divendres, 23 de setembre de 2016

Les Fonts de Rellinars, eixutes

Em causa un especial plaer agafar el cotxe dijous, "dia sense cotxes", per anar amb tres cargolets més a fer una passejada que serà la de retrobada després de vacances. Resulta inevitable de comentar-ho veient en sentit contrari al nostre, la quilomètrica cua que mira d'accedir a la ciutat pel cantó de la ronda Litoral, cua que ja s'inicia a l'alçada de Sant Boi.
Nosaltres anem a passeig tan alegrement, tral·larí tral·larà, en una expressió que fa servir un dels companys de tant en tant i que significa més o menys allò que no va per a algú, allò que no l'afecta. Mentre la pobra gent que va a treballar o que està treballant està enganxada en un merder de grans proporcions. En fi...

Ens aturem a esmorzar al bar que hi ha a la benzinera de la sortida d'Olesa, anant en direcció a Monistrol. Ja ens hi hem aturat un parell de vegades en excursions per aquell cantó i avui ens adonem que han canviat d'amos. L'esmorzar força correcte, tots hem menjat entrepans, però tenen una bona brasa -no recordo que abans estés a la vista en entrar- que no està gens malament i que és on han cuit la xistorra del meu entrepà.

El primer objectiu de la passejada és l'església vella de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, que manté ert el campanar de cadireta amb una dignitat admirable.
L'església vella està isolada, en relació al poble actual, i s'hi arriba per un camí de terra prou ample que surt a un quilòmetre si fa no fa de l'actual nucli urbà de Rellinars. Deixem el cotxe un centenar de metres abans i anem a veure les restes tot entomant el bordar eixordador d'un parell de gossos que marquen territori des d'una casa ben bonica del costat. Just arribar sentim la veu de l'amo i com per art d'encanteri els gossos callen, permetent que ens acostem a un metre de la tanca de la casa -l'amo deu haver tornat cap a dins- i es limiten a mirar-nos.
Tota la nau central està ensorrada, però es manté dempeus, segons llegim en la informació que he preparat, la part més antiga, doncs els constructors del XVII van tenir la feliç pensada de deixar la nau antiga, del segle X, com a sagristia. És l'únic espai que resta tancat i protegit, afortunadament.
Novament agafem el cotxe i arribem al poble, a prop de l'ajuntament, on començarem a passejar cap a les fonts de Rellinars.
Una forta baixada -"després tornarem per aquí?...ja ens has tornat a enredar!"- però curta, ens porta a "la fàbrica", a pocs metres de l'actual església, de la mateixa advocació que la vella, que és on comença, tot passant per sota el cementiri, el camí de les fonts.
Deixem el camí ample, seguint les indicacions d'un cartell, per a prendre un corriol deliciós que ens portarà a les fonts mateix.
En un trosset hem de passar per la vora d'un canaló de conducció de les aigües de la font, i vigilar, perquè a l'altre cantó hi ha una bona barrancada fins a la riera. Però vaja, un al·licient més.
Quina llàstima! les fonts son la viva imatge de la sequera. Eixutes del tot. Ni una gota per misericòrdia.

No estem pas cansats, la passejada és curta, però els bancs fan tant de goig que no renunciem a seure-hi una estoneta i imaginar com deu ser l'espai en dies que les fonts ragen.
Com que fa calor renunciem a fer la tornada que havia previst per a gaudir novament de l'ombra i la bellesa del corriol fins a la fàbrica, perquè la pujada final ens hi farà ser.

No ens quedarem a dinar a Rellinars, baixarem fins a Castellbell i dinarem al cafè Burés, que sabem de la sortida al meandre de Castellbell que s'hi dina bé i, a més a la terrassa de l'entrada si es vol, com va ser el cas.

I després, allà mateix, a un centenar de metres, tornar a veure el magnífic pont medieval sobre el Llobregat.
La sortida ha estat tant agradable que ja ens conformem, si és el cas, d'haver de patir per entrar a Barcelona.
Ja ens hem retrobat, tot i que dos estrenaran temporada la propera sortida. 


dissabte, 17 de setembre de 2016

No hi ha la placa de l'Adolfo


En diuen "El Mirador del Poble Sec". És un parc urbà que fa uns quants anys es va fer per a dignificar tot un espai als peus de la muntanya, que havia quedat abandonat i malmès després de la desaparició d'unes indústries de primeries del XX, foneries principalment, i posteriorment tot un barri de barraques de les que van omplir tot Montjuïc.
Ara que la vegetació ja ha crescut és un lloc molt agradable, amb trossos ombrívols, que convida al passeig i que en la part que s'enlaira una mica més ofereix una bona vista i alhora propera, del port.

Anar fins a Miramar, com anar fins al port, és per a mí l'equivalent  del que feien els vells del meu poble per a estirar les cames, que anaven fins al bosc del Roca -quan era al cantó muntanya- o fins al riu. Ara jo vaig al cantó muntanya, Montjuïc, o al cantó de mar.
Anar al port és tot urbà, mentre que arribar-se a Miramar per aquest cantó encara permet de passar per un tros més agraït, per bé que la vegetació sigui "domesticada". Però els verds son els verds i si no es veuen gaire ben aviat s'enyoren.

A la part del capdamunt se surt a un camí força antic, de quan en aquest sector hi van haver les bateries artilleres de Bonavista.  Just en aquest punt s'obre la vista al mar, avui amb les llums obliqües que ens parlen de tardor.
És el lloc òptim per al primer descans, si fos el cas que els peus us fessin mal, per exemple. Si fos el cas, us podríeu auto enganyar pensant que us atureu per a veure el bell paisatge, el port de vaixells de línia regular i el dels creuers i, sobretot, el mar. La mar.

Un trosset de camí més amunt, quan hom ja s'ha creuat amb un parell de turistes despistats (no problem, tireu amunt per aquí que hi anireu a sortir), ve la "meva" bella ombra, ombú, (phytolacca dioica), una més de les que van plantar aviat farà noranta anys quan van fer l'hotel de Miramar, el primer, en ocasió de l'Exposició Internacional del 29. Aquesta però va néixer al costat del camí, en pendent, que sembla donar-li un equilibri precari. Però no, ferma com és encara es complau d'ensenyar-vos les arrels de més avall com aquell qui fa gala de bons muscles.
Aquest raconet, quan respira una mica la marinada és deliciós. Al davant hi ha havia fins no fa gaire un estol de figueres de moro molt ufanes, tant ufanes com maltractades en les pales més properes al camí, on sempre hi havia qui les ratllava per a posar allò de les inicials i altres galindaines bretoleres.
Un altre lloc, aquest, per a reposar si no ho haguéssiu fet abans, en el supòsit, és clar, que us fessin mal els peus, per exemple.

Un tomb tancat cap a la dreta ens porta a les escales per a accedir a l'espai de Miramar, davant l'hotel, ara el nou, edifici que m'estaré de qualificar, perquè fins i tot a les bajanades megalòmanes hom s'hi va acostumant i, passats els anys, acaben formant part del propi -per nostre- paisatge.

Hi ha un nombre prou moderat de persones fruint de l'espai. M'adreço a aquella entrada, ara petit aparcament de costat del xiringuito de luxe, per a seguir el meu costum d'anys ha d'anar a veure el record d'aquell noi tant jove. I quedo sorprès, desagradablement sorprès: la plaqueta que el recordava ja no hi és.
Resta el requadre on era inserida, amb el guix blanc. Però la placa ja no hi és.

No és que l'hagin trencada, no. És que l'han llevada del seu lloc. Quí?, per què? Quina nosa feia a ningú el record de l'Adolfo?
No sé qui va ser l'Adolfo ni quina trista maltempsada va patir. Ni tant sols per què els seus amics van triar aquell lloc per a recordar-lo.  Però des que fa molts anys la vaig veure per primera vegada, em va frapar, em va entristir. I gairebé sempre que faig el tomb per Miramar m'acosto a veure el seu record.
Han llevat la placa, però no el seu record.

Afortunadament, en tornar a casa, cerco la fotografia que un dia vaig fer i sí, tanmateix la trobo.

El primer banc de fusta em serveix per a reposar per segona vegada. Encenc el cigarret i em nego a preguntar-me sense resposta perquè es fan determinades coses. El cel és blau i unes boires de cotó s'hi passegen. Per segles al cel i al Cel, l'hi hem donat el mateix nom.

Unes turistes descobreixen que sí, que son a l'entrada dels jardins de cactus Costa i Llobera i renuncien al primer impuls de preguntar-m'ho.

Tornaré cap a casa per dalt per a tancar el circuit. Per d'altres vegades sé que hauré caminat dos quilòmetres i mig.




dissabte, 3 de setembre de 2016

El tomb d'avui de les escombraries

El fet de baixar les escombraries "reciclables" i fer després un petit tomb és un costum que tinc. Avui un tomb més petit, només per a mirar si un minso ventijol misericordiós m'espolsa l'encaparrament de la calor de casa. Aquests volts no solen donar pas números en el sorteig de coses que valgui la pena de recordar o, si més no, d'haver-hi fet atenció.

Però quan hom ha estat, com és el meu cas, un badoc contumaç -digueu-li "observador", que queda més fi- tot i no haver comprat números sempre s'emporta a casa alguna terminació del sorteig.

A mi sempre m'ha agradat d'alçar la mirada, de veure allò que tenim força més amunt que la línia horitzontal del nostre esguard, que es perd a la llunyania mantenint tossudament la línia paral·lela al terra i afrontant-nos cada vegada a l'admiració d'aquells que van arribar a entendre i desenvolupar damunt un paper -o pergamí-, les lleis de la perspectiva.
Tal vegada per això em va plaure especialment de llegir, ja fa molts anys, a la columna que Josep Maria Espinàs feia a l'Avui, (sí, aquella columna per la qual molts començaven a llegir el diari), que si ens mostressin la ciutat de dos o tres pisos per amunt molt bona part no la coneixeríem. I és que sempre plau allò que se'ns diu que coincideix amb el nostre pensar.

Així, avui, després de llençar les escombraries, tot jugant als colors dels contenidors, tombo la cantonada i baixant veig un edifici antic, com la gran majoria del barri, amb tots els balcons buits, cap test de flors de marbre penjant, cap andròmina, cap petita peça de roba. Les persianes baixades totes fins baix. Me'l miro atentament fins que me'n adono que dos vianants més alcen el cap tot alentint el seu pas, miren amunt i després em miren a mí amb un rictus d'interrogació. Com si ho sentís: què mira aquest?
Doncs miro que aquest edifici té tots els números de convertir-se més aviat que tard, en un nou edifici d'apartaments turístics.
D'altres que ja estan en funcionament tenien aquest aspecte, igual, poc abans de començar les obres d'adaptació al nou ús.

Segueixo fent el tomb, molt poc a poc per mirar de no generar-me més calor  tot i anar per l'ombra, és clar, i enfilo la pujada d'un dels carrers que van a sortir al carrer de casa. Amb poques excepcions, les aceres dels carrers del barri son estretes. En girar la cantonada cap al carrer de casa m'aturo en sec per a cedir el pas a un home que em ve per la dreta; ell també s'atura, em somriu i em diu adelante caballero, amb un castellà sense accent.
Moltes gràcies...molt amable...I passo.

Els pocs vianants ens acumulem tots a l'acera del cantó de l'ombra, per això aquella bastida dels que arrangen façanes ens fa nosa. Una senyora gran amb el carret d'anar a mercat que ve en direcció contrària està a mig passar sota la bastida. M'espero abans d'entrar i en arribar a la meva alçada em diu moltes gràcies. No es mereixen, senyora.

Certament, no és poca cosa trobar-se dues persones ben educades en vint minuts. Tot un obsequi, a més, sí, del ventijol.




dilluns, 22 d’agost de 2016

Cada dia n'aprens una

És una dita ben certa. Normalment he sentit aquesta expressió en coverses, quan hom s'assabenta d'alguna cosa que li causa una certa sorpresa. 
Tot i que val per a qualsevol circumstància, l'altre dia hi vaig pensar a Vilalba dels Arcs, que estava de Festes Majors.
La gent de més amunt ho diem en singular, Festa Major, però per terres ebrenques es en plural, Festes Majors.

Passegem cap al centre del poble i en passar davant d'un carrer a la nostra dreta, em fixo amb en nom del carrer: "Carrer de la Dula". És un carrer sense sortida, engalanat com d'altres per als dies de les festes.
I sorgeix la pregunta: la dula? Que potser era el nom d'una senyora?

Avui per avui, amb els mitjans actuals, si es vol les ignoràncies es mantenen per poc temps. És com si amb aquest aparell que en diem telèfon i que de fet és un ordinador portàtil de mida ben reduïda, portéssim a coll una o més enciclopèdies. Un fet que podem apreciar amb tot el que val els que procedim d'altres temps, que som els que ens sorprenem sovint quan algú, a les pròpies dites "xarxes socials" fa una pregunta que hagués estat sobrera si l'interrogador s'hagués pres la mínima molèstia d'anar al "senyor Gúguel".

El meu diccionari de referència és el DCVB, el Diccionari Català Valencià Balear, un diccionari completíssim que com el seu nom indica abasta tota la llengua, amb totes les nostres formes dialectals.

Hi diu: "“Ramat de bestiar gros—eguí, mular, boví, porquí—compost de caps pertanyents a diferents propietaris, que va a pasturar tot plegat a la muntanya o devesa comunal, sota la vigilància d'un home llogat que s'anomena duler”.

Resulta fàcil imaginar-se com, en aquest carrer sense sortida, s'hi devíen reunir els caps de bestiar de diferents propietaris per a què el duler se'ls endugués a pasturar.
Més tard, tornats al poble on som, un home m'explica que els animals, si de retorn del pasturatge l'amo no els anava a recollir, el duler els engegava i tornàven al seu corral tot sols, acostumats com estaven al trànsit de casa a la dula i de la dula a casa.

Maneres de fer i de viure tant llunyanes de la meva experiència personal, em causa gran satisfacció de conèixer-ne algunes circumstàncies com aquesta, o com temps enrera vaig saber, també en relació a la ramaderia d'aquestes terres, pel que fa als lligallos i a les seves consuetuds.

I una dita: "La dona i la mula, de la teva dula". 
Perquè no es molesti ningú avesat a no voler comprendre des del passat, oimés aquests i aquestes fonamentalistes tant en boga, faré un petit canvi de mots que no en traeix pas el sentit:
"l'home i la mula, de la teva dula." 

Un parell de dies després ens vam obsequiar unes costelletes i una mitjanes de Corder de la Terra Alta a la brasa, amb pataques -com es diu aquí- que és com s'ha de fer per a gaudir-ne d'allò més.

I és que, tanmateix, cada dia n'aprens una.