dissabte, 8 d’agost del 2015

A Biuse

Bloc de motxilla al cotxe del 28 de juliol de 2015

Davant nostre la visió de les muntanyes imposa.
Som a Biuse, antic llogarret de poblament  dispers que centrava l'esglesiola de la Marededéu, la teulada de la qual és la més a la dreta. Més amunt, darrera nostre i lluny, hi ha les restes de la torre.
Entre Biuse i el muntanyam del davant, coronat pel Pic de l'Àliga, s'obre el gran buit, la quasi verticalitat del qual toca fons a les aigües de la Noguera Pallaresa.
A l'esquerra de la fotografia, mig amagada, la nostra burreta reposa de l'esforç de la pujada.

Hi ha un camí, que sembla que era el tradicional que unia Biuse amb Llavorsí, que és emprat per excursionistes i caminadors en general, que suporta un desnivell d'uns set-cents metres. No pot ser, agafarem la burreta i pujarem per un altre, ara amb algun trosset emporlanat, que és el que es fa servir pels cotxes que hi pugen, sobretot per l'aplec que s'hi fa cada any.
Aquest camí puja des de la carretera i s'enfila tossudament, llaçada rere llaçada dins el bosc, com impacient per arribar. Vist el seu tarannà, mantinc les regnes de la burreta ben agafades però sense tibar-les massa, tot deixant que trobi el seu pas: en efecte, molts trossos en segona, però molts d'altres -corbes especialment- cal la primera. Afortunadament cap cotxe en direcció contrària a la nostra, altrament haguéssim hagut de fer les complexes maniobres que una aital situació comporta.
Molt refeta exteriorment, l'església no presenta a cop d'ull diferències significatives amb les construccions que l'acompanyen, llevat de l'eixerit campanaret adossat perpendicularment a la façana, que crec, per alguna fotografia antiga que he vist, que és de nova construcció.

Qui sigui qui se'n cuidi de Biuse té l'encert de deixar obertes dues petites finestres a costat i costat del portal -no sembla pas que estiguin obertes per cap bretolada- que permeten veure l'interior amb relativa comoditat. S'agraeix, perquè es pot veure -bé que malament- el retaule, que suposo còpia, del darrera de l'altar i unes pintures a la paret que mig amaga el retaule. Tot un passat que es manifesta, tot un present que s'interroga.
Em quedo amb les ganes d'entrar, tant per les pintures com pel petit clos de l'església, com per la necessitat d'inserir-me en el petit espai al qual orientar, pobres de nosaltres, l'oració que creua el front una i altra vegada quan la magnificència, la bellesa, l'immensitat, la duresa, la solitud d'aquests espais oberts, manifesten la seva qualitat de fills del Misteri i ens interpel·len. 
Una roca sagrada, una muntanya sagrada, un tòtem, un temple, ens serveix a totes les cultures de referència en la que reflectir, a la que adreçar, les nostres percepcions transcendents. Com a l'església de la Marededéu  de Biuse.
En aquesta, com en d'altres ocasions, he pensat, he sentit, que certament és en aquest lloc precís on havia de ser construïda una esglesiola.
De ben segur que en endavant recordaré amb complaença aquest prat lleugerament inclinat de Biuse, on uns bancs de fusta permeten el descans i la contemplació còmodament.

El camí va més amunt, cap a les restes de la torre. És un camí  que es va enfilant pausadament però constant, tossudament. El seguim un tros mentre aprofitem la vista que alguns revolts ens ofereixen del fons de la vall, on veiem ara Llavorsí arraulit entre les muntanyes.
El pi roig conviu a trossos amb un bedollar notable, preciós, que exhibeix els troncs blanquinosos i els matisos lluminosos de les fulles amb l'alè  del ventijol.
I un esquitx, una espurneta del sol caiguda en terra, ha barrejat el blau del cel amb el seu groc per a envoltar-se d'una corona de verd. Vet aquí la ufana carlina a tocar del camí.
El camí que segueix. Però prou pujar. No arribarem a les restes de la torre, que hagués estat interessant de veure, tant pel que en pugui quedar com pel fet que, de ben segur, és en lloc prou enlairat com per oferir novament l'espectacle dels grans espais. Ni hi pujarem amb la burreta, que prou que hi podria passar. Deixem un petit marge a la renúncia, refusem la temptació de ser exhaustius. 
Mitja volta i cap avall quan el sol ja s'acosta a assenyalar-nos el punt del migdia.
Arribats novament a la burreta trec el bloc de la motxilla i prenc notes: "camins de pujada, l'església, sagrat, pintures, bedolls, carlina, Pic de l'Àliga, pi roig, Llavorsí al fons...."
I me'n adono que en cap moment de la passejada he tret el bloc de la motxilla. No m'ha calgut. 
Com no m'hauria calgut la motxilla. Trista constatació.
Però, que fora jo, ni que sigui per una curta passejada, sense motxilla?
Que fora un xiruquero-kumbaià sense motxilla i sense una puntual oració al llavis?

La burreta sap que no per fer baixada el camí ha de ser més fàcil i baixa amb cura tot desfent les llaçades que havia dibuixat en pujar.



5 comentaris:

Ramon ha dit...

Bravo per la teva descripció de la visita a aquest indret magnífic. La barreja de les característiques del camí, del lloc i el seu entorn i les sensacions i pensaments que tot plegat et va provocar fan que la seva lectura hagi estat un veritable plaer.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Ramon, celebro que t'hagi agradat.

Salvador ha dit...

Amb la teva fantàstica descripció de l'indret i de l'itinerari, fas venir moltes ganes d'anar-hi.
Com sempre, un plaer llegir les teves cròniques
Una abraçada

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Salvador. Bona Festa Major!

Racons de la nostra terra ha dit...

Entranyable crònica d'un preciós indret desconegut per mi, me l'apunto.
Salut i bones caminades!