divendres, 19 setembre de 2014

Passeig al Pont del Petroli



Contrallum de xafogor anguniosa al Pont del Petroli. Hom diria que el temps vol emular l’ambient de l’època d’activitat del pantalà de descàrrega de Badalona. O de l’època d’abandonament dels anys que van precedir el seu arranjament per a estació meteorològica i oceanogràfica, i per al gaudi públic.

La imatge dels vaixells de transport s’han fos a la boira del passat, com tot el nombrós conjunt d’edificis industrials de la línia de la seva costa. Mirant mar endins, sembla talment que la meteorologia s’hagi esmerçat també en aquesta tasca. 

A favor de la llum, però, la xafogor no se'n surt d’entelar l’esguard, i mostra a les clares, potser a tall de testimoni, la fàbrica de l’Anís del Mono.
És gairebé com passar del blanc-i-negre al color.

No sé si és fet a consciència, però sense que això desmereixi en absolut la seguretat, l’empostissat de làmines de fusta del terra té una molt lleugera oscil·lació, gairebé com si previngués que, malgrat tot, has deixat la terra ferma al darrera.

Matí de setembre. Gent a la platja. Pocs dintre l’aigua.
Des del final del pont veiem una quantes embarcacions de vela llatina, que, pel seu maniobrar, diría que fan d’escola.

dilluns, 15 setembre de 2014

Vist i Retratat: franquisme sociològic

Els capteniments que es mantenen per molts anys canvien molt lentament.
Quaranta anys de franquisme governant, amb la seva manera de fer, de dir, impregnant-t'ho tot, no van canviar ni canvien d'un dia per l'altre pel fet del procés de transició i l’establiment del règim democràtic.
Vet aquí el perquè de la baixa qualitat de la democràcia espanyola, que si bé té lleis que podrien ser homologades a democràcies avançades, aquestes es veuen enfaixades per maneres de fer que encara mantenen els “tics” del franquisme.
Com si no, per exemple, explicaríem la pràctica desaparició de la tercera gran pota, per definició, de tota democràcia que es mereixi aquest nom, com és la independència del poder judicial?
O la interpretació fonamentalista de les lleis constitucionals?
I declaracions de líders polítics com ara aquesta recent del president de la Rioja que “els sobiranistes moriran?”, o l’ara parlamentari europeu que quan era ministre amb Aznar havia de tirar endavant l’infaust pla hidrològic “por cojones”?, o la del president actual d’Extremadura, de tanta incontinència verbal?

Compte però, que aquests tics, entre els que sobresurt una determinada tendència a la voluntat d’imposició, tot i ser majoritaris en un cantó no ho son exclusivament. Determinades maneres de fer i parlar de l’altre cantó també denoten el pòsit d’aquest franquisme sociològic que només amb més anys i canvis generacionals aniran desapareixent –esperem-ho- definitivament.

Això del franquisme sociològic em va venir al cap veient el “missatge” d’autofactura a la jaqueta, a tall de com es fa a les samarretes, d’aquest senyor, el mes de juliol, al carrer Sant Pau de Barcelona.



diumenge, 14 setembre de 2014

De pistes


La instal·lació a llocs enlairats de torres de vigia primer, i d’antenes de telecomunicacions després, han fet aparèixer al territori tot un seguit de pistes per a arribar-hi.
No hi ha dubte que, sense voler-ho, és com si haguessin fet senders, tota una xarxa discontínua i extensa de senders, cada un dels quals no sol ser de gran llargària.
Molts d’aquests no han fet si no seguir parcialment el traçat d’antics camins, que han eixamplat i aplanat per fer el millor servei als tot-terrenys amb què hi pugen el personal a càrrec de les instal·lacions.
I aquí rau un inconvenient important per als veterans als que encara ens assedega el fet d’arribar a un lloc enlairat,  a tall de cim, - sovint ho son- a gaudir de l’experiència. 

En efecte, aquestes pistes son fetes per a màquines, cotxes o transports més pesants per a la construcció de les pròpies instal·lacions.
Mentre que els camins damunt dels quals s’han fet aquestes pistes en bona part, eren per a carros, animals de bast i persones i per tant tenien el sol molt més irregular.

Així, veterans –o altres excursionistes no veterans- amb peus delicats o genolls rondinaires, poden agrair la petja més aviat regular i el desnivell poc pronunciat, mentre que d’altres que no pateixen d’aquí, però –“caldera vella, bony o forat”- tenen més feixuc el buf, pateixen l’excessiva constància de la pujada que manté gairebé permanent la inclinació.

Vet aquí el perquè, quan jo em preparo una sortida a algun d’aquests llocs, procuro combinar la pista amb trossos que encara queden del camí original, el traçat del qual normalment els va servir de base per a fer la pista.

Ben pensat, tot i que a dalt no ens esperi la creu del cim o del lloc airós –o el petit munt de pedres si ja han passat els brètols iconoclastes-  aquests llocs em resulten interessants i crec que ho podrien resultar en general i especialment als que ja tenim més dificultats de les desitjades.

Això pensava l’altre dia, quan la mestressa i jo ens vam arribar a unes antenes que hi ha damunt de Tossa de Mar, des de les quals, en efecte i malgrat l’alçada de la vegetació i el formós espectacle dels núvols, vam poder mig contemplar  tota la zona i les muntanyes de la Serra de les Carretes que des d’allà s’ofereix a ponent.

Aquestes antenes son a les graonades més marineres, gairebé son els peus, de la Serra de ses Cadiretes, dessota del Puig Nau, no gaire llunyà, i al que vam renunciar perquè la espessa vegetació no prometia pas gaire millora de visió respecte de les antenes, i sí, en canvi, unes quantes esgarrinxades.

Un camí hi puja directe des de les darreres cases d’un barri de Tossa, camí que vaig desestimar per a fer el camí més plàcid des del darrera, d’on surt la pista, de la carretera que va de Tossa a Sant Feliu, poc abans d’arribar a la Cala Pola, i que sembla talment feta damunt d’un camí de bast de les mules dels treballadors del suros. Seguint trossets d’aquell camí antic, vam poder estalviar-nos algunes llaçades de pista.

dijous, 11 setembre de 2014

Som-hi!