en la nostra - la dona i jo- anada a Castella i, en conseqüència, molt sovint m'he trobat fent el gest, com a les pel·lícules de l'oest llunyà, però sense desenfundar, perquè res hi havia per a desenfundar. Em vaig deixar la màquina.

Una mica d'estar per casa, però prou eficient, fa temps que vaig enganxar un "velcro" (m'agraden aquests noms de marca que acaben sent noms de cosa, com ara "cel·lo", "wamba" o "velcro"), al tirant esquerra de la motxilla i un altre a la funda de la màquina, de manera que resulta tant còmode com aquell que duu les targetes de presentació a la butxaqueta petita de l'esquerra del pit de l'americana i només ha de fer el gest, si és dretà, de creuar la mà damunt del pit i oferir la targeta. 

És clar que això pot resultar poc entenedor per a tota una generació que només una vegada, a un casament, i perquè el van obligar els pares, s'ha posat una americana o que ha vist les targetes de presentació remenant en una capsa de papers del pare o la mare. Però ho poso d'exemple perquè la majoria de visitadors del Xiruquero-kumbaià això ja ho entenen, i als altres -amb les meves disculpes-  els encoratjo a que gaudeixin del plaer de posar-se un dia un trajo.

Doncs sí, és molt còmode creuar el braç,  prendre la màquina de retratar i atrapar, per així dir-ho, aquella imatge que es té a la bar-retina. Però resulta que ben poc faig servir la màquina de retratar no anant amb la motxilla i, aquesta vegada, em vaig endur la motxilla, amb la funda enganxada amb el seu "velcro", però sense la màquina a dins perquè l'havia usat a casa.

I és clar, no és el mateix fer servir la pròpia eina que haver d'estar emprenyant: "reina, deixa'm la màquina". De manera que he fet molt poques fotografies en aquesta nostra i curta estada per terres castellanes.

Em pregunto, les imatges que recordo, algunes de ben especials o ben boniques, d'aquesta estada, com les recordaré? Les recordaré un temps més llarg o més curt que si sabés que puc anar a l'ordinador a veure-les?

Ho recordaré més bé o més fidelment? o per contra l'inevitable distorsió del color de la fotografia serà substituïda per l'inevitable distorsió del temps?

No ho sé. Potser el record, en aquest diàleg no foto-foto amb la màquina de la dona, es decantarà només pel cantó de les fotografies? O primarà l'altre record visual?

Fet i fotut és del tot cert allò que som animals de costums. Si més no, parlo per mi.

No m'estic però, de posar una fotografia d'un raconet deliciós del poblet on érem hostatjats, amb un detall que em va cridar l'atenció i que, després de veure'l en d'altres construccions tradicionals, em va aclarir un llibre que vam comprar: les teulades amb, només, la filada inferior de teules.

Noves experiències

En un programa de ràdio de fa molts, molts anys, que portaven a terme dos monstres de la ràdio d'aquell temps, els senyors Dalmau i Viñas, començaven amb un "arresulta ser....".

Doncs "arresulta ser" que visc la nova experiència, en aquest moment, d'estar llegint els blocs que segueixo normalment en un escenari molt especial: estic al mig de la plaça d'un poblet castellà, proper a Segovia, petit, eixerit, al costat de la qual hi ha l'hotelet en el que ens hostatgem. Xuclo el senyal del wifi de l'hotel, que arriba fins aquí sense problemes.

De tant en tant, algun nano ve a xafardejar i és esbaldit per un parell de senyors grans: "no molesteis al señor, venga, a jugar!

M'he posat gairebé al mig de la plaça a una taula de bar de plàstic d'aquestes que donen les companyies cerveseres, en aquest cas Mahou i una cadira de la mateixa paternitat que, molt amablement m'ha cedit el bar del costat. No el "meu" hotelet. I estic al mig de la plaça perquè a la terrassa del bar hi peta aquest sol castellà que parteix la closca pel mig si no vegiles.

El del bar m'ha portat una bona gerra de cervesa (és Mahou?, probablement), fresqueta, que està molt bona. "Seguro que estarà usté bien aquí?". Sí, muchas gracias.

(Ara tres nois espigadets em miren i comenten, fotetes, però correctes).

Que per què no em connecto a l'hotel? Doncs perquè no té terrassa exterior i dins, no es pot fumar. "Con la Iglesia hemos topado amigo Sancho!". Si senyors, amb "la nova Església" hemos topado amigos Sanchos.

De manera que no podria "navegar" amb una cerveseta i un cigarro. O dos.

L'amo de l'hotel, prou amable en tot el demés, es veu que no té prou cintura per a fotre'm una tauleta fora, cosa que sí que té el del bar del davant, tabernari i ple d'humanitat, com a mí m'agraden els bars.

(Ara passa una iaia i m'observa una mica de reüll: buenas tardes señora...con Dios...)

Tanmateix una nova experiència de la que m'agrada deixar constància i que, probablement tornaré a repetir perquè encara serem uns dies per aquests verals.

Ja ho veus amic Sancho del bar, con la nova església he topat. Demà, probablement em tornaràs a posar la tauleta i, demà, segur, tornaré a pensar:

"Purs"? ...a la puta merda!!