dilluns, 7 de novembre de 2016

Els diacrítics no son el problema (o treure la pols mentre la casa s’ensorra)

Hem assistit aquests darrers dies a la controvèrsia generada per la decisió de l’Institut d’Estudis Catalans de suprimir determinats accents diacrítics. De fet uns quants només, doncs els altres es mantenen.
Una demostració d’aquesta controvèrsia la llegeixo no fa gaire a l’article pel qual Vilaweb explica perquè no aplicarà la modificació de la normativa.

És una “virtut” molt nostrada, massa, aquesta d’anar a la caça major i deixar d’acaçar el senglar per a encalçar una llebre que se’ns ha creuat en el camí. La qual cosa fa que, normalment, perdem el senglar i la llebre.
Un exemple del què dic, ben dissortat a parer meu, ens el dona el que en diem el procés cap a la independència, on alguns minoritaris ens embranquen en collonadetes subsidiàries tot posant en perill l’objectiu final, el gran objectiu.

Traslladat a la llengua, la situació de la qual tant i tant ha de menester la nostra estima i cura, som capaços de discutir el sexe dels àngels de l’accentuació de determinades paraules, mentre el gran objectiu de mantenir, enriquir i difondre la nostra parla queda, ai las! en un segon pla.
No sembla que ningú demani -exigeixi hauria de dir quan es tracta de mitjans de comunicació subvencionats pels diners dels contribuents- el respecte degut a la llengua, tant pel que fa als anuncis publicitaris com a l’expressió oral i escrita dels periodistes que, amb una freqüència digna de millor causa, empobreixen escandalosament, vull creure que per ignorància, l’idioma.
O no? Que sóc massa ben pensat? Perquè assessorament lingüístic en tenen tots els mitjans.


Així, sentirem que  aquell diu que el jugador contrari s’ha fet amb la pilota. Què s’ha fet amb la pilota, un embolic?, un bon brou? O potser s’ha fet un moneder aprofitant la pell?
No cal ser afeccionat als programes de cuina per a sentir a dir manta vegades que aquesta o aquella menja s’ha de provar, com si provéssiu un cotxe o demostréssiu una hipòtesi. No espereu pas que diguin que el menjar es tasta.
En comptes de llençar les escombraries ens diuen que les tiren. Com aquell qui tira un roc. O que el paper es trenca, no s’estripa. I no diguem que la roba s’esquinça, que això ja fora demanar massa.
Del llenguatge dels anuncis val més que no en parlem si no tenim ganes de renegar.

De com fem servir la nostra llengua, de com la respectem, enriquim, o no, això que en diem “Madrid” no en té la culpa. És cosa nostra. I res permet pensar que si un dia som independents farem les coses que ara, podent fer, no fem.

No, els diacrítics no son el problema.
 

dimarts, 1 de novembre de 2016

Passejada Ordalenca

A l’ombra de la magnífica alzina, sota l’església de Sant Esteve, on van venint els fidels, deixem el cotxe. Hem vingut a l’Ordal la mestressa i jo per dinar fora de casa, per a gaudir d’aquest dissabte tardorenc de llums melangioses però decidides.

(Deu haver-hi missa i no hem sentit les campanes perquè tot just estàvem venint. No crec que sigui altra celebració perquè son pocs cotxes i la gent va abillada amb normalitat.)


El camí és ample i còmode, com és ja desitjable i tant bon punt es passa la depuradora d’aigües entra en el bosc i ens diu que és un camí ordalenc, amb aquelles variades tonalitats de la paleta de sienes, a mig torrar a les ombres, lluents al sol, en viu  contrast amb la grisor blanquinosa de les calisses i la ufana del sotabosc.  Com contrasta el vermell rabiüt del fruit del roser boscà damunt la bardissa que ara trobem. (“roja, roja, roja flor, rosa de bardissa” segons diu la traducció de l’alemany d’aquella cançó de Weber "Rosa de Bardissa", de quan els excursionistes cantàvem pels camins).


Tot amb tot, aquest cantó de bosc no se’n surt d’amagar que fa anys va cremar. No soc capaç de dir quants, però els pins son joves, algun de més gran que va resistir encara mostra una minsa grisor, i al terra alguna rel és ben negra, com queda aquell tronc que a la llar de foc es vol apagar quan encara fa brasa. Però la vida ha renascut amb tanta força que l’espai ha esdevingut, novament, deliciós i convida a la fotografia.

Renunciem a acostar-nos més a la barraca del Geniu del Parellada, doncs el corriol és desdibuixat i no és qüestió d’embrancar-nos. Ens limitem a veure a distància el seu aparent bon estat i les discontínues filades de pedra, mig amagades per la vegetació, que ens diuen dels bancals d'altre temps.


Ara hem de triar un corriol, altrament la volta se’ns faria massa llarga, que baixa pel llit del torrent i que ens menarà al camí ample que va a la casa Llarga. No te cap dificultat el corriol, però a nosaltres ens cal vigilar el petit tros de baixada, on la pedra està una mica solta. Els marges del torrent ens obsequien, amables, amb una mena de petita exposició de molsa damunt roca al cantó obac. (Potser no, potser no em passarà pel cap, tant bonica com és, de tornar un dia, quan prepari el pessebre de casa, a recollir amb tota cura un pa de molsa, que ja se sap que és prohibit).



La casa Llarga tanmateix fa honor al seu nom. Deshabitada, la vegetació va ocupant els espais per bé que sabrem per un home que trobarem més endavant, que els amos hi tenen gossos de caça. Que si és el cas no ens han pas olorat.


Espais oberts ara, amb sol prou calent i lleuger ventijol fresc, les passes s'acceleren convidades per la suau baixada.El poble a mitja alçada ocupa el seu lloc modest en el paisatge, sense construccions estridents, com repenjant-se al Montcau que es dibuixa al darrera, dalt del qual els Cargolets vam posar el pessebre fa uns anys. I els plàtans tardoregen, majestuosos, tot embolcallant la font de la Capella.


Una font arranjada a tall de la cova on un matrimoni, que ens explica que fa molts anys que vénen de tant en tant, ens diu que no fa gaire hi havia una imatge de la Marededéu de Lurdes. Probablement l'han guardada els propietaris i tancat l'entrada per alguna malifeta, que res tindria d'estrany.


No podrem doncs seure als bancs de cantó i cantó ni tastar l'aigua. Tant sols constatar com es va voler imitar la cova de Lurdes en arranjar la font en el seu moment. Ens explica el matrimoni, amb qui tenim una petita però animada conversa, que el diumenge més proper al dia de la Marededéu de Lurdes es fa un aplec o trobada a la font i és de suposar que aleshores portin la imatge.

El parell de quilòmetres de recorregut fins ara fan que hagi d'accedir a les exigències gairebé impertinents dels meus peus i cercar un lloc on seure. Davant mateix, de cara a la reixa, un parell de pilons de pedra, cilíndrics, que prou semblen un corró d'aplanar tallat per la meitat, semblen estar disposats just per a aquesta finalitat.
És aquest un lloc que convida al repòs, a la serenor, com convida a seguir-lo el camí que ens ha de tornar a la sortida.
Tot just un altre quilòmetre ben planer, en part pel costat de les vinyes que groguegen, el pou d'en Ravella i les minses ziga-zagues en traspassar la riera i tornar a sota l'església. 


Potser per la passejada, potser per la bajanada del canvi d'hora, el fet és que ja tenim gana. Som-hi doncs.