divendres, 24 de juliol de 2020

El Butlletí

M'arriba un correu electrònic d'una entitat excursionista, a la que pertanyo,  amb una adjunció: El Butlletí.

El pdf que el conté permet veure'l i llegir-lo perfectament, i les fotografies, fetes amb alta resolució, es veuen perfectes, fins i tot muntanyes, boscos i qualsevol objecte retratat es veu millor que imprès en paper.
En el correu se'ns fa saber que d'ara en endavant, el Butlletí serà digital, deixant doncs d'aparèixer en paper. Val a dir que els darrers temps ja es podia també veure el pdf. a la web de l'entitat, però es seguia imprimint en un gest amable -i massa car- envers aquells socis, gairebé tots grans o molt grans, que no han volgut -els més- o no han pogut -els menys- adaptar-se als nous temps, que per cert, no son tampoc tant nous.
Una actitud aquesta ben respectable. Cadascú es posa els propis límits quan això depèn de la pròpia voluntat. I conec més d'una persona que davant l'esforç personal dels nous aprenentatges i el balanç de les satisfaccions i costos, ha preferit deixar-ho estar i viure com sempre ha viscut, que de fet, no cal el Google per a consultar el diccionari, per exemple.

Els butlletins de les entitats son la seva viva història a través dels temps i van significar un nexe social molt important, i una font d'informació en èpoques en que aquesta no estava tant a l'abast. Moltes excursions i sortides de tota mena s'havien inspirat en pàgines de butlletins d'altres entitats.
No fa gaire encara hi havia al local social una taula amb els darrers números dels butlletins d'altres entitats de tot Catalunya, a disposició dels socis. Era costum que les entitats s'enviessin entre elles llurs butlletins.

La nova Junta, que s'ha estrenat dos mesos abans de l'esclat de la pandèmia, ha pres aquesta decisió, per a mi, encertada. Que l'onada de creixement dels contactes virtuals que el virus ha imposat hagi empès en la presa de decisió és només un ítem d'oportunitat - si ho ha estat- per a engegar una nova etapa que era ja del tot necessària. El cost del butlletí imprès era excessiu ja fa uns quants exercicis i això ho entenem tothom o gairebé.

I ara cal aprofitar la "nova" eina. El Butlletí digital permet allò que el paper no permetia: donar-li la extensió que es vulgui, recollir tot allò que ens interessi, en definitiva, convertir-lo en una potent eina de relació social i debat, quan aquest s'escaigui. Això, només depèn de nosaltres.

 

dilluns, 24 de febrer de 2020

Amb el traductor no n'hi ha prou

El traductor de Google -i d'altres- és una gran eina per a les traduccions. No descobreixo res.
Però amb el traductor només no n'hi ha prou. Cal la revisió personal del resultat, altrament es produeixen barbaritats de l'alçada d'un campanar.
Com ara aquesta que he vist avui a "El Nacional", que, val a dir, no és gens curós en aquesta qüestió. N'hi he vist moltes i gruixudes.
A la pàgina web del diari no he trobat cap apartat de l'estil de les "cartes al director", on poder trametre una observació o queixa. 
Més aviat aquesta segona, perquè el maltracte a la nostra llengua per un mitjà del país és quelcom molt trist.

Heus aquí la notícia en qüestió, que si no fes plorar faria riure:

El "...que obliga a grandes tenedores a ofrecer alquiler social..."  es converteix en "que obliga a grans forquilles a oferir..."

Aquí, la notícia sencera.

Com se sol dir, de traca i mocador.

 

dilluns, 17 de febrer de 2020

Sí. A més de pagar el rescat.

Sí. A més de pagar el rescat.

Una vegada més, i no me'n cansaré, No tot s'hi val.

divendres, 17 de gener de 2020

Trobada a Can Vilaró

Partim de la base que no és adient recomanar cap establiment, bar o restaurant, que tot canvia prou de pressa i el que pot ser vàlid per avui, pot no ser-ho per a demà. Oimés quan els gustos son molt personals.


Heus aquí el sobret de sucre de la casa. Com he dit sovint, el fet que la casa tingui sobret propi -i no del torrefactor majorista del cafè- sol ser indicatiu, amb les reserves que calgui, de lloc d'una certa qualitat. Diria, fins i tot, d'un adequat grau d'autoestima de l'establiment.
Sobret de sucre de 8 grams, mida que juntament amb els de 7 grams és la més corrent.Una sola tinta, blava, sobre fons blanc i amb una imatge que bé recorda el Costumari Català.

Amb la meitat n'he tingut prou per endolcir en justa proporció el cafè de bona qualitat que ha estat la signatura del quadre de l'esmorzar.

Ens hi hem trobat els Cargolets, que de tant en tant ens reunim per esmorzar plegats i així no perdre el contacte que tant de temps ens va portar a compartir excursions per aquest país nostre que Déu beneeixi.
I no, no la va encertar el company que, anys ha, va dir que quan no poguéssim sortir ens miraríem  les fotografies dels bons temps.
Parlant-ne, qui més qui menys, jo també, diu que molt de tant en tant es mira algun àlbum però que aviat ho deixa, que veure aquelles sortides i els que ja no son amb nosaltres porta una barreja d'enyor i de tristesa que no ajuda precisament a fruir del record.

Som deu, amb prou gana a les deu per a obsequiar-nos amb l'esmorzar. Jo un parell de talls de botifarra, una negra, l'altra blanca, amb mongetes, tot passat per la paella i una cervesa. I una conversa animada que cal procurar reconduir de tant en tant, per mor que una certa hipocondria, que sempre sobrevola les converses dels vells (perdó, que ningú se m'enfadi: de la gent gran), no converteixi la conversa en monotemàtica.
És curiós, però al menys a la nostra colla, aquesta tendencia es dona més en els homes que no pas en les dones. Ah, per cert, érem cinc i cinc. Casualitat. No paritat volguda.

El suquet que queda al plat es neteja amb una mica de pa. I el plat queda com una patena.
I vet aquí una virtut que trobo a Can Vilaró: els esmorzars son de quantitat moderada, de manera que tot i essent esmorzars de forquilla -i molt bons- son això, esmorzars.
No dinars a l'hora d'esmorzar com passa a molts llocs que fan esmorzars de forquilla amb quantitats que et menjaries per dinar i que, lògicament, et treuen les ganes de dinar quan arriba l'hora.

En sortir fem un passeget pel mercat de Sant Antoni, que després de la recent remodelació fa molt, molt de goig.