Talment molestes pel fet que el vent les escabelli, les palmeres oscil·len.
I al seu fons, com noies enjogassades, les gavines miren quina s'aguanta més contravent sense batre ales.
Una terrassa, sense voler-ho, pot resultar inhòspita.
Mentre les nostres amigues de l'hivern, arrecerades, li fan la sentinella.
La càmera, damunt del banc, és fuetejada pel vent i incapaç d'obtenir una imatge nítida.
Fa molta estona que l'home resta immòbil, assegut de cara al mar, aparentment indiferent al vent i a l'humitat. No goso molestar-lo. Perdoni, li diria, em pot donar unes gotes del seu pensament?
6 comentaris:
Vigila que se t'endurà el vent...
Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.
M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;
i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
-si vindrà, si no vindrà-.
A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar.
I els papers treus de la taula
i me'ls llences a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!
Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.
Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Véns a casa cada dia
i hi entres sense trucar.
(Clementina Arderiu, que no devia anar a mar en dies de llevantada)
Caram! gràcies Júlia pel bell poema. No cal patir, no eren cops de tramuntanada.
M'agraden les fotos. Ara, amb el temporal que feia, déu n'hi do sortir a passejar...
L'indret és intrigant com els pensaments del desconegut. Espero que la passejada acabés sense cap estornut.
Esparver, és que no hi ha cap espectacle com el de la natura!
...i com la mateixa mar, Marta, quan ofereix les fesomies menys amables. Però amb una poderosa crida.
Publica un comentari a l'entrada