dissabte, 21 març de 2015

A Taradell


Som a la vetlla del dia que arribarà la primavera astronòmica. Però el març marçot ja s'ha encarregat de dir-nos a les clares que la primavera meteorològica fa dies que ha tret el nas.
Tindrem un dia estable per terres de l'Osona, però amb tels boirosos que a mitja distància ens desdibuixaran les llunyanies.
No prou per amagar la blanca núvia que hores d'ara encara festeja els cims del Pirineu.

De dalt del turó que hostatja de mil anys enrera el castell de Taradell, un gregal entossudit, bé que no massa violent, ens fa pagar un peatge de molèstia mentre visitem les restes de la fortificació, parets nues que diuen i diuen, en el silenci que només trenquen el vent i la remor de la roba de l'estelada, el testimoni vexil·lològic d'una esperança que reneix.

El roquissar que sosté el castell és impressionant, i pel cantó de ponent esdevé agraït balcó damunt la plana que permet esplaiar l'esguard a cor que vols. 
I que acceptem il·lusionats a tall de premi per l'esforç esmerçat en la pujada, tot veient com arriben un parell de noies sobreres de la força de la joventut. I de la simpatia. Naturalment que sí que us farem un fotografia a més de la vostra "selfie".

Pel cantó contrari a Taradell el roquissar esdevé una meravella natural. Qui conegui el castell de la Popa, a Castellcir, ràpidament establirà comparacions: en efecte, per aquest cantó la roca damunt la qual s'assenta el castell té la mateixa forma de popa. I les seves impressionants dimensions.

Un corriol amable, però decidit, ens permet baixar pel cantó contrari al que hem pujat, tot endintsant-nos en un bosc deliciós que el corriol sembla voler-nos ensenyar abastament tot fent ziga-zagues. Arribats al torrent, anirem veient el turó una bona estona, amb el castell encimbellat, mentre anem avançant cap el pantà de Taradell.

Val la pena fer una estoneta de descans a costat de les aigües que generosament han omplert l'embassament, tot veient com de tant en tant alguna bufada d'Èol les fa sobreeixir el barratge.

Queda poc, després de la gran granja de bestiar, per retornar als cotxes.



dijous, 26 febrer de 2015

I un cargol

La mar em crida.
Hi vaig.
I em dona la sorra de la platja 
per a consol de mos peus.
I la llum tènue del matí  d'hivern.

Aquí amb mi estàs bé, 
veus?
Amb remor de l'oreig em ressona:
acosta't més al trenc de les ones,
i em dona petxines. I un cargol.




dijous, 12 febrer de 2015

Sant Joan de la Muntanya i la (no només) ermita de Sant Salvador de la Balma a Pontons

Bloc de motxilla del 29 de gener de 2015.


A Sant Joan de la Muntanya ja hi havia estat. Tornar a un lloc com aquell sempre és agradable, i mai els llocs, passat un temps, son iguals: encara que el lloc no hagi canviat gaire o gens, el que és segur és que l'observador sí que ha canviat. 
Sant Joan i la roca damunt de la que s'assenta, son un lloc feréstec, encimbellat, i de fa segles sense la protecció que per l'esquena li donava el desaparegut castell vell de Pontons unes desenes de metres més amunt. Parròquia del terme aleshores i avui sufragània de Santa Magdalena, a tocar de la vila, roman airosa i ferma seyorejant la vall de la riera de Pontons i una extensa panoràmica.
Goig de reveure-la. (I que em disculpi, que el lloc, la roca i Sant Joan mateix, es mereixen  molt més del que els hi dedico ara)
Amb l'àbsis irregular, adaptat a la roca que el sustenta, tot lluïnt les arcuacions llombardes, el temple dóna l'esquena al buit, de manera que l'accés només pot ser pel camí que arriba des de Pontons, el que vam recórrer nosaltres o el corriol que puja des del Forn Teuler. Pel que nosaltres vam baixar.
(El Nasi m'ha "caçat" baixant el corriol)
Haig de reconèixer-li al company que m'ho havia dit darrerament en més d'una ocasió, que els Veterans "han canviat", que, amb alguna excepció, les sortides no son com aquelles que van provocar que els Cargolets iniciéssim el nostre camí. Si tot i així no me'l cregués, certament en aquesta sortida m'hauria trobat amb l'excepció.
I no, aquesta no és una excursió de cargolets. A la que em vaig afegir per mor que el recorregut passava, a més de per Sant Joan de la Muntanya, per Sant Salvador de la Balma, on no hi havia estat ni en tenia cap notícia. Per això vaig cercar informació abans d'anar-hi.
Segur que posaria a prova els peus, però tot deia que havia de valdre la pena. Vaig estar temptat de xutar-me un paracetamol abans de començar, però em vaig decidir per fer el cor fort si s'havia d'escaure.

Ni des de Sant Joan de la Muntanya, ni baixant, ni des de baix, ningú que no en sapigués l'existència veuria res de Sant Salvador de la Balma. Sant Salvador té una amplíssima vista sobre la vall i és davant per davant, a la llunyania, de Sant Joan.
Sabent pels plànols on devia ser, no sense aturar-me, finalment la vaig veure.
Així, tot baixant de Sant Joan, hom pot veure aquest cingle del davant sense reparar en res, doncs res crida l'atenció. Llevat que, bo i aturat, perquè el corriol obliga a mirar el terra i no enlloc més, passegés l'esguard amb molta cura: aleshores veuria un puntet rodó en una de les roques de la dreta.

Passat l'antic molí, ara casa de colònies "Penyafort", el camí planeja en direcció contrària del que veníem, i a poca distància s'ha de prendre un corriol d'entrada invisible (cal que me'n recordi de posar el punt de ruta precís en el recorregut), que puja molt sobtadament cap al cingle. Unes marques, quan ja s'ha encertat el corriol, em sembla recordar que de color blau, confirmen que es va bé. El desnivell és força pronunciat i el corriol té mala petja. Però no és molt llarg.

Una paret et diu que ja arribes a l'ermita de Sant Salvador de la Balma.

Ermita?
Sí. Tota la informació que he trobat, que no és molta,  parla d'ermita. En algún lloc, l'anomena capella. Però en arribar tinc una sensació d'aquelles que poques vegades es dona. Però que es dona amb intensitat. 
Com ho diria?...semblaria que un passat dens es desplomés suaument al damunt, com quan baixa la boira i et quedes en "en un altre món"....

Content que els companys no tinguéssin cap pressa per marxar, altrament hagués deixat que marxéssin i hagués tornat a Pontons jo pel meu compte. Però no va caldre. Potser d'una manera o altra ells també hi van notar quelcom d'especial.
Això penso, assegut a la pedra mentre "es fa la poma", amb la vall de la riera de Pontons als peus i Sant Joan de la Muntanya a la llunyania. 

Primer, l'edifici de l'ermita i una mica més enllà un corriolet mena a un forat o cova que es correspon al final de l'avenc del Ral que s'obre dalt del cingle, a la seva vertical. Un bon lloc per a acollir caçadors del paleolític i amb suficient tiratge si es fes foc. Un abric.  Imaginacions meves potser, perquè enlloc he llegit, o no ho he sabut trobar, que s'hagi fet cap prospecció o excavació. Només en un lloc es diu que va ser estatge de l'ermità. Tal vegada.
Ah!, que no me'n oblidi: compte amb el corriolet que va de l'ermita a la cova!, que en un parell de metres de llarg és molt estret i penjat, i mirant la cova el peu ens pot jugar una molt mala passada!
Ermita troglodítica he llegit en altre lloc. Però en aquest cas, a diferència d'altres on la balma fa de sostre del temple, Sant Salvador té coberta construïda, per bé que a la teulada la vegetació faci pensar altra cosa. I ho demostren, a més de la forçada visió des de l'estimball de dalt del cingle estant, quan hom ja se'n va, les evidents marques del xindrí o cindrí de l'interior que es feia servir per a consolidar la volta abans de la col·locació de les pedres de tancament.
No és dins una balma. És construïda adossada al cingle. Només en aquest sentit se'n pot dir troglodítica.

Que va ser una ermita -en algún altre lloc he llegit capella- no n'hi ha cap dubte, que està demostrat documentalment.  Fins i tot ens ho vol recordar el grafiter que -li admeto que amb una certa gràcia- ha fet la potineria a la paret de la roca.
Però res indica que ser una ermita fos la finalitat primigènia de la construcció, d'una construcció ruda, consistent, però alhora bella i feta amb ofici.
En un altre lloc he llegit que els experts consideren que és una ermita romànica malgrat alguna arcada de sustentació apuntada, cosa que, en efecte, no ens ha de fer pensar d'antuvi en el gòtic, doncs és usada abans. 

Però res de la construcció respòn a cap paràmetre del que seria la voluntat de contruir una ermita. En efecte, una sola sala suportada pel perfecte arc de mig punt de la base, una sala de modestes dimensions -això no fora estrany- aproximadament quadrada, que hauria d'haver tingut l'altar damunt d'un terra sobressortint de roca i, sobretot, un accés a l'interior extremadament difícil per als fidels ens fan pensar en altre objectiu que el de construir una ermita.

Els autors d'aquest interessant dubuix proposen l'escala de pedra que s'hi pot veure per accedir a una porta enlairada i invisible per l'únic camí d'arribada. Si d'antuvi s'hagués volgut construir una ermita, per salvar la roca igualment s'hagués pogut fer a la façana oposada, la del camí d'arribada. Perquè en el racó més amagat?
A més, cap senyal al mur on hauria d'haver encaixat l'escala de pedra (el forat de més amunt es correspon als encaixos de la bastida de construcció, com es veu en totes les façanes). O es va pensar des de l'inici en una escala de fusta retirable? 
El dibuix, a més, omet l'existència d'una espitllera damunt de la finestra (era una finestra?), com es pot veure a la fotografia de sota.
No. Aquest edifici no va ser construït per a ermita i goso dir que ni tant sols per a capella. Però indubtablement ho va ser posteriorment. Observant-lo acuradament i tenint present el lloc on és, crec que es tracta d'una construcció militar, una guaita fortificada, posteriorment usada com a ermita o capella.
(Foto del Nasi, que se l'ha jugada una mica per a fer-la)

Se'm fa força estrany que cap referència, cap escrit dels que he pogut llegir fins ara, ni tant sols esmentin la possibilitat, com crec, que som davant d'un remarcable edifici militar de guaita. Aprofitat posteriorment com a ermita.

Retrobant el mateix corriol pel que hem pujat, seguim pujant el curt tram que ens mena dalt del cingle. En efecte, l'única entrada possible a Sant Salvador de la Balma. Prenent la direcció de la font del Soval i Santa Magdalena, per a arribar a Pontons, dalt del cingle veiem l'entrada de l'avenc del Ral que comunica amb la cova. Més enllà, el "roc de la senyera", un monòlit natural separat del cingle, a tall d'agullola, on ja no oneja el minso tros de senyera que sostenia el pal encara ert.
El corriol que ressegueix el cingle cap al Soval és pedregós i capriciós, d'aquells corriols de bosc de mala petja que malgrat tot son tant agradosos de resseguir.
Arribats a la font del Soval es troba el camí asfaltat que retorna a Pontons per Santa Magdalena. 
Asfaltat, vet-ho aquí i amb lleugera pujada a Santa Magdalena. Unes poques passes i me'n adono que torno a tenir peus. Fins ara "no en tenia". Ens adonem que tenim un braç si ens fa mal, o que tenim una dent. Altrament no som conscients de tenir cap membre. 
Bell exemplar Santa Magdalena. Just abans d'arribar-hi m'esperen els companys amb un dissimul que és d'agraïr, mentre pujo lentament, aturant-me de tant en tant i maleïnt l'asfalt i la mare que....
(home, sí que han millorat els veterans, sí... Vista l'excursió d'avui potser m'hi afegiré en altra ocasió).

Aquest és el recorregut, que he "pujat" al Wikiloc.

dissabte, 17 gener de 2015

Sant Miquel de Vilaclara i unes tisores de podar


Feia un airet de ponent glaçat que empenyia a entrar ràpidament a la cafeteria en sortir del cotxe. Igualada devia estar ben tapada. Semblava que la boira s'hagués instal·lat a poca distància del túnel del Bruc i enviava un alè fred i humit. Però no era molt densa i permetia confiar que amb l'escalforeta del sol anés pujant.
Haviem quedat de trobar-nos amb els companys que anaven a l'altre cotxe a la benzinera del Bruc, la que és just a l'entrada del túnel venint de Barcelona. 
És l'hora d'esmorzar per molta gent. I a la cafeteria es notava en l'espera de l'entrepà demanat tot i el no parar del personal de la barra, que "pencaven" d'allò més.

L'estació de servei, que es diu "el Bruc" i la Cafeteria Queralt annexa,  ocupa un gran espai on els camions s'aturen amb molta comoditat. Hi ha uns grans aparcaments tant per turismes com per camions i m'agrada. Vé a ser com una àrea de servei de les autopistes, però amb una personalitat que s'acosta més a l'antic hostal. En certa manera, em sembla un hostal "aggiornato" on s'aturen camioners en comptes de traginers i tota mena de personal que ja no semblen els venedors de betes i fils que magistralment va descriure Josep Pla.

Més avall, vull dir més al sud de la carretera, hi ha les restes de Sant Miquel de Vilaclara, un llogarret abandonat que tal vegada, penso, morís per culpa de la fil·loxera. Però això m'ho sembla a mi, no té cap base històrica. Era l'objectiu principal de l'excursió.

Finalment em vaig cruspir un entrepà de botifarra blanca notable per la qualitat i de mida adequada per a resistir fins l'hora de dinar, amb una cervesa que no va ser "Moritz" perquè, lamentablement, no en tenien, mentre conversavem animadament.
El cafè no estava malament, però no va ser res de l'altre món, per bé que es podia esperar quelcom de millor atesa la gran quantitat de cafès que en aquella hora ja devíen haver fet les màquines, i ja se sap que amb una cafetera ben mantinguda, com més cafès es fan més bons surten. 



Ara bé, cal apreciar la personalitat del sobret de sucre -i dels escuradents- que porta la publicitat de la benzinera, amb un dibuixet naïf ben simpàtic. El sobret, dels allargats d'onze centímetres, amb els dos extrems termosoldats, conté el doble de sucre que jo haig de menester.
L'envàs dels escuradents

Llàstima que, amb el fred que feia, no hi hagués una terrassa protegida per a poder fer el cigarret amb el cafè.
Vaja, però  tot plegat, un acceptable preludi cantabile de l'excursió.

Els boscos son molt bonics, el camí còmode, a pleret del Cargols, i la tranquilitat d'aquells espais absoluta. Vet aquí que no ens vam trobar ni una sola persona en tota l'excursió. Una passejada de luxe.

Notable el torrent de Roques Blanques que vam voltar en el nostre recorregut. Tanmateix no se sent un sol ocell, com ens fa constatar l'Ernest, quan la boira ja s'ha aixecat i un blau intens i optimista pren el seu lloc.
La boira s'ha enretirat cap a ponent i unes restes juguen encara a mitja alçada a amagar la regió d'Agulles.

Sant Miquel de Vilaclara és un d'aquells llocs on, encara que sigui a contracor, cal acceptar que no tot patrimoni es pot conservar. Caldria que el país fos molt ric, i  a més, que tingués una ferma voluntat de fer-ho.
I encara, és un d'aquells llocs abocats a la desparició que donen la sensació d'anar-se enfonsant, d'anar-se enterrant a les arrels de la vegetació que els envolta. Així les parets nues, de tàpia, de can Guixar, la meitat de les pedres grosses i ben treballades de la dovella de la porta que ja s'han després i resten just allà on van caure.
Una mica més enllà, les restes de cal Maceter, totes envoltades de vegetació apareixen com una altre testimoni del que fou i ja no és.

Però l'absis de Sant Miquel llueix encara, vist des del camí, un aspecte que fa pensar, abans d'arribar-hi, en una construcció d'empeus. S'albiren les seves arquacions llombardes i les lesenes, però en arribar-hi es constata que, lamentablement, és tot el que queda.



Tot el que en queda amb el curiós aprofitament del presbiteri de l'església, convenientment excavat, per a construir-hi un cup. Altres instal·lacions a la nau i adjacents, ens diuen també com d'aprofitat va ser l'espai pels pagesos de Can Guixar. Aquestes instal·lacions son el que m'han fet pensar que, com a tants llocs on ara senyoregen els pins i vegetació diversa, aquests encortorns havien de ser de vinyes, tal vegada abandonades després de la desfeta de la fil·loxera.

A prop del camí de pujada un objecte de forma estranya em crida l'atenció. És una mena de ferro clavat al terra. Amb la punta del bastó l'empenyo i cau. Son unes tisores de podar obertes, clavades al terra per una de les fulles.
Mentre les hi  trec la terra enganxada i la brutícia, tot constatant que son unes "Bellota", com diu en un cantó, mentre a l'altre hi ha dibuixat un aglà perquè no en quedin dubtes, em pregunto com van anar a parar allà i en aquella posició.
I sorgeix una imatge que se non è vera, pure sia ben trovata: Tal vegada uns pares, o uns avis, van anar amb els nens a buscar molsa i tallar unes branquetes per a guarnir el pessebre, i en marxar les tisores van quedar al sostre del cotxe, que va arrencar i en la caiguda les tisores es van clavar al terra. El propietari les havia esmolat, potser per a l'ocasió, no fa molt de temps, d'una manera (perdó) un xic matussera, però efectiva.

Una vegada netes i oliades

Ara aquestes tisores de podar, guardades amb els altres objectes que tinc trobats per aquests camins de Déu, em parlaran ja sempre de Sant Miquel de Vilaclara.