dissabte, 7 de setembre de 2019

Com relaxa un bany de peus!

Aquesta tarda he estat una bona estona mirant d'aprendre alguna cosa, via Viquipèdia i altres webs, sobre l'amidament de la intensitat del sol. La veritat és que he entès alguns conceptes generals però m'he començat a perdre en les formulacions matemàtiques dels processos  i és que el temps m'ha esborrat la pràctica trigonomètrica. I per altra banda em pensava que fora més senzill, és a dir, tal i com hi ha termòmetres, higròmetres, etc., creia que hi hauria algun aparell per a conèixer la intensitat de la radiació solar en un punt en concret. Que potser hi és.
Més o menys com treure la brúixola i saber la orientació.


Vet aquí que aquest migdia, al port de Garraf, en baixar del cotxe ens hem trobat, la mestressa i jo, talment com si un forn ens caigués al damunt. Una sensació absolutament desagradable, intensa, i el més rellevant per a mi, desconeguda. Sí, diria que desconeguda perquè no recordo (ai, la memòria!), una sensació com aquella. No era aquell sol fort d'alta muntanya. No, i hi he pensat a ran d'una colla del centre excursionista que avui han anat cap al cantó d'Ull de Ter. Ni aquelles calorades en dates mal triades d'estiu per anar a Sant Llorenç del Munt, per exemple. No. Una cremor insuportable que tot just ens ha permès de fer els cent metres que separen el lloc on hem aparcat del restaurant del club nàutic, on ens hem arrecerat amb una sensació d'haver sortit de l'infern.
A la terrassa del restaurant, orientada exactament a sud, nosaltres a l'ombra, un tros de la taula parada era al sol. Doncs bé, quan hem agafat els coberts, cremaven. Literalment.

A veure, no serà la meva sensibilitat, que el cos no encaixa com abans les situacions extremes? Podria ser. Perquè la mestressa, que ho ha notat igualment, i jo, som de la mateixa quinta.

Veig un home a la barca, que està preparant-la per a sortir, que va abillat amb camisa de màniga llarga. Tot i que ja ha estès la vela que ombreja parcialment la coberta, no la vela de navegar.
Hem dinat còmodament. I bé. Tot contemplant en la lluïsor de l'ambient el "bosc" de pals del port. Un bosc blanc, gairebé com els núvols, que es retallen en un blau intens, lluny del verd dels boscos de veritat.

I mentre dinava pensava que els boscos, la muntanya i jo ens hem, com aquell qui diu, divorciat. 
Ai, la muntanya m'ho ha anat posant tant difícil, cada vegada més, que, de fet, és com si m'hagués dit "em sap greu, però ja en tinc prou de tu, si no segueixes et deixo". I com si jo li hagués dit "no puc, ves-te'n, no pateixis". Un divorci amb acord, això sí. Sempre més serem amics.

Bé, ja puc acabar amb el bany de peus. Com relaxa un bany de peus!

dissabte, 30 de març de 2019

Al nou "Rompeolas"

Dies abans havia sortit a la conversa el record de l'antic Rompeolas del port de Barcelona, lloc molt popular per als de la nostra generació, que queda emmagatzemat en els nostres arxius mentals de blanc i negre.
I com que els dies lluminosos d'aquesta primavera eixuta -fins ara si més no- ja conviden i força a escampar la boira, vam decidir que dijous passat hi aniríem. 
Bé, precisem: aniríem al nou Rompeolas, que potser fora millor dir el nou espigó exterior del port, doncs l'antic, subjecte dels nostre records, ja va passar a millor vida abans que es construís la "nova" icona d'aquell cantó, l'hotel Vela, per a acabar de conformar la façana marítima o si voleu -aggiornamento obliga- la nova skyline.


Com que, si us plau per força, les nostres passejades han de ser molt moderades, vam començar pel començament, que cal fer les coses ben fetes. I el començament no pot ser altre que un esmorzar tranquil a la Barceloneta, a la plaça de Sant Miquel, a tocar de la parròquia, un lloc deliciós en dia feiner, quan la Barceloneta no perd el seu caràcter de barri feinejador i popular.

Després vam agafar un altre autobús que ens portés al final, als peus del singular edifici de l'hotel Vela, que és on comença l'actual passeig per damunt l'espigó, el nou Trencaones que li diuen ara, en una traducció literal que no m'acaba de convèncer.
Pel cantó de mar, pel meu gust, es van passar de mida amb la barrera protectora, massa alta, tant, que no es pot veure com peten les ones a l'espigó, de manera que de trencaones res, fins que no s'arriba al final del passeig practicable, que queda clos per unes tanques metàl·liques. A partir de les quals l'espigó segueix fins a la seva fi només com a zona portuària. Allí sí que es pot veure com les ones s'estavellen en els bloc de formigó i roques de l'espigó.


Vet aquí els Cargolets a la tanca del final del tros passejable, gaudint del sol i del paisatge.

Una bella panoràmica de la muntanya de Montjuïc des del mar. I de la ciutat, coronada a l'esquena pel coll de Vallvidrera i el Tibidabo..

Diuen els companys Cargolets que repetirem sortides com aquesta. Amén.

 

 

diumenge, 3 de març de 2019

Les Basses de Can Dimoni

Vet aquí que no ho sabia pas.

Ha estat aquest matí que mentre feia el cafè em mirava mapes del delta del Llobregat i m'he topat amb aquestes basses. Em mirava els mapes perquè a tres setmanes de la primavera astronòmica i amb signes evidents que la meteorològica ja està arribant, pensava de tornar-me a arribar a algun dels espais naturals del delta del Llobregat. Bo de veure tots els animalons de ploma que hi fan cap i aprofitar els dies agradables si s'escauen.

No ho sabia, però he vist a la recerca "googleiana" que les basses eren accessibles, visitables. De manera que deixant per a després cercar-ne més informació la mestressa i jo hem agafat la "burreta" i hem anat cap allà.

Hem fet un parell de voltes més del compte per trobar-les, perquè no està massa ben indicada la seva situació. El camí correcte, sortint de l'autovia de Castelldefels, àlies C-31, diu "parc agrari", que per a la nostra cerca no volia dir res, doncs el parc agrari del Baix Llobregat és molt gran. I tanmateix s'havia de prendre aquest camí asfaltat -asfaltat d'asfalt i de sots- fins finalment trobar un cartell que indica les Basses de Can Dimoni.

 
A l'entrada es passa pel costat d'una nau que hostatja un ramat d'ovelles i s'arriba a l'aparcament, on hi ha una caseta de fusta de informació de l'espai que, ens diu l'informador, només hi és els diumenges al matí, tot i que l'espai és visitable qualsevol dia de la setmana, si bé els serveis -que son a una altra caseta de fusta- només son oberts quan hi és l'informador.

La fotografia és feta des del primer observatori -n'hi ha dos- que com es veu està encarat a les muntanyes del Garraf i l'Ordal.


Passejar per aquest camí del voltant de la bassa gran, en un matí com el d'avui, ha estat un luxe d'apreciar. Fins i tot les meves potetes rondinaven menys en caminar que d'habitud, tal vegada complagudes de tornar a trepitjar camí de terra, qui sap si enyorades.
Jo sencer, sí.


Hi ha una segona guaita al cantó oposat de la primera, separades ambdues per uns tres-cents metres del camí que deia suara. De manera que hem fet una passejada de sis-cents metres atès que el camí de les basses petites -un parell més- estava tancat.

Em deixava de dir que on hi ha l'aparcament hi ha també una zona de picnic, amb unes taules de fusta ombrejades per uns coberts també de fusta, on es pot menjar la truita de patates portada de casa, suggerida per l'informador, estant per cert prohibit de fer foc.

Ara ja entenc perquè no n'havia sentit a parlar d'aquestes basses tot i ser, com soc, fill del Baix Llobregat i havent sentit a parlar de jove dels espais del delta, aleshores sense cap regulació ni protecció. Vet aquí que les basses, contràriament al que jo suposava, que devien ser ben antigues, dessecades per al conreu i darrerament recuperades, resulta que no, que les basses son originades per l'extracció d'àrids per a la construcció dels anys setantes, com molt bé explica aquesta entrada de la Viquipèdia. 
Un cop d'ull al Vissir de lICGC és suficient per a veure'n la ubicació.

Comptat i debatut, un bon lloc per a passar-hi unes hores agradoses i relaxades tant per a famílies i infants com per a vells excursionistes de capa caiguda.

dimarts, 25 de desembre de 2018

Ja som a Festes de Nadal

Ja som a les Festes de Nadal. Com aquell que res hem passat de buidar les platges a omplir de llumetes "kitsh" determinats carrers de viles i ciutats. Amb la prèvia enguany, d'unes nevades matineres abundoses que hores d'ara s'estan fonent..
I dic com aquell que res, en la meva percepció actual del pas del temps, que ja se sap que a determinades edats el temps, més que córrer, vola, en oposició radical a la infantesa en que la percepció és justament al contrari, que va ben poc a poc.

Enguany tampoc no hem posat el pessebre dels Cargolets. Ni hem acompanyat a posar el pessebre de l'entitat. Ja fa tres anys que els Cargolets vam desaparèixer de les boires dels primers dies d'hivern amb el nostre pessebret ple de d'il·lusions i, per què no dir-ho, de nostàlgies. En aquest darrers anys els supervivents hem treballat tant intensament com inconscient, el procés d'adaptació a la realitat amb un capteniment difícil d'explicar però, en qualsevol cas, amb una mena d'arronsament d'espatlles que te més a veure amb la resignació que amb la conformitat. Tot amb tot em sembla que prou bé.

I em resulta curiós, i parlo per a mi, com allò que havia de ser una gran enyorança queda transformat en un "déja vu, déja passé", amb quelcom que ja no ens diu res de nou, que no ens reporta cap emoció. Els camps, els corriols, les fonts, les muntanyes son allà, on sempre han estat, i com altres hi van deixar de transitar, nosaltres també hem deixat de petjar-ho amorosament tot.
Em feia basarda primer treure el pessebre dels Cargolets que guardo a l'altell. Només per veure'l. Però no, no em va entristir treure-li la pols i posar-lo a la paret del balcó com si aquesta fos aquella robusta alzina on, tal vegada, l'hauríem penjat.


I no em fa una pena especial pensar que per Sant Esteve no pujaré al Puigmadrona a veure el pessebre del CEM, al lloc de sempre, fitant l'horitzó al seu voltant que dibuixa la línia del Bages, presidit per Montserrat. Mentre, el mateix matí, d'altres refermaran també la tradició pujant al Matagalls o el cim que tenen relativament proper a casa.


La naturalesa és sàvia. No, Ernest, no l'encertaves quan deies amb conformitat que, quan no poguéssim, sempre ens quedaria la opció de gaudir de les fotografies de temps passats. No ho hem pas fet aquest primers anys. Per quina raó, si ens hem anat veient amb relativa freqüència i, si Déu vol, ens tornarem a veure aviat?
Potser perquè intuïm que fer-ho no ens aportaria res, que mirar enrera té el perill d'ensopegar i ja no estem per a més ensopegades?
O potser -i aquí jo m'hi apunto- perquè fot molt mal al cor veure els companys que ja no hi son?


Nosaltres hi som, que no és poc. I sí, tanmateix la naturalesa és sàvia i ens protegeix d'enyorances simplement canviant-nos les ulleres, enfrontant-nos a altres realitats sabudes i possibles, en comptes de deixar que ens rabegem en allò que fou.

Tanmateix tot un encert, tot un consol. Passat i ja està. Adéu.