Xiruquero-Kumbaià

Monte de las Cenizas

2012-02-14T09:46:00.000+01:00

El segon lloc de la trilogia del nom de l'espai protegit és Monte de las Cenizas, precedit per Calblanque i seguit per Peña del Águila.

Aquesta darrera ens la vam mirar de lluny. Vuit dies ens van ser massa curts. I això que aquest con, que en certa manera em va recordar els cons volcànics, sembla que et cridi per a oferir-te, a canvi del teu esforç, la visió de l'àguila: la terra als teus peus.

Ens vam mirar la Peña del Águila des del començament del camí al Monte de las Cenizas, un camí ample amb pedra solta, que fa de mal caminar a trossos i que evidencia haver estat una antiga carretera de les de pedra premsada contra el terra, que la manca de manteniment i l'erosió s'han encarregar de fer malbé.

Aquesta antiga carretera està senyalitzada com a Sendero PR -MU 2, amb la qual cosa, sense cap esforç, es pot comptar amb un sender més dins la xarxa de senders de la regió. No cal pas pel que fa a la orientació, doncs només seguint el camí, sense pèrdua possible, s'arriba a dalt. Però ja tinc per ben sabut que els senders han estat creats per a dur a la gent de la maneta.

El cami passa per una zona de bosc molt bonica, profundament mediterrània, i a mida que va pujant es va entenen el perquè del nom d'aquesta muntanya:

que és la part més enlairada del cabo Negrete. En estar a dalt, tot i les diferències d'ambdues costes, en certa manera em va recordar el Far de Sant Sebastià, si més no per la ampla visió de la costa i l'enlairament damunt les aigües, tot i que el dia no era, com es pot veure, massa clar.

Però el cim té una sorpresa per als qui, com nosaltres, no n'estàvem informats: dalt mateix hi ha una bateria de costa impressionant, constituïda per dos canons i les seves instal·lacions, que un panell s'encarrega d'explicar amb prou detall. Així com una instal·lació de radars i comunicacions damunt d'una de les antigues construccions de la bateria, que està en ús, tal com explica un altre panell, per al servei de vigilància marina dels "fluxos migratoris".

Els canons de seguida em van fer recuperar una imatge que tenia adormida al disc dur del cervell: aquests canons els he vist abans!. Certament no aquest, però si uns altres d'iguals que vam veure aquell dia que vam anar a la Mola amb el meu amic que hi feia el servei, i a qui vaig anar a visitar aprofitant tres dies de permís que el meu capità em va donar estant jo a Mallorca. Aleshores aquelles bateries estaven actives, i ben actives: només veure girar un canó ja imposava.

Mercès al panell explicatiu que deia suara, he sabut que son uns Vickers del calibre 381 m/m, amb projectils de 885 quilos i un abast de foc de 35 quilòmetres, que es diu aviat. Instal·lats el 1931, el creixement imparable de l'aviació militar els va convertir varies dècades després en obsolets.

Ara, al final del panell explicatiu, s'hi inclou un paràgraf que hauria de fer reflexionar, a Múrcia i a Catalunya, a més d'un:

"“La recuperación, conservación y protección de estas magníficas construcciones, permitirá que sus visitantes en años venideros los admiren con los mismos ojos con los que hoy nosotros admiramos un castillo medieval. Recordemos que este patrimonio arquitectónico es parte del legado de nuestra historia. Conservémoslo.”

Tant de bo que així sigui.

Cua de bou al museu

2012-02-10T09:24:00.001+01:00

Reprenc les meves notes de l'estada a Múrcia, que no vull que el pas del temps amb el seu garbell de reixa grossa deixi passar massa cosa.

Quan ja en tingui prou de les notes "murcianes", aleshores em guardaré els posts en pdf per a tenir-los grapadets en una carpeta, i és que a voltes, m'agrada cedir a una certa enyorança del paper.

Sens dubte, un bon motiu per seguir amb aquestes notes és la cua de bou que em vaig menjar -la mestressa es va estimar més una altra cosa- al restaurant del Club Taurino de Murcia. O sia, " Rabo de Toro". Que és un plat que m'encanta, una carn ben melosa, convenientment guisada amb el vi negre d'alta graduació, amb les seves patates tallades a daus, cebeta confitada, etc.. Mmmm... Estava boníssim!

El matí havíem anat a veure el museu de l'escultor Salzillo on ens vam embadalir amb el pessebre que va fer per encàrrec d'un senyor de pèles, com sempre passa, una verdadera meravella, però vaig sortir una mica anguniejat, val a dir-ho, per que les altres escultures -cosa de l'època- son sants, màrtirs i verges que no contribueixen, precisament, a asserenar l'esperit.

Després vam donar una volteta pel museu històric de Múrcia, prou interessant, certament, i a l'hora de dinar vam anar al Club Taurino, que és també la seu del Museo Taurino de Murcia.

Hi havia un menjador exterior, a l'aire lliure, però tot i que no feia fred ens vam estimar més dinar a dintre. Una sala acollidora que s'encarrega d'evidenciar de totes totes que és el club taurí.

Més endins, varies sales més acullen tot mena de records, fotografies dedicades de toreros, cartells de corridas, algun cap de brau dissecat més, capotes i muletas, dibuixos i pintures de varis artistes, en fi, tot allò relacionat amb la tauromàquia. En una de les sales no era convenient entrar-hi perquè hi havia un dinar privat de socis, però al costat em vaig fixar en dues fotografies, una de Francisco Rivera "Paquirri", dedicada al club "el mejor club taurino". I una altra del nostre compatriota Joaquím Bernadó, considerat el millor torero català, que va debutar a la plaça de braus de Manresa l'any 1950.

En canvi, no vaig trobar la fotografia -segur que la deuen tenir- de quan l'alcalde Pasqual Maragall, l'any 1983, va distingir Bernadó amb la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona.

Menjar-se un plat de cua de bou, per cert boníssim, i en un lloc així, no es pot fer cada dia. Per això cal deixar-ne constància escrita.

Amb neu, a Sant Pere de Vallhonesta

2012-02-03T09:50:00.000+01:00

Em queden coses de l'estada a Múrcia per a posar al bloc de motxilla, però faré un parèntesi per a l'excursió d'ahir dijous.

És cert que a voltes, sense saber del cert per què, les coses surten rodones, mentre en d'altres ocasions, per bé que es preparin, no passen de l'aprovat justet com a molt.

No cal dir que els avisos que dimecres es feien del temps fregaven l'apocalipsi. Això ens hauria de portar a alguna reflexió, però ho deixaré estar, perquè, al cap i a la fi, tothom es queda amb la cançoneta que més li agrada. Dies abans, amb uns quants amics, havíem programat d'anar a un lloc preciós, a Sant Pere de Vallhonesta, a fer una excursió.

A mida que passava dimecres i que només un company em va trucar per dir que no venia, ja vaig veure que la sortida seria possible.

Ah, qué bonic va ser!

Mentre esmorzàvem al "Bar Nuevo" de Sant Vicenç de Castellet, que és molt a prop de la sortida de l'estació del tren, l'aiguaneu es va anar convertint en neu. Potser l'acolliment i gentilesa de la mestresa ja va ser un bon auguri: la meva mitjana "Moritz" -per a mi, avui, la millor cervesa de Catalunya- unes olivetes d'obsequi, i un cafè més que correcte, van conformar un esmorzar dels que animen el dia.

(N'hauria de parlar al meu bloc "Sobrets de Sucre i Bars", que el tinc una mica abandonat).

A mida que ens anàvem enfilant, en la suau pujada que mena a Sant Pere, la nevada es va anar consolidant, tot i que de manera moderada, convertint el paisatge en una meravella de blancor de núvia.

Certament, l'excursió duraria més del previst. No per cap dificultat d'avançar, si no pel fet que era inevitable, cada dos per tres, aturar-se a badar.

Sant Pere de Vallhonesta i els seus topants, amb la neu, era ahir un espai d'una bellesa singular. El seu campanar de doble espadanya tant airós, els elements ornamentals de l'àbsis, tot plegat, amb l'afegitó de la neu, era un veritable obsequi per als ulls.

Ens va costar una bona estona marxar-ne per a seguir el camí, i puc ben assegurar que si avui, en comptes de digitals, encara anéssim amb les màquines analògiques del rodet per revelar, ens hagués gastat de llarg tota la setmanada.

Baixant per anar a veure el Roure Gros del Rubió alguns no es van poder estar de tirar-se neu pel cap com a criatures, projectils que vaig poder esquivar amb sort.

No sé si la gran branca esqueixada del roure és conseqüència d'alguna ventada forta damunt un cos vell, o és per altra causa. Sigui com sigui, el roure és ben impressionant.

En tornar, ja a prop de Sant Vicenç, la neu havia anat fonent parcialment i vam haver de vigilar de no relliscar en unes lloses de pedra que hi ha al corriol que mena a les primeres cases del poble.

Abans havíem passat pel costat de Can Soler de les Teules, com diu un petit rètol de l'ajuntament, del segle XIII. Deunidó, un mas del segle XIII. De poc després de la construcció de Sant Pere, que sembla que va ser el XII.

Quantes nevades no hauran vist els murs d'aquest impressionant mas?

Essent ahir a aquest cantó del Bages, al cor de Catalunya, i amb l'obsequi d'un paisatge d'aquella bellesa, vaig pensar que en fer-ne l'entrada al bloc de motxilla el dedicaria especialment, com faig ara, a l'amic bagenc Pere de Can Peret.

Quina sort que no ens vam fer enrera!

Per si fos d'utilitat a algú, vet aquí el traçat que he penjat al "Wikiloc".

Camí de Calblanque, sense arribar-hi

2012-01-30T21:03:00.000+01:00

El dia que a la tarda vam anar a passejar per les salines de Rasall, havíem dedicat el matí a caminar en direcció a Calblanque, sortint de Cala Reona. Era la primera aproximació a aquell espai natural protegit, per altra banda prou proper al començament de la Manga.

M'havia guardat al gps una ruta baixada del "Wikiloc" per si s'esqueia de fer-la, de manera que em va servir per fer-ne un trosset. Tot i que, llevat del començament, potser no hagués calgut, doncs aquell tros costaner està senyalitzat com a part del Gr 2 Mediterrani.

Això sí, vam voler fer-ho a la nostra manera i així, al començament del recorregut, vam deixar el sender per a endinsar-nos a una de les valls que desaigüen a la cala Reona. Que hi desaigüen quan plou suficientment, convertint els fons de les valls en rambles. A Múrcia, els torrents son anomenats "rambla", mot que a Catalunya ha quedat en desús, tot i que, evidentment, per exemple, la Rambla de Barcelona és diu així perquè abans d'urbanitzar-la era el pas d'una riera, de les moltes que baixen de Collserola cap al mar.

Prou m'hagués agradat tenir més coneixements de botànica per a poder reconèixer la gran varietat de plantes, arbustives les més evidents, però que no passen d'aquí, de manera que en un espai com aquest resulta ben difícil perdre's. Pots sortir del corriol marcat, si n'hi ha, però res impedeix de veure cap on vols anar o cap on vas. Em vaig passar uns moments deliciosos imaginant que era aquell jovenet que pujava i baixava com les cabres i amb la mirada vaig anar dibuixant el recorregut (....cap al fons de la vall, pujant aquell llom de la dreta per a flanquejar fins els roquers del darrera....tornar pel cim i....).

Vegetació, com no podria ser altrament, perfectament adaptada a les condicions ambientals, hídriques i d'insolació del territori. Amb prou semblança amb determinades parts del Garraf, tot i que la geologia d'ambdós territoris és diferent. Romanins i farigoles florides ja, molts i moltes i, com dic, tantes plantes com n'ignoro el nom. Ah! i com al Garraf, margallons, molts margallons.

El que ens va causar sorpresa va ser trobar fins prou endins de la vall, unes mates precioses de la planta que en diuen bandera espanyola, ben desenvolupada, gairebé com arbusts -de fet ho eren:

Vaig pensar si no eren aquestes plantes endèmiques d'aquest territori. Però no, de cap manera, no son endèmiques ni d'aquest continent, doncs, tornat a l'hotel vaig cercar-ne la informació i es tracta de la lantana camara, que resulta ser una invasora de pronòstic, vet aquí perquè colonitza aquella vall.

Tallant per un altre cantó vam recuperar el camí marcat que es va enlairant damunt del mar amb una certa suavitat però continuadament. Un espai on res t'impedeix la visió, aeri, lluminós.
Val a dir que vaig tenir una estranya sensació, com si m'hagués de protegir de la possibilitat de vertigen, que gràcies a Déu no pateixo. Ep, res de perillós si no es surt del camí, més aviat corriol en alguns trossos, però el fet de no tenir res a prop, cap arbre, sembla com si no tinguessis agafador, com si et manqués protecció:

La terra es va enfosquint cada vegada més a mida que -em sembla a mi- va aflorant un nou substrat, potser una gran veta de pissarres bituminoses que acabarà per tornar el terra amb tota una gamma de grisos de creixent intensitat fins gairebé el negre pur i simple,

a la zona a la què correspon la fotografia de sobre, on hi ha les restes d'una antiga explotació minaire. Cal no oblidar que, a l'altre cantó d'aquestes muntanyes hi ha precisament el poble de La Unión i les seves mines.

Com que vam estar força estona a la vall que deia al principi, vam renunciar a arribar a Calblanque, per poder arribar a l'hora de dinar a l'hotel.
Tant diferents aquestes paratges dels que estem acostumats a recórrer!

Vaig disfrutar, com se sol dir, "com un vedell". Ep, que ningú hi vagi pas a l'estiu!.

La mestressa m'ha promès que no em demanarà drets d'imatge del testimoni gràfic. I jo em comprometo a no demanar-me'ls jo mateix. Així doncs, heus aquí el Xiruquero-kumbaià i la seva mestressa al camí de tornada, amb el Cabo de Palos al fons.

Anar recordant l'estada

2012-01-29T12:04:00.000+01:00

Tot s'acaba, vet aquí. De manera que, com que ja som a casa, no puc enviar cap més postal.

Ara queda anar desenvolupant les notes del bloc de motxilla, que aniran recollint tot allò que em va semblar interessant de la nostra estada murciana.

Fins i tot va esdevenir-se el darrer partit de copa Barça-Madrid mentre érem allà. Com que vaig veure que a la sala del bar on hi ha la tele exclusiva per a esports no s'hi cabia, me'n vaig anar a fora, a veure'l en un bar d'a prop.

Un noi del país amb qui vaig compartir taula en va dir que allà n'hi havia tant del Barça com del Madrid, i que quan els culés van a celebrar alguna cosa, van a la Plaza de España de Cartagena, el mateix lloc on van a celebrar també els merengues les seves victòries. "Quizàs un poco más del Madrid". Molt moderat en les seves expressions, jo diria que ell era més aviat madridista. De fet els dos primers gols del Barça ho vam celebrar uns quants, que vam quedar en minoria quan va marcar el Madrid. Una estadística ben clara.

Ara, els que n'hi havia per a sucar-hi pa eren els de l'hotel, on la procedència de la majoria de grups de iaios eren les espanyes, molts de les espanyes "anchas y profundas". Quan tornava a l'habitació de l'hotel hi havia els comentaris tot esperant l'ascensor, en el propi ascensor i en els passadissos. I de la mateixa manera que als comentaris dels madridistes del bar, només se sabien els noms dels jugadors del Barça que son (em sembla que mucho a su pesar), alhora, jugadors de la selecció espanyola.

Esto ha sido un atraco a mano armada hombre!, pero un atraco a mano armada....Armada con metralleta hombre,...un atraco...!!

Espero que dormíssin bé. Jo, com una marmota.

Postals des de la Manga. 5

2012-01-27T19:00:00.000+01:00

Petit anecdotari Murcià. (segons els meus ulls).

Noms en anglès, a establiments de marca com ara el The Phone House? (Te Pone Jause o Te Pone de Mala Leche, o Te Pone Cachondo?) Doncs sí, n’hi ha com a tot arreu, que això del papanatisme està prou estès.

Però m’alegra que al mateix temps hi hagi una agència immobiliaria com aquesta:

..i és que el teatre de Romea està molt a prop. Per cert, gràcies al senyor Pepe me n'he adonat que el Romea de Barcelona, i el Teatro de Romea, de Múrcia, es diuen així en honor de l'actor murcià Julián Romea.

Un café!!…..”Marchando!!”

Si s’ha de fer una cessió a la papanateria (estamos muy céntricos), i posar Tea Shop, l’establiment bé es podria dir:

I per què no un menú aquí? És una taberna, la qual cosa ja és una garantia:

Al final, per a fer-ho més dolç:

I amb el clima d’aquest país, els eunucs de les prohibicions ja poden anar fent de les seves:

Ara, això del Mercadillo del diumenge de Cabo de Palos, encara ho haig d'esbrinar, perquè no éren pas hàbits religiosos:

Però em sembla que ja no tindré temps.

Postals des de La Manga. 4

2012-01-26T19:14:00.000+01:00

Capvespre a les salines de Rastall. Parc Regional de Calblanque, Monte de las Cenizas y Peña del Águila.

Postals des de la Manga. 3

2012-01-24T07:47:00.000+01:00

Els efectes de l'erosió de l'aigua a les calisses costeres confereix un paisatge ben especial. Cal anar amb compte de no torçar-se un peu en anar saltironant d'una pedra a l'altra en acostar-se a ran de mar.

Contràriament al que en principi crèiem, no tota la Manga és una franja sorrosa. De fet, a la zona nord, que pertany al terme de Sant Javier, hi ha la zona del Estacio, amb una aflorament rocós rellevant que dona pas a la gola (una de les paraules catalanes que resten a la toponímia murciana, a més de força cognoms), del mateix nom, per la qual s'ajunten les aigües de la Mediterrània i el Mar Menor.

Malgrat la inevitable urbanització de part de la zona, el tros del far del Estació és un lloc que agrada. I al capvespre un lloc tranquil, relaxat i bell.

Així com a la gran majoria de l'extensió de la Manga, la sorra tributa al mar, aquí és la roca qui ho fa, essent tant baixa que per força ha de ser banyada per ben poc que el mar es mogui.

És molt interessant el conjunt que formen el far i l'aljub o cisterna del seu costat, que permetia disposar d'aigua, tal com explica el cartell informatiu que hi ha al costat, "...para el suministro de las familias y animales domésticos de los dos torreros que llevaban el servicio del faro..."

En ser remarcable el far, aquest no és si no el germà petit d'aquest tros de costa. Així, al sud, just abans del començament de la Manga, hi ha el germà gran, el far de Cabo de Palos. Que sens dubte mereix una altra postal.

Postals des de La Manga. 2

2012-01-23T07:49:00.001+01:00

El meu pare, malgrat les viscicituds que li va tocar viure en aquell temps del final de la guerra, recordava complagut la bellesa dels entorns de la base aeria de San Javier, on van ser fets presoners pels nacionals al final del conflicte. Poc amic, com la majoria dels que van viure la guerra, de parlar-ne, en canvi anomenava San Javier, San Pedro del Pinatar i Los Alcázares, com aquell que recorda un viatge llunyà i plaent.

La carretera venint del sud passa pel costat de la base a Los Alcázares, ara municipi independent de San Javier. M'acosto amb el cotxe al costat de la base i, naturalment, surt de seguida una soldat de guàrdia d'ordenança -no porta arma- per a dir-me que allí no puc aturar el cotxe. Ja ho sabia. Però ella segur que m'indicaria on és el Museo Aeronáutico de Los Alcàzares. M'informa, em saluda militarment i amable, com cal, i se'n torna mentre jo retrocedeixo.

El museu és tancat, per bé que el rètol diu que toca que sigui obert. És un museu municipal recent, de fa uns pocs anys, i potser malgrat això a l'hivern el tanquen. Mala sort.

A Los Alcázares hi havia la base d'hidroavions. Ara, a la platja, res ho recorda i és una platja bonica més del Mar Menor. Hem voltat la base des de la platja i pel mig perímetre que l'actual urbanització de la zona permet. A la base hi ha varies construccions que es veuen no utilitzades i suposo que la dotació militar deu ser reduïda actualment.

No anirem a la base aèria de San Javier, ara aeroport de Múrcia-San Javier, però si que el voltarem, per a fer-nos càrrec de la zona i donarem un passeig pel poble, com per San Pedro del Pinatar, pobles turístics igual que Los Alcázares.

El temps ho esborra tot, com l'aigua esborra els dibuixos a la platja.

Em queden però aquelles tres fotografies que guarda la meva germana gran, la del seu carnet amb les ales de l'exèrcit de l'aire a la gorra, i les dues amb roba de feina al costats d'aquells avions. Dels hidros no en va poder guardar cap.

Qui sap si a les fotografies del museu, si el podem veure un dia, n'hi trobarem una on el pugui reconèixer.

Postals des de La Manga (1)

2012-01-20T20:25:00.000+01:00

La mestressa i jo estem "d'Imserso" (una senyora ganga), a la Manga del Mar Menor, a Múrcia.
Una primera postal d'una cosa que he descobert avui.

He trobat pisakakas i pisacacas. Potser les primeres son més "anti-sistema" i les segones més normaletes. Aneu a saber. En qualsevol cas, com no podria ser altrament, al gúguel ja si troben un fotimer d'entrades.
De manera que no és cap novetat, però jo l'he descobert avui a una sabateria de Múrcia ciutat.
No quedarien bé aquestes colles de 25 o 30 senderistes amb pisacacas de coloraines?

De Santa Coloma a Tiana, per Sant Jeroni

2012-01-14T11:53:00.000+01:00

Segur que em repeteixo, però és que ho crec així: la bellesa rau a la senzillesa. Als peus de l'altar del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, hi ha aquest pessebre.

Molts ja l'hem guardat el pessebre. Jo també el de casa, tot i que tradicionalment toca guardar-lo per la Candelera. I serà aleshores quan retirarem un petit pessebre a muntanya.

M'embadaleixo mirant-lo. Com que és a terra hi poso un genoll per veure'l bé. Maria i Josep japonesos. Al Petit no se li poden apreciar els trets de la raça. I uns pocs trossos de bambú fan de casa, d'establia. Em van dir que era obra d'una ceramista catalana, el nom de la quan em sap greu no recordar.

Al bell mig del claustre un magnífic -i vell- exemplar de murtra. De les murtres que senyorejaven en altres temps tots els voltants del monestir. Bado i no soc a temps de veure els capitells amb les cares de Ferran el Catòlic i Isabel de Castella, els Reis Catòlics, que van rebre aquí Cristòfor Colom en retornar del seu primer viatge a Amèrica. I és que no s'hi val a badar, tot s'ha de fer tant de pressa...Sort que a Sant Jeroni ja hi he estat altres vegades.

Em va agradar tornar-hi, dijous passat, a Sant Jeroni de la Murtra. Val la pena. Tant a prop de dues grans conurbacions, com Badalona i Santa Coloma de Gramenet, sorprèn aquest lloc que convida a la serenitat.

Dijous vam començar a l'estació de metro de Santa Coloma, de la línia 1, i Sant Jeroni va ser el primer lloc d'aturada. Després vam anar amunt, fins a l'hospital de can Ruti, un conjunt que frapa, tant per la grandiositat dels edificis com l'immens aparcament i el bellugueig de gent amunt i avall, amb, de tant en tant, l'udol d'una ambulància. Una mena de ciutat on ningú voldríem estar. A voltes voldria fer com els gossos, que en sentir propera la sirena de les ambulàncies sovint fan un udol de tristesa que corprèn. No sé si els gossos fan l'udol en una mena d'expressió de solidaritat o de rebuig d'un so que els sembla hostil. No ho sé. Però certament a vegades em sembla que diuen quelcom semblant a "estic amb tu".

Un tros més amunt, una vegada enfilats pel camí que ens duria fins a la Conreria, en tornar la vista enrera no vaig poder si no aturar-me.

El mar, invisible, rera el llençol de boires. Els darrers turons de la Serra de Marina i, al fons, Collserola.

Malgrat les calitxes de voramar el dia és lluminós i convida a esplaiar-se. I envejo per un moment l'immobilitat de l'etzevara.

Vaja, ja m'he tornat a quedar enrera. Gat vell com sóc enfilo la pujada com cal, administrant curosament l'esforç, mentre l'escalforeta del sol sembla que vulgui esmorteïr la fredor del ventijol atramuntanat que manté les boires ran de platja.

I mentre pujo penso en aquesta primera sortida de l'any que acabem d'encetar, en els interrogants que tot inici obre.

Hi penso amb serenor. Amb una certa conformitat també, en veure que aquesta terra m'ofereix ara, a tall d'obsequi, que li agraeixo, unes formes capricioses, uns volums imaginatius, unes tonalitats embadalidores, mentre el sauló que desprèn em deixa comprovar que tinc gairebé intacta la facultat de l'equilibri. Que empri els elements per a erosió és només una eina, un accident: és el resultat el que compta, el tot-plegat que m'ofereix.

El cirerer d'arboç va per feina. I aquests gotims de floretes petites, que contrasten la seva blancor amb el verd decidit, rabent quasi de les fulles, apunten ja, amb molta timidesa, un suau rosat que, temps a venir, passarà al roig precís de les cireretes de pastor.

Som-hi, que em torno a quedar enrera. El camí, ara planejant, a vista d'ocell permet de veure la Cartoixa de Montalegre.

Som doncs, prou a prop de Tiana, on acabarem l'excursió. Al coll, tal com venim, se'ns obre per la nostra esquerra el cantó del Vallès. A la llunyania, per dessota nostre, Sant Fost, Martorelles... A la nostra dreta el tros més meridional del maresme, on els turons comencen a prendre alçada i suggereixen la força de les rieres quan els patacs d'aigua a la serra cerquen el mar.

A la Conreria, al seu coll, un dels edificis de l'antic seminari és ara un alberg de la Fundació Pere Tarrés. Un company em recorda una excursió de la seva joventut de Minyó de Muntanya, sortint de Mollet i traspassant la serra per aquí per anar a raure a Montgat, mentre amb una barreja de malenconia i decepció em fa fixar en el tou de cases i urbanitzacions d'aquell espai vallesà.

Un corriol que esquiva la carretera ens portarà de dret a la font de l'Alba, a tocar d'una zona de lleure de Tiana, d'on surt un bus que baixa per Tiana cap a Montgat i després segueix cap a Badalona.

Vet aquí el recorregut:

Luciano

2012-01-08T08:07:00.000+01:00

Avui el Bibliogoigs publica uns gozos a San Luciano, la festa del qual se celebra avui, tot i que un santoral catòlic que he consultat pel Google posa la seva festa ahir. Tant se val.
I m’ha vingut una llambregada del passat. De la meva infància. Ara que hi penso només he conegut un Luciano, fins i tot comptant-hi el nom català, Llucià. Si, que es digués Luciano només l’he conegut a ell.

El Luciano i la seva família vivien al “Corraló” que nosaltres en dèiem, on havíem passat hores i hores jugant a bales. La terra del corraló era molt bona per a netejar la pinsona, la bala metàl·lica amb la que cadascú feia la tirada contra les altres bales, que eren de fang. Fregant-la bé amb la terra, la pinsona quedava lluenta, molt lluenta, i feia goig.
El corraló era una entrada al pati del que havia estat abans una gran pairalia i posteriorment va ser dividida en departaments modestos –com modestes eren les nostres cases dels voltants- que van ser ocupats per varies famílies de l’immigració dels anys trenta al cinquanta. Fins i tot, des del final de la guerra i fins a començaments dels cinquanta, en una de les plantes va haver-hi un petit destacament de soldats.

El Luciano era el germà gran del Miguelín. Miguelíiiiiin el cridava sa mare. El Miguelín era un pèl més gran que nosaltres i jugava poc amb nosaltres, que ja li resultàvem petits. I el Luciano era el germà gran, aquell germà que sempre és una assegurança de protecció per al germà petit.
Eren murcians, em sembla. De per allà a baix, segur. Si, jo diria que eren murcians.

Un dia se’n van anar del corraló. I com sempre, l’ombra de l’oblit va estendre les seves ales. Potser l’havíem anomenat en alguna d’aquestes rares –per escadusseres- i breus converses amb algun amic de la infància? Potser si. Però ara, mercès al Bibliogoigs, m’ha semblat com si retornés el record original.

Ja essent jo gran, en una ocasió el meu pare, home molt poc donat a recordar passats –com tants dels que van viure la guerra en primera persona- em va dir que allí, al corraló , hi va viure un temps un oncle-avi meu, home poc amant de feines i obligacions, amb la seva dona, per una temporada.

Però vaja, tot això…
de fet, com diu la cançó del Patxi Andión, “a quien, a quien le importarà?…”

Tot i així, m’ha agradat recordar en Luciano. Que si no fos viu, Déu tingui a la Glòria.

Els Reis son savis

2012-01-04T21:34:00.000+01:00

Els Reis ja son molt a prop de l’establia.

De la dels pessebres de casa.

I del petit pessebre, afixat al jove ametller. I de tants d’altres a llocs solitaris.

Allà, la nit serà freda, probablement humida. Els Reis encara s’hi hauran d’esmerçar més silenciosament.

I només hi haurà presents per a un Nen, tant valuosos que no seran perceptibles, justament al contrari del que cal que passi a les cases.

I és que els Reis son tant savis que saben destriar cada lloc i circumstància.

El Cul de la Portadora

2012-01-01T14:07:00.000+01:00

A la llunyania, emergint per darrera la serra del seu nom, el Cul de la Portadora.

Quan erem a dalt, en Jaume ens va fer notar que a les seves comarques gironines d’orígen en diuen semal.
Certament, tot i que la paraula coneguda meva, la d’aquestes comarques, és portadora, el mot semal no em va resultar pas estrany. Perquè, de fet, dels pals per a transportar la portadora en dèiem, també nosaltres, semalers.
Més: quan un xicot estava ben equipat d’entrecuix, es deia que tenia un bon semaler.

Dijous vam ser al Cul de la Portadora. Nom més gràfic no podia pas haver trobat la gent del país per a anomenar aquesta muntanya, que vista lluny, sembla tanmateix això, el cul d’una portadora cap per avall.

Quan, aquell dia, a la taula de dinar, vaig anomenar el Cul de la Portadora, s’em va fer estrany que alguns dels companys, vells excursionistes, no hi haguéssin estat. Els altres no ho era d’estrany, però ells, si. I van fer cara d'haver sentit un acudit. De manera que els vaig dir: “què us sembla el dijous 29 per anar-hi? Prou estarem tips d’estar asseguts per Festes i ens anirà bé d’estirar les cames…?

I tanmateix el dijous vint-i-nou, hi vam anar.

La Serra de Cul de la Portadora, per ella mateixa, es mereix una caminada. Però, a més, la visió que de Montserrat ofereix el cim del Cul, del cantó del monestir, és única. De fet, el Cul de la Portadora està orientat a la canal del monestir i, doncs, per on puja l'aeri.

Terres on, a més, s'abracen, pel nord el Baix Llobregat i pel sud el Bages.

Vam sortir de Monistrol, pel camí ral de Vacarisses, fins a les restes de l'Hostal de la Creu, on, per cert, queden unes admirables, per ben fetes i resistents, voltes de pedra de l'hostal.

D'alli vam deixar el camí ral per a prendre el de la carena, que ens va portar a peu del corriol que puja dalt del cim.

Em sap greu, però no recordava que el corriol de pujada fos tant dret i de mala petja, com curt. Massa anys feia que no hi havia pujat, i aleshores tant me fotia que un corriol fos dret o no. Però ara qui no té un all té una ceba, i tant la pujada del corriol com la baixada van ser un mal pas per a aquells companys a qui peus o genolls flaquegen o rondinen, posant en perill llur equilibri. Però tot va anar bé, sense cap incidència.

És impressionant des d'allí, la visió de Montserrat.

La senyera es mantenia ben estesa pel vent de Gregal, fred, que feia que de mitja muntanya amunt es veiés ben clar, però que no se'n sortia d'escombrar la boira arrapada ran de riu.

Per això l'estada al cim va ser breu, tot i que jo m'hi hagués tat més estona, a cantar-li el Virolai a la Moreneta i alguna cançó xiruquera, però era comprensible el neguit dels companys.

Així que, a més de les fotografies que aquell paisatge exigeix imperiosament, escriure unes notes al llibre de piades que els excursionistes Monistrolencs tenen a la capelleta de la Verge i baixar al petit coll per, arrecerats, fer la poma.

I avall, companys, avall.

Mentre pensava en el Pep, i com hagués fruït avui. Tant de bo es recuperi el millor possible des d'aquella seva serenitat que tant li admiro i envejo. Saps Pep? estem caminant junts, i no és temps que flairin els romanins però igualment ens freguen les cames en baixar i em ve al cap com, a cada sortida, tu te n'emportes uns branquillons, o potser de ginesta o de farigola, per a la teva dona...

El Cul de la Portadora ja tornava a quedar a la llunyania.

S'escolava entre les mans del temps la darrera excursió del 2011, temps per a qui hem teixit límits a la nostra mida, tant falsos com els límits físics que en diem fronteres, però, tots dos, tant i tant presents.

I a taula vam alçar els gots -ben plens- en un brindis tant recorrent com sincer: bon any!

Que el 2012 permeti la continuació del ressò amatent de les nostres passes per aquest País del nostre amor.

Mentre els pessebres a muntanya il·luminen cims i valls, i avancen reis i pastors als pessebres de casa, obro avui, dia 1, el meu bloc de motxilla de 2012, amb les mateixes paraules amb que vaig obrir el del 2010:

Les petjades que deixi al meu pas
les voldria petjades fondes,
per a sentir la terra, amatent.

Les petjades que deixi al meu pas
les voldria petjades fràgils,
per a no resistir la primera pluja
o la primera alenada del vent.

Que així sigui.

Bon Nadal!

2011-12-19T08:07:00.000+01:00

Doneu-nos camins, Senyor,

i fustes per a un pessebre,

que aixopluguin del fred i del gebre,

dos pobres i el seu Infantó.

Terdoral en mi bemoll major

2011-11-02T19:00:00.000+01:00

A l'alt Ter. Vall de Camprodón.

A la tardor dels arbres de fulla caduca.

A les tendres tonalitats que no resisteixen vint-i-quatre hores el descens entre to i semitò.

A la eruga que fa mimesi amb la fulla seca.

A les oracions, fetes flor, de la petita parròquia.

A la partitura impossible d'interpretar.

A la set que no gosa pas manifestar-se.

A la joia d'uns companys.

A la Rosa Maria, a qui el Pare ha acollit mentre nosaltres tardorejàvem.

Passejada pel delta

2011-10-27T19:06:00.001+02:00

Aquest dijous, de matí, havia de ploure molt, segons les previsions. Llàstima, perquè tenia previst anar al delta del Llobregat amb uns companys que no hi havien estat.

Hem seguit el guió establert en aquests cassos en què s'anuncia pluja:

a) M'he llevat ben d'hora i el cel estava tapat, però no em semblava que anés a ploure. Per tant, silenci i cap al l'estació. Si hagués estat plovent haguéssim fet una roda de telèfons i tots a fer una segona dormida.

b) A l'estació agafar el tren, i a l'arribada, esmorzar al bar. Si aleshores hagués plogut, decisió conjunta, normalment tornar cap a casa. No hi hauria excursió però hauriem esmorzat i xerrat plegats, que ja val la pena. El cel però, estava tapat però sense amenaçar.

c) Endavant doncs amb la excursió.

Passejada pels espais natural del riu Llobregat, el meu.

Aquest ocellàs que sobrevola el parc no he estat capaç de catalogar-lo:

Aquell noi que ha baixat del 4x4 del parc amb una xarxa que sembla de les de caçar papallones, però més petita, s'ha endinsat al canyar mentre nosaltres feiem la poma.

En tornar ell, la fem petar una mica: no, ha anat a fer una de les medicions per a controlar l'estat larvari dels mosquits. Tenien l'avís de pluja per a les deu del matí i son quarts de dotze, de manera que ha avançat una mica la feina.

A part dels treballadors del parc només ens hem creuat amb una altra persona, i encara una d'aquestes persones pobretes, que tenen tant pocs "bon dia" que si, en creuar-se amb d'altres te'l donen, es queden sense.

Ens hem estat una bona estoneta a l'aguait de l'estany de Cal Tet. Binocles, màquina de retratar i ull nu. L'espectacle de les evolucions dels animalons, aliens del tot a la nostra presència.

Ves per on, en tornar a ser a l'estació del Prat, s'ha posat a ploure.

Sant Feliuet de Vilamilans

2011-10-23T09:55:00.000+02:00

Dijous passat vam fer sortida de veterans i aquesta em tocava a mi d'organitzar-la.

Va ser, ves quina sort, la primera sortida des de la primavera que no suàvem la cansalada, als tres o quatre dies de l'adéu d'aquest estiu endarrerit que, si s'estira una mica més, ens porta la calor fins a Tots Sants.

Ara, que tampoc hagués estat res d'extraordinari que la calor arribés a Tots Sants, que ja recordo que ha passat altres vegades. Per cert, em permeto, amb tota simpatia, d'enfotre-me'n de tot això dels "récords" que ens diuen els homes i dones del temps quan, sovint, diuen que tal cosa o altra no passava des de...ai Senyor! l'any 70 o 90, com si parlessin del Mesozoic, per exemple.

Sant Feliuet de Vilamilans (Vilamilanys segons altres), és un lloc deliciós prou conegut dels xiruqueros, excursionistes en general i minyons de muntanya de la meva generació.

L'esplanada de sota de l'església, ara "arreglada" amb uns petits murs perimetrals, era un lloc d'allò més adient per a plantar-hi les tendes.

Aleshores, Rubí, d'on baixàvem del tren, era lluny i havíem de caminar una bona estona. Després, segur, venien les excursions, el foc de camp la nit de dissabte....en fi, tot allò que s'esdevenia en aquells temps.

Ara Rubí, havent crescut tant i tant, és a tocar de Sant Feliuet que ja té naus industrials i l'autopista per veïnes, tot i que Sant Feliuet és terme de Sant Quirze.

De manera que vaig decidir fer l'excursió anant-hi per Les Fonts de Terrassa, pujar al mirador, seguir la Serra de Galliners fins a Sant Feliuet, i tornar a Les Fonts per la serra de Ca n'Amat.

Son, aquestes, serres amables, de poca alçada, sotabosc espès. Camins deliciosos.

I des del mirador de la serra de Galliners hom té sota els peus tot el Vallès, l'Occidental, on som, i l'Oriental, més llunyà, fins a sota els peus del Montseny.

Venint del cantó que veníem s'arriba a Sant Feliuet pel seu turó, que corona, des del 1957, en plena efervescència del nacional-catolicisme, un Sagrat Cor de considerables dimensions. I que, al menys parlo per mi, fa més basarda que no pas convida a la oració o la introspecció.

En baixar del turó ja s'és a l'ermita. L'espai està cuidat, net, fa goig.

I aleshores surten els:

"Ei, jo aquí ja hi havia estat!...ostres, però si un dia..."

Un altre: "...doncs no em resulta estrany, no..."

I: "Que no te'n recordes Pep, que aquí s'hi van casar el Fulanet i la Fulaneta?"

I: " noi, no me'n recordava gens..."

I tants i tants comentaris acompanyant la complaença dels que no hi havien estat mai.

És el lloc més adequat per a seguir el nostre ritual de "la poma", que consisteix en l'aturada a mitja excursió per a menjar quatre ganyips o la poma, que l'hi ha donat nom.

Si, és pre-romànica. I la font està molt ben arranjada.

"Ara queda gaire pujada?"

No, només un trosset, perquè després ens desviarem per la serra de Ca n'Amat.

Al Mirador del Migdia, a Montjuïc

2011-10-17T08:41:00.001+02:00

Ja és una feliç casualitat. Mentre pujo amb el cotxe cap al mirador, a "Radio Cásica" emeten la "Serenata Malencònica", de Txaikowski. Arribo a l'aparcament del Mirador del Migdia i em quedo dins el cotxe fins sentir la peça sencera. Pura meravella. M'arrisco a perdre'm la posta, que per això he pujat. Però per sentir-la, assumir aquest risc s'ho val. La posta s'ha de produir avui a les set i onze minuts, tot i que les muntanyes l'escurçaran quatre o cinc minuts.

Fins fa ben poc la barana era sencera i hi havia un panell explicatiu -força malmès ja-, del que es veu des d'allí. Ja no hi ha el panell i el tros central de la barana jau un parell de metres daltabaix.

La gent va i ve. Primer miren cap a migdia -al cap i a la fi el nom del mirador- damunt del port de mercaderies -la mar i el port son sempre un espectacle- mentre les gavines, en aquesta hora, evolucionen i embadaleixen amb el seu vol. Després miren cap a ponent, menys estona potser, on gairebé a primer terme el cementiri mostra els seus desèrtics "carrers" més enlairats.

En retorna una i altre vegada el so del violí de la serenata.

El sol fa el seu camí. Contemplant les seves darreres llums queden dues noies alemanyes que s'han assegut i jo mateix.

El Garraf para el llit al sol que si ajau plaent.

Comença la fosca tardorenca.

Adéu a Janio Martí

2011-10-11T18:54:00.001+02:00

Me'n vaig assabentar ahir per una piulada al “truitter”.

Ha mort en Janio Martí. A l'”Ara” han publicat una ressenya i aquesta fotografia d'ell .

Amb ningú com amb ell i el seu conjunt he ballat tant i tant a gust. En Janio ha estat únic, en una època on hi havia molta gent que tocava molt bé la música de ball i quan, per cert, es ballava. I dic “ballava”, i mirava d'aprendre'n. No només es bellugava o saltava o feia moviments histriònics com ha passat després.

Encara em pregunto, quan un diumenge m'estic a la ciutat, “com es pot passar un diumenge així?”. I és que va haver-hi un temps que el diumenge era per a fer una excursió al matí i a la tarda anar a ballar. L'excursió pels voltants del meu poble, el ball a la sala, una sala d'aquestes on ens trobàvem tot el jovent i moltes àvies que anaven cofoies a veure com de bé ballava el seu nét o néta o a fer de carabina de la néta.

Per no parlar de la pista d'estiu, un lloc deliciós.

Quan venia en Janio Martí jo era capaç de ser el primer en obrir ball. El primer en sortir a la pista. És clar que amb dues condicions prèvies: la primera, que volgués ballar una de les meves balladores “de garantia”, no fos cas que hi hagués una entrebancada que, sent la primera parella, veuria tothom. Segona condició, haver ja fet amb els amics un bon glop de “nuvolet”, o sia, un parell de dits d'una barreja d'anís i ginebra amb un raig de sifon, per a sortir convenientment desinhibit.

Les tardes de ball amb el conjunt d'en Janio Martí eren senceres, ballava totes les peces menys aquelles que em perdia pel temps d'anar a demanar el ball a les noies o rebre les carabasses de rigor.

Deia en Janio Martí que s'havia de tocar no el que vol l'orquestra, si no el que la gent vol ballar. M'ha agradat tornar-ho a sentir en el video que l'article de l'”Ara” enllaça. I fè de Déu que sabia interpretar allò que la gent volia.

Les de les tardes de diumenge que venia, les de la Festa Major, les del dissabte al vespre d'estiu. Aquelles magnífiques ballades les hi devem tota una generació.

Déu el tingui a la Glòria.

Retalleu per aquí, si us plau.

2011-10-10T08:09:00.000+02:00

Avui havíem d'anar a preparar la propera sortida de veterans, però el Pep m'ha trucat d'hora per dir-me que té una calipàndria de can collons, que respira com pot i per la boca, de manera que ho haurem de posposar.

I doncs Pep? Doncs resulta que "vaig agafar un autobús que semblava una nevera i després vaig haver d'enllaçar amb un altre després d'estar-me una estona a la parada. Si el primer era una nevera el segon un congelador..."

Li he dit que ho entenc perfectament, perquè a mi em fot de mala (píiiiip) això d'haver d'entomar el que no-sé-qui decideixi que haig d'entomar, sigui al metro, a l'autobús, a un edifici o on sigui.

No tant sols ens hem tornat "rics" aquests darrers anys, si no que a més ens hem tornat "senyoritus". Ai cony, que jo haig d'aguantar que a l'estiu faci calor? au va home va!... Res, tot tancat a pany i forrellat i aire fred per un tubo...per un?, no, per molts tubos que et foten l'aire fred d'un cantó i de l'altre. I jo a posar-me la gorra perquè el raig de fred no m'arronsi la calba i a fregar-me els braços per haver comès la imprudència d'anar amb màniga curta a l'estiu.

I després vénen els llestos aquests dels arquitectes guais i et dissenyen edificis tancats per tot arreu, amb les façanes amb grans finestrals de vidres on hi peta el sol sense clemència, i vinga refrigeració interior. Que no pagaran pas ells és clar. I tothom badant d'admiració davant l'edifici singular.

Vinguin tisores, finestres obertes, que passi l'aire i fora refrigeracions, que hem d'estalviar gas-oil, electricitat i el que sigui. I retalleu senyoritus per tot arreu, a veure si podem tornar a ser persones normals que a l'hivern passem una mica de fred i a l'estiu una mica de calor.

Ja sé que no serveix de res que digui el que dic. La preparació de la sortida ja la farem un altre dia si Déu vol. Però al menys, després de treure'm això del pap, em quedo més relaxat.

Vinga tisores!

Les meves botes i les meves botes.

2011-10-07T18:22:00.000+02:00

Ahir un parell de tentines sense més, sense anar per terra.

De fet aquells verals son encara de la Serra de l'Obac i doncs la petja en baixada no estalvia pedra solta i aquella mena de sauló.

L'excusa era que recomençàvem les sortides de veterans després d'aquest llarg estiu que es resisteix a marxar i no estava segur del grau de rovellat que podia exhibir.

I quines botes si no les meves, encara que estiguin fotudetes, per anar sobre segur?

Fa un parell de setmanes vaig anar a comprar unes botes noves, però encara no les he esblenat.

I el més important, encara no estic segur que les velles les hagin instruït adequadament per a ser les botes d'un Xiruquero-kumbaià.

Les vaig posar al costat de les velletes, a fi que aquestes els expliquessin que son molt més que trossos de materials cosits o enganxats d'una manera determinada i en forma de peus. I que seran molt estimades.

Les velletes però, ahir van dir prou. Ja no els queda pràcticament gravat a les soles, els talons estan gastats del cantó que pertoca al meu caminar, i fins i tot comencen a obrir-se pels sécs que corresponen a la base dels dits dels meus peus.

Tant com han vingut amb mi, des d'aquell 2002, en la segona anada al Camí de Sant Jaume i fins ara!

I com em disgusta que hagin de dir prou!

Hauran acabat el seu recorregut a les envistes de Montserrat. En certa manera, i sense haver-ho previst, podrien considerar-ho com una atenció. Si més no voldria que així ho entenguessin.

I prou que ahir, valentes, fan fer la seva feina.

A la propera sortida ja hauré esblenat les noves botes. Les meves botes.

El Pou de Gel

2011-10-01T09:03:00.001+02:00

Queda amagat dins del bosc.

I queda a prop de la carretera. De fet, una vegada traspassada aquesta, venint del monestir, pot estar a uns cent metres si fa no fa.

És el pou de gel del Monestir de les Avellanes.

Part superior del pou

Coses de l’idioma, que es va aprimant, ai las!, penso en els mots gel i glaç. El gel és fabricat, com es fabricava en aquest i tants altres pous per a obtenir-lo, en èpoques pretèrites, o en les més modernes fàbriques de gel.

De nano, de tant en tant, a casa m’enviaven a la fàbrica de gel a comprar-ne per a la nostra nevera de casa –que ve de neu, eh?. M’agradava veure amb quina destresa l’home de la fàbrica movia els blocs de gel apilats, amb un ferro llarg que tenia la punta corba, per a acostar el bloc i poder-lo tallar. Anys després, un dia, els pares van comprar una nevera elèctrica, que, quin avenç! no havia de menester barra de gel.

El gel és fabricat. El glaç és natural. Es fa quan glaça de tant de fred com fa. Com quan, alguns hiverns, es glaçava l’aigua del safareig de l’eixida. O com es glaçaven els tolls d’aigua dels camins.

Així era per a nosaltres. Potser en altres llocs al gel també se n’hi deia glaç tot i que fos fabricat. I al glaç, tot i que fos natural també se n’hi digués gel.

De fet, a molt llocs he vist escrit “pou de gel” i en d’altres “pou de glaç”.

Em pregunto com en deien quan els pous de gel funcionaven.

Construït, com era força corrent, en un pla inclinat del terreny, per carregar-lo per la part superior i treure’n el gel per la inferior, on hi ha la porta, que es veu en aquesta fotografia.

Aquell bosc, poc concorregut, convida, al menys parlo per a mi, a la serenitat. De fet com tots els boscos.

I a fe que no dec ser l’únic en sentir-ho així. Vet aquí que el pou de gel està arranjat perfectament. I a més de recordar-nos les feines dels nostres avantpassats, ara és una petita capella, o lloc de recolliment o oració, el que vulgueu, però en tot cas un recer que convida a la serenitat que deia suara.

Que bonic que és quan es fan les coses ben fetes!

Al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes

2011-09-26T14:03:00.000+02:00

Vam tornar d'una excursió, dimecres passat, la meva dona i jo, amb una sensació de benestar, de calma, de serenitat, d'alegria. Això de descriure sensacions i sentiments sempre és de mal fer, si més no per a mi. Ve a ser com ara allò que es preguntava el pensador oriental: "com descriure l'olor d'una flor?".

L'excursió va ser de tres dies, dues nits, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes . Aquella és la pàgina web i aquest el bloc.
Des d'allí vam fer la sortida que he anotat al llibre de motxilla i publicat a l'entrada anterior, de l'estació de Vilanova de la Sal.

Camí d'Àger hi havíem passat més d'una vegada per davant. Però aquesta vegada el monestir n'era la destinació.

(Perdó per posar-me al davant,

però no tinc una fotografia millor)

Convergeix en aquell espai la bellesa del lloc i de l'entorn. Tot ben arranjat, amb el bon gust de la senzillesa, la presència agredolça de la història en cada racó, la relativització del temps de la que ens parlen els vells arbres i les velles pedres, la invitació permanent a la introspecció i, alhora, la comunió amb el tot-plegat d'un lloc que de terra i homes en fa pura harmonia.

L'hostatgeria és un bon hotel inserit al monestir. Còmode. Amb una molt bona atenció personal.

Un detall: a la cambra no hi ha televisió, per tant no hi ha risc de fer o rebre soroll, però, en canvi, hi teniu connexió wifi inclosa en el preu de l'estada. I qui vulgui pot anar a veure la televisió a la sala d'esbarjo habilitada a l'antic menjador dels monjos.

El claustre sempre accessible als estadants. Des d'on s'accedeix, la porta sempre oberta, a l'església. A l'altre cantó del claustre hi ha el restaurant. Tot em va donar una grata sensació d'acolliment.
El monestir és dels Germans Maristes i hi viu una comunitat, que lògicament té els seus espais privatius, però en cap moment vaig tenir la sensació que ens posàvem en casa d'altri, ans al contrari, que de la manera més natural del món compartíem uns espais.

Parlaré també, més endavant d'algunes passejades pels bonics camins i corriols de les muntanyes que envolten el monestir.

Tant de bo que el turisme massiu mai faci perdre els grans valors que he apreciat del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Aquesta estada ha inspirat un bell poema a la meva dona.

Nosaltres, si Déu vol, hi tornarem.

L'estació

2011-09-23T23:16:00.000+02:00

Em vé de gust recordar aquell lloc. Hi vam ser-hi fa pocs dies.

Un racó de món.

Digne, net. Bell.

On la solitud es complau del breu pas del tren, només sis vegades al dia.

És l’estació del tren de Vilanova de la Sal. Del tren Lleida - La pobla de Segur.

De Vilanova de la Sal, a la Noguera, surt una petita carretera que va fins a l’estació del tren. Del poble fins a les salines que van donar el nom actual a Vilanova està asfaltada. Més endavant, cap a l’estació, l’única cosa que recorda una carretera, com avui ho entenem, son els pilons que marquen el quilòmetre.

Una carretera era el camí per on passaven els carros. En aquest sentit ho és. Però només en aquest sentit. Tal vegada va estar empedrada un temps, la qual cosa m’ho fa pensar la quantitat de petites pedres que hi ha, que probablement hagin quedat soltes, en el desús, per les inclemències del temps. Anys i anys.

Després d’haver-hi estat m'he volgut mirar el mapa de l’ICC i, curiosament, encara marca carretera de Vilanova de la Sal a la seva estació. És la LV-9045. Té un recorregut de 7 quilòmetres, que vam fer amb el cotxe. Però, si algú pateix d’anar amb cotxe per segons a on, que no hi vagi. De fet, crec, no hauria d’estar senyalitzada com a carretera, si no com a pista, anomenada, per exemple, “antiga carretera”.

Sabent que per allà no trobaràs a ningú, que no has d’estar pendent del retrovisor, feia anar el cotxe a la mínima velocitat possible. I ens aturàvem quan volíem.

De fet, “caminàvem” amb les rodes. No amb les cames. Una manera de caminar que, indubtablement, cada vegada emprem amb més freqüència.

El paisatge és bonic. Hom s’hi pot sentir abraçat mentre davalla poc a poc cap a l’estació, a tocar d’un dels braços del pantà de Camarasa. Cap al final, un bosc espès ha aprofitat l’obaga per a créixer esponerós, acollidor en aquest bon temps.

L’estació roman allí, a l’espera que qui aparegui a l’andana sigui un passatger. No tant sols uns excursionistes encuriosits com nosaltres. A l’espera del passatger, no impossible, però altament improbable.

Algú que vulgui anar a Vilanova de la Sal baixarà a aquesta estació, i serà recollit per un conegut o parent que hi baixi per aquella carretera?

Algú anirà a cercar el tren a aquesta estació?

Recordo quan la Generalitat es va fer càrrec d’aquesta línia Lleida - La Pobla de Segur, que Renfe anava a tancar per manca de rendibilitat. Una magnífica decisió, que vaig aplaudir. Una decisió pròpia de qui estima el país i que entén prou bé que la seva vertebració ha d’anar més enllà de la possible rendibilitat d’una via de comunicació. Més si és un ferrocarril.

La línia, és en mans de Ferrocarrils de la Generalitat, de tres trens al dia de pujada fins a La pobla i tres més de baixada fins a l’estació Lleida-Pirineus.

I l’estació de Vilanova ha estat pintada i arranjada, amb els rètols renovats. Les vies netes, els ralls lluents que evidencien el pas dels trens. Les portes, evidentment, tancades.

Tot plegat per a donar la suficient dignitat a una estació de tren. Cal avisar al conductor del tren si s’hi vol baixar. I suposo que es deu haver de fer senyals des de l’andana si es vol que el tren s’aturi per a pujar-hi.

Repeteixo: és una estació digne.

Qui sap si un dia aquesta estació tindrà més moviment?

És un lloc on repenjar una cadira a la paret de l’estació i guaitar les vies, i el braç de pantà proper, i deixar que el temps s’escoli en la serenor i bellesa del lloc.

Si vols tornar a Girona...

2011-09-17T07:38:00.000+02:00

...besa el cul de la lleona.

Doncs resulta que sí, que des que vaig veure turistes alçant els braços a Montserrat, m’ha picat el cuquet de la curiositat.

Refot quins espectacles els dels “guiris”.

I sí, és cert, mig món se’n fot de l’altre mig.

Aquí en parlen prou de la lleona.

Asseguts a la placeta de sota Sant Feliu, vam veure arribar a un grup, convenientment guiat, i un home es va posar a donar explicacions. El temps de treure la màquina ja havia acabat i només vaig poder “flimar” això:

Ara, ja s’ho han pensat bé a l’Ajuntament de Girona?

Si un turista, i n’hi ha que no son pas de la primera volada, se’ls fot de cap amb aquests graons tant alts i els denuncia, feina per als serveis jurídics.

Arbre (3)

2011-09-15T07:38:00.000+02:00

Quina gran alegria m’has donat, arbre!

Ets viu!

Prop de nou mesos ha que vas arribar a casa. I vuit mesos que et vaig portar aquí, amb l’esperança que el lloc que et triava et permetés de tirar endavant.

Ara tens el teu lloc definitiu. I sembla que t’hi estàs prou bé.

Has perdut fulles, t’has defensat, et defenses de la calor.

Tal com et veig, la tardor i l’hivern faran que et vesteixis com a tu t’agrada.

I et refermis.

I creixis una mica més.

Quan pujàvem amb el cotxe per la carretera no les tenia totes. Sort que la carretera, que sembla talment el camí dels matxos per a pujar a Bellmunt, obliga a fer la pujada poc a poc i així m'en podia adonar que el bosc estava ufanós. I doncs, que també tu hi podies estar.

Ningú diria ara que t’hi vaig portar. Formes part del tot d’aquest petit entorn. Ets bosc.

Ets bosc de Bellmunt.

A la gran llosa que fa de mirador a l’aparcament m’hi vaig aturar un minut per a respirar fons i passejar neguitós la vista damunt la plana, abans de comprovar que, efectivament, te n’havies sortit. Deixam-ho dir: ens n’havíem sortit.

Al santuari ens vam creuar amb alguns caminadors.

I ens hi vam quedar a dinar.

Tant bonica la petita imatge de la Mare de Déu de Bellmunt.

Tant calm el recer del temple, portes obertes de bat a bat, com la mare les té obertes sempre per als seus fills.

Va passar, tornarà, el temps de les alades. També pugem al seu turó del davant.

D’allí el santuari sembla, potser més que d’enlloc, l’ermita al cel suspesa.

Tornaré a veure’t l’any vinent, arbre. Però no et dic quan, que t’havia promès venir a la primavera i en canvi he vingut a l’estiu.

L’any que ve, segur. Si Déu vol.

No va el negoci?

2011-09-13T08:02:00.000+02:00

Girona, 6 de setembre de 2011

Diades de la Diada

2011-09-11T19:58:00.001+02:00

Des d’aquella Diada del 1976…(refot, fa més de trenta anys d’allò!), la mestressa i jo hem fet tot tipus de diades, des de les d’anar a passejar, afegir-nos a alguna manifestació, simplement aprofitar la festa per a anar-nos-en fora amb la quitxalla, passejar el vespre pel Fossar de les Moreres i un etcètera molt llarg.

A la del 76 encara ens feia basarda anar-hi amb la nena, de manera que ella es va quedar amb la nena i vaig anar-hi jo. Després vaig veure pares amb criatures i en parlar amb un que diua el seu petit a coll com Sant Cristòfol, em va dir “estic tranquil, els grisos no apereixeràn, que diuen que som mig milió o més, però tampoc bado, sap?”.

Després, llevat de l’any del cop d’estat de Tejero i companyia i potser el següent, cada vegada més, la Diada ha estat la festa reivindicativa que ha de ser.

Ens podem esplaiar. I després les urnes, que han dit el que han dit, a l’octubre diràn el que diràn.

De manera que avui l’he celebrada com m’ha demanat el cos: quedar-me a l’acte del matí al barri de casa, sentint la pública lectura del manifest de l’Òmnium i d’un parell de poemes, afegint-me a l’ofrena floral del meu centre excursionista al monument en memòria del setge de 1714, com altres entitats han fet, cantant “Els Segadors”, ballant sardanes i veient com s’enfilàven els castellers.

Per cert, que el barcelonins conèixen bé on és el monument al Conseller en Cap Casanovas i el Fossar de les Moreres. Però no tants saben que al Poble Sec hi ha la Plaça del Setge de 1714, amb un monument –no massa afortunat pel meu gust- que fa memòria dels lluitadors d’aquella batalla i de la població barcelonina que tant la va patir.

Anant com van les coses, la meva celebració de la Diada m’ha estat ben satisfactòria.

M’he posat les espardenyes de dansaire, com les que tenia quan de jovenent formava part de la colla, el “Pomell de Joventut”, que tant i tant bé havíem arribat a ballar (sempre ens discutíem el primer lloc als concursos amb la colla infantil també de “Les Violetes del Bosc”, i de tant en tant amb la “Mirant al Cel”).

No m’he posat la barretina i la faixa per aquest cony de xafogor que fa. Però l’any que vé ja en parlarem. Mira, m’han fet enveja els castellers amb les seves faixes.

Vistes les alternatives que ens ofereix la modernitat progre, em plau i plaurà d’allò més que, a més de ser un Xiruquero-kumbaià, pugui ser reconegut amb tota claredat com el que ells menystenen: un bon barretinaire.

Ep, ara fent punteig a peu pla, però fent l’aire quan toca. Voleu ballar?

La sargantana

2011-09-10T20:59:00.000+02:00

Doncs sí. Petits grans moments.

Habemus porxos a Sant Miquel!

2011-09-08T09:28:00.000+02:00

Als porxos de Sant Miquel la meva dona i jo, de joves, hi havíem fet bivac.

I abans, amb els companys també. Moltes vegades.

Eren molt acollidors i ens protegien de la humitat de la nit.

Altres vegades havíem dormit en alguna balma.

Però dormir a Sant Miquel, i estar-me allí abans d'anar a dormir, m'agradava especialment.

Un dia, ja fa molts anys, els porxos van desaparèixer i van quedar només les columnes que els aguantaven. D'això no sabria dir els anys que fa i suposo que els van enderrocar perquè devien estar malament, no fos cas que algú prengués mal. Però sempre que hi tornava em feia una trista sensació d'abandonament.

L'altra dia però, que després d'anar al monestir hi vam pujar, ep!! Torna a haver-hi porxos!!

Òndia quina alegria!

I quins porxos tant bonics, amb embigats de fusta. Es veuen nous de trinca. De fet, no crec que arribi a l'any el temps transcorregut des de la nostra darrera visita i no estaven fets.

Mireu, mireu "el meu quarto":

Quin goig que fan els porxos!

Es mereixen un altre bivac. Llàstima que les nostres ossades no estiguin ja per a aquestes alegries.

És un ritus?

2011-09-04T10:05:00.002+02:00

La posició és just a l'interior del cercle petit dels dos cercles concèntrics.
Alcen els braços amunt, cada u -més aviat cadascuna- segons les seves possibilitats.
La majoria alcen el cap amunt.
Algunes es descalcen per a fer-ho.
De vegades de cara a la basílica, altres d'esquena, alguna primer de cara i després d'esquena. Per alguna altra sembla que no tingui res a veure la situació de la basílica.
Son uns breus instants en aquesta posició.
Els altres esperen en una petita cua a l'exterior del cercle gran.

Primer em pensava que feien allò de retratar-se jugant amb la perspectiva, com aquells que es posen de manera que sembla que aguantin la torre de Pisa, per exemple. Però la meva dona em fa adonar de l'error.

Aquest blogaire en va parlar l'any passat. Coincideixo en una afirmació que fa: tots els que ho feien eren estrangers.

La nostra obligació és que no passi.

2011-08-27T13:55:00.000+02:00

Les escoles de negocis fan molt bé d’estudiar els darrers anys del Barça.

Estudiar la feina ben feta, de qui sigui, i aprendre’n els trets fonamentals, les virtuts, els encerts i com s’han gestionat els errors, és imprescindible per a aquelles persones que, una vegada vistos els toros de la barrera, hauràn de saltar a les arenes i constataràn que, si la lluita diària no fos una plaça de braus, és una selva. O s’assembla molt a totes dues coses.

Voldria pensar, però no em consta, que aquest mateix estudi es faci - de manera organitzada i sistemàtica- en els cursos de formació de persones aturades. No dubto que algún ensenyant –espero que així sigui- de motu propio utilitzi aspectes rellevants del procés de construcció, en aquest cas d’un equip, d’un col·lectiu humà, capaç d’encarar els reptes més difícils.

S’està demostrant que no n’estem aprenent encara d’aquests darrers anys de canvi d’era, econòmica i social. Reblo que dic “canvi d’era” i no “crisi” perquè, tot i que etimològicament crisi significa canvi, actualment se li dona un sentit de transitorietat impropi, talment com si es tractés d’una de les típiques crisis cícliques de creixement.

Que encara hi ha molta gent que creu –o vol creure- que “quan això s’acabi” tot tornarà a ser com abans. N’acabem de tenir un exemple ben clar: diputats i prohoms socialistes en contra del pacte del seu propi partit amb els “populars” per a fixar, constitucionalment, un límit a l’endeutament.

Que no hem generat prou riquesa per a finançar totalment l’actual estat de benestar, que determinada part del dit estat de benestar no ens l’hem guanyada, si no que l’hem tinguda simplement fent ús d’un endeutament que havia de ser “etern” –el venciment d’un deute s’havia de finançar emetent més deute- és evident. S’ha evidenciat prou, per bé que encara hi hagi qui, –com aquests diputats i prohoms socialistes- vulguin fer veure, o el que fora pitjor, ignorin, que no es pot viure en una realitat ja inexistent.

I curiosament, no es tracta de dir simplement “no es pot estirar el braç més que la màniga”, si no simplement, “es podrà estirar més el braç que la màniga fins aquí”. I això ho troben malament.

Referit a determinades actituts irracionals, al tot s’hi val, fins l’agressió, el senyor Pep Guardiola va opinar, prou seriosament, que si se seguia per segons quins camins “un dia prendrem mal”.

Ahir, a la roda de premsa després del partit, va dir “Un equip triga molt a fer-se i un instant a caure. La meva obligació és que no passi.”

Seguim fent com si fossim “els reis del mambo”, actuant de nou rics quan fa quaranta anys tots érem pobres, i certament, un dia prendrem mal.

Fa anys, quan els meus pares, assalariats, parlaven de “la seva fàbrica”, tothom ho trobava normal.

Quan en ocasions, jo, assalariat, he parlat “del meu banc”, molts se n’han enfotut.

“Un equip triga molt a fer-se i un instant a caure. La meva obligació és que no passi.”

Canviem la paraula “equip” per empresa, per societat, per país. La nostra obligació és que no passi.

M'agrada el so de les campanes

2011-08-21T09:08:00.000+02:00

Les sentia d'infant, que vivíem molt a prop de l'església.

I em coneixia tots els tocs. Fins i tot el toc "de rebato", que afortunadament no era freqüent, i que cridava a emergència, tal vegada que el riu havia sortit de mare, o que començava a cremar algun incendi, potser al bosc?.

Aleshores els homes anaven de pressa a trobar-se davant la Casa de la Vila. Recordo la insistència del "rebato" de 1962, que no parava, quan van haver-hi les terribles inundacions.

La majoria de tocs se sentien amb normalitat, fins i tot les campanades a morts eren sentides bé que amb resignació, amb una certa normalitat.

Però hi havia dos tocs que tant a casa com al veïnat esveraven els grans: les campanades a morts d'un albat i el "rebato".

I sempre, donant-nos l'hora. Els quarts i les hores. El trànsit del temps.

A Barcelona som a mig camí de dues parròquies. Però no sento les campanes. Han emmudit.

I a la Terra Alta torno a sentir les campanes. A la nit callen, per a no interferir el somni dels veïns. Em repenjo a la barana del balcó, ara que aviat seran les vuit, per a sentir el primer toc del dia.

Trobo que n'és de bonic el so del bronze.

Excursions de capvespre

2011-08-18T23:42:00.000+02:00

A mitja tarda entra el Garbí. Una benedicció.

Surts al carrer i una sensació de frescor humida a la cara et diu que l'implacable calor del dia es batrà aviat en retirada.

El sol és encara molt fort i cal posar-se a l'ombra, l'obra radical, precisa, que es dibuixa en els països de baixa humitat, que mostra els volums de les coses amb tota claredat, que mostra els volums dels pins gairebé com per a facilitar-ne la pintura.

Si a primera hora de la tarda has baixat a la plaça, els carrers que hi menen, i la mateixa plaça, son deserts i silenciosos i si has tingut la gosadia d'agafar el cotxe i sortir del poble, tot resta igualment silenciós: tot moviment, tot petit esforç, augmenta la sensació de calor. Ni humans ni animals ens belluguem de casa.

El Garbí és puntual. Qualsevol peça de roba estesa al balcó porta la bona nova. Aviat es veurà com el vent estén un llençol de boires damunt Els Ports i com, cap a la serra de Cavalls, l'horitzó perdrà la seva claredat en favor d'un lleuger enterboliment.

S'acosta l'hora. Abans que res una ampolla d'aigua a la motxilla. I la màquina de retratar, el bastó, l'imprescindible barret, les ulleres de sol, el plànol. Ah si, i el "gps" per a senyalar el punt precís d'allò -no sé què encara- que m'interessarà, que em cridarà l'atenció.

Barranc sota el Mas de Riello

Començarem a caminar quan seran les set. El sol ja anirà a la baixa i el garbí, una mica més fort, farà l'estada pel terme més agradosa, cada vegada més, fins que la fosca es vagi imposant i faci que, aleshores, ens sàpiga greu acabar la sortida. Seran les nou, potser quarts de deu.

Bassa de les Torres

Sortir el matí ben d'hora?. Si, podria ser. Però hauria de ser molt d'hora. I un dels plaers que reserva aquest temps de calor és treure les cadires al carrer i fer petar la xerrada amb els veïns. Fins les dotze. O quarts d'una. A la nit, la temperatura baixarà fins als 20 o 22 graus, deu o dotze graus menys que en ple dia. I la dormida podrà ser profunda, reparadora. En pocs llocs com aquí he pogut dormir tant bé.

Acabar l'excursió, sopar i fer petar la xerradeta amb els veïns. Llevar-se sense presses. Adaptar-se al país i al temps que toca: vet aquí el que cal fer.

Postal

2011-08-10T19:12:00.000+02:00

Salve amics. Des d’una de les serres més belles i poc conegudes d’aquest país nostre.

Mediterrània i cel es van maridar un dia per a donar un blau de paradís.

La roca va créixer dels seus peus per a fer d’airós altar als estatges dels anacoretes, després ermites, entre les quals aquesta de Sant Simeó.

Tant va brollar el benefici de l’aigua per tota la serra, que el blau de paradís s’enamorà de la terra i la cobrí de verd. I de color de fruit madur.

I per poc transitada, potser per això, la seva bellesa no té màcula.

Us n'he fet aquesta postal.

De Riu

2011-08-06T09:37:00.001+02:00

Tinc viva aquella imatge del Llobregat quan baixava ple, des de la seva riba esquerra, on és el meu poble d’orígen: a l’esquerra, senyorívol i bell, el pont de les quinze arcades, altrament dit el Pont de Carles III; a la riba del davant, la gran filera de plàtans, recta, de la carretera, que dels Quatre Camins arribava a Pallejà, una carretera que, aleshores, podia ser un deliciós passeig d’estiu, ombrívol i verd; a la dreta, cap al nord, la imatge retallada de Montserrat, en un segon terme, més esvaït i blavós per la llunyania.

Davant del ulls, mullant els peus, el riu baixant cabalós, amb petits i perillosos remolins en algún cantó, al mig “fent miralls”, com dèiem la canalla, segons fos l’hora del dia i la posició del sol.

Em semblava molt ample i el pas de les aigües envoltat d’un cert misteri que les portava sempre avall, avall, cap a aquell mar que, un dia que jo tenia vuit anys, per la setmana de vacances dels pares, vaig veure per primera vegada.

El mar era un riu immens, tant, que no es veia l’altra riba, ni es podia saber si hi havia poble a l’altre cantó. I feia onades, unes onades molt divertides –malgrat els avisos de prudència del pares- i tenia molts colors, més que el riu. El mar, una cosa meravellosa, que no es podia explicar, però amb un gust terrible quan entrava l’aigua a la boca.

El patró ja és dalt. La noia que ens farà de guia retira les gúmenes, fa un saltet per a pujar i les enrotlla al terra de coberta.

El llagut “Benifallet” fa roncar fort els motors i posa proa riu amunt. L’Ebre em reclama l’atenció. I s’esvaeixen els records.

El retrobarem

2011-08-05T14:33:00.000+02:00

Catalunya, un país sense recursos naturals, petit i relativament poc poblat.

Però treballador, orgullós de la feina ben feta, estalviador i arriscat per a endegar projectes de millora. Ambiciós.

Fins que cants de sirena l’estaborneixen amb discursos de riquesa sense esforç, de drets sense deures.

Vull creure que un dia els catalans retrobarem el nostre camí. De fet, l'hem deixat, però no l'hem perdut.

A Benifallet, 4 d’agost de 2011.

Lo Jorn Nou

2011-08-03T12:31:00.000+02:00

És un espai que queda darrera i al costa de l’església, a prop d’on sembla que hi havia hagut una de les portes de la vila closa.

Queda una mica enlairat damunt el torrent de la Vallmajor, oferint un esguard d’ampla i llarga llunyania.

Orientat a llevant. Vet aquí el perquè del nom.

És lo Jorn Nou. Dit ràpidament Jornou.

Per allí arriba el nou dia a la vila de Batea.

M’agrada aturar-m’hi una estoneta en les meves freqüents petites passejades al voltant de casa, pel carrerons que, ells i cases, ocupen el lloc que fou del castell des de temps molt i molt reculats, del que tant sols en resten carreus aprofitats com a basaments murals de les cases

De cara a llevant, al Jorn Nou, l’esguard és reclamat per una mena de camí de pedres a l’altra cantó del torrent, camí tosc, ample i estrany, que sembla enfilar la direcció de Vilalba dels Arcs. Fa uns pocs anys es va poder determinar i documentar que és part d’una via romana. Prou que des del Jorn Nou havien de veure bé els que per allí arribessin.

Al costat del camí hi han fet un circuit de moto-cros, de manera que l’espai, entre el pedregar de la via romana i els terrals remenats del moto-cros, té un no-se-què d’espai erm, desordenat, anharmònic, que l’immediat bosc de pins carrasquers s’encarrega d’embellir, d’endolcir: vet aquí que és com un quadre de pintura poc afavorida però emmarcada per un bell marc, i sense pas-par-tout.

Al Jorn Nou, en caure la nit, a la llunyania es veuen com comencen a picar l’ullet els llums de posició dels molins de vent generadors d’electricitat, del terme de Vilalba.

I em plau, ves quina cosa, assaborir sense pressa el nom del lloc, tot dient-lo amb la cadència dels tocs de campana del damunt mateix…Jorn (dong!…) Nou (dong!…)

El dia hi neix. Al·leluia.

Carta

2011-07-23T13:17:00.000+02:00

Dàrsena "Toscana Ovest"

2011-07-21T23:17:00.000+02:00

És molt gran el port de Livorno, molt. I val més que hom es prengui prou temps a l'avançada si ha d'anar a l'embarcador amb cotxe.

Un parell de voltes prèvies per a complir el ritus d'equivocar-me. O tal vegada per a constatar, una vegada més, que els senyals son millorables -a tot arreu- i que son posats pels que coneixen el territori -aquí rau l'error- i no per forasters.

El primer error, seguir indicacions que diuen "embarcament passatgers": vet aquí que és cert, però son els passatgers que han d'embarcar per Sardenya.

Segon error, sortida equivocada per a reprendre l'entrada camí de la dàrsena oest "Darsena Ovest" d'on sortirà el vaixell de Grimaldi.

Molt gran la zona del port, passem quilòmetres de magatzems i tot tipus d'instal·lacions portuàries. Fins que arribem a lloc, un moll qualsevol, d'un port de mercaderies qualsevol, que fa olor de port, que té color de contenidors. Darrera la ge de Grimaldi.

Una estació marítima de passatgers? (mande? como dise?). Una caseta prefabricada acull la oficina on ens donaràn la targeta d'embarcament i, al costat, una sala d'espera que no convida precisament a entrar-hi. El somriure de la noia que ens atén, amb amabilitat i rapidesa, em fa pensar com n'és d'important el bon fer a la feina, com n'és de valuós un bon treballador. El seu somriure pot fer que em sembli ser a una estació marítima de passatgers on, vés a saber, potser em trobaria un empleat malcarat o "xorra".

Ah!, però a prop i ha un bar. I quan dic "un" vull dir això, un. Per tant hi ha "el bar". Per tant hi ha lavabos! Mira que bé.

Dos joves amb motxilla, que han comprat els bitllets davant nostre, maten el temps jugant a cartes mentre un parell de camioners, un portuguès i un espanyol es ventilen unes cerveses amb una mestria admirable. Els camions seran els primers d'embarcar.

Van arribant altres cotxes i tots aparquem davant del bar. Falta molta estona encara i ens entretindrem a fer fotografies de la posta del sol.

Arriben al bar tres mariners, uniformats, d'un blanc d'anunci televisiu de detergents, que es prenen unes begudes. Segur que son el capità, el contramestre i l'altre no ho sé. Somrients saluden a un home amb pinta d'avorriment assegut en un tamboret a l'exterior: després el trobarem al vaixell i sabrem que és el cuiner.
Poc després de la marxa dels oficials comencen a embarcar els camions.

Amb la fosca ensenyorida salpem. Proa a ponent, com si cerquéssim el forat per on la mar ha empassat el sol. Em quedo a coberta fins que les llumetes de terra es fan quasi invisibles, temps suficient per quedar ja amarat de l'olor i la humitat del mar, de la remor dels motors i l'esbufec de les xemeneies.

Per a les tripulacions, per als camioners, tota això és una rutina. Per a nosaltres és quelcom d'especial. Fins i tot embarcar en moll de mercaderies ho és.

No hi hem estat: Capo d'Arno

2011-07-17T23:43:00.002+02:00

Passejar una estona pel costat de l'Arno a Florència, veure'l des del privilegiat turó que acull San Miniato al Monte, i comptar els ponts que al llarg dels segles han anat permetent de traspassar-ne les ribes, pot portar a la curiositat per saber on neix.

Baixava a banda i banda, ufanós, hostatjant de tant en tant el vol d'uns esplugabous.

No teníem pas previst de fer cap excursió a peu, com, de fet, no teníem previstes gaire coses: vet aquí un dels plaers que em reservo gelosament, amb l'aquiescència de la meva dona: anar fent allò que ens vingui de gust si és possible fer-ho, i si no, tal dia en farà un any. Fora programacions. No m'interessen. Lliures per a fer el que plagui, si es pot, en tot moment.

Haurem de mirar on neix. I si el lloc fos accessible, com ara les fonts del Llobregat? I si demà ens hi arribéssim?

No, el Capo d'Arno, que així es diu el lloc on neix el riu, on hi ha el "sorgente" o font, només és accessible a peu.

I arribar al camí que ens hi hagués portat, després de fer una cinquantena de kilòmetres de carretera, a quarts de dotze d'un dia amb calor de juliol, no és pas l'hora bona per a fer una excursió.

De manera que ens vam conformar en saber que no hi érem pas massa lluny i fer una petita passejada per un camí ample que s'endinsa a la zona del Monte Falterona, lloc on és el "Capo d'Arno", i veure la vegetació propera que diuen que, més amunt, passa a deixar lloc a les fagedes, ja a prop del cim del Falterona.

El tros del parc natural pel que vam passar amb el cotxe és molt bonic, i no diré pas que no m'hagi quedat el cuquet d'anar-hi un dia, al Capo d'Arno i al Monte Falterona, cosa però, prou improbable.

Diuen els castellans que "las penas, con pan, son menos". Tenen raó. I tot i que la manca d'excursió a les fonts del riu no va arribar a pena, tot just una petita renúncia, la "lombattina di vitello" que em vaig menjar a Dicomano, un poble relativament proper, em va deixar d'allò més satisfet i conformat: feia força temps que no em menjava una carn tant bona.

I amb una cuita a la brasa, al seu punt, notable. Notable? no: excel·lent.

Que sigui a poc a poc

2011-07-16T09:47:00.000+02:00

Si de cas, que sigui poc a poc.

Si aquells dies viscuts en llocs diferents, si la majoria de percepcions de tota mena, de sensacions no habituals, han d’anar-se diluint en el temps, com el terròs de sucre al cafè,

Si és com és, que ha de ser així, sigui.

Però poc a poc.

Massa ràpidament la cotidianitat s’imposa i ,com engelosida, s’esmerça en tapar de pressa tot allò que per uns dies va ser diferent.

I en aquest procés de substitució, que m’apar fins i tot destraler, el llenç cobreix amb barroeria fins i tot aquelles sensacions petites, l’intensitat de les quals reclama una certa permanència per a assajar de repetir-ne el tast.

Que hi hagi de passar ens els primers temps un llençol, cal acceptar-ho, que és així.

Que, com al teatre, calgui baixar un teló espès, gruixut, opac, no.

Si de cas que sigui poc a poc.

Vull alentir el procés. Sempre vull alentir el procés.

Repenjat a la barana de la coberta superior, sota la remor de l’esbufec constant de les xemeneies del vaixell, ara de dia, ara de nit, quan la foscor permet veure les roges guspires que surten amb els fums de la combustió.

Ara de dia, veient un món pla i sense límits aparents, orfe de punts de referència, i de petits i constants moviments de les aigües que es repeteixen fins a l’infinit.

Ara de nit, a la mateixa coberta, arraulit en uns punts de llum que se m’ofereixen a tall de refugi, a tall de defensa d’un avançar a les palpentes, amb la foscor embolcallant-ho tot, amagant-ho tot més enllà de les baranes.

Amb la humitat de contravent al rostre.

Amb el regust de la salabror als llavis.

De tant en tant amb aquesta sensació, estranya per a mi, que el terra es belluga, que els peus s’afermen a terra només provisionalment. Que el terra és només un tros de mar menys líquid, més viscós, més proper a la solidesa però sense arribar a assolir-la.

Però cap sensació de desassossec. Ni de dia ni de nit.

Simplement el mar. De dia i de nit.

Diuen que el mar ocupa més de dos terços d’aquest món. Però, repenjat a la barana de la coberta superior, sé que aquesta aigua no es pot beure. Una immensitat inabastable d’aigua que no es pot beure. Al mar s’hi mor de set.

Això si que és un sarcasme.

La natura, el mar, em dona una gran lliçó de sarcasme.

Hauria de no oblidar les sensacions que m’han portat a experimentar aquest sarcasme. Però no podré evitar que es dilueixin.

Faré el possible, però, que sigui poc a poc. Ben poc a poc.

I després “Panzanella”.

2011-07-07T07:27:00.001+02:00

Esperant que sortís gent per entrar nosaltres

Abans d’ahir vam anar als Uffizi. Després d’una hora de passar per les sales i veure la quantitat de quadres de Madones, Crucificats, Naixements i Sants martiritzats i no, vam quedar amb la dona que jo l’esperaria a la plaça della Signoria, doncs ella encara s’hi volia quedar una estona més.

Sempre que vaig a un d’aquests museus generalistes em passa el mateix, que em fixo en les primeres obres que veig –la majoria son tant interessants!- que al cap d’una estoneta ja n’estic saturat, ja en tinc prou, i aleshores me’n vaig. Vé a ser com veure molt de menjar quan acabes de dinar, que no et fot gens de gràcia.

Ah, i parlant de menjar, després vam anar a dinar a la Trattoria Marino, si senyor. Tinc anotat al petit bloc de la motxilla –que no “de motxilla”- el següent:

“Ho mangiato una panzanella e dopo trippa fiorentina davanti la facciata sud del Duomo. E con due birre Moretti. Oggi 5 Luglio 2011. Júlia ha mangiato un risotto fiorentino e omeletta al formaggio.” (Apa, com pelo l’italià, eh?).

Una terrassa exterior molt bonica per anar contemplant els marbres de la façana sud del Duomo mentre es dina i conversa. Lloc agradable.

La panzanella és un plat fred, a mig camí d’un gaspatxo amb molt de pa, com si fossin “migas” de pa, i la “pipirrana” andalusa. Molt bo.

La tripa florentina com la nostra, si fa no fa, però sola. A mi m’agrada més la tripa amb cigrons, per exemple. Però val a dir que era ben cuinada i gustosa.

De la cervesa Moretti només dir que la trobo bona, no gaire diferent d’una Estrella de la Damm, però amb un pèl menys de cos que la meva preferida a Barcelona: la Moritz.

L’encantadora Alícia i els Uffizi.

2011-07-05T07:16:00.001+02:00

Em deu haver quedat el cuquet dels gloriosos temps de la caravana (àlies rulot), quan, fossis allà on fossis i en qualsevol moment, podies decidir aturar-te i fer el cafè o menjar, o el que volguessis. Dur la casa al damunt, com els caragols, és impagable.

No he trobat cap hotel, cap, en que m’hagi pogut sentir “a casa” com a la caravana.

Als hotels has d’estar pendent de l’hora que tinguin establerta per obrir el bar, i si resulta que no l’obren fins després de l’esmorzar, on, sovint, t’has de conformar amb una mena de líquid negre amb un regust llunyà de cafè, doncs fes-te fotre. Ah no, això no és això. Jo vull despertar-me i, encara amb cara de son i mig en pilotes vull fer el primer cafetonet, la gran manera de copsar les primeres imatges del dia, revulsionar el cos i iniciar el contacte amb la realitat del nou dia.

Posar un petit càmping gas a la motxilla o maleta per a fer cafè quan vols pot ser una solució a mitges, depenent d’on vagis i com hi vagis, però compte, que en avió no pot ser i sempre té el seu costat perillós això que hi hagi flama.

Afortunadament vaig conèixer a Barcelona l’Alícia, una italiana que està d’allò més bé. Potser no és la del país de les meravelles, però que sí que és la del cafè de les meravelles. Encantat Alícia!

Ara som inseparables quan anem on sigui de viatge. I, a més, té un nom ben bonic.

I de cognom DeLonghi. Italiana i ben italiana, eh?.

Allà on hi hagi un endoll hi ha el nostre cafè. A l’hora que vulguem. I un cafè ben bo que ens fa l’Alícia!

N’estic enamorat. Però com que no sóc gens gelós vull que se sàpiga, que tothom pugui gaudir de l’Alícia.

Com ara vam fer la mestressa i jo en el camarot del vaixell que ens portava a Livorno l’altre dia i que es pot veure en aquesta foto.

Avui toca els Uffizi

I em deslliuraré del pecat.

“Com, que has estat a Florència i no has anat als Uffizi?!”

Em deien amb to de veu ferm, entre irat i incrèdul els meus companys veterans que gaudeixen explicant els seus viatges.

“Ves…es que jo…”

“Home! És veritat que no hi has anat?”

Ja fa uns quants anys vaig venir a Florència a fer un curs intensiu d’italià, quan la meva dona encara treballava. Vaig dedicar-me a estudiar força, i en el temps lliure a passejar i mirar de parlar amb la gent d’aquí, a practicar tot el que podia. Però, com que no havia reservat, terroritzat per les grans cues no vaig tenir interès en anar als Uffizi i algun altre lloc de culte turístic.

Sotmès al tercer grau dels meus companys vaig haver d’admetre la meva falta: no vaig anar als Uffizi.

Avui, finalment, farem “el que s’ha de fer” quan s’és a Florència. Exactament igual que com s’és a Barcelona, que “s’ha d’anar” a veure la Sagrada Família. Podré finalment, accedir al cel dels culturitzats. Tenim, de fa un parell de mesos, la reserva de l’entrada.

M’encanta aquesta ciutat, però no pateixo la síndrome d’Stendhal. És greu?

Per cert, fa xafogor.

A "fer el turista" i propaganda.

2011-06-29T18:50:00.000+02:00

Em sembla que ja està tot a punt.

Aquest matí he fet una bona regada als testos i he posat, només per als geranis, l’humitejador de la terra. Les altres plantes no cal, que son crasses i cactus.

Per cert, això de l’humitejador de la terra és un gran invent que fa tres anys que vaig trobar i val la pena fer-ho saber.

Vet aquí que la terrassa, no gaire gran, de casa, està orientada a sud sud-oest, i li peta l’inclement sol d’estiu moltes hores. Com que poc o molt hem de baixar la vela i és terrassa, o sia, que no sobrepassa la línia de façana com els balcons, s’hi crea un ambient càlid, humit i amb insuficient ventilació. Irresisitible per a moltes plantes.

De manera que quan a l’estiu marxàvem més d’una setmana, a la tornada feia pena de veure. Com deia la gitana, “pena, penita, pena”.

I com que al capdavall son quatre testos, res de pensar en regs automatitzats gota a gota que, par altra part, essent fora, no em quedaria tranquil.

Fa uns tres anys vaig trobar la sol·lució per internet. I com que m’ha anat força bé en faig propaganda. Es diu “Blumat”. Vegeu el web.

Tot i que al web es diu que aquest sistema és pensat per a plantes d’interior, puc donar fe que a l’exterior i en les condicions que he explicat, m’ha funcionat força bé. Suficient per a donar el mínim d’humitat que les plantes necessiten per a resistir més que bé. Ara, en retornar, me les trobo força bé.

Mira, se m’ha acudit de parlar-ne per si a algú li pogués interessar.

Doncs deia que ja està tot a punt. D’aquí una estona marxarem. Per dotze dies si Déu vol. A "fer el turista".

Ah, i del “Blumat” no en tinc comissió, eh?

Tot és vostre

2011-06-24T20:28:00.000+02:00

Tot és vostre fillets, tot. Com podríem negar-vos-ho si us hagués de comportar un “trauma”, si us hagués d’”estressar”?

Vosaltres, reiets, per haver nascut on heu nascut, en aquest beneït racó de l’Europa occidental i a darreries del segle XX, teniu tots els drets. Tots, no cal que us ho detalli.

I ara, només faltaria que us ho neguéssim!

I si algú us els discuteix és que és un carca o un neoliberal-capitalista (ui, hi ha un insult més fort que aquest?).

Qui diu que no heu de poder tallar una carretera quan esteu indignats?

Que no podeu apropiar-vos de totes les places que calgui? I ara!

Per què no heu de poder fotre un bon susto als dropos del Parlament?

I quin mal hi ha en omplir de merda les platges de Barcelona per la revetlla de Sant Joan? –al cap i a la fi només vint tones de merda- . Si senyor, l’ajuntament està precisament per això, per a netejar-vos la caca, com han fet els vostre pares. I si netejar les platges val calers, que apugin els impostos ( no a vosaltres, és clar, als que més tenen).

L’important, fillets, és que us ho hàgiu passat bé. I que hàgiu mirat per damunt de l’espatlla els “paquis” que us venien les “birres” a la platja: no creguéssiu pas que ho fan per a guanyar-se la vida, en realitat és que els encanta jugar al gat i la rata amb “la pasma”.

Ah, i si n’hi ha que s’esforcen, treballen, estudien, lluiten, no acampen o no emmerden, no en feu cas, que ja s’encarrega el sistema liberal-capitalista d’abduir perversament als poc conciençats!

La Cloenda d’enguany

2011-06-17T21:39:00.000+02:00

L’editora del butlletí em va dir de fer quatre ratlles sobre la cloenda dels Veterans d’ahir. Ara l’hi he tramès.

Com que no passa com als concursos literaris, que els originals han de ser inèdits, ni ningú s’haurà de molestar per això, m’agrada compartir-ho al bloc. Una de les possibles maneres de desitjar a tothom un bon estiu.

“Veterans: Cloenda 2010-2011

Els veterans, en les nostres sortides, fem com els escolars, que iniciem el curs el setembre -o l’octubre depenent de com s’escaiguin les dates- i l’acabem pel juny.

Així, fem el parèntesi que ens estalvia les calors fortes gens recomanables per a caminar, llevat que es vagi cap a Pirineus, la qual cosa, en tot cas, resta per a les decisions privades.

De manera que com a grup de veterans hem acabat el curs 2010/11.

I ho hem fet enguany per terres del sud del Bages, concretament a Mura, en una trobada dissenyada i executada tenint ben present els que caminen i els que ja no estan en condicions de fer-ho. Gairebé omplint l’autocar de trenta places: 28 veterans que (deixeu-me fer broma), un a costat de l’altre ja fem prou patxoca.

Així, un grup va fer una excursió que, sortint de Mura, va recórrer els seus encontorns passant per la Creu de la Vila, el Puig de la Balma, el Molí del Mig i va retornar a Mura per la Riera de Nespres. Un recorregut que va agradar força però que ja va palesar que som a dates de suada segura.

L’altre grup va fer una passejada per la vila, seguint carrers i carrerons, amunt i avall, com és inevitable a Mura, acompanyats d’una guia molt amable, amb visita a la molt notable església de Sant Martí, la parroquial de Mura, i un establiment dedicat a l’exposició i venda d’antiguitats, així com a un taller artesà que treballa la fusta de boix, d’una manera admirable.

Però, més enllà de les activitats dutes a terme, el que és més rellevant de les trobades de cloenda és el fet de la trobada en ella mateixa, trobada i acte de germanor excursionista entre tots aquells que, independentment de quin sigui en cada cas el grau de les llurs capacitats, formem part de la família dels veterans. Una família a la que tant de bo tothom pugui arribar un dia o altre, sense les tristes excepcions que la realitat imposa. I on millor que trobar-nos tots que al voltant d’una taula?

Enguany, a “Cal Carter” de Mura i amb un menú que incloïa el “poti-poti”, plat tradicional a la vila i que, per les seves característiques de plat fred va fer les delícies de la concurrència. I amb un segon plat de botifarra esparracada.

Tot desitjant-nos, i desitjant a tothom un bon estiu, va transcórrer l’agradós dijous 16 de juny de 2011, dia de la Cloenda de Veterans.”

"Trompe l’oeil" (piulada)

2011-06-13T08:53:00.000+02:00

Plans de Mudèfer, terme de Caseres, sota les restes del Fort de Milet.

Joc de “trompe l’oeil” entre el molí de vent i l’ametller. Aquí, ametler.
I si en entrar el garbí l’ametller comencés a girar i el molí no? Això sí que fora un “trompe l’oeil” complet!

Ai, l'"Astarot"!

2011-06-09T14:14:00.000+02:00

Si, si, d'acord, ja sé que les coses son així. Només faltaria que no ho sabés.

Però m'emprenya que determinades coses desapareguin, que determinats entorns canviïn.

Ens anem "fent" de llocs i coses i ens belluguem per topants coneguts, sabuts, i això ens dona una certa seguretat i pertinença.

Però si, canvien. I cal substituir el topant per un altre. Per un altre punt de referència. Però cada vegada em fot més mandra fer segons quina mena de canvis.

L'altra dia, tornant de Sant Martí d'Empúries, vam tenir la pensada d'anar a dinar a l'"Astarot", una casa de menjars de Pals, a la sortida anant cap a Palafrugell.

Recordo que ens hi van portar per primera vegada en Josep i l'Antònia, en ocasió de la visita que els vam fer a un càmping dels Masos de Pals, on passaven les vacances. Nosaltres també hi havíem estat en aquell càmping, en d'altres dates, però no coneixíem l'"Astarot".

S'hi dinava força bé, feien un menú bo i complet i la terrassa coberta de l'exterior era un lloc deliciós des del qual es veia la plana i l'aturonada vila de Pals. Molta gent treballadora hi dinava i era poc conegut d'estrangers probablement per estar una mica apartat de la carretera, tot i que estava -encara hi ha el senyal- prou ben indicat.

D'aleshores ençà, sempre que ens deixàvem caure per la comarca acabàvem dinant-hi.

L'altre dia era tancat. Quina llàstima!. Però no tancat perquè fos el dia de descans, no. Era tancat perquè ja no funcionava. Adéu Astarot!

Si Astarot és un dimoni, un dimoniàs dels grossos, no puc pas creure que el dimoni Astarot hagi estat el responsable de la desaparició de l'"Astarot" restaurant.

És dimoni, però no tonto, i per tant, prou que havia de saber que allà hi pecàvem prou de gust:

bona endrapada, o sia, pecat de gula, bones glopades de vins i cerveses, o sigui més pecat de gula, fins i tot amb un rotet mal dissimulat (encara que fos seguit de l'inevitable "ai, perdó!"), o sigui pecat de paraula per haver demanat perdó. Ah i el cafè per cert, si n'era de bo que encara me'n recordo ara! I el conyaquet, el cigarret -eren temps de llibertat, de diabòlica llibertat- . I tant que pecàvem!

No no puc creure que Astarot tingui res a veure amb la desaparició de l'"Astarot".

A més, aquest dimoniàs deu estar de vaga. La prova és que cada dia hi ha més llocs "light", virtuosos, purs i angelicals. Uèeeee...

Au, i ara a espavilar-se a buscar un altre lloc, no fos cas que la buidor de l'absència fes sensació de mareig.

Ells ens diuen

2011-06-04T23:09:00.000+02:00

No us conformeu, fills meus, amb la creença que els núvols son condensació de gasos.
Mireu-los.
Interpel·leu-los.
Interpel·leu-vos.
Com vosaltres sou molt més que milions de cèl·lules organitzades, ells son molt més que condensacions de gasos.
Ells en diuen. Escolteu-los. I digueu-los també a ells.

De tast

2011-05-28T08:44:00.000+02:00

“El meu país és tan petit…..és així com m’agrada a mi…” diu en la seva merescudament famosa cançó en Lluís Llach.

Tanmateix el seu país, que és el nostre, ho és de petit, però alhora intens. No sé si anaven per aquí els creadors de la nostra dita popular: "al pot petit hi ha la bona confitura". Anessin per aquí o no la dita hi és aplicable perfectament i vàlida.

Tres dies a l'Alt Empordà, sense cap intenció concreta més enllà de ser-hi. Amb estada a Sant Martí d'Empúries. Ah, Sant Martí, tant bonic, tant a prop de l'Escala que fa part del municipi, però alhora encara no tres quilòmetres per no veure-s'hi atrapat. Hi havíem estat altres vegades sempre amb la mateixa conclusió: un dia ens hi hauríem de quedar a dormir.

Doncs aquests dies ens hi hem quedat. Tres dies.

Amb la tranquil·litat que volem, desitgem i compartim la dona i jo.

A tall de tast. Servit en plats petits.

Tast de matí, doreta, abans de l'esmorzar que a l'hotel serveixen a un quart de nou, passegem des del costat del riu vell, on hi ha l'hotel, fins al nucli de Sant Martí, on hi ha l'església. La plaça és buida i només un home arregla les taules de l'exterior d'un restaurant. Tast d'insecte, que va traspassant el passeig en direcció a les herbes. Quan hi arriba, sembla que s'enterri i després torna a sortir per a amagar-se a les herbes. Ella porta el telèfon i l'ha retratat.

Jo diria que és un grill, però em sembla estrany. A casa he descobert (a "internet" hi és tot!), que és un magnífic exemplar de grill cadell, i n'aprenc coses ben interessants.

Tast del Santuari de la Font Santa, a Jafre, ben a prop de Verges, el poble, precisament d'en Lluís Llach. El santuari és tancat. Cap sorpresa.

L'espai de la font, però, un redós deliciós. (Ai, aigua no potable!).

I tast de la seva comarca, per carretera petita -com el país- precisament cap on mor aquesta carretera: Garrigoles. Amb el cotxe -no hi ha ningú- puc anar gairebé a pas d'anar a peu, només en segona, finestres ben obertes, per entre bosc de pi que ha substituït parcialment els antics conreus de secà.

Ah, Sant Sadurní de Garrigoles és una meravella. Creieu-me:

I tast del port vell de l'Escala, amb un bon cafè, de cara al mar i en matí tranquil. Un lloc i un cafè que bé s'han merescut que els dediqui pàgina pròpia.

Així, menjant de tast, no hi ha perill d'indigestió, ans al contrari, fins i tot potser et quedes amb una mica de gana.

Bon dia (piulada)

2011-05-24T06:58:00.000+02:00

Eixida del sol per darrera el Cap de Creus i la Badia de Roses.

Mentre es fa el cafè.

Mentre prenem el cafè.

Olor d’herba. Talment d’herba acabada de segar.
Comença la piuladissa dels ocells.

Afortunats de poder viure moments així.

Vall d'Olzinelles

2011-05-18T23:03:00.001+02:00

Un pou de glaç en un racó del bosc: semiesfera coberta d’herba baixa.

Els que ens ho mirem hem conegut les barres de gel com a únic element per a conservar el menjar. I com desfer-les amb el punxó. I com amb el ganxo els treballadors del dipòsit de gel les abastaven.

Pensava però, que no hem conegut com manipulaven el gel els homes del pou de glaç. Diu que l’embolicaven amb palla i draps.

Aleshores, com era l’entorn d’aquest pou que ara voltem?

I ells, com eren?

No han quedat petjades de les espardenyes, que el temps s’alia amb la vegetació i els elements per a fer desaparèixer tot rastre.

Al camí per a arribar-hi hi cerco absurdament les petjades. Els homes aquells son ara a l’altra dimensió. I som nosaltres qui per una estona prenem el seu lloc en aquesta.

Això si, sense fer res. Observo només, mirant “d’entendre”, no només processos ni feina amb el glaç.

Mirant d’entendre aquesta imatge que m’esdevé, tènue, però talment com reclamant el seu lloc.

I més llunyana encara, més desconeguda encara, em resulta aquella altra feina, la dels forns de pega.

I descobreixo, com aquell que aparta branquillons per a veure el terra, les restes arqueològiques d’uns forns que s’ofereixen a la mirada talment com a figures estranyes, alienes a cap realitat coneguda. Son els forns de pega de Can Valls.

Un cartell posat pels serveis del Parc del Montnegre i Corredor informa:
"Els forns de pega de Can Valls son tres recipients de ceràmica de forma oval, d'uns dos metres d'alçada cadascun, un al costat de l'altre, que es troben en el marge superior del camí de Can Valls. Un dels forns es conserva pràcticament sencer. Segons la tradició es tracta de tres forns datats el segle IX. La pega, substància viscosa i fosca, s'obtenia mitjançant la cocció lenta de soques de pins i alzines, i s'utilitzava com a combustible per a l'enllumenat públic i per a impermeabilitzar vaixells i recipients."
Em ve la imatge del calafat treballant a la drassana i em produeix una sensació d'alegria (per què?), pensar que és pi i alzina allò que impermeabilitzava la barca del pescador en aquesta mar que tenim just a l'altre cantó dels peus d'aquest Montnegre que ara ens acull.
No en tinc prou i cercaré més explicacions. Aquí em detallen el procés més extensament.

Al començament, després de passada l’autopista per sota, trobem Can Draper. Fa goig.

A la paret una majòlica em crida l'atenció. No puc identificar prou bé la imatge dins els cercle, però em sembla un cavall trepitjant un drac. Tal vegada simbolitzi un cavall, a qui atribuïm noblesa, trepitjant el drac del mal, del mal mot en aquest cas.

Em complau la forma "sia", ja en desús i substituïda pel "sigui" d'ara. La trobo una expressió "rica", per dir-ho d'alguna manera. Nosaltres fèiem servir més aviat, anys ha, el "Lloat sia Déu".
En temps, és clar, on encara "teníem Déu" de manera generalitzada.
Els temps... ai, badant, els companys ja son fora!. M'apresso a retrobar-los.

El pou de glaç, més endavant, és el pou de glaç de Can Draper.

La masia és al començament de la vall.

D’una vall que m’impressiona.

Una vall pregona que assenyala decidida la recta que ens duria al cor, a l’entranya submergida del Montnegre.

Exuberant.

De primavera, de vegetació, de colors.

Una companya nova comença a estossegar. Fa mitja angúnia.

Em diu que és al·lèrgia primaveral.

Sembla que ja li passa.

No ha passat ni mitja hora i em comença un pessigolleig a la gola i ara sóc jo que estossego. N’estalvio els detalls. Dec fotre mitja angúnia.

Per moments els plàtans, que cerquen desesperadament la llum, semblen tancar-nos la visió del cel.

L’aigua del torrent d'Olzinelles baixa tranquil·la per mor de les petites rescloses que la dominen i les falgueres la festegen de verdor.

És la vall d’Olzinelles.
Sant Esteve aixeca airós el seu campanar de cadireta, amb uns forats al seu cantó esquerra, mirant-lo de front, que diria que son com un petit columbari.
1786 està gravat a la façana, entre el portal i el petit rosetó. Tal vegada la data de l'ampliació del petit temple. Una data, segle XVIII, que sembla que va ser relativament bo, lluny encara de les malvestats fratricides del segle següent.

Davant per davant, el petit cementiri. Net, molt ben arranjat.
No sé si és per la imatge marinera de la pega i el calafat de fa una estona, però, fins i tot, em sembla un petit cementiri mariner, això, sí, inserit, enclavat, en un boscà generós i vetllat serenament pels dos imponents xiprers que li fan la sentinella.

Sant Esteve d’Olzinelles em reclama més temps que la fugissera estada dels meus companys i em quedo endarrerit. Mal costum quan es va en colla, aquest meu de voler respondre a la crida de serenor de determinats llocs per una estona.

Hi haig de renunciar i apresso el pas en la tornada per a atrapar-los.
En fer-ho, m'assabento que dues companyes han caigut, res de greu finalment per a cap d'elles. Però no puc defugir per una estona un cert malestar per haver-me quedat endarrere. Tot i que hi havia prou companys per a atendre-les.

Ara, camí de retorn, les boires creixen decidides damunt el Turó de l'Home.

A l'hora de dinar, a taula, aquelles companyes estan prou eixerides i parladores (ai, les dones!), com si res no hagués passat, però hi ha un turmell ressentit i una bona fregada a un llavi.

Les flors del Lobivia Àurea

2011-05-16T07:57:00.000+02:00

Sortir al balcó, matinet, i trobar-se les flors de la Lobivia àurea (no sé el nom de la varietat, que n'hi ha moltes), em fa molt de goig.
Ell, el cactus, va a la seva, tant se val. Però indubtablement em fa un regal.
Ara fa una estoneta l'acabo de retratar.
El sol ja fa groguejar la façana del davant i la humitat és alta.
I les flors estan tant eixerides!

6 de maig, a les 8,32, primera flor. A sota, a l'esquerra, ja apunten les altres dues.

7 de maig, a les 9,25, ja s'ha obert:

Aquesta primera s'ha anat pansint mentre creixien les altres dues, i avui, 16 de maig, a les 7 i 10: Ohhh!!

Per boscos de Cunit

2011-05-07T13:03:00.002+02:00

Dimecres passat tenia ganes de fer una matinal i vaig trucar en Josep per si dijous li venia bé de sortir, i tanmateix no tenia cap compromís.

Li vaig proposar de fer una excursió pels voltants de Cunit, una volta que m'havia "baixat" ja feia un cert temps del Wikiloc que em va interessar pel fet de desconèixer aquells verals.

No és pas gens prudent de refiar-se de les qualificacions de "fàcil, moderat, o difícil" amb què es qualifica el grau de dificultat que els autors atorguen a les seves rutes quan s'envien al "Wikiloc", de la mateixa manera que no son creïbles els temps marcats als plànols de l'Alpina o altres ressenyes, pel fet que la valoració de l'autor va inevitablement lligada a la seva subjectivitat.

Per això -com sempre- em vaig estudiar bé la cartografia i vaig arribar a la conclusió que estava al nostre abast.

Vam esmorzar a l'àrea de l'autopista d'abans de la sortida 13, que és la de Cubelles-Cunit i vam deixar el cotxe més o menys a prop del punt de partida.

Hi havia un tel de núvols alts que ens privaven del sol, cosa que anava prou bé, però que no feien cap nosa per a contemplar el paisatge del cantó de costa que, ben aviat, es veu a mida que vas pujant suaument en direcció a l'autopista, que s'ha de passar per sota, per una carretera que puja a una urbanització que ens quedarà llunyana i que no interfereix la excursió.

El camí, quan arriba al tall de l'autopista es perd, convertint-se en un petit corriol poc clar que segueix els senyals d'una conducció enterrada de gas i que davalla fins la carretera que deia.

Potser aquest és un detall que valdria la pena que l'autor hagués esmentat en el comentari al "track", doncs la baixada fins la carretera és molt forçada, per dreta.

Si l'hagués de fer una altra vegada estudiaria una ruta alternativa per tal d'evitar aquest tros.

Una vegada passada per sota l'autopista, comença el bosc, un bosc mediterrani -com no podria ser altrament- amable, que d'anys ha anat recuperant antigues terrasses i bancals de conreu, probablement de vinya, olivera i ametller.

Parets de pedra seca, encara en prou bones condicions de manteniment, en donen testimoni. També runes, escadusseres i esparses, de cabanes de vinya ens ho diuen.

Alguna altra està, encara, en bones condicions.

Passem per un fons o barrancada on les parets de pedra es van succeint amunt, fent la funció d'assuts.

Els meus estimats garrofers apareixen de tant en tant i el pi s'ha ensenyorit de la majoria del bosc. Però també i ha brucs, alzines i molt de matoll. El bosc és dens, però no brut, de manera que si calgués alguna drecera -que no cal- no ens embardissaríem gaire.

El terra és amable, però la petja no pot estalviar les calisses garrafines que, amb menys densitat que al veí Garraf -morfològicament encara hi som- a trossos enllosen el terra i a trossos son trencades.

El camí, en un moment determinat, sembla que s'arrauxi, de manera que puja molt dret, amb una inclinació que deu anar entre el 30 i el 40 per cent, guanyant alçada ràpidament. Sort que és curt.

Ens deixa molt a prop del camí de carena, que l'autor ens diu que és el Camí de les Crestes o Carrerada de Santa Coloma, on retrocedim uns metres per anar a veure l'Avenc de Sant Antoni, que dona nom al turó que hem pujat.

Sense llum -me n'he oblidat en fer la motxilla- no es pot si no treure el cap a l'entrada, que una vella porta mig oberta i rovellada no impedeix.

Diu que la cova -o avenc- té un recorregut d'uns quaranta metres en dues galeries. Si que es pot veure però alguna construcció interior que tal vegada hagués servit als pastors.

El camí, ben bonic, acaba d'assolir els pocs metres que falten per ser dalt de la carena, a partir de la qual torna a davallar, més cap a llevant, per un bosc deliciós, en direcció a Cunit. És, aquest tros, una veritable delícia, pel camí, pel bosc, per la llum. Baixant moderadament, fent petites ziga-zagues. No ens el volem acabar massa de pressa i ens aturem en un racó una estoneta. Es veu que no fem cap nosa als ocells, que enjogassats amb la primavera piulen sense parar.

En retornar passarem per un pont damunt l'autopista, just abans del qual, i dins del tancat d'un mas que conrea unes vinyes ben ufanes, contemplem una cabana de pedra, probablement parcialment refeta, que fa molt de goig.

Sé que el Josep no llegirà això, que fa temps que va decidir -amb raó- que es pot viure perfectament sense ordinador i no va voler "entrar en el joc". Per això ja li vaig donar personalment les gràcies per la companyia.

Per cert, que em vaig endur els meus bastons 2.0 (el parell de bastons d'alumini), perquè vaig veure que les corbes de nivell s'ajuntaven molt per a pujar al turó de l'Avenc, i em van anar d'allò més bé. Ara que les forces no sobren per enlloc, mira, em van agradant. Em van agradant els 2.0

Cinquanta anys.

2011-04-18T09:45:00.001+02:00

Ahir dissabte vaig anar al meu poble, Molins de Rei, per a assistir a un acte molt especial: la presentació del llibre editat pel Centre Excursionista de Molins de Rei, el CEM, en ocasió de complir enguany cinquanta anys d'existència.

Ja està dit. Com aquell qui res. Cinquanta anys.

Els mateixos anys que fa que en sóc soci: jo sóc dels primers.

Com dic, per a mi va ser un acte molt especial. Més enllà de la presentació del llibre, va ser el retrobament conjunt amb tota una colla de "velles glòries" que costa molt de reunir en una data i un lloc concrets. Amb alguns un dia o altre ens hem anat veient, amb d'altres no. Però ahir ens vam retrobar molts supervivents d'aquella primera època.

La vida dona moltes voltes i tot i que vaig a Molins amb relativa freqüència és difícil coincidir. Un any participo a "La Marxeta", un altre vaig a portar el pessebre o vaig a la caminada popular on ens veiem amb alguns. Amb d'altres no.

Una de les voltes de la vida em va portar a viure a Barcelona, també ja fa molts anys -no tants però- i el nou veïnatge va propiciar que m'adherís a un altre centre excursionista en el que he anat fent l'activitat.

Però les arrels son les arrels i el CEM ha estat sempre el "meu" centre.

Que per cert va néixer i viure molts anys com una delegació de la Uec (Unió Excursionista de Catalunya).

Dir que aquests cinquanta anys, 1961-2011, han estat uns anys de transformacions profundes en tots els àmbits és una obvietat.
I veure plena a vessar la sala gòtica de l'antic palau dels Requesens per a aquest acte de presentació, una felicitat.

Tinc un garbuix de sensacions. No sé si parlar de l'acte en si, del llibre, o deixar-me arrossegar per pensaments i sensacions. Em calen, potser, alguns dies més per a pair-ho.
Si cal, ja en tornaré a parlar.
Si no, aquí queden cinquanta anys de vida i excursionisme.
Valga'm Déu.

Pertinença

2011-04-12T19:38:00.000+02:00

Camino en el temps del sotabosc ufanós, de pineda esvelta. Camino per l’espai d’un mati de dilluns, de llum clara que catalitza la barreja del color.

A la primera masia que trobo hi ha, d’uns anys, un petit museu d’eines del camp. L’obren el diumenge. (Perquè ara la masia, arreglada per a petit museu, sembla des de l’exterior més aviat una casa d’estiueig?).

La transformació. Les transformacions.

Un tros més enllà, una ermita de dimensions humanes. Bellíssima. Senzilla. (Necessàriament, per senzilla, bellíssima. Necessàriament, per bellíssima, senzilla).

Romànica. Arquacions llombardes. Un sol cos tancat per absis semicircular.

Ara hi és. Fa unes desenes d’anys no hi era. (Si, insisteixo que és romànica i del segle X).

La translació. Les translacions.

El camí planeja i em convida a passar-lo amb un cert respecte: és com si obrís la casa del bosc i convidés a passar. Per un moment estic temptat de dir-li “Ah Maria!” com quan s’entra (ai, com quan s’entrava) a una casa.

I d’ample passa a corriolejar, tot xiroi, com entremaliat, per a estalviar marrada però, això no, sense embardissar-se.

Gran clariana em sembla primer. Clariana?, no. Plana oberta, de les que el sol es complau a batre lliurement. Diria que el bosc ha dit “fins aquí he arribat”.

Al bell mig els volums cartesians de l’edificació: tal com arribo, primer la rectoria, adossada a l’església. Al costat de nord una zona d’esbarjo.

Dels tres homes que s’esmercen en el que sembla arranjar les taules de fusta, només un sap correspondre al meu “bon dia”.

Volto per a veure el conjunt arquitectònic i em trobo un grup d’excursionistes veterans descansant.

Parlem una estoneta, em conviden a cafè, i un d’ells em renya: “no és cosa bona anar sol, amic meu”. Com per reblar el que diu mou el cap desaprovant mentre encén el cigarret. Mentre l’encenc jo em prenc els segons per a respondre. I quan vaig a fer-ho em diu “n’he baixat uns quants jo, sap?”

Un company d’ell m’assenyala la gorra que aguanta el bastó repenjat a la paret: és un bomber jubilat. (Me’n guardo prou de dir-li que, precisament, aquest dies estic fluix per culpa de l’antibiòtic i que per això avui faig una volta curta). Li dono la raó, però “ja sabeu que per aquí sempre passa un o altre, i duc el telèfon, i el gps per a donar la meva posició….i…si, de fet teniu raó, teniu raó…”

Ells se’n van cap un cantó, jo cap un altre.

El camí. Els camins.

El portal de l’església s’obre al migdia. El portal de la rectoria també. Al costat esquerra entrant a l’església hi ha el cementiri que, com l’església, és tancat. Els xiprers donen fe que aquell clos és terra sagrada, però no hi ha, des de fora, tombes aparents. Diu la història que a la guerra del francès el van profanar i destruir totalment. Tal vegada la data de la porta sigui del darrer arranjament.

No sé llegir l’escut de la porta de l’església. Merda, no el sé llegir. Feina em donarà quan arribi a casa.

Si que sé llegir les tres majòliques de la façana. Boniques totes tres, ben conservades, no crec que faci molts anys que hi son.

La lectura. Les lectures.

La majòlica del mig em porta a una arrel personal llunyana en un temps, de cinc generacions, i en un espai, el d’un altre país que no és el meu, però que, sens dubte, també és el d’origen del pares, o avis, dels qui han posat la majòlica.

Curiós també que hagi començat a caminar i retorni avui, des d’una ciutat, aleshores un poble gran, on va néixer i viure l’infància una altre arrel meva, de la que porto el cognom.

L’origen. Els orígens.

Retornat al bosc sento novament la seva empara. Fuig de mi una puput jove mentre dues tórtores festegen esquivant hàbilment els troncs dels arbres.

El camí em retorna els pensaments:

Les transformacions,

Les translacions,

Els camins,

Les lectures,

Els orígens,

I sento, feliç, en la serena solitud d’un nou camí de tornada, que pertanyo a aquesta terra.

Jo i la garsa

2011-04-08T13:39:00.000+02:00

El sol és fort.

I la boira, parsimoniosa, va ocupant els molls de càrrega.

Un gran vaixell posa proa a la bocana. Només, per uns instants, li veig la xemeneia.

La sirena udola per a marcar la posició enmig de la boira.

Tot un espectacle. Contrast de cel lluminós de blau i blancor de cotó de la boira.

Jo m'ho miro embadalit.

La garsa sembla que també.

Matinal a Gallecs

2011-04-05T08:14:00.000+02:00

El canvi és radical: edificis comercials i d’habitatges, carrer al davant, autopista i els camps. L’autopista delimita i separa dos espais radicalment diferents.

El camí és ample, pla, còmode i ben aviat va a ajaure’s paral·lel a la riera.

No és d'hora i les calitxes ja s’han ensenyorit de l’horitzó, un horitzó retallat per petits turons arrodonits d’un verd primaveral intens. Ara els arbres del bosquet de ribera fins i tot els amaga.

Un parell de garses saltironegen un tros davant meu. M’agraden els petits saltironets de les garses, que semblen talment tenir molles a les potetes. I de fet les hi tenen, de muscle, molt més perfectes que les molles metàl·liques.

I m’agrada el color del seu plomatge, negre i blanc, sense mitges tintes, sense solucions de continuïtat, ara negre, ara blanc. I m’agrada el seu vol, quan em tenen ja massa proper, amb aquestes cues que semblen ròmbiques.

Un vol curt i decidit per a anar-se’n totes dues, a les branques del pollancre.

Arribo a l’aiguamoll. No és hora de veure-hi estadants, que toca més de matí i a mitja tarda, per això no se’m mostrarà, elegant, la polla d’aigua amb el seu sobrebec que em recorda, no sé perquè, un senzilla màscara veneciana.

Can Salvi queda un trosset enllà, amagat per la vegetació.

Tot i que ja sé que no hi son, no m’estic de guaitar l’aiguamoll des del punt d’observació, com seguint el ritual: lectura del cartell explicatiu de la fauna que s’hi pot veure i treure-hi el nas.

El camí és deliciós. Ara m’avança molt ràpid un noi, que va corrent i amb auriculars. Seguint-lo amb la mirada ja puc entrellucar entre els arbres el campanar d’espadanya de Santa Maria.

Que fa molt i molt de goig. En frueixo abastament. El petit, digníssim, cementiri de l’entrada té en un costat una creu moderna damunt un peu de pedra amb el nom: Santa Maria de Gallecs. Tot és en silenci.

Les dues cases del costat, tancades, la zona d’aparcament buida, ningú més que jo. El moment convida a assaborir-lo intensament.

No me n’estic de retratar-m’hi jo mateix i poso l’automàtic.

I ara cap al bosc de can Veire, un dels dos o tres petits desnivells que faran que avui la excursió no sigui plana del tot. I per a recordar que, per minsa que sigui la pujada, cal donar ritme, bé que suau i pausat, al buf. Un banc de fusta fet amb dues travesses de via de tren, dalt del bosquet, convida al repòs i a la contemplació del lloc.

Un home busca espàrrecs, amb prou èxit a jutjar pel gruixut manyoc que du a la mà esquerra.

Traspasso la carretera cap a nord, més bosc. Però els camps son omnipresents quan, per petita que sigui, s’obre una clariana. Toca tornar enrera i cercar el camí de més cap a llevant per a anar tornant al punt de sortida.

En tornar a traspassar la carretera em trobo una noia negre, de les que els macarres mafiosos porten a les carreteres a prostituir-se, asseguda en una cadira de càmping, al costat d’un petit parasol i el que semblen ser les seves coses personals. Li dono el bondia i somriu: “buenos dias…quieres que te la chupe..?”

“Ai filla…yo ya no estoy para esos trotes…” és l’únic que se m’acut dir-li mentre noto el cor encongit. Fa cara de no haver-me entès.

Li dic adéu i segueixo el camí, ample, entre verdosos camps del cereal creixent, però m’embarga primer una sensació de pena profunda que dona pas a una malla llet impressionant.

Avanço pensant com n’és d’hipòcrita i d’imbècil la major part d’aquesta societat nostra, capaç de sentir-se cofoia i “moralment elevada” prohibint corrides de toros i, en canvi, absolutament insensible a la explotació, a l’esclavatge, d’aquestes noies vingudes de Déu sap on, sense papers i en mans de sàtrapes.

El camí em portarà amb poca estona cap a la Torre d’en Malla, aturonada, esvelta, magníficament afermada en un passat pairal, que recorda aquests grans masos de la Catalunya central, del Lluçanès, del Bages, de l’Osona. Amb les dues torres amb regust de por i de carlinada.

Retorno al llom dels camps per a cercar novament el camí de Can Salvi i, sense passar novament pels aiguamolls, desfaig el primer tros de camí de l’inici fins el cotxe.

Mercès als moviments conservacionistes dels 70 Gallecs es va poder salvar, bé que parcialment, però es va poder salvar. D’altres llocs no se’n van poder sortir.

Blog

2011-03-29T08:51:00.000+02:00

D'un temps ençà, que el vaig descobrir, tinc enllaçat el blog fotogràfic "Macro Collserola", que es subtitula "Collserola de molt aprop".

A la poètica que es deriva de la bellesa formal de les fotografies hi trobo, molt sovint, missatges curts en forma de títol del post, que no deixen indiferent.

Un exemple, el darrer post "Pintures de guerra".

Hauria de fer pensar a més d'un.

Salve Regina

2011-03-24T20:25:00.001+01:00

L’entrada a la Doma es fa pel cementiri. Net, curosament mantingut.

A la Doma, el senyor que en té cura ens ha obert les portes amatent i ha encès els llums. Hem tingut ocasió, amb tota tranquil·litat d’observar l’església i fixar-nos especialment en el retaule de l’altar major i el de la capella lateral de llevant.

Després, una companya em diu: cantem el Salve Regina? Dues veus femenines i dues masculines l’hem interpretat davant el silenci respectuós de la resta de companys.

Salve, Regina, Mater misericordiae,

vita dulcedo, et spes nostra, salve.

Ad te clamamus, exsules filii Hevae,

ad te suspiramus, gementes et flentes,

in hac lacrimarum valle.

Eia, ergo, advocata nostra,

illos tuos misericordes oculos ad nos converte;

et Iesum, benedictum fructum ventris tui,

nobis post hoc exilium ostende.

O clemens, O pia, O dulcis Virgo Maria.

A les darreres paraules l’emoció m’ha traït i m’ha mig trencat la veu.

I és que m’he sentit profundament kumbaià. M’he retrobat en la meva essència.

Quatre amb motxilles i a punt de fer camí, cantant el Salve Regina a un lloc com la Doma i en la nostra intimitat, no és un goig que es pugui fruir cada dia.

Potser per això, amb el pit feliç, l’excursió m’ha resultat bonica, plena de vida.

L’esclat immediat de la primavera ha tingut un sentit afegit i els arbres, el blau del cel, el sauló del camí, les runes de Can Beia menjades per la vegetació, tot, ha tingut una llum especial, la pujada no ha estat gens feixuga i al cervell em ressonaven, dolces, les notes que havíem cantat.

El Xiruquero-kumbaià he estat feliç. Plenament feliç.

Tremolencs i em manca el gaiatu

2011-03-21T08:30:00.001+01:00

Haig de trobar un bastó. Un bastó de fusta, de mànec corbat i punta de ferro. Un bastó tradicional, dels de tota la vida. Com el que va incloure el meu fill en el dibuix del meu perfil.

No dels llargs tipus bastó de peregrí, no. Un bastó normal i corrent.

Però no em servirà qualsevol.

El bastó, fet on sigui que sigui fet, però comprat en un lloc adient.

Esperaré que arribi el moment i el lloc. Aleshores ja ho sabré i el compraré.

El meu gaiatu se’m va trencar camí de Sant Marc, a la baixada, on un fimbreig forçat en inquibir-se entre dues roques me’l va fer petar per sota el mànec, on comença a corbar-se. D’aleshores que no tinc bastó i poc que he enyorat de tenir-ne, doncs no l’he hagut de menester, però sempre hi ha llocs i sortides on el bastó em fa companyia. I la feina que tindria ara a dir on i perquè, el gaiatu m’és plaent!

El meu gaiatu l’havia comprat, fa una trentena d’anys al Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, a Sant Feliu de Pallerols. Mira, em va fer gràcia i vaig pensar, aleshores, que un dia l’hauria de menester.

Quan l’estiu passat vam ser a Benàs me’n vaig estar mirant algun, al portal d’una botiga d’aquelles que tenen de tot el que pot interessar al “turisme de muntanya”, però no em vaig decidir, no em feien el pes el parell que, més o menys, s’acostaven al que jo vull.

En tinc una parell de metàl·lics, d’aquests que jo en dic bastons 2.0, però aquests bastons son una altra història i, ells m’ho sabran perdonar, no me n’he enamorat mai.

Perepunyetes jo?. Segur que sí. Per a determinades coses perepunyetes i molt, i que per a molts anys.

Perapunyetes també. Oi tant! Amb el cafè, com el que vaig prendre divendres que vam anar amb en Josep a fer una excursió pels Tremolencs, a La Garriga.

Vam tenir un dia magnífic. El bosc estava ufanós de l’aigua rebuda aquests darrers dies i la font dels Tremolencs rajava a cor que vols.

A la pujada gairebé continuada que vam fer fins a Can Boget, allà si que m’hagués vingut de gust el bastó, el gaiatu, per a repenjar-m’hi de tant en tant mentre es recupera el buf.

La primavera està com el gat caçador just abans de saltar damunt la presa, en silenci, tensa i el cor bategant accelerat. No trigarà gaire l’esclat, a per tot, de flors i colors, que els botons son a punt de rebentar.

A la fotografia, dalt la carena, pot apreciar-se la torre carlina de comunicacions del costat del santuari de Puiggraciós, que queda amagat.

De la font i per la baixada, camí ample, el bastó m’hagués servir per a musicar el pas, donant a cada dues passes el pic i el repicó, talment com, amb diferent ritme, si balles sardanes.

Aquests boscos del Figaró i Montmany, per dessota el Santuari del Puiggraciós, son un bé de Déu. I la petjada de l’home al paisatge, respectuosa. Les masies com Can Sunyer i el mateix –i impressionant- Can Boget, jo dic que els dignifiquen.

Per cert, parlant de Puiggraciós, enguany

es celebren els seus 300 anys d'existència.

Hi ha prou material als arxius del “Wikiloc” d’aquests paratges, però no m’estic d’afegir-hi també el meu. Val més molt que poc, diuen. I el que se’n diu nosa, nosa, tampoc no en farà.