dimarts, 29 de maig de 2018

Capvespre


Diumenge a mitja tarda, eixint de la ciutat amb la burreta pel cantó del Morrot, amb la sensació agredolça d'anar contra corrent. Tanmateix la densitat de cotxes que tornen cap a casa és notable i la fluïdesa del trànsit de sortida em fa una sensació d'alleujament.
A l'esquerra, al fons, al moll de creuers turístics uns grans vaixells fan ostentació de la seva presència. L'hora és bona, al cel mana encara la calitja que per tot el dia ha senyorejat la línia de la costa. El so del vent que entra per la finestra mig baixada de la burreta no em molesta. Vaig cap a la cala de Garraf, que el seu capvespre té l'encís de les postes avançades per mor de les muntanyes altes de l'entorn.
Com quan hom és acampat a la Vall Fosca en dies estiuencs d'alta muntanya. O quan es lliura a la darrera estona de nuesa a la cala de l'Illa Roja, entre Pals i Begur.
Sovint les belleses properes ens passen desapercebudes.

A la caleta de sota la via ja hi ha instal·lat un berenador, i un altre a meitat de la cala gran. Encara hi ha algun grupets de gent a la sorra. No hi ha dubte que enguany ja hi ha ganes de platja. 
La mar està moderadament revoltada, amb vent, també moderat, que oscil·la entre xaloc i llevant, i que només es percep estant dret. En posar la mar a la sorra, ara que les boires han tapat el sol, constato que aquesta encara està calenta, i permet mandrejar-hi agradosament.
Però les onades es mengen un bon terç de la platja, cosa per altra banda, gens infreqüent en les situacions de llevant.
Passejo amb l'aire entre costat i esquena gaudint de la tranquil·litat i acomboiat per la remor dels còdols que les ones sacsegen, mentre el sol va aprofitant les finestretes que obren el núvols en el seu, aparentment, erràtic viatge.

Aliena, potser, a aquests moments perfumats de màgia bona, una parelleta gaudeix d'ella mateixa i dels seus vint-i-cinc o trenta anys a tot estirar, ajaguda a la sorra i gairebé vestida. Enjogassats, mentre el sol comença a cercar l'empara de la Penya del Boc.
A mig camí de l'aigua i la sorra eixuta, els meus peus avancen sense fer-me mal. Aquesta vegada sense fer-me mal. Tanmateix aquests peus meus no hi ha manera d'entendre'ls. 

Tot mirant-me la Penya del Boc, m'assec a la sorra. Sí, un parell de vegades hi vam pujar, oi?...sí, un parell. Juntament amb la Falconera, son els dos miradors més bonics del poble i la costa de Garraf. Una ascensió "bruta", com moltes del massís de Garraf, que exigeixen pantalons llargs si no vols que les teves cames quedin com un Sant Llàtzer per mor de la vegetació baixa i punxosa dels llocs eixuts. Hi vam anar des de l'estació del tren, pujant pel corriol que va a Can Lluçà i que passa proper a les restes del castell, passat el qual deixàvem el corriol per a endinsar-nos sense camí, cap a l'esquerra, tot cercant en forta pujada -recordo- el llom del serrat de Coma Roja, a l'extrem del qual, amb dos bonys arrodonits hi ha la Penya del Boc. Que cau a plom damunt el poble.

M'espolso la mandra d'aixecar-me i segueixo cap a les casetes de bany. M'agrada aturar-me a veure la de la UEC de Sants, l'única de les casetes, que jo sàpiga, que queda de totes les que els centres excursionistes teníem a prop de Barcelona, alguna d'abans de la guerra, dels anys quaranta la majoria i que van anar desapareixent la dècada dels seixanta i setanta. El Foment Excursionista de Barcelona la tenia a Badalona. Però eren molts els centres que tenien caseta, com ara Els Blaus, de Sarrià, o l'Àliga de Les Corts, entre d'altres.
No, no sempre, ni de lluny, els excursionistes hem donat l'esquena al mar. Per estrany que ara pugui semblar.
Ara aquestes casetes del Garraf estan declarades Bé Cultural d'Interès Local, qualificació que tant de bo pugui assegurar la seva existència, que dissortadament, pel que fa a protecció de béns, n'hem vist de tots colors.

El remugar ara enfadat de les ones, m'esventa records i cabòries i em reclama l'atenció, just en arribar al cap.

Si hagués de pagar entrada per a veure aquest espectacle, ho faria. Com en tants d'altres espectacles de la natura (però val més que no ho digui no fos cas que donés alguna idea a algun manaire).

El sol segueix baixant i a la platja no hi queda gairebé ningú, tret de la parelleta juganera, ara vestida del tot. Ara ella és a cavall del noi, que deu estar com coet a punt de sortir de Cap Canaveral (el que pugui sentir ella, per raons evidents, no ho puc imaginar), però no sembla pas que la cosa vagi més enllà de l'arrambada.
Gaudeixo de la seva llibertat. De la llibertat que avui poden fruir. I vull creure que malgrat el creixement actual del feixisme hispànic, no es tornarà al nacional-catolicisme que, entre d'altres coses, va segrestar el sexe de la meva generació.


A la platja només quedem ells i jo quan el sol ja s'ha amagat darrera la Penya del Boc.









Serrat de Coma Roja i la penya del Boc.

dimecres, 2 de maig de 2018

Per Darrera es Freu de l’Illa



Des de sa Platja, a Tossa. Just darrera la Llosa d’en Bou, p’es Freu de l’Illa, entre aquesta i la Mar Menuda.
El miracle de cada dia, a tot arreu, aquí té avui regust de salabror humida que la mar llança, amb frescal potent de matinada, com advertiment a l’espectador que cal romandre respectuós envers el moment màgic del naixement.

Tènues llums, com primíssims tels de ceba, han anat anunciant amb colors de taronja l’arribada del color més intens, del disc que no es deixa mirar fit a fit. De l’amo. De l’amo de la vida.
Moment màgic que la remor d’una mar en calma només embolcalla, que no entorpeix, seguida del crit de les gavines que, sorolloses, abandonen el llit nocturn de la platja, sembla que festejant el nou dia. 


El cercle de la nit s’ha tancat donant a llum -mai tant ben dit- al cercle del dia. Tot son cercles, tanmateix, que la línia recta no existeix, per molt que, mentidera, la ratlla de l’horitzó ens ho vulgui fer creure.

dijous, 5 d’abril de 2018

Adherir-se al “tiqui-tic”


És allò tant sabut, per vell, del “renovar-se o morir”.  Vet aquí que moltes d’aquestes dites, basades en el contrast de la realitat per pura experiència de les generacions, son assumides com a dites més o menys encertades, més o menys sàvies o boniques en pla teòric, però poc assumides a la realitat, perquè, de fet, els canvis costen, oimés, com més grans -o vells-, ens fem. És a dir, ens ho creiem, però en el fons sembla com si no ens pertoqués a nosaltres.

Estàvem conversant una colleta de molt veterans a la sortida del local de l’entitat, parlant del que havíem fet o no per la darrera setmana de Pasqua, i una companya es planyia que no va saber d’una determinada sortida, de la que s’havia assabentat a posteriori. Sortida de la que havien participat gent de mitjana edat.

Aquesta companya, malgrat esser d’edat avançada frueix d’unes condicions físiques envejables que li permeten de fer encara sortides ben maques, per la qual cosa hagués pogut fer part de la colla que no faria l’excursió més exigent, però que en va fer una altra, partint de la mateixa casa que havien llogat per la Setmana Santa.
I no va saber de la sortida perquè resulta, com va explicar molt gràficament, fent picar el dit d’una mà damunt l’altra mà oberta, que aquests “s’ho diuen tot  pel “tiqui-tic”, referint-se és clar, al telefon mòbil. I no segueixen l’encara vigent costum a l’entitat de posar un paper al tauló d’anuncis per a anunciar les excursions. I això perquè molts no venen al local social, de manera que la comunicació és el còmode “watsapp” que permet en un instant que tothom que hi participa estigui informat al moment. Usar el telèfon “intel·ligent” només com a telèfon mòbil comporta aquests inconvenients.

Pel que es veu, no n’hi ha prou d’adaptar-se físicament -quan es pot- a sortides de gent més jove, cal també adaptar-se al procedir en altres qüestions com ho fa la gent més jove. Tornem-hi amb la dita, adaptant-la: “renovar-se o quedar-se sense excursió”.

Així doncs, cal assumir el nou mètode -tampoc tant nou- fer part del “tiqui-tic”, adaptar-s’hi, si gràcies a Déu altres facultats permeten sortir amb ells, en comptes de menystenir-lo.

Anècdotes que, una darrera d’altra i totes plegades, van constituint categoria.