diumenge, 3 de maig de 2015

Jorba i la Mare de Déu de la Sala

Era freqüent que els autocars fessin olor de benzina, a voltes una olor intensa si l’autocar ja era vell, cosa prou freqüent a finals dels anys cinquanta i els seixanta del segle passat. Això i la remenada que significava passar el coll del Bruc convertia a Jorba, gairebé sempre, en parada obligatòria.
Per a més d'un era el punt on esmerçar-se en retornar a l'equilibri i al to normal d'aquell esguard groguenc del mareig. D’altres menys propensos, ja desembolicaven l’entrepà a la taula. 
Jorba, Ponts, i amunt… Que lluny era aquell país que ara, crec que amb encert, la publicitat institucional en diu “El país dels Pirineus” !
No me'n recordo del nom de l'hostal. Quan hi vam passar pel davant l'altre dia em sembla que deia “Martí”. Potser sí. Indubtablement però, era aquest el lloc on l'autocar s'aturava camí d'Andorra. 
Aquest juliol vinent el túnel del Bruc farà quaranta anys. Mireu si n’és de jove! El van inaugurar el juliol de 1975. És molt interessant de veure aquesta filmació de la seva inauguració.

Dijous vam començar anant per un camí que transcorre paral·lel a l’antiga carretera fins al nucli de Sant Genis, l’esglesiola del qual està reconstruïda amb prou dignitat. 
També de Sant Genis surt un camí en direcció a l’ermita de la Mare de Déu de la Sala, al sud del terme, passant primer per camps de cereal, que ja comencen a tibar fort ben enjogassats amb els matisos dels verds.
Després el camí avança per un bosc jove que diu ben a les clares d’un incendi anterior.

I davalla amb suavitat fins a tocar de la llera de l’Anoia, que ha anat sotscavant el terra des d’aneu a saber quan fins quedar encaixonat entre parets de terra.
Poc abans d’arribar a la llera hi ha la Mare de Déu de la Sala i la formosa masia de Can Cansalada. 
Ignoro si aquesta masia es deia així abans, però el nom li escau d’allò més per l’existència d’unes grans naus, que no es veuen si no se sap que hi son, d’engreix de porcs i que el cos magestuós de la masia amaga.
El que no amaga la masia son aquestes meravelloses flors de cactus.

És un lloc deliciós. Per estar-s'hi una estona,com vam fer. En arribar, l'església està precedida per la casa de l'ermità, casa que està en mal estat i el sostre ensorrat parcialment. Però l'església, en aparença, està conservada.
Entre el temple i Can Cansalada i ha una esplanada gran on s'aixeca una monumental creu de pedra bastida per subscripció popular a tot l'arxiprestat d'Igualada, com diu la inscripció al fust de la creu, per commemorar un aplec multitudinari que hi va tenir lloc el 1910.
Ja és prou que hagi resistit aquests cent anys llargs, sobretot tenint present la rauxa iconoclasta de començaments d'aquella guerra.

Normalment "fem la poma" asseguts i fent-la petar. Però aquí ha estat diferent, de manera que bo i pelada, la poma o la mandarina o el que sigui, cadascú balandreja pel lloc, tot voltant l'església, apropant-se a la creu o al portal de la masia.
Costa poc embadalir-se amb les figures geomètriques del portal de l'església, on la Maria Carme m'ha enxampat, cosa que li agraeixo força.
De qualsevol cantó, l'ermita de la Mare de Déu de la Sala convida a la contemplació i un cert grau de conhort espiritual en el silenci d'un paratge que hom diria aturat en el temps. 
Ni tant sols l'arribada d'un cotxe que va cap a la masia interromp la sensació.

On si no la fotografia de grup dels Cargolets?  És clar, al portal de l'església.
En marxar davallem uns pocs metres per a seguir el camí que voreja l'Anoia, que baixa moderadament amb aigües netes i clares. El bosc de ribera a trossos, l'espai obert en altres, fa d'aquest camí una delícia.
Tot i que al final, bé que poc, toca una pujadeta per a retornar a Jorba tot passant per sota de l'autovia. I com que no n'hem fet cap avui, doncs sembla que vingui de nou. Però és curta.
I retornem on s'aturaven els autocars in illo tempore. 
Tots havíem passat per Jorba. Cap havíem caminat per Jorba. 
Ja no ho podrem dir.

divendres, 24 d’abril de 2015

Per Granera

La casualitat ha volgut que just l'endemà de la proclamació del Moianès al Parlament  com a comarca independent, anéssim a Granera, un dels seus municipis. De fet, teníem previst d'anar-hi el dijous anterior, primer després de la Setmana Santa, però no ens va anar bé.
Un dels primeres mapes de l'Alpina que vaig tenir era el del Moianès, una comarca aleshores relativament a l'abast doncs, des de Barcelona, s'hi podia anar amb el "Segalès", bé que sortint ben d'hora i tornant tard.
Una comarca amb les característiques ben definides, però que li mancava el reconeixement com a estructura política.
El Lluçanès és el mateix cas. Potser també se'n sortirà.

Diu que Granera té una vuitantena d'habitants, així doncs no té res d'estrany que en dia feiner no ens trobéssim ningú pels diferents barris del poble fins a l'hora de dinar.
Tranquil·litat absoluta per als set cargolets disposats a donar un tomb pel poble i fer un circuit pel bosc que ens fes passar pel castell a tall d'acabament de la excursió, en un matí d'atmosfera revoltada. Tot és net i ben arranjat.
I harmoniós. En el sentit que, havent-t'hi també cases d'estiueig o de cap de setmana, no es diferencien de les altres cases. Per entendre'ns no hi ha cap atzagaiada constructiva evident, tot i el gust dubtós del pintat d'alguna façana.  Semblava que tot plegat ens aportés serenor.

Deixem els dos cotxes a l'entrada del poble, a tocar de Santa Cecília, romànica molt bonica al costat del cementiri.
Avui també, mentre m'espero per a tancar el cotxe, em miro complagut com els companys revisen la motxilla, posen els bastons a mida, algun repassa els cordons de les botes, i en un gest que és tota una tossuda declaració de principis, fem els moviments de carregar-nos la motxilla. Tot en ordre. Tot és a punt. 
També el nou cargolet, vell excursionista com nosaltres, que m'havia demanat dies enrera d'afegir-se al grup: "és que el pitjor que ens pot passar és caure en l'engorroniment..."
Prou que ho sabem. I si la darrera maltempsada encara li permet sortir, benvingut! 
Tot el dia tindrà una gran xerrera, res de nou en ell, però que avui jo lligo amb la il·lusió de la sortida. I ho faig perquè, en acabar, està ben content i ja pensa en la propera.
Anem cap al barri de l'església, davant la qual han arranjat un mirador amb una taula explicativa. Magnífica visió del Massís de Sant Llorenç, amb la Mola a l'esquerra i el Montcau a la dreta.
Un mur amb una tanca de ferro impedeix d'apropar-se a l'església. Llàstima. Però s'entén la protecció en un lloc tant isolat.
D'allí ens adrecem al començament del barri del castell, pel que passarem en tornar, on l'estàtua d'una noia mira constantment la llunyania. El Pep la retrata i jo, com a vell Pigmalió, l'admiro d'a prop tot esperant que la proximitat no la molesti.
Anem cap al barri de Baix i sentim veus de quitxalla. Tanmateix, tot i que no veiem ningú, deu haver-hi una casa de colònies. No cal dir que el camí és planer i ben agradable i passat el barri girem a l'esquerra per a endinsar-nos al bosc per sota del Pedró, des d'on accedirem al Collet de Llebre, i voltarem a mitja alçada el Serrat de les Forques per adreçar-nos al castell.
A mig camí del barri de Baix, un parell de cirerers florits poden fer de magnífic marc a la fotografia de grup. I triem aquest.
Anant cap al castell, passem per un corriol molt bonic que vaig triar damunt del plànol a l'hora de preparar la excursió. A més hi ha unes marques, però hem de fer marxa enrera, doncs queda tallat en arribar a unes roques. Així doncs retrocedim per anar a trobar el camí fressat
El castell de Granera té, aparentment, els murs de tancament sencers. I fa molta patxoca. Tanmateix defensivament és una obra notable.
Una reixa tanca l'accés a l'interior, des de la qual es veu poca cosa i sembla que s'hi estigui treballant poc o molt.
Baixem ara sí, pel barri del castell i fem cap a "l'Esclopet", un restaurant on ens quedem a dinar. Amb una magnífica terrassa on fem el vermutet mentre esperem que es faci la paella d'arròs.
Tot un detall de part del temps, que boires amunt i avall tot el matí, amb ullades de sol prou indecises i breus, hagi decidit d'esperar que fóssim a cobert per a descarregar. Un senyor xàfec, dels que fa goig de veure quan, com en el nostre cas, s'està a recer.
La terrassa ens acollirà novament a l'hora del cafè, mentre observem com s'han trencat les boires i apareixen notables  trossos de cel blau.
De retorn als cotxes, és inevitable girar-se més d'una vegada per a veure el turó del Castell senyorejant el seu barri.
I serà fins un altre dia, si Déu vol.


dissabte, 21 de març de 2015

A Taradell


Som a la vetlla del dia que arribarà la primavera astronòmica. Però el març marçot ja s'ha encarregat de dir-nos a les clares que la primavera meteorològica fa dies que ha tret el nas.
Tindrem un dia estable per terres de l'Osona, però amb tels boirosos que a mitja distància ens desdibuixaran les llunyanies.
No prou per amagar la blanca núvia que hores d'ara encara festeja els cims del Pirineu.

De dalt del turó que hostatja de mil anys enrera el castell de Taradell, un gregal entossudit, bé que no massa violent, ens fa pagar un peatge de molèstia mentre visitem les restes de la fortificació, parets nues que diuen i diuen, en el silenci que només trenquen el vent i la remor de la roba de l'estelada, el testimoni vexil·lològic d'una esperança que reneix.

El roquissar que sosté el castell és impressionant, i pel cantó de ponent esdevé agraït balcó damunt la plana que permet esplaiar l'esguard a cor que vols. 
I que acceptem il·lusionats a tall de premi per l'esforç esmerçat en la pujada, tot veient com arriben un parell de noies sobreres de la força de la joventut. I de la simpatia. Naturalment que sí que us farem un fotografia a més de la vostra "selfie".

Pel cantó contrari a Taradell el roquissar esdevé una meravella natural. Qui conegui el castell de la Popa, a Castellcir, ràpidament establirà comparacions: en efecte, per aquest cantó la roca damunt la qual s'assenta el castell té la mateixa forma de popa. I les seves impressionants dimensions.

Un corriol amable, però decidit, ens permet baixar pel cantó contrari al que hem pujat, tot endintsant-nos en un bosc deliciós que el corriol sembla voler-nos ensenyar abastament tot fent ziga-zagues. Arribats al torrent, anirem veient el turó una bona estona, amb el castell encimbellat, mentre anem avançant cap el pantà de Taradell.

Val la pena fer una estoneta de descans a costat de les aigües que generosament han omplert l'embassament, tot veient com de tant en tant alguna bufada d'Èol les fa sobreeixir el barratge.

Queda poc, després de la gran granja de bestiar, per retornar als cotxes.



dijous, 26 de febrer de 2015

I un cargol

La mar em crida.
Hi vaig.
I em dona la sorra de la platja 
per a consol de mos peus.
I la llum tènue del matí  d'hivern.

Aquí amb mi estàs bé, 
veus?
Amb remor de l'oreig em ressona:
acosta't més al trenc de les ones,
i em dona petxines. I un cargol.