Calers

Al començament de l’actual sistema democràtic (o pre-democràtic), després d’un període d’efervescència, els que ho volien van aconseguir que se’ls permetés fer objecció fiscal per evitar que part dels seus impostos vagin a l’exèrcit. (Santa innocència!).

Com m’agradaria també poder fer objecció fiscal, però per a d’altres destinacions (¿) dels nostres impostos. (Igualment, Santa innocència!).

Ulleres noves.

En més d’una ocasió m’he preguntat com es veurien les muntanyes ara, si hi hagués dificultat de transport. Una pregunta retòrica, tant se val. No és el cas, es pot arribar a qualsevol lloc de Catalunya amb un cop de cotxe, en unes poques hores.

Tot és a l’abast. Tots els inicis son a l’abast, o gairebé. Un gran avantatge.

Sovint però, molt sovint, no em puc posar les ulleres d’ara: és com quan estrenes una nova graduació, que per un temps més aviat tot es distorsiona. Però com que cal acostumar-s’hi, doncs no te les pots treure.

I les velles ulleres queden oblidades. Aquell veure-hi amb les ulleres, que fins i tot ja acumulen malgrat els esforços netejadors, quisca en el pont del nas, queden en algun racó, pendents que desaparegui la sensació de saber greu llençar-les.

En canvi, les noves graduacions no poden fer oblidar allò, que vist, ha quedat gravat. Allò que vist i sentit  ja no “es veu” amb els ulls. O no només.

He estat a les Roques de Totlomón. Als seus peus. Potser als seus genolls.

En pujar m’anaven avançant joves, grans, parelles joves amb criatures,  mentre el meu pas seguia un 2x4 lent. Força lent. I jo els preguntava mentalment “no us n’adoneu d’on esteu?…ep, que aquí no s’hi ve cada dia, que això no es pot gaudir cada dia!”

Pobre Xiruquero, vas errat: això es pot gaudir sempre que es vol: treu-te les velles ulleres.

Fins i tot amb les noves ulleres pots posar les mans obertes a la pedra, i seguir-li amb l’esguard la verticalitat fins que la inclinació faci protestar les cervicals. I deixar ensulsiar-se el sospir timba avall agafat al bruc que te’n separa.

Les noves ulleres també et mostraran la tardor i això que en diem colors. I el que en diem olors. I podràs recordar igualment aquell pensament oriental: “com s’explica a algú altre la olor d’una flor?” 

Les noves ulleres no t’impediran res de tot això, ni et faran nosa per entrar i vagarejar pels passadissos del Temple. 

I tal vegada t’estalviaran preguntes retòriques.

El seu nom.

Noms porten imatges. Noms porten idees. Noms porten fets. Noms porten imaginacions. Noms porten. Noms generen.
Què fora un mapa mort? Crec que un mapa sense noms fora un mapa mort.
Què fora una terra morta? Crec que ho fora una terra sense noms.


Caminem els quatre companys per un corriol fet meravella. Tal vegada a l’inrevés: una meravella feta –dita- corriol. El nom és corriol i el nom és meravella. No m’interessa ara la classificació del mot en nom, adjectiu o el que es vulga. El nom és corriol i el nom és meravella. I el nom és boix. I el nom és terra. I és llum. I és espadat.
El mallorquí no es pregunta com se diu. Es pregunta, què nom?


Caminem els quatre companys per un corriol fet meravella. Sota el pes recurrent, ara sí, ara també, ara aquí, ara a prop, ara sota el faig. Ara a l’infinit on perd l’esguard. Caminem sota el pes, immensament feixuc avui, del nom que ve i torna i se'n va i roman. Del seu nom. 
Elena.


Ja no tornarem a caminar plegats. Al menys en aquest món. Avui els noms de tot i de cada cosa s’han amagat, s’han retirat, amatents. Avui tot es diu Elena.
Fins i tot aquest nus de la gola es diu Elena.

Elena.

El senyal i Sant Salvador

“Has vist el senyal?”
“Sí, gràcies Maria Rosa…”

Ella devia patir per si jo errava el camí. Ja sap de quin peu calço, ja fa temps que ho sap. Però és clar, si el grup va endavant, cal estar amb el grup.

A més, avui s’han afegit al grup un parell –sigui dit amb el respecte que calgui a la justa reciprocitat-  de “correcaminos” que no venien amb els veterans perquè, segons un d’ells que va venir un altre dia, ja fa un parell o tres d’anys, el que nosaltres fem son excursions massa curtes.

I posats per davant del vocal, tibant, tibant, el grup s’avança més del compte i el Xiruquero-kumbaià, que normalment va al darrera amb la seva badoqueria i la camera, resulta que es despenja del “pelotón”. Vet-ho aquí.

No hagués estat adequat de dir a la Maria Rosa que no patís, que aquells topants ja em son prou coneguts i estimats.  Perquè, al cap i a la fi som un grup que hem sortit plegats i cal que arribem plegats. Tot i que uns quants vagin amb mitja llengua fora.

Però, això, els “correcaminos” no ho tenen present: el seu ritme és “el que cal” perquè ells son, diguem-ne,  dels bons.

Mala peça al teler. Sí senyor. Mala peça al teler.

Mentrestant però, una nova excursió a Sant Salvador de les Espases, un lloc de gran bellesa emmarcat a ponent pel gran drac adormit, Montserrat, que juga a pentinar unes quantes boires.

I el Turó dels Ducs, impressionant com sempre i vetllant les Roques de l’Afrau, com espinada nua d’un altre més petit drac.

Del Coll de Bram l’esguard plana damunt el Tossal Rodó i convida al salt de gegant, impossible, damunt del Cairat, per arribar a Montserrat.

M’aturo, quan tornem al Coll de Bram, a fotografiar el Sant Bernat de Menthon que hi ha a mig camí del coll i del Pla del Fideuer. Ja fa molts i molts anys que hi és. El contrallum és preciós. El temps, curt: el que cal per a la fotografia i eixugar amb el propi barret la suor.

Després pel pas de la Bossa (on sembla que la perdien davant els bandolers els que volien conservar la vida), cap a vall, cap a Torreblanca.

Els abandonats camps de can Torrella ens parlen d’antigues vinyes.

Pensa, Xiruquero, en la peça que tens al teler si això seguís així.

Kumbaià, Déu meu, kumbaià.

ALS EXCURSIONISTES 

QUE ENS HAN PRECEDIT.

IN MEMORIAM

(La Creu del Pla. La Llacuna)

"Abans que els que avui us fem homenatge,

aprenguéssim  del vostre mestratge

en cada passa i en tot moment,

vosaltres trescàreu pels vostres paratges

que avui son els nostres, també per un temps.

Un dia a desgrat,

per mor que sempre es  massa d´hora,

cedíreu la motxilla  i deixàreu el calçat,

que per fer aquell  viatge no cal la vella amiga

que penjada a l´esquena us féu sempre costat."

………..

(Fragment del meu poema “Homenatge”)

Dia de Tots Sants de l'any 2009.