dijous, 8 de febrer de 2018

Rectificar

Rectificar és de savis. Diuen.

Rectificar massa tard és de burros. Dic. (Si és que finalment rectifiquen).

Per cert, a què punyetes es dedica una institució com el Parlament Europeu? 

 

diumenge, 28 de gener de 2018

És de Vangelis

Per si us ha passat com a mi, que veient qualsevol capítol del Caminant per Catalunya, a qualsevol de les emissores de televisió de la Xarxa, us heu preguntat de qui és aquesta música tant bonica. Els que l'hàgiu vist, tant se val.

M'agrada veure aquest recull d'excursions sota el nom de Caminant per Catalunya, ben fet, ben filmat, amb bona tecnologia i l'ajuda dels drons. I la naturalitat i frescor dels propis excursionistes narradors en el decurs de la sortida. És en certa manera l'evolució positiva, la millora, sobretot tecnològica, d'aquells passis de diapositives descriptius d'excursions o viatges que fèiem als centres excursionistes. Aleshores, però, es feia servir un llenguatge més enrevessat, més pompós, amb què l'autor solia voler donar èmfasi a la seva exposició.

Tornem a la música. A cada capítol em quedava mirant amb atenció els títols de crèdit. Hi son tots, llevat de l’autoria de la música. I a cada capítol el mateix: no hi surt.

Val a dir -i tinc la meva dona per testimoni- que em sonava a Vangelis, a   l’admirat autor, entre tantes d’altres obres, “New Age” o no, de Carros de Foc, per dir una obra ben coneguda.

Podria ser també de Kitaro?
Tal vegada de John Williams?.  No, Morricone, no.
I sempre em tornava el nom de Vangelis.


Després de fracassar en la recerca per mediació del senyor Google, de visitar la pàgina dels autors, Televisió del Ripollès, on no en fa cap esment i d'espigolar a l'atzar per la producció d'alguns músics, Vangelis inclòs, finalment ahir me'n vaig sortir gràcies a una d'aquestes aplicacions per a mòbil que permeten la identificació del nom i l'autor de la música mitjançant la pròpia música.

Heus-ho aquí: la música de Caminant per Catalunya és la peça "Songs o the Seas", de Vangelis.

 

dissabte, 20 de gener de 2018

De res!

Sóc a una cruïlla del carrer de Calàbria veient-los passar. La comitiva dels Tres Tombs de Sant Antoni s'atura. Algun inconvenient a la capçalera deu haver-hi, potser de trànsit. 
El cavall, ben raspallat, estira un carro de trabuc. Tinc temps de mirar-ho tot molt bé. Fa goig. Fa el goig de nou, el goig del que no s'ha desgastat treballant. 

Fins que miro sense veure amb els ulls. Veig que soc al carrer de casa, assegut amb el meu amic i veí i el seu avi, l'avi Julio, just a tocar de l'acabament de la pujada. Encara passarien anys abans no l'asfaltessin. 
Fa una tarda solellada, per això som on som. Ell ha tret la seva cadira de boga, la que te al costat de la llar de foc on de tant en tant, a les tardes d'hivern, ens explica històries. Nosaltres seiem a terra.
De manera feixuga puja un carro ben carregat de sorra del riu amb el carreter estirant l'animal i cridant l'osquéé!!, fins que, poc abans d'arribar a l'acabament de la pujada, es queda clavat. El carreter posar el fre i comença a renegar.
Torna a deixar anar el fre i sentim l'espetec d'una forta xurriacada sobre el llom de l'animal, i els renecs del carreter, després una altra. La bèstia resta immòbil, llevat dels espasmes del dolor.

Què, em voleu  donar un cop de mà?. El carreter s'ha adreçat a l'avi Julio.
"No és qüestió de força això, noi". Que no veieu que la bèstia està esgotada?
Després d'un immisericorde cagumdeu, l'espetec d'una altra xurriacada damunt la bèstia.
"Us he dit que no és qüestió de força, no que no us vulgui donar un cop de ma".
L'avi Julio amb dificultats s'aixeca de la cadira i va cap al carro, mentre el carreter li diu "vos agafeu...". No acaba la frase. "Vos calleu i aparteu-vos", li diu l'avi Julio.

D'allà on som asseguts, puc veure com la pell del cavall brilla de suor. L'avi s'ha posat davant el cavall, li passa la ma pel front, entre els ulls, li agafa suaument el cap, i sembla que parli amb ell. El va tocant, ara del coll, ara al llom i la gropa, ara fa com si mirés de posar a lloc els guarniments. Es mira la càrrega del carro.
Torno de seguida, li diu al carreter. I se'n va.
"Ja m'esteu tocant la gràcia de déu amb tanta comèdia!" brama el carreter, però no es mou de lloc.
Torna l'avi, que ha entrat a casa seva, va cap al cavall i li dona no sé què, que ara no me'n recordo, tot dient-li més o menys, bé noi, ara anirem cap a casa, que ja en deus tenir ganes, oi? jo t'ajudaré, tranquil...que jo t'ajudaré..

"Vos a la roda!"  li diu l'avi Julio al carreter amb to d'autoritat, "i quan us ho digui desfreneu i empenyeu, entesos?"
"Un bon feix de batzacs és el que se l'hi ha de donar, collons!"
"A la roda!....esteu a punt?"
L'avi no l'agafa de les regnes, l'agafa del collar, sembla que li digui alguna cosa a cau d'orella al cavall i crida "Vaaa!!!".
El carro fa un sacseig cap a un cantó i arrenca, vaaa!! vaaa!!

El carro ha arribat al pla, el carreter es posa al costat i se'n van.

Quan son un tros enllà l'avi Julio crida "de res!". I torna a seure a la seva cadira de boga. Nosaltres ens mirem l'avi amb una admiració que ens deu transformar la cara.
.....
La comitiva dels Tres Tombs ja ha tornat a avançar, ja no tinc al davant el carro de trabuc.

dissabte, 13 de gener de 2018

Xerrar per no callar

És una expressió nostrada que ve a dir que un hom diu coses ben poc interessants, que xerra, verb que te un caire pejoratiu a Catalunya tot i que, a les Illes, xerrar sigui simplement, parlar.
Aquests darrers mesos he assumit el risc de xerrar per no callar en els meus quaderns manuscrits, però m'he resistit, més inconscientment que conscient, a fer-ho en el blog, que ha quedat en letargia precisament en dates que per a mi i per als xiruqueros, sempre han estat dates assenyalades: el pessebre a muntanya, començar-hi l'any o les primeres neus.
Una mena de recança consistent en estalviar a qui em pugui llegir un esforç que no hagi valgut la pena, que porti a la conclusió que, tanmateix, el Xiruquero xerra per no callar, per be que no pugui si no agrair els pacients amics, que de tant en tant han filustrat aquestes pàgines i m'han obsequiat amb comentaris.

I aquesta recança te una raó de ser ben ferma: l'activitat excursionista del Xiruquero-kumbaià s'ha acabat. S'ha acabat l'excursionista actiu. Queda la persona, que no pot si no donar gràcies a Déu per tot el que ha pogut fer fins ara el Xiruquero-kumbaià. Queda la persona, d'un determinat tarannà i de la seva època.
L'any passat, el 2017, es van acabar els "Cargolets", darrer reducte de resistència física per a la majoria de nosaltres, que permetia encara algunes modestes, però intenses, excursions. Si els boxadors deien que havien "penjat els guants", nosaltres be podem dir que hem penjat les botes. O la motxilla.

Si quan deixem d'estar laboralment actius ens adonem que, per molt que es miri de no perdre passada en el coneixement de la nostra feina, ni que sigui per aquell prurit professional, finalment i inevitable ens adonem que és un esforç endebades, no serà així igualment per allò que, per molt d'amor que hi hàgim posat, mai hi hàgim dedicat tant de temps com a la feina? 

I doncs què fem, benvolgut blog? 
En més d'una ocasió m'he dirigit al blog així, "benvolgut blog", com si fos una tercera persona. I a fe que ha esdevingut per a mi, a mida que hi he anat escrivint, com si tanmateix ho fos.

No puc doncs, sense més, deixar-lo, arraconar-lo, com objecte que ja no serveix. No fora just.

Per això, benvolgut blog, seguirem. Parlarem d'allò que ens abelleixi, amb encerts i desencerts, com fins ara, de coses més o menys rellevants o de foteses, per descomptat també, de qüestions excursionistes que progressivament quedaran més lluny.
Però seguirem. I qui sigui, ja ens sabrà perdonar si cal. Seguirem.

A risc de xerrar per no callar.