Son forasteres les orenetes?

Hi ha qui, en llevar-se, veu això. Veu aquest tros de carrer, i aquesta botiga. I, més lluny, probablement aquell camp i potser la cabana de les eines que hi ha al bell mig.

I aquest entorn li és familiar, son els seus topants, son els seus punts de referència.

Normal, com sempre. És el seu poble. I d'això no en fa cabal.

Son les olors del seu entorn i les llums, ara, de matinada i al capvespre.

I la temperatura, totes les condicions ambientals son les d'aquest lloc i per tant, son les seves. L'habitud del seu cos harmònica amb el seu territori.

Els altres, quan passem per aquí, no tenim la facultat de veure el que ell veu. Ni tant sols si guaitéssim des de la seva finestra.

Els altres tenim la condició de foraster. El que és de fora. El que és de fora d'allà, però és propi d'un altre lloc, i està acostumat a l'altre ambient, veu un altre tros de carrer i una altra botiga, i un altre camp. O no veu cap camp. O al davant no hi ha botiga.

Tots som d'un lloc. I tots som forasters.

Aquesta sensació de no poder copsar com "és" un lloc determinat, entenent "lloc" com a objecte de percepció d'una barreja indestriable de  realitats físiques i humanes, fent-ne un "totum" essencial, m'ha acompanyat de temps ha. De no sé quan. I emergeix de tant en tant. Semblantment com una deu, ara eixuta, ara rajant esponerosa.

Avui he tornat a sentir aquesta sensació de mancança: podem portar a la "motxilla" personal temps, camins, muntanyes, topants de tota mena, boscos, desnivells, ermites i pobles. I ser, sempre, inevitablement, forasters a tot arreu i, per tant, haver assolit, com a molt, un tast d'allò que tal vegada crèiem haver "conegut".

És possible que hi hagués passat amb el cotxe alguna vegada. No ho crec. Crec que no havia estat mai a Santpedor. A tants llocs no he estat! 

Avui amb la mestressa hem fet una caminada pels camps de migdia del poble, hem vist l'Aiguamoll de la Bòbila i ens hem arribat a la sèquia  a fer-ne un tast d'un parell de quilòmetres. Hem passat pels camins entre els camps. També hem dinat a Santpedor, i hi hem donat un vol. 

I hem vist les primeres orenetes d'enguany!

Elles, tornant com tornen als nius on van néixer perquè hi neixin els seus fills,  també son forasteres?

Que prima és la pinzellada!

Amb els meus companys

El gest de carregar-te la motxilla. Que és gairebé buida.
Però, on aniries tu sense motxilla?
També el gest de repassar-te els cordons de les botes.
La felicitat indissimulada que t’he vist al rostre en fer una ullada a l’entorn.
A l’entorn per on ara caminaràs.
Això és el que val.
Company.
(els que vam tenir la sort d’estudiar una mica de llatí sabem que company ve de cum panem , “amb qui compartim el pa”).
Encara tens el cos xacrat, que allò ha estat molt seriós. Molt. I hi hauràs de conviure.


A les sortides que fèiem fins fa poc ja no hi tens cabuda. No li tenies ja abans del mal tràngol.
Tampoc n’hi tenia aquella altra nostra companya, ni l’altra, ni cap dels que avui hem fet aquesta excursió, llevat de mi. Segons tu. I segons ha dit l’altre company: “però tu encara hi podries anar, que ets més jove.”
M’he limitat a arronsar-me d’espatlles. I a cridar-vos l’atenció sobre el verd lluminós d’aquell gran pi pinyer (la dona em diu que sempre ho faig quan vull fugir d’estudi).
Cert que jo també bufo, però hi podria anar. Al menys encara.
Però els darrers anys que han passat han portat nous jubilats a la colla de veterans. Bona gent, crec que si, però d’un altre tarannà. No son excursionistes. Van a caminar. Adoren l’ídol esport. I son incapaços d’afluixar per no deixar uns altres aculats al darrera. No entenen que esmercis un parell de minuts o tres a fer una fotografia amb cura.
Què te n’hauria d’explicar jo que ja no ho sabessis?
Jo, amb ells, no hi vull anar.


Quan el camí s’ha tornat pedregós i amb el sauló, tu també t’has fixat amb quina precaució feia la baixada aquella altra companya nostra. I acostant-me un branquilló al nas has volgut que corroborés que aquell romaní no feia olor: una manera com qualsevol altra de no donar-li pressa a ella. Que anem plegats.
Jo, amb vosaltres, hi vull seguir anant. On es pugui anar.


Vosaltres no ho sabeu perquè no entreu en això de l’internet, però diu l’encapçalament del meu bloc: “Camins amb mi, en el temps de veure les muntanyes des de baix i el mar des de dalt. Sempre, per damunt de tot, la Llibertat”. 
Fer les coses a la nostra manera és un acte de llibertat. 


Per seguir caminant plegats, en la mida del possible, he preparat aquesta excursió. I us ha plagut. I t’has sentit bé i en tornar al cotxe has trucat a la dona per a dir-li. Doncs en farem d’altres, si Déu vol.
I tant!.


Tant és on he anat aquest dijous.


Hi he anat amb els meus companys.

De boira i blogs

En acabar l'entrada que acabo de fer al meu blog "Quatre Testos", he sortit a la terrassa perquè em semblava que la tarda s'havia enfosquit abans d'hora. Cert: del cantó de mar, que no tenim gens llunyà de casa, per bé (per mal, hauria de dir) que no el veiem, ha pujat la boira i s'ha estès per la part del barri que li és més propera.

Aquestes boires que quan vol el mar ens envia, donen un to misteriós al antics edificis que composen la gairebé totalitat del barri. I ara cal agrair-li a la boira la seva visita, car massa sequedat hem tingut aquest dies -setmanes- de tal manera que el frare semblava que s'hagués quedat garratibat. Ara ja està en una posició que li deu resultat un xic més còmoda.

He pensat que una altra boira més persistent s'ha anat instal·lant darrerament, cada vegada més persistent, en el cel del món blogaire. Està com ensopit. La cosa no és nova, però darrerament he constatat com han tancat portes alguns blogs que jo visitava amb una relativa assiduïtat. Algun m'ha sabut greu, certament. També hi ha blogaire que s'ha estimat més no permetre comentaris, la qual cosa, ben legítima, fa que el blog perdi  aquesta facultat d'anada i tornada, interacció que els dona vida, una certa vida si més no.

Altres blogaires, potser els més joves, s'han desanimat en constatar que la gent parlant NO s'entén, que només els posen comentaris aquells que els diuen "amén", i s'han estimat més quedar-se amb els elements més rabents de les dites "xarxes socials", que permeten la immediatesa del "passa-ho".

Els que gaudeixen de bona salut son aquells blogs que han estat concebuts  com a còmoda alternativa al farragós manteniment d'una pàgina web, sobretot els que cerquen una finalitat promocional i/o publicitària. 

Sic ut transit gloria mundi. Tot te les seves èpoques bones i els seus declivis, com diuen els economistes quan parlen del "període de maduració d'un producte", i certament, els blogs van eclosionar amb un creixement gairebé exponencial per a arribar al seu període de maduresa fa un parell d'anys, o tres, i començar, d'aleshores ençà, el seu període de declivi imparable que els reduirà significativament.

A mi aquest blog que jo en dic bloc, em serveix. Més enllà dels comentaris sempre plaents de rebre, majoritàriament si no surto de mare (vull dir de la mare excursionista, que això de no ser monotemàtic no agrada). No vull dir pas que un dia no quedi també en un racó -en aquest cas virtual- com les màquines de fotografiar analògiques, o la màquina d'escriure que deia l'altre dia, però de moment no em vull pas privar d'aquesta possibilitat catàrquica i un pèl exhibicionista -com tots els blocaires- d'escriure quan el cos ho demani i a més, fer-ho amb l'autocensura de saber que altres ulls ho veuran. No sé si això darrer és gaire bo, per la qual cosa procura de saltar-m'ho de tant en tant.

I em serveix per a coses molt i molt importants, com el fet de poder dir que demà, si Déu vol, me'n vaig d'excursió amb uns companys. I que em fa molta il·lusió.

I de deixar testimoni que he dit, ben clarament, "si Déu vol". Agradi o no agradi.

Ara que he notat una certa pesantor als llocs de sempre, quan hi ha canvis de temps, he tornat a sortir un moment a la terrassa i he vist que el carrer està humit, i la boira de mar senyoreja misteriosament.

La boira de mar, si demà també n'hi ha, no arribarà allà on serem.

I ara, amb permís, me'n vaig a comprar una barreta per a l'entrepà de demà.

No

Dit amb normalitat. 
Amb serenor. 
Amb pronúncia clara.
Alhora, amb decisió. 
Amb la fermesa justa per a no donar lloc a cap mena de dubte.
En aquestes condicions, que n'és de bo, quan s'escau, dir, simplement, "no".

Tot seguit arriba la sensació de benestar. D'alleujament.