dijous, 5 d’octubre de 2017

Equidistància


imatge de La Vanguàrdia treta d'internet

Només li va faltar dir "rendíos!"
En aquest camí cap a la plenitud de Catalunya, que ve de tant enrera i tantes giragonses haurà encara de fer, per molt que hàgim avançat, tots estem aprenent moltes coses. Alguns recordant coses apreses temps ha, que teníem no oblidades però tal vegada sí, adormides.

Una de les quals és sense dubte, la dita -i còmoda- "equidistància". L'actitud d'aquells que sota pretesa racionalitat i amb gest de situar-se "au dessus de la mélée" s'instal·len en el clàssic discurs que "uns i altres...", "que aquests això, però els altres també..". És gairebé un clàssic entre no poques persones que l'usen com a coartada, en la majoria de cassos, per no dir "a mi no em maregeu, que tinc por", que això darrer pensen que els faria quedar malament. Un discurs aquest que va fent forat en altra gent.

I s'equivoquen. La por ens és inherent per instint de conservació. I està en un pla paral·lel a l'exercici de la raó. Dos plans que no convergeixen. No per estar convençuts d'una cosa deixarem de tenir por de les conseqüències. I no per tenir por deixarem de creure en allò que considerem correcte i procedent.
I s'equivoquen també perquè, si arriben més mal dades encara, no els servirà de res la pretesa equidistància. Els franquistes son dels de "conmigo o contra mí".
(aquesta és una de les coses que abans deia que teníem no oblidades però tal vegada sí, adormides).

Quina equidistància pot haver-hi entre aquell que usa la seva força per a negar-te sistemàticament el dret d'expressar-te i el que vol expressar-se en pau?
Quina equidistància pot haver-hi entre qui no admet que l'altre pugui tenir una opinió o un projecte diferent i aquest darrer?
Quina equidistància pot haver-hi entre qui apallissa indiscriminadament i la víctima? 
Quina equidistància pot haver-hi entre qui s'inventa 400 víctimes i nega l'evidència que n'hagi fet a la ratlla de 800 i el cantó que ha sofert?
I així podria seguir "ad infinitum".

Diguin que tenen por, que és ben humà i ben respectable. Tots tenim por. Ens entendrem de seguida.
Però no pretenguin amagar-ho sota una pàtina de suposada racionalitat, com si els altres no la tinguéssim.




dimecres, 9 d’agost de 2017

De Bot a Gandesa per camí rural

Des de l'esquerra, la Moleta, l'Agulla de Bot, la Falconera, darrera els Ports d'Arnes i més a la dreta la Muntanya de Santa Bàrbara, dessota la qual veiem Bot.
 
El matí d’ahir va ser clar. Encara bufava moderadament el cerç que havia començat la tarda del dia abans. Vent terrer, eixut, però frescal fins i tot en aquestes dates,  neteja el paisatge com jo em netejo les ulleres i tot el visible esdevé diàfan.

Anem cap a Bot. Les vinyes tenen ja una ufana que enamora i la llum juga a fer com mirallets amb els pàmpols amb l’aire que els belluga. Un mes a tot estirar i la verema serà feta. Dic a tot estirar pel fet que, segons quines varietats, cercant el grau adient i altres característiques, seran veremades abans.

A l’entrada del poble pel cantó de Gandesa hi ha una rotonda. Hom podria pensar que la bota, el bot del mig, simbolitza el nom del poble. Pot fer goig, això sí, però indueix a confusió, tota vegada que el topònim res té a veure amb un bot. El nom del poble es pronuncia amb la “o” oberta, com diríem si s’escrivís Bòt. Però la grafia oficial és sense accent.


En documentació escrita el nom del poble apareix com a Bot només des del segle XVII, però al 1153 apareix com a Buzot, després Boot i Booth (1). Com sol passar amb molts topònims d’origen incert, hi ha diferents teories sobre el seu origen, algunes prou plausibles, que anirien des de la llengua pre-romana d’aquestes terres a l’origen sarrahí. En qualsevol cas res a veure amb un bot de vi.

Ens arribem al que va ser la estació de tren de Bot de la línia de ferrocarril de la Vall de Zafan,  on ara hi ha un bar a l'interior d'un vagó del tren, a més de a l'exterior, que a més d'atendre els visitants i els usuaris de la via verda per a bicicletes que aprofita el traçat de l’antiga via del tren, ens recorda aquelles darreres unitats.


Val la pena. La Moleta, l'Agulla de Bot i la Falconera, airoses i misterioses alhora, et segresten la mirada, t’embadaleixen. 



Les veurem amb altra perspectiva. Tornem a la “burreta” i agafarem un camí, camí rural de Gandesa, que entre camps d’oliveres, ametllers i vinya, amb petits boscos de pi, ens permetrà veure les “tres germanes” (això és de collita pròpia, que no es diuen així), més del cantó de llevant i ens menarà pel peus de la no menys airosa serra de Pàndols.


Faig anar la “burreta” ben poc a poc, segona marxa amb un pèl de gas, sovint sense. Algun revolt amb pujada amb primera. Hi ha moltes estones que sembla com si caminéssim de pressa gairebé. No s’aixeca pols del camí. No trobem a ningú, cap tractor tampoc que hagi anat a la vinya o al tros. A tocar del camí, un mas enrunat, de parets gruixudes de pedra (“gruixades” com es diu al país), ens recorda la duresa de la vida de temps ha.

Anirem a sortir a tocar del camí del calvari de Gandesa i d’allí al poble, on dinarem.
 
    (1) “Deu Anys Historiant Bot 1985-1995”. Joan Pallarés-Personat. Editat per l’Arxiu Bibliogràfic Excursionista, de la Unió Excursionista de Catalunya, 1995.