divendres, 20 de maig de 2016

Si jo fos tortosí, votaria "B"



A l’edifici de l’antic escorxador de Tortosa, per cert, una magnífica obra arquitectònica del modernisme industrial, comparable perfectament, per be que menys conegut, al celler del Pinell del Brai, hi ha a més del museu i sales per a activitats i exposicions, una filmació que es passa als visitants de promoció de la ciutat. 
Aquesta filmació, tècnicament ben feta per al meu gust, té un tros que son  vistes de la Tortosa actual a vol d’ocell, que es mou per arreu, d’un cantó a l’altre, riu amunt i riu avall, que ha estat muntada de manera que no es vegi el monument que l’any 1966 es va construir al bell mig de l’Ebre.
Quan hom és a Tortosa, a la que hi passegi una mica veu el monument, per poc que s’acosti al riu. Però la filmació l’amaga. Només sabent-ho, en algun moment se’l pot veure d’esquitllada. 
I si hom passeja de nit, no veurà si no una mena de cosa fosca al mig del riu.
Es clara la intenció d’amagar-lo en la filmació dels responsables de l’execució del documental. Gairebé com si ja no existís. Potser amb una raonable seguretat que no hi serà.
Diu la inscripció: "A los combatientes que hallaron gloria
en la Batalla del Ebro"

Però el monument hi és, i jo no em vaig estar de retratar-lo no fa gaire, de tots els cantons que vaig poder, davant la possibilitat que aquestes fotografies fossin les darreres d’un monument que, ara, està sotmés a la possibilitat de desaparició.
Per cinquanta anys el monument ha format part de Tortosa, del seu paisatge. Del riu.

Fins que d’uns pocs anys ençà ha aparegut aquest concepte (?) de “memòria històrica” que, curiosament només abasta els fets posteriors a la guerra civil, creat i promogut per determinats partits i persones de pensament afí. “Memòria històrica” que no pretén, pel que s’ha vist, un estudi serè i rigorós de les causes, desenvolupament i conseqüències d’aquell terrible conflicte per a comprendre’l el millor possible tants anys després, i extreure’n les lliçons adients. Al contrari, a parer meu, és només una mena de revisionisme utilitari per a reforçar les tesis dels partits que l’abonen i que creuen –amb raó o no- que els és útil electoralment en aquest present.

I essent com dic utilitari i instrumental, centra la atenció en aquells elements físics que permeten –tant irresponsablement a parer meu- un enfrontament partidista del que creuen que en trauràn rèdits.

Les terres de l’Ebre van patir molt especialment aquell conflicte. És ben conegut. I qui coneix una mica aquestes terres sap com n’ha estat i com n’és encara de dens el silenci auto-imposat de la gent, d’un cantó i altre d’aquells fets. Dels poquíssims que encara sobreviuen, dels seus fills –generació a la que jo pertanyo- i de tota la gent que no vol entrar en la frivolitat o el maniqueïsme del joc de bons i dolents.

A molts monuments dels pobles, erigits pels vencedors de la guerra, se’ls ha canviat la dedicatòria, amb expressions, per exemple com aquesta, que trobo molt adient: “En record de totes les víctimes de la guerra civil, 1936-1939. Perquè mai més es torni a esdevenir.” En algun altre poble, el monument s’ha traslladat al cementiri, també amb canvi de dedicatòria més o menys del caire que deia, amb voluntat inclusiva. En d’altres, el canvi s’ha limitat a dedicar-lo a totes les víctimes i el monument romàn al seu lloc.

El proper dissabte dia 28 de maig, es farà la consulta o referèndum als tortosins sobre el futur del monument.
Vet aquí la pregunta:
"En relació al monument a la bantalla de l'Ebre, que va inaugurar el general Franco l'any 1966, què creu que l'Ajuntament de Tortosa ha d'impulsar: 
a) Retirar-lo i museïtzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau.
b) Mantenir-lo, reinterpretar-lo i contextualitzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau".

Vet aquí el resultat de la negociació entre els partits de l’Ajuntament de Tortosa que és la pregunta formulada i les respostes possibles. Queda clar que tot aquell que participi ho farà per a “promoure la memòria històrica i la pau”, voti el que voti. Que potser hi ha algú que no estigui per a promoure la pau?.  Aquesta cua al final de cada opció ha permès d’introduir el cavall de Troia de la “memòria històrica”, eina polivalent que en endavant permetrà de fer-ne la interpretació que es vulgui si guanyés la opció b), “reinterpretant” i “contextualitzant”.
Que tendra és encara la nostra democràcia!

Per al monument de Tortosa Alea iacta est. Però, si jo fos tortosí, malgrat tot votaria B.

dimarts, 10 de maig de 2016

A l'inrevés

El diumenge es lleva tapat i plujós. De la terrasseta de l’habitació de l’hotel estant, veiem les boires que juguen a tapar i destapar el cim de la Roca Maura, que s’alça damunt l’Estartit amb una verticalitat gegantina.
És d’hora i l’hotel és silenciós. M’entretinc resseguint amb l’esguard la línia imaginària de la excursió que recordo vam fer anys ha, dels peus del Montgrí, que just m’amaga la paret de la terrassa, a l’Escala.
Ahir vam fer dues passejades, força boniques totes dues. El matí vam anar a fins a la Punta de la Barra, allí on la terra més s'apropa a les Medes.

I al captard, hora adient per a sentir i observar- si es pot- els ocells, ens vam acostar a la Gola del Ter Vell, així dita per correspondre a la antiga desembocadura del Ter abans que el tram final d'aquest fos desviat un tros més avall. Ara és una espai protegit, com els coneguts Aiguamolls de l'Empordà, i compta amb una caseta d'observació de les aus.
 De la caseta d'observació estant. Al fons, les Medes


II també al fons, el Montgrí, emprovant-se un barret de boires.
Avui diumenge no toca cap passejada que no sigui en cotxe. On anirem? No ho sé. Més ben dit, sí que ho sé: anirem a veure, a "descobrir" país, sense rumb preestablert.
Anem cap a Torruella i passat el Ter, veiem l'indicador de Gualta. No hi hem estat mai. Doncs anem-hi.
Un d'aquests deliciosos petits pobles ampordanesos. Just a les onze hi ha missa, les campanes ho anuncien a tres quarts quan deixem el cotxe a l'aparcament de l'entrada. Això ens permet de veure l'església i també ens arribem a veure, des de fora, el Molí de Gualta.
Tant de bo no es perdés mai aquest costum de la gent dels pobles de saludar, de donar el bon dia, ni que siguis foraster!

Tornem al cotxe i en sortir trobem uns altres indicadors. Triem  d'anar cap a Llabià. Carretereta estreta, de fet, per a ser precisos, hauríem de dir que en el seu moment van asfaltar el camí. Una delícia entre camps oberts i humits pel plugim que, fa ben poc, ja s'ha cansat de caure, que es pot recorrer tranquil·lament, amb només una punteta de gas perquè la segona no es cali. Ningú ve pel darrera, podem passejar ben a gust, finestres a mig baixar per a sentir les mitges olors que la humitat embolcalla.
Però no entrem a Llabià. Just en una corba hi ha un camí de terra en direcció contrària entre arbres. Juro que el camí convida a entrar-hi.
Faig els primers metres observant el terra: humit, com no podria ser altrament, però sense fang que pogués posar impediments al cotxe.
Quin encert! El camí és una delícia. Anem avançant lentament, gairebé com si anéssim a peu amb lleugeresa; a l'esquerra arbrat, a la dreta els camps ufanosos d'una mena de vall plana. Poc m'haig d'esforçar en el conduïr i podem gaudir del paisatge. 
"On som?". No ho sé, responc, però a un lloc o altre anirem a sortir, i si no anem bé, mitja volta, que no anem pas a peu...

Al cap d'una estoneta sortim a trobar una carretera petita, com la que ens ha portat a Llabià. A l'esquerra, tirem a l'esquerra que és el cantó de mar, i ja veurem on anem.
Poc després un cruïlla: som a tocar de Palau-Sator, que queda a la dreta i cap a l'esquerra l'indicador diu "Gualta". Òndia que bé, tancarem el cercle.   

A casa em miro els mapes, per saber per on hem passat. I descobreixo, a més, el que ens hem deixat. Així que aquella vall no era si no l'antic estany d'Ullastret? Doncs, sí. I prou que van saber triar el lloc els primers ibers que van afincar-se a Ullastret!

Primera fase de tota excursió, informar-se i estudiar els mapes del lloc triat. Segona fase, fer-la i fruïr-la. Tercera fase, repassar les notes i reviure-la. Vet aquí el procediment de sempre.

Avui però, ha estat just a l'inrevés. I de ben segur que no serà la darrera vegada.  

dilluns, 25 d’abril de 2016

A la Font Fresca

Diumenge, gairebé a migdia, a Sant Bartomeu de la Quadra.





El camí hi baixa pel cantó de solei. La petita, molt petita vall, per on s’escola la riera rep però les darreres passes ja a l’obaga.
És un camí relativament curt i dreturer que temps ha baixava del camí ample de dalt de Sant Bartomeu.
Abocar-se de cara avall, deixant enrera les darreres cases amb el delit d’anar a la font, era, i encara és, un petit dubte, el de decidir si t’embadaleixes amb la bellesa del bosc del davant, el dels peus del Turó del Quirze que es mullen a la riera o bé fixar-te on poses els peus.

De ja fa anys, el començament del camí ha canviat. Tot canvia. Noves construccions han fet que el camí comenci amb un tros asfaltat que permet l’accés a una nova casa que, fe de Déu, no s’hauria d’haver fet allí precisament.
Però la resta del camí, del corriol, està pràcticament igual. Només uns pals que han perdut el filferrat resten del que va ser una tanca que un temps van posar. Però és la mateixa petja, aquell terra que se m’apar avui permanent, que  gairebé m’acull amb un sentiment d’intemporalitat. Sí, sens dubte, és el camí de la Font Fresca.
De nanos, saltant avall com  esperitats ni ens n’adonàvem de com és el terra. De grans, però lleugers, el camí era de bon fer i guaitar a l’hora. Avui no em planyo d'haver d’aturar-me tot sovint, ara per a guaitar el bosc, ara per a fitar el terra amb prudència..
Molt pocs metres abans d’arribar al llit de la riera, com per art d’encanteri, el solei es transmuta en obaga radicalment.
Radicalment.
El sol calent d’aquest migdia de primavera encara no s’enfila prou alt com per a abastar el cantó d’obaga completament i s’ha de conformar en travessar la boscúria amb llances de llum per petites clarianes del dalt de la serra. I el contrast de llum i ombra esdevé diria, com un enfrontament que la màquina no sap retratar amb matisos.

 Un combat que aixeca "pols" d'humitat i que semblen abonar els aucells amb la seva piuladissa.
video

De tornada, altre cop a solei, em desvio una mica per anar a veure el molí de vent que, immòbil, ens diu encara de les mans del mestre paleta que van saber-lo construïr, d'unes tècniques d'aprofitament del vent que semblen, tal vegada només semblin, superades.
 

Agraeixo la solitud, i encara que sigui  pecat d’avarícia, que aquest diumenge a migdia, tot, a la Font Fresca, sigui per a mi.

dilluns, 18 d’abril de 2016

Per Collbató

Bloc de Motxilla del 14 nd'abril de 2016

Dir que hem passejat pels peus de Montserrat és dir ben poca cosa. És ser poc precís. Se m’acut en veure la muntanya a una certa distància que el gran Arquitecte prou es va esmerçar en donar-li un basament d’allò més sòlid, que assegurés per sempre l’estabilitat del que seria i és, una de les grans meravelles que ens ha estat donat de contemplar i gaudir.

Dic jo col·loquialment que “Montserrat no te l’acabes”. Ho tinc per ben cert, després d’haver-hi trescat molt i fer sempre, cada vegada, descobertes personals tant en l’ordre físic com espiritual.
Cap mèrit: Montserrat és Montserrat. Dient el mot, dient el nom, queda tot dit.

Hem anat a una part petita dels peus de Montserrat, al cantó de Collbató, en una excursió que hem volgut començar pel propi poble, un poble que no s’entendria sense l’empara de la muntanya i de l’abadia que acull segles ha.

Deixant el cotxe a la part nova del poble que toca al poble vell, hem accedit a aquest darrer pel Portal d'en Bros, que prou dona la impressió encara d’entrar a la vila closa.
Val a dir que el web de Collbató s’explica abastament, i a més, en determinats llocs d’interès hi ha a plaques explicatives. Així hem pogut veure de fora cases rellevants, esments a personatges -–com ara la casa natal del músic Amadeu Vives-  l’església de Sant Corneli i l’espai del seu antic cementiri annex, convertit avui en un racó deliciós que convida al repòs i la meditació.

El pas arranjat per les darreres cases aturonades que miren la muntanya és una delícia, explicada, a més, per un pannell informatiu. Collbató fa goig, net i polit, les cases ben arreglades, els carrers amables.
En sortir del nucli vell hem pres el camí del Bruc fent un tomb pels camps abandonats, la majoria, dels cultius de cereal i arbres de secà, ametllers i oliveres, que no per això renuncien a seguir oferint, mal que bé, la seva resposta vital a la primavera. I passant, tant se val, pels minsos trossos de bosc on els pins ofereixen una ombra amiga en les dates més estiuenques.

Lleugera però constant declinació ens torna en direcció al poble, passant, com no podia ser altrament, per l’alzina grossa, el redol de pedra de protecció de la qual ens resulta el més adequat seient per a fer la poma.
En tot moment el camí ha estat molt còmode, apte d’allò més per les exigències físiques dels Cargolets. I còmode també el tros de camí que resta fins al poble.

Ah sí, el dinar! No me’l deixaré pas. Agafar el cotxe i anar fins a la Vinya Nova, a fruir d’un menú a l’exterior.
I sorpresos de veure que, essent dijous, hi hagués tanta concurrència. I és que el lloc, s’ho val. I el dinar també.