divendres, 28 d’agost de 2020

Els de "la Cultura"

 

Amb això de “la cultura”, passa el mateix que amb les “esquerres”, que aquells que se’n reclamen es situen, ells mateixos, un graó per damunt de la resta de mortals. No cal que ningú els reconegui aital alçada moral, ells ho diuen i ja n’hi ha prou. Perquè son d’esquerres o del "món de la cultura", vet-ho aquí.

Si els hi preguntem què és cultura, la vessem. I la vessem perquè més enllà que aquest mot tingui moltíssimes definicions -cadascú de nosaltres podem fer, també, la nostra pròpia definició- els que se’n reclamen ho tenen molt clar: cultura és el que fan ells i avall que fa baixada.

Ho hem vist i ho veiem molt sovint, i ara, amb els efectes nocius de la pandèmia tornem a veure una vegada més com s’omplen la boca de “cultura” per a reclamar -quan no “exigir”-, un tracte de favor de les administracions. Tracte de favor, llegeixi’s subvencions, que seran criticades per insuficients, a la propera xaronada en forma dels premis que s’auto-atorguen entre ells en les gales que organitzen entre ells, i això sí, sense tallar-se un pèl, davant del polític del ram de torn, preferentment el propi conseller o consellera de Cultura.

És clar, ells “son” la cultura, o sigui, pedigree social, que dona més drets que a ningú altre.

Com diu la lletra d’una vella cançó del Quico Pi de la Serra,
“La cultura rima bé amb literatura,
Amb amargura, cura i aventura,

amb pura, caradura i amb censura,

amb futura, obertura i dictadura.

 

divendres, 14 d’agost de 2020

Vells, xacrosos i presoners

Tinc per a mi que allò que ens defineix com a humans, per superació positiva d'altres estadis i com aproximació dinàmica a un estadi superior -tal vegada influenciat per Teilhard de Chardin- son la llibertat i la dignitat.
Diguem-ne, si volem, facultats, diguem-ne, si volem, virtuts.

Llibertat i dignitat que, paradoxalment, son el primer que sembla que estem disposats a sacrificar davant qualsevol maltempsada generalitzada, retrocedint doncs, a estadis anteriors d'humanitat. En nom, sempre, d'una suposada seguretat. Sembla que va ser Benjamin Franklin qui va dir que, qui renuncia a la llibertat per assolir seguretat, no es mereix ni l'una ni l'altra. I la dignitat, la autoafirmació  com a persona, subjecte de drets i de creixement moral, que es té fins i tot en absència de llibertat.

El més terrible però, és que la renúncia a aquestes facultats no sigui personal i voluntària. Que no es tracti d'una persona que voluntàriament renuncii a la seva llibertat i admeti situacions contràries a la seva dignitat. Per bé que -més ben dit, per mal- la renúncia individual va comportant progressivament la renúncia col·lectiva.

No. El més terrible és que aquestes renúncies siguin imposades, amb l'aquiescència o si més no, amb el silenci còmplice, de la majoria d'això que en diem "la societat".

Els més dèbils sempre son les primeres víctimes. Les més fàcils de violentar. Però son només les primeres.

I aquells qui precisament son cridats a vetllar per les persones, per tant per la llibertat i la dignitat de les persones, son els que imposen la inculcació d'aquests drets en nom d'una seguretat col·lectiva que hauria de seguir molts altres camins sense necessitat de vulnerar els drets. Per això caldria que les "autoritats", a més de ser competents (ai!), fossin bones persones, la qual cosa aquesta, sembla no preocupar a ningú.

Vells i velles tancats a residències, fins i tot tancats a llurs cambres! Sense poder sortir, sense poder veure ni parlar als seus parents. Ells, les seves xacres, la seva solitud, la seva presó. Perquè hi ha la pandèmia.
Vells i velles, la majoria, que han mort intubats, en absència forçada de qualsevol ésser estimat, que, aquest, ni tant sols ha pogut constatar que qui enterraven era el seu parent. L'horror absolut.

Una pandèmia que sembla justificar-ho tot, fins i tot convertir persones en objectes existencials, sense drets ni llibertats que permetin qualificar la seva existència com a Vida.
Talment com passa amb altres emergències, com ara el terrorisme -cert o així qualificat pels manaires de torn- que serveixen d'excusa, que no de justificació, a tota mena de vulneracions de drets humans, en benefici, diuen, de la nostra seguretat.

Qui em pot exigir que confii en les "autotirats sanitàries", les mateixes que es van empassar un gol per tot l'escaire a l'hora de valorar l'abast de la malaltia que ens venia al damunt?
Els mateixos que després han pontificat tota mena de prohibicions a la carta, la majoria sense cap ni centener?

Com seguim acceptant que s'empresoni d'aquesta manera els vells a les residències?.
Ho hagin oblidat, o no, els manaires no son ningú, ningú, i la "societat" tampoc, per a conculcar la llibertat i la dignitat de cap persona.

P.S.
Just acabar de redactar aquest post m'arriba la notícia que, sembla ser, un nou "protocol" de les "autoritats sanitàries" a les residències permetrà la visita als vells de tant en tant, en un detall i condicions que, hores d'ara, encara desconec.
Bo és rectificar, si és així. Però tot el mal que s'ha fet no té marxa enrera.


 

divendres, 24 de juliol de 2020

El Butlletí

M'arriba un correu electrònic d'una entitat excursionista, a la que pertanyo,  amb una adjunció: El Butlletí.

El pdf que el conté permet veure'l i llegir-lo perfectament, i les fotografies, fetes amb alta resolució, es veuen perfectes, fins i tot muntanyes, boscos i qualsevol objecte retratat es veu millor que imprès en paper.
En el correu se'ns fa saber que d'ara en endavant, el Butlletí serà digital, deixant doncs d'aparèixer en paper. Val a dir que els darrers temps ja es podia també veure el pdf. a la web de l'entitat, però es seguia imprimint en un gest amable -i massa car- envers aquells socis, gairebé tots grans o molt grans, que no han volgut -els més- o no han pogut -els menys- adaptar-se als nous temps, que per cert, no son tampoc tant nous.
Una actitud aquesta ben respectable. Cadascú es posa els propis límits quan això depèn de la pròpia voluntat. I conec més d'una persona que davant l'esforç personal dels nous aprenentatges i el balanç de les satisfaccions i costos, ha preferit deixar-ho estar i viure com sempre ha viscut, que de fet, no cal el Google per a consultar el diccionari, per exemple.

Els butlletins de les entitats son la seva viva història a través dels temps i van significar un nexe social molt important, i una font d'informació en èpoques en que aquesta no estava tant a l'abast. Moltes excursions i sortides de tota mena s'havien inspirat en pàgines de butlletins d'altres entitats.
No fa gaire encara hi havia al local social una taula amb els darrers números dels butlletins d'altres entitats de tot Catalunya, a disposició dels socis. Era costum que les entitats s'enviessin entre elles llurs butlletins.

La nova Junta, que s'ha estrenat dos mesos abans de l'esclat de la pandèmia, ha pres aquesta decisió, per a mi, encertada. Que l'onada de creixement dels contactes virtuals que el virus ha imposat hagi empès en la presa de decisió és només un ítem d'oportunitat - si ho ha estat- per a engegar una nova etapa que era ja del tot necessària. El cost del butlletí imprès era excessiu ja fa uns quants exercicis i això ho entenem tothom o gairebé.

I ara cal aprofitar la "nova" eina. El Butlletí digital permet allò que el paper no permetia: donar-li la extensió que es vulgui, recollir tot allò que ens interessi, en definitiva, convertir-lo en una potent eina de relació social i debat, quan aquest s'escaigui. Això, només depèn de nosaltres.

 

dilluns, 24 de febrer de 2020

Amb el traductor no n'hi ha prou

El traductor de Google -i d'altres- és una gran eina per a les traduccions. No descobreixo res.
Però amb el traductor només no n'hi ha prou. Cal la revisió personal del resultat, altrament es produeixen barbaritats de l'alçada d'un campanar.
Com ara aquesta que he vist avui a "El Nacional", que, val a dir, no és gens curós en aquesta qüestió. N'hi he vist moltes i gruixudes.
A la pàgina web del diari no he trobat cap apartat de l'estil de les "cartes al director", on poder trametre una observació o queixa. 
Més aviat aquesta segona, perquè el maltracte a la nostra llengua per un mitjà del país és quelcom molt trist.

Heus aquí la notícia en qüestió, que si no fes plorar faria riure:

El "...que obliga a grandes tenedores a ofrecer alquiler social..."  es converteix en "que obliga a grans forquilles a oferir..."

Aquí, la notícia sencera.

Com se sol dir, de traca i mocador.