dimecres, 21 de desembre de 2016

Així sigui



Com cada any i que sigui per a molts més, aquestes petites grans creacions que son els pessebres, hores d’ara son ja als seus llocs a muntanya. A cims, planes i boscos.

Aquest, des del dissabte passat, en una clariana envoltada de sureres i pins, a prop de Solius, al Baix Empordà, on li fan sentinella les granítiques Roca dels Moros (o dels lladres com em diu un home del país), per un costat, i per l’altre, l’ espectacular rocam on hi queden les minses restes del que fou el castell de Solius.


Ens hi hem afegit, a la seva col·locació, els cargolets, de manera que el que hem posat altres anys queda guardat, que l’important no és el nostre pessebre, si no anar a posar un -el- pessebre, que a més l’hem posat els membres del centre al que pertanyem.

Malgrat totes les foscors, les denses foscors d’un món que no sap mirar-se fit a fit, amb respecte i tendresa, que la Llum de Nadal, que és la llum del Misteri que no és feta de fotons, ens il·lumini a tots.
Bon Nadal

dilluns, 7 de novembre de 2016

Els diacrítics no son el problema (o treure la pols mentre la casa s’ensorra)

Hem assistit aquests darrers dies a la controvèrsia generada per la decisió de l’Institut d’Estudis Catalans de suprimir determinats accents diacrítics. De fet uns quants només, doncs els altres es mantenen.
Una demostració d’aquesta controvèrsia la llegeixo no fa gaire a l’article pel qual Vilaweb explica perquè no aplicarà la modificació de la normativa.

És una “virtut” molt nostrada, massa, aquesta d’anar a la caça major i deixar d’acaçar el senglar per a encalçar una llebre que se’ns ha creuat en el camí. La qual cosa fa que, normalment, perdem el senglar i la llebre.
Un exemple del què dic, ben dissortat a parer meu, ens el dona el que en diem el procés cap a la independència, on alguns minoritaris ens embranquen en collonadetes subsidiàries tot posant en perill l’objectiu final, el gran objectiu.

Traslladat a la llengua, la situació de la qual tant i tant ha de menester la nostra estima i cura, som capaços de discutir el sexe dels àngels de l’accentuació de determinades paraules, mentre el gran objectiu de mantenir, enriquir i difondre la nostra parla queda, ai las! en un segon pla.
No sembla que ningú demani -exigeixi hauria de dir quan es tracta de mitjans de comunicació subvencionats pels diners dels contribuents- el respecte degut a la llengua, tant pel que fa als anuncis publicitaris com a l’expressió oral i escrita dels periodistes que, amb una freqüència digna de millor causa, empobreixen escandalosament, vull creure que per ignorància, l’idioma.
O no? Que sóc massa ben pensat? Perquè assessorament lingüístic en tenen tots els mitjans.


Així, sentirem que  aquell diu que el jugador contrari s’ha fet amb la pilota. Què s’ha fet amb la pilota, un embolic?, un bon brou? O potser s’ha fet un moneder aprofitant la pell?
No cal ser afeccionat als programes de cuina per a sentir a dir manta vegades que aquesta o aquella menja s’ha de provar, com si provéssiu un cotxe o demostréssiu una hipòtesi. No espereu pas que diguin que el menjar es tasta.
En comptes de llençar les escombraries ens diuen que les tiren. Com aquell qui tira un roc. O que el paper es trenca, no s’estripa. I no diguem que la roba s’esquinça, que això ja fora demanar massa.
Del llenguatge dels anuncis val més que no en parlem si no tenim ganes de renegar.

De com fem servir la nostra llengua, de com la respectem, enriquim, o no, això que en diem “Madrid” no en té la culpa. És cosa nostra. I res permet pensar que si un dia som independents farem les coses que ara, podent fer, no fem.

No, els diacrítics no son el problema.