dijous, 13 d’abril de 2017

El Castell de Móra d'Ebre (un dia, un lloc)



Un sol rabent ho il·lumina tot, ho daura. Malgrat això, els darrers termes, la llunyania, queden visibles però difusos. Els molins de vent moderns, els nous gegants quixotescos, son aturats: el vent està dormint i doncs les petites bromes senyoregen els límits. De ben segur que a la tarda, amb el sol aponentant-se i l’entrada puntual del vent de mar tot es podrà veure més diàfan.
Al fons, cap allà on apunta el riu, les serrers de Tivissa i Llaberia prenen el color de cel, com mostrant la lliçó primerenca de l'aprenent de paisatgista.
Però a la tarda ja no hi serem al castell de Móra. Més restes van quedar del seu germà de Miravet, capricis de la història, però el que en queda, consolidat acuradament, mostra abastament el que fou.

La persona que ens dona l’entrada per a visitar-lo, tot just creuar el portal, ens comenta quan ens fixem en una mena de cova, que és un dels varis passadissos que connectàven el castell amb el riu i amb el nucli de població, la majoria dels quals estàn documentats.  De com s’expressa tant a l’entrada com a la sortida, que parlem una mica més, ens queda clar que sap molt més, però a l’inici no el podem entretenir de la seva feina.
Els castells medievals -aquest és d’origen sarraí- son tots aturonats per raons òbvies i així la visita al castell de Móra és alhora l’accés a una magnífica talaia que permet la visió a tots els punts de la rosa dels vents, amb la bellesa afegida del nostre gran riu, l’Ebre, besant-li els peus.
 L'embarcador, de dalt el castell estant,

i el carrer que hi va, de cases a un sol costat, arrepenjades als murs de la fortificació.

Veiem també la silueta dels Ports. I de la serra de Cavalls. Més propera, la Picossa i la serra d'Ascó; enllà, lluny, la vista es fixa en la verticalitat de les parets del Montsant darrere les comes del Priorat....
Un veritables repàs a les carenes del nostre sud, i amb cartells, estratègicament repartits, que ens il·lustren també de les fites històriques que protagonitzaren la vida i la mort del castell de Móra d'Ebre.

Ah, i aquest sóc jo, el fotògraf fotografiat:
 

diumenge, 9 d’abril de 2017

Can Balasch de Baix (un dia, un lloc)

Temps era temps, Can Balasch de Baix (ho escric amb "h" final, perquè així ho escriuen ells), era una important masia una mica enlairada a l'esquerra tot arribant a l'entrada de Torrelles de Llobregat. Hi passàvem en direcció a la creu de Querol quan les nostres passes s'encaminaven direcció Can Cartró per seguir cap a Sant Antoni, (com anomenàvem al Montpedrós per l'ermiteta de Sant Antoni que hi ha al cim), per a després baixar bé cap a Sant Climent, bé cap a Sant Vicenç. Aleshores Can Balasch era fora vila.
Ara no, per l'expansió urbana i la creació en el seu moment del "Catalunya en Miniatura", el nostre particular Madurodam (l'origen del qual és prou emotiu). El parc temàtic queda al davant mateix de Can Balasch.

Els boscos d'aquells verals van quedar força minvats per la construcció d'urbanitzacions, tot i que darrerament s'han recuperat una mica per mor de l'abandó d'alguns camps d'aquell cantó. I mantenen la bellesa que sempre han tingut. Un bon lloc doncs per a passejar una estoneta i fer gana per a entaular-se a Can Balasch, que de fa ja molts anys és un restaurant. I bo, per als qui com jo siguin amants de la cuina catalana de qualitat.


A tocar de la vella alzina, el camí puja molt suaument  abans d'anar enfilant-se cap a la Creu de Querol i és aquesta part la que ens ha vist vagarejar i entretenint-nos amb el cant dels ocells que festejaven un dia  assolellat i bonic.
Mig sol mig ombra per a fer-ho encara més plaent i al fons de l'arcada la silueta de la meva mestressa.
La flor més bonica de totes pel meu gust, la flor d'estepa, és oberta. Les mates d'estepa negra, d'ací i d'allà, mostren la blancor de les seves flors que emmarca el botó groc del centre, com emmirallant la lluïsor de la part solella del camí.
La relativa proximitat del Catalunya en Miniatura no produeix cap mena de soroll i som al bosc proper amb la mateixa tranquil·litat que esperaríem trobar a bosc llunyà.

A l'altre cantó s'ens mostra el nucli vell de Torrelles, amb l'elegància del seu campanar, ben emmarcat el poble per la silueta del Puig Vicenç i la Penya del Cucut, als peus de les quals i ha les Roques Roges, una formació d'arenisques roges precioses que fan inexpugnable el Puig Vicenç per aquell cantó. Tot mirant-me-les a distància se m'acut que aquest nom  devia ser de la nostra pròpia collita, doncs no apareix a la cartografia. O no, que no fora la primera vegada que un nom no queda recollit als mapes i, per altra banda, "els grans" que menaven les excursions d'aleshores eren bons coneixedors no tant sols del territori si no de gent del país.
El dia és magnífic i tot allò que és viu s'expressa a tall de celebració, no tant sols la xerrameca dels ocells, ans qualsevol bri d'herba, qualsevol mata. I aquest arç blanc que tot just comença a vestir-se de flors.
Quan la pujada comença a ser més decidida girem cua i comencem a tornar. Ho fem per un altre camí que s'acosta més al torrent però que té la mateixa bellesa que el de pujada, per arribar a Can Balasch al punt de migdia tal i com ens diu el rellotge de sol de la façana. Migdia, o sia, les dues. Justament l'hora de dinar.
Jo trio un plat que a Can Balasch hi tenen la mà trencada: l'ànec amb peres. Deliciós.

Començant...
 I acabant...
 Si Déu vol, prou que hi tornarem.
 

dilluns, 27 de març de 2017

Per sant Josep borrona el cep

Sí, sí que tens raó d'estar emprenyat, amic blog, tres mesos son molt de temps encara que siguin tres mesos d'hivern.
Posat a presentar-te excuses et diré que m'ha calgut d'una banda un procés d'adaptació, que tota nova experiència requereix esser processada amb la calma amb què s'esmerça un ruminant, si hom en vol treure quelcom de positiu. I quan aquesta experiència no n'aporta res de positiu, ans al contrari, hom s'arrisca a perdre's a les ziga-zagues d'allò que, precisament per desconegut, pot retornar-te una i altra vegada al mateix punt, un cercle sense sortida aparent. 
I doncs?, doncs això. Que tot vol el seu temps. I que no et demano pas que ho entenguis, però sí que sé que la teva condició d'amic es valdrà més de la benevolença que de la comprensió.
Tres mesos a més, també, que no sortim els Cargolets. Coses que passen, com se sol dir...Per això, qualsevol anada fora-vila, en aquest cas fora-ciutat per ser més precisos, me la puc prendre com si fos una excursió en la versió més minimalista. I creure'm, a més, que al pot petit hi ha la bona confitura, com explica la dita nostrada, i que la substància pot prendre's diluïda o més concentrada. Sigui d'una manera o altra i si us plau-per força, es pren i avall que fa baixada.

En endavant dius? Déu dirà noi. Com sempre. De moment, també com sempre, esclata la primavera, la renaixent, la a vegades un pèl histriònica, la romàntica, la seductora, la tossuda primavera. 

"Per Sant Josep borrona el cep". Cert del tot, com totes les dites que beuen de l'experiència de la terra.
Mira com ho mostra aquest cep que per Sant Josep no tant sols ha borronat si no que, a més, ha tingut la fatxenderia de mostrar la seva força eclosionant les fulletes. Perquè la primavera, m'ho havia deixat, és també molta força.


De poc a menys sí, però sàpigues company que vam deixar la mestressa i jo el cotxe a un quilòmetre del nostre objectiu, i que els meus peus van resistir el quilòmetre d'anada i tornada. Fixa't, la distància per a fer allò que se'n diu "vida normal". T'explico un secret: m'agrada, em fa gràcia, veure com la meva dona dissimula quan veu que s'ha avançat, que m'ha deixat enrera. És d'agrair, oi?

El dia de primavera, deliciós, de sol calent que avisava d'una possible atzagaiada venidora del març-marçot,  ens va obsequiar també, aquest camp d'ametllers del mas de Figueres entapissat de ravenisses. Tot un espectacle, oi?


Va blog, pren aquestes ravenisses florides  com a pom de desgreuge, pel silenci hivernal i, qui sap, per altres silencis, perquè el Xiruquero poc o gens podrà parlar en endavant d'excursions i mirarà de no fer-se pesat amb "batalletes" del passat tot i que, vulguis que no, alguna o altra s'escaparà. Potser recuperaré aquella etiqueta de "un dia, un lloc" que, de fet, és el que he fet avui del Mas de Figueres, a la Terra Alta. Potser sí perquè així,  tant tu com jo podríem anar mantenint la flameta.

Amics, oi? 

dimecres, 21 de desembre de 2016

Així sigui



Com cada any i que sigui per a molts més, aquestes petites grans creacions que son els pessebres, hores d’ara son ja als seus llocs a muntanya. A cims, planes i boscos.

Aquest, des del dissabte passat, en una clariana envoltada de sureres i pins, a prop de Solius, al Baix Empordà, on li fan sentinella les granítiques Roca dels Moros (o dels lladres com em diu un home del país), per un costat, i per l’altre, l’ espectacular rocam on hi queden les minses restes del que fou el castell de Solius.


Ens hi hem afegit, a la seva col·locació, els cargolets, de manera que el que hem posat altres anys queda guardat, que l’important no és el nostre pessebre, si no anar a posar un -el- pessebre, que a més l’hem posat els membres del centre al que pertanyem.

Malgrat totes les foscors, les denses foscors d’un món que no sap mirar-se fit a fit, amb respecte i tendresa, que la Llum de Nadal, que és la llum del Misteri que no és feta de fotons, ens il·lumini a tots.
Bon Nadal