dijous, 25 de juny de 2015

Sobret trapasser

Al darrera d'aquesta colla que em tapaven el primer terme, estant-me jo assegut a la taula amb el cafè, a la terrassa exterior de Can Puntí, es veu prou bé els cingles d'Aiats.
Va ser l'altre dia, que vam anar a Rupit a fer la sortida de cloenda de Veterans, tant els Cargolets com els altres, els "oficials", a la que vaig anar amb l'autocar i no amb el meu cotxe, contravenint així greument els meus principis.
Una transgressió que només m'autoritzo molt de tant en tant, útil per a renovar el convenciment en els dits principis, i en la que aquesta vegada vaig incórrer per mor que el viatge, tant d'anada com de tornada havia de ser d'una hora i mitja a tot estirar. Això va permetre que en sortís relativament indemne, tant de la incomoditat d'estat encaixat com anxova de l'Escala en el pot de vidre, en aquells odiosos seients, i de l'atac de l'aire refrigerat que també en diuen -molt graciós- "condicionat". Bé, al menys cinc dies després no se m'ha manifestat cap refredat ni mal d'ossos fora del corrent, potser per la previsió d'haver-me endut una jaqueta a dins l'autocar i per descomptat, la gorra ben posada. 

A la terrassa exterior de Can Puntí, que és just abans d'entrar a Cantonigros s'hi està de meravella. És una joia que no té preu l'espectacle visual que ofereix. Simplement no te n'aniries.

L'esmorzar me'l vaig endur de casa, perquè quan es va amb una colla nombrosa sol passar que per poc que triguin a fer-te'l els altres ja estiguin acabant i això, per a algú com jo que l'emprenya córrer en general, en la qüestió de córrer per menjar és que ja em treu de pollaguera. De manera que vaig acabar d'esmorzar i amb el cafè vaig sortir a la terrassa a prendre-me'l tranquil·lament amb el cigarret.

Ep, bon cafè! si senyor. I amb aquell espectacle de paisatge...
Bon cos, quantitat adient, ni massa llarg ni massa ristretto, escuma justeta i olorosa que procuro, sense fer-ne un gra massa, que mulli una mica el bigoti, només una mica, tal com queda suaument tacat el filtre del cigarret. Un pèl d'aspror que em diu que potser un parell de grams de sucre més haguessin estat excessius. I un regust de boca generós però suau.
Un vuit sobre deu o, essent generós, un nou sobre deu.

Però em miro el sobret i ep! Aquest sobret no és d'aquí!
No, és de l'Hostal Sant Jordi, de Roda de Ter, on no hi he estat mai. 

Ah trapasser, m'has enredat!
Però vaja, pel cafè que m'he pres, et perdono.
Tot i que ara hauré de deixar anotat a l'àlbum, on, en realitat, em vaig prendre aquell cafè.


dimarts, 23 de juny de 2015

A Santa Magdalena de Rupit

Guaita aquests porxos humils de Santa Magdalena, de teulats relligant el tres contraforts. I amb sengles bancades amables a recer del sol fort o de la pluja, on el mots, potser les rialles, les mil històries contades o mai dites, han estat.
Repenjats a la senzilla i ferma construcció.
La dels porxos. I la del temple alhora, que un foradet permet entrellucar, amb bancs ben arrenglerats entre les parets nues.

Aquests porxos, que poc, ai las, s’hagueren fet pregar per hostatjar-nos en un vivac !
En un vivac que mai va ser però que puc “veure”. Unes passes i el poble al davant, amb quatre llums escadusseres a tall de cuques de llum. Unes passes endarrera i l’Agullola, cingle enllà, retallant amb la seva foscor el mar d’estrelles. Al costat, els arbres i la vegetació baixa donant formes inconcretes a la foscor propera. I el pla herbós, amable, silent de l’altre costat.

Mai va ser. I ja no serà. Però amb els ulls closos goso “veure” el que no va ser assegut al porxo. I no sé perquè hauria de triar entre aquella nit imaginada i l’explosió vital de llum d’aquest matí de juny que m’afanyo a compartir, com una herba més, com un pit-roig més d’aquesta contrada.
Perquè triar si tot ens ha estat dat generosament, sigui en realitat tangible sigui amb vivència creada, si finalment tot forma part de la personal experiència de les coses?

dilluns, 8 de juny de 2015

Als cingles de Tavertet

Bloc de motxilla del dijous 
21 de maig del 2015
Ara feia tres setmanes que els Cargolets no sortíem i poc o molt tots plegats ja patíem la síndrome d'abstinència. Un vici aquest de l'excursionisme com qualsevol altre dels que cadascú tinguem, que això dels vicis va per barris, com se sol dir.
No té res d'estrany que aquests períodes d'abstinència s'hagin de donar amb alguna freqüència en els Cargolets, que pel fet de ser tots "de la primera volada" hem de -amb molt de gust- estar pendents de si el nét-neta no pot anar a l'escola i els pares -gràcies a Déu- treballen, o altres circumstàncies, o practiquem, si us plau- per força, això del "metging" com es podria dir en termes a l'ús de l'estupidesa expressiva actual: que si tenim visita, que si una analítica, que si...

Ei ,que fa gaire que no heu estat a Tavertet?  
Ràpida aquiescència. Cap a Tavertet doncs. 
Em dedico el dia abans al meu plaer solitari previ a les sortides, com és remenar els mapes, física i digitalment, per a confegir una passejada de les nostres. Tots hem estat a Tavertet, sempre anant a, o venint de. Que si de Rupit, que si baixant a Sau pel grau, que si voltant des de l'Esquirol...
Però només una vegada em sembla recordar haver passat pels cingles de Tavertet sense anar enlloc més, i si tanmateix recordo bé , o sia que si no és una percepció confusa d'un altre lloc,  faria...uff...

Penso que no me'n refiaré de la memòria si quan hi vagi, en un entorn no recordat en general s'encén la llumeta en veure un racó precís i exclamo "ep, aquí jo ja hi he estat!". 
No, no me'n refiaré, perquè a diferència d'altres èpoques, hores d'ara tenim emmagatzemades tantes visions, tantes sensacions, que és ben fàcil confondre's, a diferència del que em passava de jove i amb menys grau a la maduresa -i no penso pas ser original en això- quan arribat a un lloc determinat al que no havia estat mai prèviament, "sabia" que ja hi havia estat.
Recordo una primera vegada, jo era molt jovenet, -el lloc no que no el recordo- que anant per un corriol que en el meu fur intern em jurava que coneixia, en arribar a una font i veure el lloc vaig sentir una forta impressió i vaig dir a un dels grans "jo aquí ja hi he estat". Aquí no pot ser, no hi havíem vingut mai, estàs confós. 
Però no, jo allí ja hi havia estat. Altres vegades, més espaiades en el temps, m'ha tornat a passar. Un dia, fent tabola amb una colla amb la que vam coincidir, un noi em va explicar una experiència viscuda molt i molt semblant a la meva. 
Sé que en aquesta qüestió hi ha teories que amb conceptes anomenats de "memòria genètica" o "memòria cultural", pretenen explicar el fenomen. Ni entro ni surto.

Ah sí, Tavertet.  Just a l'entrada uns homes treballen sembla que arranjant el terra. A l'altre cantó del poble, un parell d'homes més fan també feina de paleta enfilats en una bastida. Ningú més. No veurem ningú més, ni en arribar ni en marxar. En marxar acabada l'excursió, per força: el parell o tres de restaurants son tancats.
Com totes les cases que veiem. El poble està desert. Totes les cases seguint la moda de la pedra nua que un dia es va establir com a model dels pobles "de muntanya". No puc veure, per allà on passem, cap resta de l'arrebossat que cobria tantes parets, ni del blauet amb que s'havien pintat  portals i finestres, sembla que per raons sanitàries de l'època. És dijous sí, i dona la impressió que al poble no hi visqui ningú els dies feiners, tot i que probablement els que hi visquin treballin fora.


Passem de llarg l'inici del corriol que baixa cap a Sau -ara ben indicat per un pal- i anem de dret per camí ample i còmode, fins que girem a l'esquerra cap al caire mateix del cingle, que anem seguint tot baixant lleugerament. I aturant-nos cada dos per tres obligats per la bellesa que s'ofereix als nostres ulls.
Aquest camí del cingle ens portarà fins al mas del castell. No hi pugem pas al castell, que només queden quatre pedres i, a més i principalment, perquè ens fa mandra. De manera que seguim endavant i comencem, com previst, a voltar els peus del turó del castell per a encarar-nos novament a Tavertet.

Poc abans de la casa ens havíem aturat a fer la poma en un racó ombrívol on un parell o tres de bancs malmesos s'oferien. I la bona voluntat s'ha d'acceptar i agrair. En companyia, a l'altre costat d'un filat tancat per vailet, d'una bona colla de vaques brunes ben maques, que ni ens van fer cap cas ni s'hi van posar bé per a les fotos que les hi vam fer els urbanites.

Les vam recordar una estona després, envoltant el turó del castell, doncs una zona argilosa hi manté un bon bassal que elles saben aprofitar com cal, tot deixant els costats amb una barreja de fang i allò que els budells expulsen, que ens va deixar les botes ben galdoses.
Tancat el cercle del turó davant la casa, agafem el camí de tornada ara més proper a l'altre cantó, el dels cingles de Balà i  de les Baumes.

Fins retrobar el roquissar del Morro Blanc que ens diu que ja entrem al poble.


El dinar a l'Hostal Collsacabra, a l'Esquirol. 
Ep, uns dels millors peus de porc a la brasa que mai hagi menjat!
Però, maleït sia el dimoni!, com es pot fer bon menjar i no preocupar-se prou del cafè?!

Ai Senyor, en aquesta vida no es pot tenir tot...


diumenge, 3 de maig de 2015

Jorba i la Mare de Déu de la Sala

Era freqüent que els autocars fessin olor de benzina, a voltes una olor intensa si l’autocar ja era vell, cosa prou freqüent a finals dels anys cinquanta i els seixanta del segle passat. Això i la remenada que significava passar el coll del Bruc convertia a Jorba, gairebé sempre, en parada obligatòria.
Per a més d'un era el punt on esmerçar-se en retornar a l'equilibri i al to normal d'aquell esguard groguenc del mareig. D’altres menys propensos, ja desembolicaven l’entrepà a la taula. 
Jorba, Ponts, i amunt… Que lluny era aquell país que ara, crec que amb encert, la publicitat institucional en diu “El país dels Pirineus” !
No me'n recordo del nom de l'hostal. Quan hi vam passar pel davant l'altre dia em sembla que deia “Martí”. Potser sí. Indubtablement però, era aquest el lloc on l'autocar s'aturava camí d'Andorra. 
Aquest juliol vinent el túnel del Bruc farà quaranta anys. Mireu si n’és de jove! El van inaugurar el juliol de 1975. És molt interessant de veure aquesta filmació de la seva inauguració.

Dijous vam començar anant per un camí que transcorre paral·lel a l’antiga carretera fins al nucli de Sant Genis, l’esglesiola del qual està reconstruïda amb prou dignitat. 
També de Sant Genis surt un camí en direcció a l’ermita de la Mare de Déu de la Sala, al sud del terme, passant primer per camps de cereal, que ja comencen a tibar fort ben enjogassats amb els matisos dels verds.
Després el camí avança per un bosc jove que diu ben a les clares d’un incendi anterior.

I davalla amb suavitat fins a tocar de la llera de l’Anoia, que ha anat sotscavant el terra des d’aneu a saber quan fins quedar encaixonat entre parets de terra.
Poc abans d’arribar a la llera hi ha la Mare de Déu de la Sala i la formosa masia de Can Cansalada. 
Ignoro si aquesta masia es deia així abans, però el nom li escau d’allò més per l’existència d’unes grans naus, que no es veuen si no se sap que hi son, d’engreix de porcs i que el cos magestuós de la masia amaga.
El que no amaga la masia son aquestes meravelloses flors de cactus.

És un lloc deliciós. Per estar-s'hi una estona,com vam fer. En arribar, l'església està precedida per la casa de l'ermità, casa que està en mal estat i el sostre ensorrat parcialment. Però l'església, en aparença, està conservada.
Entre el temple i Can Cansalada i ha una esplanada gran on s'aixeca una monumental creu de pedra bastida per subscripció popular a tot l'arxiprestat d'Igualada, com diu la inscripció al fust de la creu, per commemorar un aplec multitudinari que hi va tenir lloc el 1910.
Ja és prou que hagi resistit aquests cent anys llargs, sobretot tenint present la rauxa iconoclasta de començaments d'aquella guerra.

Normalment "fem la poma" asseguts i fent-la petar. Però aquí ha estat diferent, de manera que bo i pelada, la poma o la mandarina o el que sigui, cadascú balandreja pel lloc, tot voltant l'església, apropant-se a la creu o al portal de la masia.
Costa poc embadalir-se amb les figures geomètriques del portal de l'església, on la Maria Carme m'ha enxampat, cosa que li agraeixo força.
De qualsevol cantó, l'ermita de la Mare de Déu de la Sala convida a la contemplació i un cert grau de conhort espiritual en el silenci d'un paratge que hom diria aturat en el temps. 
Ni tant sols l'arribada d'un cotxe que va cap a la masia interromp la sensació.

On si no la fotografia de grup dels Cargolets?  És clar, al portal de l'església.
En marxar davallem uns pocs metres per a seguir el camí que voreja l'Anoia, que baixa moderadament amb aigües netes i clares. El bosc de ribera a trossos, l'espai obert en altres, fa d'aquest camí una delícia.
Tot i que al final, bé que poc, toca una pujadeta per a retornar a Jorba tot passant per sota de l'autovia. I com que no n'hem fet cap avui, doncs sembla que vingui de nou. Però és curta.
I retornem on s'aturaven els autocars in illo tempore. 
Tots havíem passat per Jorba. Cap havíem caminat per Jorba. 
Ja no ho podrem dir.