dissabte, 17 gener de 2015

Sant Miquel de Vilaclara i unes tisores de podar


Feia un airet de ponent glaçat que empenyia a entrar ràpidament a la cafeteria en sortir del cotxe. Igualada devia estar ben tapada. Semblava que la boira s'hagués instal·lat a poca distància del túnel del Bruc i enviava un alè fred i humit. Però no era molt densa i permetia confiar que amb l'escalforeta del sol anés pujant.
Haviem quedat de trobar-nos amb els companys que anaven a l'altre cotxe a la benzinera del Bruc, la que és just a l'entrada del túnel venint de Barcelona. 
És l'hora d'esmorzar per molta gent. I a la cafeteria es notava en l'espera de l'entrepà demanat tot i el no parar del personal de la barra, que "pencaven" d'allò més.

L'estació de servei, que es diu "el Bruc" i la Cafeteria Queralt annexa,  ocupa un gran espai on els camions s'aturen amb molta comoditat. Hi ha uns grans aparcaments tant per turismes com per camions i m'agrada. Vé a ser com una àrea de servei de les autopistes, però amb una personalitat que s'acosta més a l'antic hostal. En certa manera, em sembla un hostal "aggiornato" on s'aturen camioners en comptes de traginers i tota mena de personal que ja no semblen els venedors de betes i fils que magistralment va descriure Josep Pla.

Més avall, vull dir més al sud de la carretera, hi ha les restes de Sant Miquel de Vilaclara, un llogarret abandonat que tal vegada, penso, morís per culpa de la fil·loxera. Però això m'ho sembla a mi, no té cap base històrica. Era l'objectiu principal de l'excursió.

Finalment em vaig cruspir un entrepà de botifarra blanca notable per la qualitat i de mida adequada per a resistir fins l'hora de dinar, amb una cervesa que no va ser "Moritz" perquè, lamentablement, no en tenien, mentre conversavem animadament.
El cafè no estava malament, però no va ser res de l'altre món, per bé que es podia esperar quelcom de millor atesa la gran quantitat de cafès que en aquella hora ja devíen haver fet les màquines, i ja se sap que amb una cafetera ben mantinguda, com més cafès es fan més bons surten. 



Ara bé, cal apreciar la personalitat del sobret de sucre -i dels escuradents- que porta la publicitat de la benzinera, amb un dibuixet naïf ben simpàtic. El sobret, dels allargats d'onze centímetres, amb els dos extrems termosoldats, conté el doble de sucre que jo haig de menester.
L'envàs dels escuradents

Llàstima que, amb el fred que feia, no hi hagués una terrassa protegida per a poder fer el cigarret amb el cafè.
Vaja, però  tot plegat, un acceptable preludi cantabile de l'excursió.

Els boscos son molt bonics, el camí còmode, a pleret del Cargols, i la tranquilitat d'aquells espais absoluta. Vet aquí que no ens vam trobar ni una sola persona en tota l'excursió. Una passejada de luxe.

Notable el torrent de Roques Blanques que vam voltar en el nostre recorregut. Tanmateix no se sent un sol ocell, com ens fa constatar l'Ernest, quan la boira ja s'ha aixecat i un blau intens i optimista pren el seu lloc.
La boira s'ha enretirat cap a ponent i unes restes juguen encara a mitja alçada a amagar la regió d'Agulles.

Sant Miquel de Vilaclara és un d'aquells llocs on, encara que sigui a contracor, cal acceptar que no tot patrimoni es pot conservar. Caldria que el país fos molt ric, i  a més, que tingués una ferma voluntat de fer-ho.
I encara, és un d'aquells llocs abocats a la desparició que donen la sensació d'anar-se enfonsant, d'anar-se enterrant a les arrels de la vegetació que els envolta. Així les parets nues, de tàpia, de can Guixar, la meitat de les pedres grosses i ben treballades de la dovella de la porta que ja s'han després i resten just allà on van caure.
Una mica més enllà, les restes de cal Maceter, totes envoltades de vegetació apareixen com una altre testimoni del que fou i ja no és.

Però l'absis de Sant Miquel llueix encara, vist des del camí, un aspecte que fa pensar, abans d'arribar-hi, en una construcció d'empeus. S'albiren les seves arquacions llombardes i les lesenes, però en arribar-hi es constata que, lamentablement, és tot el que queda.



Tot el que en queda amb el curiós aprofitament del presbiteri de l'església, convenientment excavat, per a construir-hi un cup. Altres instal·lacions a la nau i adjacents, ens diuen també com d'aprofitat va ser l'espai pels pagesos de Can Guixar. Aquestes instal·lacions son el que m'han fet pensar que, com a tants llocs on ara senyoregen els pins i vegetació diversa, aquests encortorns havien de ser de vinyes, tal vegada abandonades després de la desfeta de la fil·loxera.

A prop del camí de pujada un objecte de forma estranya em crida l'atenció. És una mena de ferro clavat al terra. Amb la punta del bastó l'empenyo i cau. Son unes tisores de podar obertes, clavades al terra per una de les fulles.
Mentre les hi  trec la terra enganxada i la brutícia, tot constatant que son unes "Bellota", com diu en un cantó, mentre a l'altre hi ha dibuixat un aglà perquè no en quedin dubtes, em pregunto com van anar a parar allà i en aquella posició.
I sorgeix una imatge que se non è vera, pure sia ben trovata: Tal vegada uns pares, o uns avis, van anar amb els nens a buscar molsa i tallar unes branquetes per a guarnir el pessebre, i en marxar les tisores van quedar al sostre del cotxe, que va arrencar i en la caiguda les tisores es van clavar al terra. El propietari les havia esmolat, potser per a l'ocasió, no fa molt de temps, d'una manera (perdó) un xic matussera, però efectiva.

Una vegada netes i oliades

Ara aquestes tisores de podar, guardades amb els altres objectes que tinc trobats per aquests camins de Déu, em parlaran ja sempre de Sant Miquel de Vilaclara.

diumenge, 14 desembre de 2014

El pessebre d’enguany

Varies circumstàncies s’han conjurat –res de greu, gràcies a Déu- per fer que enguany el nostre pessebre a muntanya, el meu i dels cargolets, no estigui a lloc.
I no em convenç, podria fer-ho, de portar-lo jo tot sol. Que portar el pessebre i cantar-li les cançons i tot el que l’envolta, ho tinc per dolça feina col·lectiva.
El tinc a punt, tornat a arranjar una vegada més.
Però enguany, amb la il·lusió que sigui només per una vegada, em farà companyia a casa.
Serà una solució de continuïtat per aquest pessebret que vaig fer per a dur a Sant Pere de Vallhonesta, que l’any següent va ser al Montcau d’Ordal i l’any passat a Sant Cugat de Gavadons. Cada vegada l’hi he guarit les ferides i està, malgrat tot, d’allò més eixerit, però potser tampoc li anirà malament aquest any “sabàtic”.

I tampoc em sap massa greu perquè és constatable que la tradició de portar un pessebre no sembla minvar, de manera que no cal cap sobreesforç, de moment, per a mantenir-la. Tot i que ha canviat, sens dubte, però què no canvia?
De fet, hi ha entitats que simplement pugen el pessebre en un acte tradicional que no cal que sigui embolcallat per cap altra activitat. Tot i que un determinat i inconsistent concepte de modernitat porta a d’altres a diluir-ho dins una “Festa d’Hivern” o una “Sortida Nadalenca”, per esmentar el nom que li posen, respectivament, dues entitats de conec.

Però es porta el pessebre, vet-ho aquí. Amb un format o altre els pessebres a muntanya, al bosc, hi son.

Per això no passa res si enguany no hi és el nostre. L’any vinent, si Déu vol, ja hi tornarà a ser.

Ni que sigui virtualment, valgui la dedicatòria que sempre porta el nostre pessebre per a felicitar-vos les Festes de tot cor.

“A la gent d’aquestes contrades,
Als excursionistes,
A tothom:
Que la Llum de Nadal ens il·lumini.”



dissabte, 6 desembre de 2014

Tres llocs per a un matí: (i 3) Santa Maria del Puig

Bloc de motxilla del 27 de novembre de 2014

Reprenem la carretera ara en direcció a la Colònia Sedó, al damunt de la qual hi ha Santa Maria del Puig. 
La colònia Sedó, important colònia tèxtil de les que s’establiren pel Llobregat, hostatja ara altres tallers i indústries diversos, així com el Museu de la Colònia Sedó, que bé es mereix una visita, i que forma part de la xarxa de museus del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

Es pot arribar a Santa Maria amb cotxe, per camí de terra. Però avui està enfangat i l’aigua ha aprofundit els sots del camí, de manera que optem per deixar el cotxe un trosset avall i fem a peu els pocs metres que resten.

És un espai deliciós, ample i planer el que acull el temple. I avui, amb l’espectacle de cel i núvols i amb una llum que canvia constantment, ens convida a passejar-hi amb calma.

Del temple de seguida crida l’atenció, a més de la bellesa del conjunt, el cimbori i l’escala exterior del campanar. No hi ha gaires temples d’aquesta antigor que hagin conservat l’escala exterior del campanar. De fet, per terres properes, només se’ns acut de recordar Sant Ponç de Corbera.
Sabent-ho, sobta una mica recordar que el Puig, amb Santa Maria i les minses restes del Castell d’Esparreguera, només separades del pla de l’església per un dels torrents pel qual s’hi puja actualment, va ser el nucli original d’Esparreguera. 
Ara, Esparreguera queda tant allunyada com es veu a la fotografia, en haver-se desplaçat en temps pretèrits, a tocar del camí ral.

No val la pena enfilar-se pel petit corriolet que arriba a l’espai on hi hagué el castell, que és aquesta plana que es veu en segon terme, després dels arbres tardorencs, perquè, de fet, no en queda ben res llevat d’un parell de llenços de mur del basament, que amb prou feines la vegetació deixa veure. Aterrat el castell amb anterioritat, a més, al segle XIX, molta pedra va ser aprofitada per a la construcció del dipòsit d’aigua de la Colònia Sedó.

Santa Maria és tancada en un clos que bé es deu correspondre amb l’espai que devia ocupar el cementiri, com sembla demostrar, a més, aquest –suposo- sarcòfag de considerables dimensions del que, fins ara, no he trobat informació.

Fet el passeig i les inevitables fotografies que un dia com avui reclama, donem per acabada la matinal, en que hem combinat la passejada a peu i amb cotxe.
Han estat tres llocs ben interessants.

dilluns, 1 desembre de 2014

Tres llocs per a un matí: (2) Santa Margarida sa Palanca

Bloc de motxilla del 27 de novembre de 2014

Deixar enrere el balneari de la Puda em produeix una barreja de sensacions de conformitat i d’alleujament alhora.
Conformitat, sí, que tota la ufana i bellesa que l’envolta, pintada ara de tardor, sembla “protegir” amorosament el que ja només és una desferra, el cadàver d’una construcció plena de vida on anaren a cercar uns beneficis per a llur millor benestar aquells que s’ho podien permetre.
I d’alleujament, perquè no havent-la vist per dins hom s’estalvia la constatació, l’evidència radical i punyent del deteriorament. 
Una sensació semblant a la que em produeix veure aquell gran arbre mort que tots hem vist un moment o altre, en qualsevol bosc o tocant al camí, que es manté enlairat i garratibat en la pròpia grisor, voltat d’arbres ufanosos.

Comentem aquestes coses mentre anem per la carretera a cercar el trencall de Ca N’Estruc, per on passarem per anar a Santa Margarida del Cairat o, més antigament, Santa Margarida sa Palanca, així dita per la palanca que més avall dels seus peus, al congost del Cairat, permetia el pas a ambdós marges del riu.

Ja no plou, i el fet que tot sigui humit, que regalimi generosament l’aigua pels marges, conforma un peu adient al decorat de les muntanyes montserratines del cantó de Collbató que les boires, com dubtoses, s’esmercen ara a tapar, ara a mostrar, en una mena de joc sense finalitat.

Estaco “la burreta” a un plàtan preciós a tocar de Santa Margarida, ben al costat de la qual passa la carretereta poc transitada per la que hi hem arribat.
Santa Margarida i els seu espai enlairat damunt del riu, és un lloc deliciós. Un lloc deliciós que no va merèixer, aleshores, cap atenció d’aquells dos adolescents amb motxilla i xiruques que enjogassats descobrien mútuament la mirada, el gest, el frec de pell, el somriure de l’altre, mentre els grans s’abocaven a la contemplació, gairebé aèria, dels voltants, del congost, allà a baix, de Sant Salvador de les Espases, de Can Tobella, al davant…
Com avui hem fet nosaltres tres.


Alfa i omega. El principi i la fi. 
Comença i es tanca el cercle.
“Ell és el principi i la fi”, ens recorda el gravat a la finestreta del presbiteri.

Sempre he dit, i reblo, que la bellesa rau en la senzillesa. Vet aquí el perquè n’és tant de bonica Santa Margarida del Cairat.
És poc més de migdia. Ja hem gaudit de Santa Margarida i el temps segueix aguantant -llevat d'alguna pixaradeta de pardal- de manera que anirem al tercer lloc d'interès d'avui per aquests verals, que ens compensarà de la manca de caminar, abans d'anar a dinar.