dijous, 23 octubre de 2014

A Vallvidrera, pernil i parlament.

Un company rebia d’obsequi de l’empresa, per Nadal, un pernil. I cada any, en un dissabte de fi d’hivern, el volia compartir amb tota la colla al berenador de Vallvidrera. 
A les taules de fora, mentre unes feien el pa amb tomàquet, els altres fèiem torn per anar tallant el pernil i portant les begudes. Era una festa de companyonia molt agradable que va quedar “institucionalitzada” amb el nom de El Pernil d’en Lluís.
Però fa uns quants anys que en Lluís es va jubilar, de manera que es va acabar el pernil.
Vet aquí, però, que enguany una altra companya de la colla va rebre d’obsequi un pernil i va tenir la pensada de repetir la festa per una vegada.
Dissabte va ser el dia, al mateix lloc, i en un matí molt i molt bonic, ens ho vam tornar a passar molt bé.

Ai amics, xiruqueros irreductibles, que veu venir a menjar el pernil amb les vostres botes i fins i tot motxilles, com si d’una caminada es tractés!  Naturalment, amb bosses de ma per a portar el pa tallat, els tomàquets i tot el necessari. Heus aquí nois i noies, el món pot anar donant voltes, eppur, som com som.

I potser per això, després de l’atipada –per cert, molt bo el pernil- va continuar la tabola i es va formar un petit parlament en haver esmentat un dels companys les dificultats que està enfrontant el C.E.C., es vulgui o no, vaixell insígnia de l’excursionisme català, així com tantes d’altres entitats.

Va haver-hi moments que semblava que fóssim al parlament anglès, per la vivesa dels debats.
Que si les entitats tenen o no futur, que si caldria no sé què, que el jovent no sé quantos, i un llarg etcètera que no és, ni de lluny, la primera vegada que se’n parla.
És un tema que no pot deixar d’interessar-me i que no deixa d’interessar a la gent que hem tingut les entitats com quelcom de molt nostre i de gran valor per a nosaltres i la promoció de l’excursionisme
M’ho vaig escoltar amb atenció, tot i enfilant-me un moment per a recollir el testimoni gràfic del debat.

Però a penes vaig intervenir. I no perquè no m’interessi, com he dit, si no perquè només interessa als que aviat no hi serem. Si l’excursionisme ha desaparegut de les entitats excursionistes, en benefici de la merda de l’esport, el meu interès és la colla.
Amb la qual fer excursions no “oficials” de l’entitat (i per tant subjectes a tota l’asfixiant normativa imposada pel govern),  i com avui, fer la pernilada i la xerrameca.  

Les dones tenien altres temes d’animada conversa. El que és cert és que tots ens ho vam passar d’allò més bé.

dilluns, 13 octubre de 2014

Seguim avançant

Ja és sabut que el dia 9 de novembre no es farà la consulta.

Demà, 14 d'octubre, el President farà una declaració.

D'acord: no es donen les condicions perquè es pugui fer amb les garanties que el validin a nivell internacional.
Precisament perquè cal que les coses les fem ben fetes, la consulta ha quedat suspesa.

Per part meva, satisfacció i il·lusió.
Satisfacció per la decisió, per la nova passa endavant que això significa, satisfacció per la maduresa democràtica, satisfacció per tenir més raons encara i més raó que mai. I satisfacció, per damunt de tot, pel fet que assolit aquest nou graó, cada vegada som més a prop del final del camí.

Il·lusió per les noves passes que donarem a partir d'ara. Sempre, i com fins ara, amb serenitat, fermesa i decisió i amb el necessari punt de sentit de l'humor que la "senyoreta Rottenmeier" i companyía estant incapacitats per a entendre.  

Ja ho sabíem que el viatge a Itaca no n'és de fàcil. De la mateixa manera que sabem que depèn de nosaltres arribar-hi.

Els agradaria -i diràn- que estem decebuts. És el que els agradaria perquè els seus profunds dèficits democràtics no els permeten  entendre que un altre país tingui un capteniment diferent de la seva barroeria.

Endavant!

dissabte, 4 octubre de 2014

"La Mesura de la Terra"

Aquest és el títol d'un excel·lent videu divulgatiu que ha elaborat i penjat el nostre Institut Geològic i Cartogràfic de Catalunya.

Trenta-tres densos i deliciosos minuts que poden interessar tothom i que cap excursionista ens podem perdre.

Gaudiu-lo.



divendres, 3 octubre de 2014

De Begues a Sant Climent

Bloc de motxilla del  2 d’octubre de 2014

Vam anar ahir de Begues a Sant Climent. Per l’antiga carrerada que portava els ramats cap al Llobregat.

Tren fins a Gavà, on vam esmorzar a tocar de l’estació, que és també on hi ha la parada dels taxis. Com que els horaris de l’autobús per a pujar a Begues no son massa freqüents, la incomoditat d’adaptar-nos-hi no em va venir de gust a l’hora de preparar la sortida, de manera que havent esmorzat tranquil·lament els quatre que érem vam agafar un taxi que ens va deixar a la rotonda d’entrada a Begues, on hi ha el barri de la Rectoria.
En les sortides no circulars que fem en endavant, tindré més present la utilització dels taxis quan sigui factible, que, de fet, no resulten més cars que l’autobús a canvi de la major comoditat. De fet, ahir ens va costar tres euros per barba.

Al barri de la Rectoria vam acostar-nos al mirador, però la porta d’accés era tancada amb un forrellat, mala sort, i doncs vam seguir pel carrer asfaltat i el tros de carretera fins agafar el camí que comença a davallar. Una camí ample i còmode que ens introdueix al bosc ufanós després de les darreres pluges.
Té raconades ben boniques que encara conserven aquell ésser feréstec de quan aquells verals eren força menys poblats.

Anys ha, venint de Torrelles o de Sant Climent, en un sentit o altre, cap a Begues per saltar després cap Eramprunyà i Brugués, havia seguit aquests camins. De fet Ordal, però força maridat amb el Garraf proper. La vegetació conserva racons ben ufanosos, com aquesta ombria on, xuclant l’adob de l’arenisca desfeta i  de l’humus d’altres vides precedents, se'ns mostren eixerits aquests llombrígols de venus i unes falgueres nanes de raconada.

Arribem sota la Roca del Barret i em quedo fotut de no poder afirmar amb certesa l’ombra de record que em diu que havíem vivaquejat sota el barret. Pitjors les ombres del record, ara més espesses i tossudes que la calitja que avui, a la llunyania, ens enterboleix el paisatge de l’altre cantó del Llobregat.

Evidentment que renunciem a pujar a sota el barret, que l’arenisca poc consistent és ja massa insegura per a nosaltres, de manera que guardarem el record en forma de fotografia, una mica forçada, això sí, perquè haig de posar la camera a terra. 
Bé, si més no, els Tres Mosqueters, que com és sabut eren quatre, amb els seus florets en forma de bastons, semblaran més qui-sap-què agafats així, des de sota.

Cap a migdia comença a fer més calor alhora que les envistes de Sant Ramon es van fent més properes. Sant Climent resta encara amagadet a la vall i doncs, no visible. Però l’arribada a la moderna capella de la Mare de Déu del Roser, de l’any 1986 com queda dit a la llinda de l’entrada, anuncia que ja hi som molt a prop.

És un lloc molt agradable. De modestes dimensions, però airoses i senzilles, que en certa manera recorden una tenda ben plantada, l’ermita és el centre d’una petita pineda que obsequia el visitant amb ombra i un parell de bancs de pedra. És un d’aquells llocs que conviden a estar-s’hi una estoneta si més no.

Poc més enllà, els xiprers del cementiri confirmen que ja s’entra a Sant Climent, que vist per aquest cantó, conserva encara, mercès al nucli vell, la imatge d’aquell poblet arraulit entre les muntanyes.