diumenge, 31 de gener de 2016

Primera d'enguany a Santa Creu

Tot son homes. 
Al xiringuito de Santa Creu, dijous passat al matí. Darreres les vidrieres, tant acollidores en aquestes dates, endrapen l'esmorzar que molts s'han portat o enllesteixen l'esmorzar de forquilla que han demanat, mentre s'esdevé l'agradosa conversa que o bé arregla el món o repassa tota mena de malalties.
No hi ha un grup nombrós de Molins que conec i li pregunto al cambrer. No, avui no han pujat. Potser esperen altres dates menys enmandridores que aquestes, però al xiruinguito hi ha l'ambient de molts dies.

No hi ha dones, avui ni per casualitat. I és que "els homes son un altre bestiar", en expressió d'una molt bona amiga quan parla de que al cinema o al teatre la majoria qualificada dels assistents son dones.
I té raó, som un altre bestiar. Però Déu me'n guard de dir això mateix de les dones, que si ho digués jo, em dirien de poca-solta a masclista per amunt. Està clar que ella ho diu amb bonhomia, de bon humor, però dubto que fos interpretat amb la mateixa bonhomia si això ho digués un home de les dones. S'ha de saber triar quan i davant de quí es diuen les coses, que tots plegats tenim sovint la pell prou fina.
De tot això hi ha una circumstància que darrerament em resulta d'allò més divertida, que no és altra que sentir davant els micròfons, ara que estan de moda, aquestes noies de la Cup que ho diuen gairebé tot en femení llevat de quan el costum les traeix. Una militància ideològica que em produeix un garbuix quan les sento, que fa que jo no sàpiga quan estan parlant de les treballadores (dones) o de les treballadores en general (homes i dones), per posar un exemple. (He, he... no m'imagino que una d'elles em sentís a dir "les dones son un altre bestiar"!)

Després d'esmorzar part d'aquests homes faran un tomb pels voltants de Santa Creu, per a estirar les cames i païr una mica l'esmorzar si ha estat prou generós. D'altres s'esperaran a que tornin els passejadors per a tornar cap a casa amb els cotxes, i alguns, els que estan més eixerits, que han pujat a peu des de Sant Feliu o Molins de Rei, se'n tornaràn també a peu. 

Donar un tomb pels voltants és que el que també hem fet nosaltres, els quatre Cargolets que hem vingut avui, la Júlia, la Maria Carme, l'Ernest i jo.
Després d'esmorzar hem agafat el camí que passa pel costat de la subestació elèctrica, que amaga de la vista les runes de Can Serra, en direcció a Vallvidrera de dalt.
El corriol, pobret, ja no té "pell", que està tot desfet per les bicicletes com ens palesa la sequedat, que guarda a la pols la marca dels pneumàtics. No deixem el corriol per a saltar els matolls del davant de Can Serra i veure les runes, no fos cas que tingués la temptació de tornar a dir als companys el mateix que ja els he dit altres vegades de Can Serra, que això de repetir les coses fa de més vell del que s'és.
Anem fins al coll de Can Mallol, deixant enrera el primer tros de bosquet d'alzina baixa per entrar ja al bosc una mica més ufanós d'aquell cantó.
El camí, prou que es veu, és ara d'una gran placidesa, d'una placidesa que convida a deixar-se anar, tant de cos com de cap. I és que el cap, afortunadament, sempre treballa. Vet aquí que em miro un tros de barranc i em ve al cap que, més o menys per aquí, en lloc proper si més no, vaig veure per primera vegada un senglar viu, quan encara anava amb calça curta. I quan encara era prou difícil de veure un senglar.
Com previst, prenem el corriol que davalla en direcció al Sot del Pi de la Mitja Hora, que trobem feixuc. Sí. Novament les bicicletes ha fet la seva "feina" i l'erosió l'ha completada: cal vegilar de no relliscar en l'estretor. Amables protestes dels companys. I tenen raó, però haig de dir en descàrreg meu que del meu coneixement d'altre temps ni el corriol estava fet una merda ni jo me'n adonava aleshores de cap dificultat. Però, evidentment, em prenc nota.
En algun petit pas una mà no és sobrera, i recuperem una mica d'alçada per sota el turonet de la Peça per anar a raure al portal de la Sargantana, on farem la poma. (Ara els peus ja em diuen que hi son, que en tinc).

En el repòs, prenc una imatge ben pròpia dels temps actuals, vet aquí.
Voltem per sota la carretera per a retrobar el coll de Can Mallol i, pel mateix camí de l'anada, tornar a Santa Creu.
Avui anirem a dinar a casa. 
Diu el "gps" que he aguantat 4,1 quilòmetres. Però no me'n refio, perquè aquesta terra m'és tant estimada que segur que el cos s'ha comportat diferentment, amb més condescendència del que fora d'esperar.

 



dimecres, 27 de gener de 2016

Per mare i per gran

“Per mare i per gran, la Terra mereix el nostre respecte”.


Així acaba la narració del videu produit per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, amb el títol “Gaia, la Gran Mare”.

Quaranta vuit minuts d’explicació divulgativa de la història del planeta que a mí m’han resultat d’allò més agradós i il·lustratiu.

Per això el trobo molt recomanable.

diumenge, 24 de gener de 2016

Cal donar gràcies



Un mig matí de grisos clars i mar mandrosa.
A la mar aquests dies li deu resultar feixuga aquesta pressió atmosfèrica, vet aquí que a més de moderar les ondulacions de l'aigua acota la testa -lluny d'altres vegades altiva o enfurismada- per oferir-nos el discret, gairebé íntim, espectacle de les minves. De les minves de gener, que hi som al gener.

Unes minves que al roquissar de la costa de Montgat, una de les meves properes preferides, per anar a veure la mar on no sembla tant pretesament domesticada per allò urbà, allò massa urbà, que trenca l'equilibri que, a parer meu, hauria de presidir l'espai on mar i terra es donen la mà. On dos móns s'abracen sense fondre's, on casascú resta cadascú en l'abraçada, com una parella ben avinguda, sense imposicions ni preeminències.

No he volgut fotografiar aquell pam de costa humida que la minva ha deixat, despullant la roca. M'he volgut quedar amb la imatge a dins, que massa sovint aquella fotografia queda després en una carpeta que rarament tornaré a mirar. Val més que em guardi la imatge dins meu, que de fotografies ja en faig prou i em retorni, sense demanar-ho, en qualsevol altra passejada.

Com la d'avui, amb la meva mestressa, que, ella sí, m'ha retratat encaixonat a les dues roques que jo n'anomeno, només per a mí, el meu particular racó de la mediterrània. Però com que no vull tenir "watssap" i telèfon que sigui "smart" (ho he escrit bé?), encara no me l'ha passada i no la puc posar, tot i que no és gaire de lamentar atès "l'actor" principal.

Sí que ha servit el seu "smart" per a fer-me saber -jo no duia el gps- que la nostra passejada ha estat de tres quilòmetres.
M'ha dit doncs, la mida.  La distància que puc recórrer sense haver-me, necessàriament, d'aturar.
De mig desembre ençà que no he fet una sortida. I després de les atencions que unes professionals i simpàtiques fisioterapeuta i metgesa han vingut dispensant a la meva persona, concentrant-les a la delicada pota dreta del darrera, tenia la curiositat de veure què s'esdevindria si passejava un xic més enllà del recorregut per anar a comprar o agafa el metro.

Idò bé -com diuen els mallorquins- ja ho sé. Passant per corriolets de roca, per trossos de sorra de la platja, per asfalt i camí obert, i sense córrer ni aturar-me, puc passejar uns tres quilòmetres abans que els peus -tots dos- diguin prou.
Així doncs, poc hem perdut: podré fer les sortides dels Cargols, només prenent la precaució de, a mig camí, aturar-nos una estona -potser mitja horeta farà el fet- per a revenir i seguir l'altre mig camí. Amb l'ajuda inestimable, abans de començar,  de l'ínclit paracetamol, que quedarà reservat prioritàriament per a les sortides.

Cal donar gràcies, moltes gràcies!.
Per tot el que per anys i anys m'ha estat permès de fer, de caminar i caminar. Moltes gràcies per haver-me permès d'arribar fins aquí.

I moltes gràcies pel que, encara, sembla que podré fer.

(Se'm perdoni que hagi parlat tant de mí, però el meu amic blog m'enyorava després de tants dies de no guixar les seves -ni que siguin virtuals- pègines)

dimecres, 23 de desembre de 2015

Que ens il·lumini


(El fins ara darrer pessebre a muntanya dels Cargolets
Sant Cugat de Gavadons 2013)

És tant senzill com posar “pessebre muntanya 2015” al cercador, per a veure que enguany tampoc mancaràn els pessebres a muntanya. Al·leluia.
Aquesta vegada, per segon any consecutiu, no hi serà el meu pessebre i dels Cargolets, que també han vingut les coses de gairell i si no és possible d’anar-hi tots o gairebé, no hi ha festa.
I diem doncs, serà l’any que ve si Déu vol, que no cal cap sobreesforç quan, com dic, no mancaràn pessebres a muntanya.

Lluny de llumetes fredes, amb símbols que només estimulen a inmergir-se en aquesta mena de "mercat de Calaf" en que han esdevingut les festes nadalenques, enguany els pessebres a muntanya seran il·luminats, a més de per l’estrella d’orient, per una lluna plena que no es dona gaire sovint.
Recordo perfectament, el que representa caminar per la muntanya o la plana una nit de lluna plena. És un plaer que s’ha d’experimentar amb tots els sentits.
I recordo quan ho vaig descobrir una nit, jo era molt jove, que vaig participar en una marxa nocturna; vet aquí que em va saber greu d’estar pendent del plànol i la regularitat. Després, temps he tingut per fruir l’experiència d’un camí de nit com a únic objectiu.

Valdria la pena d’anar a un lloc o altre a veure un pessebre la nit de Sant Esteve, per exemple, que la de Nadal no és adient ser fora de casa. I cantar-li a veu baixa una cançoneta a tall d’oració, tot demanant-li que no ens negui l’esperança si encara avui permetem, impotents, que torni a néixer a qualsevol establia o camp de refugiats. Fa mal de recordar allò que diuen que ens digué “allò que feu als vostres germans, a Mí m’ho feu.”

Que la llum de Nadal, la llum pròpia de Nadal més enllà de la lluna plena, ens il·lumini a tots plegats.

Molt bones Festes a tothom!