dissabte, 10 de juny de 2017

Platja de Llevant



Tarda de divendres avançada. El sol ja s’està cansant de la jornada, després que el matí hagi hagut de lluitar amb uns núvols erràtics i pixaners i s’apropa al seu llit de ponent.
Aniria a fer un tomb, però...
De fet, la burreta és a l’estable i de diumenge que no ha sortit. Pobreta, deu tenir ganes de fer-ho. Sí, aniré a fer un tomb amb la burreta, així tots dos farem el fet, ella sortirà i jo també sense haver d’esmerçar gaire esforç.

Cap a on? No ho sé. En aquestes hores no és qüestió d’anar gaire lluny. Anirem a veure el mar potser. Si jo visqués en un poble, ben aviat seria fora vila, i tantost prendria el camí de les vinyes o el del riu, vés a saber, com el dels camps o del bosc. Però una gran ciutat és tot un altre món. Anant cap a mar veig que el cinturó litoral està atapeït de cotxes, de manera que vaig per dins la ciutat. Trànsit, això sí -és divendres, però qualsevol dia seria igual, suposo- i anem tirant seguint més o menys la costa.
Abans d’arribar al  Fòrum, ja a prop, veig que hi ha uns grans aparcaments amb entrada lliure, que no son de pagament. I hi entrem. En baixar de la burreta, el mar davant, el veig,  però no la platja, que queda en sota tapada per la zona d’aparcament. Darrera, grans torres, de formes diverses, totes emulant la torre de Babel, a veure quina s’apropa més al cel. Deu ser el que en diuen la zona de Diagonal-Mar.

Deunidó, per ser quarts de vuit, els cotxes que encara hi ha a l’immens aparcament. Baixo a la platja per un dels llocs d’accés, consistent en una rampa emporlanada encaixada entre dos murs de formigó, dos murs, això sí, que el constructor va ratllar geomètricament tot cercant, sembla, el dibuix que farien grans peces de pedra regular, una petita llicència que és d’agrair per a no sentir-se del tot encaixonat entre murs.  I surto davant d’un xiringuito on la gent sembla feliç de romandre malgrat un moderat soroll -algú en deu dir música- que no sembla pas que els faci cap nosa. M’agrada veure-ho, perquè sembla talment que estiguin relaxats i contents.
Hi ha una caseta d’excusats al costat, que un noi negre està acabant de netejar. I uns metres més enllà un panell amb símbols d’informació que diu “Platja de Llevant”. A caram, així que som a la platja de Llevant. No hi havia estat mai. Sí, veig a l’esquerra, mirant el mar, la gran construcció de pla inclinat del Fòrum que té les plaques solars.
Dos quarts i mig de vuit i pels altaveus, en català, castellà i anglès, es diu que els vigilants de la platja pleguen, que se sigui més prudent encara i que en cas de necessitat es truqui al 112.

La gent es va vestint i marxant, mentre, assegut a prop d’una de les dutxes, faig el cigarret. M’agrada veure com aquella dona que tinc d’esquena, un tros enllà, es posa els sostenidors a la cintura, els corda pel davant, els fa voltar, els puja al pit i fa el moviment de facilitar l’entrada de cada pit a dins. Gestos. Gestos ben característics. Com el dels homes que tirem una mica el cul enrere just abans de treure la tita per a fer un riu.

Ja amb ben poques persones a la platja i amb molta cura, que en caminar per la sorra no faci moviments que m’adoloreixin més els peus, m’arribo al trencant de les ones. Ara sí que la sentor de mar m’arriba bé i la remor m’embolcalla en el seu compàs repetitiu però sempre diferent, com diferent és sempre el cant dels ocells. Una mar que ve a raure, entre dos espigons artificials, prou allunyats l’un de l’altre, a una platja que no era i va ser, però que la mar encara no ha pogut – o volgut- fer seva. No hi ha cap petxina, cap alga seca, cap penyora de vida.
Ara, jo de cara el mar i els coloms espigolant per la sorra alguna resta comestible que hagi pogut caure de la bossa dels banyistes. Coloms. No veig cap gavina. Sí, se’m fa estrany que no hi hagi gavines.
L’ombra dels grans edificis del darrera s’ajau a la platja i el sol ja està molt baix. Torno a la burreta, la deslligo i cap a casa. I haurem acabat de fer el tomb.

dissabte, 3 de juny de 2017

Sants

Els sants fan nosa. Son démodés.
Els sants de la religió, és clar.

I es fan nous sants a bon ritme.
Els sants de la laïcitat.

Siguin uns o altres, ja es veu que calen sants.

 

dilluns, 29 de maig de 2017

Cargolets per Òdena



No sé si és pel fet que la primavera la sang altera, o bé que aquests darrers dies de calor fan pensar més en el a l’estiu tota cuca viu, el fet ha estat que els Cargolets hem fet una altra sortida. Que, marededéu si tocava... En tot el 2017 no havíem sortit!


Ens hem trobat al lloc de sempre, a dos quarts de nou “de la matinada” amb els dos cotxes que calen per als sis que som. Mitja hora de propina fent cua per a poder agafar el cinturó litoral de sortida de Barcelona, que dijous és dia feiner, tot i que jo em pensava que l’embús era a les vuit, però no.


Esmorzem a la benzinera que hi ha just abans d’entrar al túnel direcció Igualada i tot seguit anem cap a Òdena, on estrenarem els circuits de passejada super reduïts que aquests temps d’inactivitat col·lectiva m’han permès de planificar i entretenir-me bones estones. Així, havia anat agafant projectes d’excursió que tenia preparats per als Cargolets i els havia anat retallant, fos per a evitar corriols pedregosos, per a reduir distàncies, per a estalviar desnivells, etc., és a dir, per a bandejar qualsevol dificultat que ens pogués fer passar les ganes de tornar-hi. Que l’important és sortir, trobar-nos, xerrar “arreglant el món" si cal, tornar a entrar en un bosc, caminar, discutir si aquella mata és o no arítjol o retratar una cargoleta davant d’aquell pi solitari i imponent.
La profunditat de camp diu que tenim tot un país per a passejar i si la vista no falla gaire, podem polemitzar una mica sobre si Els Prats de Rei deuen ser més ençà o més enllà  d'aquell punt que algú assenyala amb el bastó.

Hem deixat el cotxe a l'entrada del poble, a tocar de l'ermita de Sant Miquel, romànica restaurada, ben senzilla, que llueix aquelles arcuacions que tantes vegades hem retratat i que, elles soles, no ens permetrien d'identificar el lloc on les hem retratades ni tant sols havent retratat l'exterior de l'absis sencer. A fe que és una bona fita d'entrada al poble, oimés havent arreglat l'espai a redós com a lloc de descans una mica ombrejat i amable, amb alguns bancs i una taula de ciment.
Anem cap al centre, cap a l'església i l'ajuntament tot mirant d'aprofitar les ombres, que avui s'agraeixen d'allò més, tot i ser al maig. Fa goig, tot és net i ben arranjat. I tranquil. Només trobem unes poques persones al portal d'un bar.
Òdena té un germà, Odén, poble del Solsonès, sembla ser. Quan preparava la excursió vaig llegir al Diccionari Català-Valencià-Balear que tant l'un com l'altre serien topònims pre-romans d'origen incert. Tot i que Moreu-Rey(1), els relaciona més aviat amb antropònims llatins, dels acabats amb "enus" o "ena", així Odén derivaria d'Aldenus i Òdena d'Aldena.

En canvi no és gens incert el camí del cementiri, que està ben indicat. A tocar del cementiri entrem al bosc on la temperatura és molt més agradable i podem gaudir de l'ombra o la mitja ombra. Diria, si es pogués fer comparança amb el menjar, que la passejada pel bosc l'assaborim, com retrobant-nos amb aquell menjar que tant ens agrada i que fa temps que no hem tingut a taula. Amb l'assentiment general algú diu que hem trigat massa, que no hem de trigar tant a sortir com aquesta darrera vegada, però...

Una llaçada tancada del camí marca el punt més llunyà del nostre recorregut i ens encara novament cap al poble. A la nostra dreta, la vegetació ens permet de veure de tant en tant la gran fondària per on passa el Torrent del Rossinyol (voleu nom més bonic?), molt a prop d'on s'ajunta amb la riera de les Maioles per a conformar la Riera d'Òdena. Una mica més endavant ens trobem amb dos forns de guix abandonats, de grans dimensions, construïts amb fàbrica de totxo que ens parla de la mestria dels paletes, construïts a sota de la paret de guix que, sens dubte, era la pedrera d'extracció dels materials a coure. 
Vaja, entretingut amb tot plegat no m'he recordat de fotografiar-ho.
El camí, per sota la paret, té encara roques de guix que, o bé es van quedar allí en abandonar l'explotació o bé s'han anat esllavissant de la pedrera amb el temps. La zona deu pertànyer a la mateixa veta de guix que conforma el turó del castell, al que arribem ben aviat sota la mirada altiva de la Torre Albarrana.
Tanmateix, com he dit suara, a Òdena tot es veu net i endreçat i a més, ben explicat per panells en els lloc d'interès, el que demostra l'estima del poble envers ell mateix i convida a compartir-ho al foraster curiós que, com nosaltres, un matí hi compareix.
No és freqüent a casa nostra poder veure una torre albarrana. Pel que sé només en queda una altra al castell de Castellfollit de Riubregós, aquest amb més restes que el d'Òdena del que, llevat de la torre, no en queda pràcticament res.
Ens informa el panell, força il·lustratiu, que va ser construïda entre els segles XIII i XIV, tot i que l'etimologia del mot albarrana ens porta a uns quants segles abans, a la llarga època musulmana: ve de l'article al i barrana que significa exterior (2). En efecte, aquestes torres eren una avançada a la línia murada del castell al que s'unia per un pas més fràgil i que feia que els possibles assaltants de la muralla haguessin de donar l'esquena a la torre.

Sota la torre mateix, un parell de bancs de fusta semblen posats expressament per a nosaltres i els hi fem els honors sense pensar-ho dues vegades. Glops d'aigua i ganyips abans de pujar a veure-la.


Des de dalt de tot, que s'hi pot accedir, la vista abasta gairebé tota la rosa dels vents, llevat d'un trosset corresponent a les restes del castell. De seguida s'identifica, lluny, la silueta del castell de Claramunt amb tota la plana d'Igualada que el precedeix. Ens estem una estoneta fruint-ne, ara que l'excursió ja s'acosta al final que, abans d'arribar als cotxes novament, ens portarà a la font de la Torre, uns metres més avall.



(1) "Els Noms de Lloc. Introducció a la Toponímia". Enric Moreu-Rey. pàgina 133. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1965.
(2) DCVB en línia, cerca del mot albarrana.

dimecres, 24 de maig de 2017

Una inscultura al Pago


Va ser un clar matí de dissabte, d’aquests matins d’hivern que deixant llast sense manies, posen proa a una primavera que endevinen propera, com si no  tinguessin la paciència d’esperar-se. 


Sortir de casa. Dinar a fora, a qualsevol lloc d’aquestes muntanyes properes i modestes, ufanes aquests dies, de pell treballada per vells solcs  de supervivència, de boscos rics de vida, bells, proveïdors del carbó de casa: barreja d’alzina i pi per a la cuina, alzina a la llar. Alguna clariana mostra encara aquell redol grisós que  la carbonera va deixar del cremar d’anys i panys. La terra, esterilitzada, marca el límit amb la vegetació com l’asfalt de la carretera marca el límit amb l’herba. Tot amb tot, herba de poca arrel ja anuncia que el procés acabarà un dia o altre per esborrar-ne el record.


Vam anar on aquells camps i boscos van anar deixant pas a la vinya. Més ben dit, van tornar a recuperar el domini de la vinya que molts, moltíssims anys enrera, una desgràcia dita fil·loxera havia fet desaparèixer. I és que tantes i tantes coses van i tornen, com l’ondulació persistent, tossuda, de les onades.

La burreta -el cotxe- lligada a tocar del restaurant on dinarem. I un passeig per un camí qualsevol que surti del petit nucli del Pago per anar enlloc. Sí, per anar enlloc, però per tornar al punt de sortida. Avançar per avançar, per anar afegint fotogrames en una pel·lícula que no té altra argument que la retina curiosa, que l’oïda amatent, que el tebi solet a la pell.


Camí còmode. Herbes florides a tocar. Alguna boira alta tapa el sol i el destapa en un joc innocent. Però no hi torna, com si l’haguessin renyat.

Ara no cal gaire tros per a fer enrabiar els meus peus que, impertinents, m’urgeixen a trobar un lloc on seure. Les roques, aquelles roques d’un gris ben definit però que sembla cercar la blancor, hom diria que hi han estat posades expressament, com una surgència puntual a costat dels camps. M’agrada el tacte de la roca. De les roques, com m’agrada el tacte de l’arbre. Quan diuen que aquest té vida i la roca no, sempre penso que falla aquest concepte de vida.


La mà, passejant-se per la pedra nota una forma diferent. M’aixeco i m’hi fixo: és l’inscultura d’una creu. Ben clar. Una creu gravada a la roca. Té l’espai més blanquinós, com si hagués estat protegit de la intempèrie. O com si fos acabada de fer. Potser hi havia hagut una creu de fusta o de ferro que hagi estat retirada. Vés a saber.


Hi ha moments en que la resposta m’és el de menys. No perquè no m’interessi, però hi ha moments que m’estimo més la permanència de la pregunta. Tal vegada com l’autor d’aquell dibuix que temps ha vaig veure, ara no recordo on, on una figura humana feta amb un carbonet magistral,  es torçava adquirint la forma precisa d’un interrogant. L’interrogant que em planteja, silenciosa, al solet d’aquest matí d’hivern encara, la inscultura d’aquesta creu.

Com un fet rellevant, com una pregunta oberta, en prenc nota al meu quadern de bitàcola.