dilluns, 25 d’abril de 2016

A la Font Fresca

Diumenge, gairebé a migdia, a Sant Bartomeu de la Quadra.





El camí hi baixa pel cantó de solei. La petita, molt petita vall, per on s’escola la riera rep però les darreres passes ja a l’obaga.
És un camí relativament curt i dreturer que temps ha baixava del camí ample de dalt de Sant Bartomeu.
Abocar-se de cara avall, deixant enrera les darreres cases amb el delit d’anar a la font, era, i encara és, un petit dubte, el de decidir si t’embadaleixes amb la bellesa del bosc del davant, el dels peus del Turó del Quirze que es mullen a la riera o bé fixar-te on poses els peus.

De ja fa anys, el començament del camí ha canviat. Tot canvia. Noves construccions han fet que el camí comenci amb un tros asfaltat que permet l’accés a una nova casa que, fe de Déu, no s’hauria d’haver fet allí precisament.
Però la resta del camí, del corriol, està pràcticament igual. Només uns pals que han perdut el filferrat resten del que va ser una tanca que un temps van posar. Però és la mateixa petja, aquell terra que se m’apar avui permanent, que  gairebé m’acull amb un sentiment d’intemporalitat. Sí, sens dubte, és el camí de la Font Fresca.
De nanos, saltant avall com  esperitats ni ens n’adonàvem de com és el terra. De grans, però lleugers, el camí era de bon fer i guaitar a l’hora. Avui no em planyo d'haver d’aturar-me tot sovint, ara per a guaitar el bosc, ara per a fitar el terra amb prudència..
Molt pocs metres abans d’arribar al llit de la riera, com per art d’encanteri, el solei es transmuta en obaga radicalment.
Radicalment.
El sol calent d’aquest migdia de primavera encara no s’enfila prou alt com per a abastar el cantó d’obaga completament i s’ha de conformar en travessar la boscúria amb llances de llum per petites clarianes del dalt de la serra. I el contrast de llum i ombra esdevé diria, com un enfrontament que la màquina no sap retratar amb matisos.

 Un combat que aixeca "pols" d'humitat i que semblen abonar els aucells amb la seva piuladissa.
video

De tornada, altre cop a solei, em desvio una mica per anar a veure el molí de vent que, immòbil, ens diu encara de les mans del mestre paleta que van saber-lo construïr, d'unes tècniques d'aprofitament del vent que semblen, tal vegada només semblin, superades.
 

Agraeixo la solitud, i encara que sigui  pecat d’avarícia, que aquest diumenge a migdia, tot, a la Font Fresca, sigui per a mi.

dilluns, 18 d’abril de 2016

Per Collbató

Bloc de Motxilla del 14 nd'abril de 2016

Dir que hem passejat pels peus de Montserrat és dir ben poca cosa. És ser poc precís. Se m’acut en veure la muntanya a una certa distància que el gran Arquitecte prou es va esmerçar en donar-li un basament d’allò més sòlid, que assegurés per sempre l’estabilitat del que seria i és, una de les grans meravelles que ens ha estat donat de contemplar i gaudir.

Dic jo col·loquialment que “Montserrat no te l’acabes”. Ho tinc per ben cert, després d’haver-hi trescat molt i fer sempre, cada vegada, descobertes personals tant en l’ordre físic com espiritual.
Cap mèrit: Montserrat és Montserrat. Dient el mot, dient el nom, queda tot dit.

Hem anat a una part petita dels peus de Montserrat, al cantó de Collbató, en una excursió que hem volgut començar pel propi poble, un poble que no s’entendria sense l’empara de la muntanya i de l’abadia que acull segles ha.

Deixant el cotxe a la part nova del poble que toca al poble vell, hem accedit a aquest darrer pel Portal d'en Bros, que prou dona la impressió encara d’entrar a la vila closa.
Val a dir que el web de Collbató s’explica abastament, i a més, en determinats llocs d’interès hi ha a plaques explicatives. Així hem pogut veure de fora cases rellevants, esments a personatges -–com ara la casa natal del músic Amadeu Vives-  l’església de Sant Corneli i l’espai del seu antic cementiri annex, convertit avui en un racó deliciós que convida al repòs i la meditació.

El pas arranjat per les darreres cases aturonades que miren la muntanya és una delícia, explicada, a més, per un pannell informatiu. Collbató fa goig, net i polit, les cases ben arreglades, els carrers amables.
En sortir del nucli vell hem pres el camí del Bruc fent un tomb pels camps abandonats, la majoria, dels cultius de cereal i arbres de secà, ametllers i oliveres, que no per això renuncien a seguir oferint, mal que bé, la seva resposta vital a la primavera. I passant, tant se val, pels minsos trossos de bosc on els pins ofereixen una ombra amiga en les dates més estiuenques.

Lleugera però constant declinació ens torna en direcció al poble, passant, com no podia ser altrament, per l’alzina grossa, el redol de pedra de protecció de la qual ens resulta el més adequat seient per a fer la poma.
En tot moment el camí ha estat molt còmode, apte d’allò més per les exigències físiques dels Cargolets. I còmode també el tros de camí que resta fins al poble.

Ah sí, el dinar! No me’l deixaré pas. Agafar el cotxe i anar fins a la Vinya Nova, a fruir d’un menú a l’exterior.
I sorpresos de veure que, essent dijous, hi hagués tanta concurrència. I és que el lloc, s’ho val. I el dinar també.

diumenge, 10 d’abril de 2016

"Hanami" en el "Sakura" d'un camp Masquefí



Tinc per plausible que si els japonesos féssin un "Sant Jordi", la festa podria ser tanmateix reeixida, però em temo que mancada de l'esperit de la cultura originària.
De la mateixa manera, fer nosaltres un hanami pot ser una trobada, una festa ben bonica, però ni de lluny pot tenir l'esperit que li dona la cultura japonesa.


Tot amb tot, la bellesa efímera de la flor del cirerer prou som capaços de copsar-la uns i altres, tant els d'arrels culturals cristianes com els d'arrels culturals budistes, per bé que l'esperit s'enlairi en dimensions diferenciades.
Potser en els nostres verals l'equivalent podria ser més aviat la florida dels ametllers, més matinera que la dels cirerers, i de fet, prou és aquella la que més ens crida l'atenció. O si més no, la primera en fer-ho.

Ni de lluny tinc coneixement de la cultura japonesa i si el sakura és, com diuen, el punt àlgid de la florida dels cirerers, la festa on s'apleguen famílies senceres a contemplar-la, menjar i conversar, és dita hanami. 

Per descomptat que no cal altra cosa que la voluntat per a què un grup de poetes -poetesses majoritàriament- i acompanyants, es trobin i llegeixin les llurs creacions, però la "importació" del hanami permet que l'ocasió, el lloc i l'acte, esdevinguin més plaents i reeixits.
La meva dona llegint un poema seu
 
Així ha estat avui en un camp de cirerers florits de Masquefa, amb un cel primaveral de blau intens, transitat per núvols trencats, a voltes gruixuts, que semblava que no sabéssin ben bé on anar. Ara el ventijol el era de mestral, ara diria que de migdia, però sense semblar que prenguéssin  un orígen ben definit ni que sabéssin on anàven. A la llunyania uns d'ells feien de barret a Sant Jeroni com protegint els cims de Montserrat d'una improbable insolació.

Només el zum-zum d'alguna abella, afanyada en xuclar les flors, em distreia puntualment l'atenció als mots que desgranàven els poetes. Bé, potser també aquella mata de ravanissa i algunes lleteroles de la vora del camp també em distreien, que de fet la bellesa de la poesia pot ser dita i gaudida, i la de la natura observada i gaudida, abans, si s'escau, de mirar de dir-la poèticament.

Unes galetes i pastes a disposició de la concurrència. I un modest recull editat de les obres dels recitadors a mòdic preu. 
Sota un sol amable, cul a la cadira de càmping i els peus a la terra tova de la darrera llaurada.

 


 

divendres, 8 d’abril de 2016

La Porta

Quan de temps ha, missenyor, que no m’obres?
eixarreïdes tinc mes frontises,
que tot i dar jo l’esquena a les ones
i ser com soc del ponent tributària,
de fer el joc ja no’s recorden?

Guaita missenyor les escales,
catifa d’herbes el temps hi ha posat,
que remena l’alè de tramuntana
de l’hivern passat
i de la primavera retrobada.
On és missenyor ta petjada?

Trist pot ser envellir pel temps i el treball

de moure’m avant i enrera,
de cloure’m i obrir-me de bat a bat.
Però més trist, missenyor, és ser com soc ara,
un  clos ferrat, silent,
sense ni tant sols esma per al badall.


Quant de temps ha, missenyor, que no m’obres
i per mi passes a l’altre costat,
a la cala i a la mar, on ert i silent,
l’esguard llunyà feliçment passejaves?

Missenyor, si no se t’ha endut cap mal vent,
Si aquesta absència no és de força mai volguda,
Obre’m, ni que sigui per un moment!



Palamós, 2 d'abril de 2016.