Suposem

Suposem que una colla de gent gran agafa el tren de la Renfe al baixador de Torreblanca-Vacarisses per anar a Barcelona.

Al bar de l’estació la colla fa la cerveseta com a epíleg de la caminada. Però allí no hi ha guixeta. “Li paguen vostès al revisor…si passa…” és la informació rebuda per la colla de gent gran.

Suposem que el tren és còmode, està net i que la conversa flueix mentre els objectes de l’exterior s’entesten a passar ràpidament pel davant de les finestres. I que el sol ja s’ha amagat darrera les muntanyes.

Suposem que el tema d’aquests dies retorna a la conversa, com em passa a mi amb el pebrot vermell cru, que de tant en tant em torna el seu gust a la gola. Suposem que a la conversa hi plana la indignació contra tots els polítics, que tots son igual, que poc o molt –més aviat molt- tots hi foten la grapa, que no hi ha un pam de net….a més que el tal “Bitllet” (ja, ha, ja…), del Palau de la Música…

Suposem que no ha passat el revisor.

Suposem que uns quants de la colla, tots menys dos, es preparen per a baixar a l’estació de l’Arc de Triomf i que un dels dos que no s’aixequen els diu: “però que no baixeu a Catalunya?”

Suposem que la resposta és “ja agafarem el metro i transbordarem a Catalunya, que aquell senyor (petit moviment de cap alçant una mica les celles), diu que a l’Arc de Triomf no hi ha control com a Catalunya,…he, he, ens estalviarem el bitllet..”.

Suposem que els altres dos baixen a Catalunya i van a la cabina de control: “hem pujat a Torreblanca, aquí té la tarja daurada (la de jubilats)…quan diu?, un euro setanta cada u?…tingui, gràcies…

Suposem que això hagués passat avui.

I suposem, finalment,  que algú es pregunti  què cony vol dir el Xiruquero amb tot això que explica.

Vacances de Nadal i pessebre.

El pessebre 2003 a Sant Mateu de Montbui,

quan el vam portar.

El mateix pessebre quan el vam anar a recollir.

La meva dona em passa l’enllaç a un bloc de pessebristes –gràcies maca!- on també parlen d’aquesta burrada de voler canviar el nom de les vacances de Nadal i Setmana Santa.

Jo ja m’hi vaig referir fa pocs dies, sense posar-hi text, perquè sóc conscient de que l’hagués dit massa grossa.  Com es pot dialogar sobre burrades?

Nosaltres ja tenim gairebé a punt el pessebre de muntanya d’enguany que portarem els companys de l’entitat excursionista. I com tants i tants excursionistes i ciutadans en general arreu del país, seguirem encantats amb les tradicions de la nostra cultura per Nadal.

Derrotar la muntanya?

A un cim s’hi va per a derrotar-lo?

Hi ha cims que “tenen mania” a muntanyencs?

Un xiruquero-kumbaià com jo comprèn força bé el diàleg home-muntanya, comparteix la comunió home-muntanya. I la crida dels cims. I per damunt de tot, els estima i els respecta.

Però no entendrà mai que a la muntanya se la vulgui derrotar.

Només qüestió de llenguatge? Potser sí.

Però, una vegada més, repeteixo que el llenguatge no és innocent. No ho entenc.

1938 - 2009

1938

2009
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=654237&idseccio_PK=1021

Expansions

Quantes vegades no ens hem hagut de mossegar la llengua, d’aguantar injustament? Quantes vegades no hem de fer-ho encara?

Tot plegat perquè determinats “personajillos” (aquesta paraula em sembla molt escaient), fent us d’una més o menys petita parcel·la de poder, pressionen a d’altres sense cap consideració. Amb un cert poder i, naturalment, sense cap autoritat.

A aquests, els ofensors s’els reconeix la capacitat de fer-ho, sovint en nom de sacrossants principis i, en canvi, als ofesos només s’els reconeix el dret a aguantar, a baixar el cap.

Recordo ara el relativament recent afer de la violació de la intimitat a dos diputats del parlament de Catalunya per captació i difusió pública de missatges de mòbil. Que la publicació d’aquells missatges privats podia perjudicar-los, com de fet els va perjudicar? 

“Que si fotin fulles” en nom del “dret a la informació”. Quina informació, el seu discurs des del faristol, el signe del seu vot? No. Dret a la informació, segons aquests senyors del CIC (Consell de la Informació de Catalunya), és espiar els missatges de mòbil. 

I tenen, a més, la santa barra de:

 “Amb tot el respecte institucional degut al Parlament de Catalunya, màxim òrgan de representació popular, el CIC pren nota amb sorpresa de la reprovació aprovada amb l’acord de tots els grups parlamentaris en relació amb la divulgació dels missatges pels mitjans informatius.” (la negreta és meva.)

I ofensa a més als lectors per considerar que som tant eunucs com per apreciar aquesta invasió de la privacitat de dues persones, com notícia.

Gremialisme barato. Gremialisme barato que es pretén vestir de principis per a qui s’ho vulgui empassar. Lluny d’autocrítica. Perdent una magnífica ocasió per a reconèixer modestament que en el seu gremi també n’hi ha que fan les coses mal fetes.

Ep, i estem parlant del que van fer periodistes, els que ho van captar i els que ho van publicar, dits “generalistes”. Perquè si entrem en això que se’n diu “periodisme esportiu”, aleshores que Déu ens agafi confessats. 

I amb tot això què hi té a fer un ciutadà corrent subjecte a ser filmat al metro, a les carreteres, a casa “per la seva seguretat”, etc., a ser tractat d’imbècil volen fer-li creure que la violació de la seva intimitat és dret a la informació o la seguretat?

Doncs hi té a fer –vista la societat en què vivim- el que deia més amunt: aguantar, baixar el cap.

Per això em complau aquesta expansió d’algú que en un moment diu prou, i engega a pastar fang –amb d’altres paraules, això sí, que no seré jo qui critiqui- a aquells que s’irroguen el dret de trepitjar a qui sigui en nom de la “santa informació”.

Més d’una vegada m’hagués agradat i m’agradaria, a mi,  poder tenir aquesta expansió. “Ustedes me trataron como me trataron..”

Per si de cas ho torna a necessitar més endavant, Don Diego Armando, li ofereixo uns quants sinònims de “chupar” que he trobat al diccionari: sorber, succionar, absorber, libar, chupetear, mamar.

Bloc d'intimitat

De les rieres s'escolen sovint petits fils d'aigua, com desorientats  del camí principal , per mor d'una pedra al lloc precís on no hauria de ser. I acaben un tros enllà, esmorteïts en modests xaragalls. 

La riera segueix el seu curs alegre, decidit, recollint amatent aquells esglais en forma de fulla que, balancejant-se, com rient-se'n de la gravetat, es dipositen a les aigües per a emprendre un viatge sense destí.

Algunes però, cauen al xaragall. I el viatge te final a l'inici. 

Per bé que és aigua el que hi ha a la riera i al xaragall. I es fulla la que viatja i la que roman.

D'un  l'excel·lent -com gairebé tots-  post de Foravial, per via de comentari, me'n va sortir un petit fil d'aigua que ara s'entolla en un dels clots dels records: un bloc de motxilla. 

Dels d'escriure-hi i dibuixar-hi. Dels de prendre notes. Dels de deixar paleses vivències, itineraris, noms de companys, anècdotes, esbossos de poemes i tantes i tantes coses que una excursió desprèn, talment com es desprèn la rosada de l'alba. Dels que portàvem molts a la motxilla. Dels que encara algú  portem a la motxilla.

Després de llegir-me el post vaig anar a remenar un dels calaixos i entre grogors de paper i alès de melangia he agafat un bloc. I n'he tret unes pàgines d'intimitat que vivien a la meva motxilla d'aleshores. "La" motxilla.

Va ser una excursió del 12-13-10-63, com vaig posar al bloc. El cap de setmana vinent farà quaranta-sis anys.

És més llarga la nota que el tros que ofereixo. Per dues raons: perquè em costa compartir les intimitats i perquè no voldria cansar ningú.

Mal estil

O potser hauria de dir feina no gaire ben feta.

No son pocs els que escriuen als mitjans públics que tenen una més o menys dissimulada mania, per així dir-ho, a tot allò  relacionat amb internet i ben especialment amb els blocs.

Tal vegada sigui aquella por atàvica a que la feina pugui perillar en un futur o potser al que més d'un considera un cert intrusisme. No sé si és aquest el cas de l'autor de l'article que diré.

Vet aquí que una notícia, que considero molt important, per la claredat i amplitud de la exposició, així com per la possibilitat que tothom s'hi pugui veure afectat, i que ha tingut una gran difusió a la xarxa,  que l'"Avui" d'avui  dona en paper, però amb uns titulars -i un text- que deixo a la vostra consideració:

"Una monja contra la gestió de la grip A"

Només al text trobem després, que la senyora Forcades és metgesa internista i Doctora en Salut Pública. No en el titular ni en els subtitulars.

Vaig llegir el text, dies ha, gràcies al Bloc "El Mosquit i el Camell" que va tenir l'encert de publicar-lo.

Com deia, avui el diari esmentat dona la "notícia", amb fotografia del videu gravat amb el discurs de la Doctora Forcades. Que sí, és monja. També.

Mal estil el del senyor Joaquim Elcacho en aquest article. Mal estil el del director del diari en aquest article. És la meva opinió.

La d'un blocaire que no té accés als sacrosants mitjans escrits. Ni ganes.