dissabte, 19 abril de 2014

A la foia d'Ulldecona


Encimbellada, sense voler però tocar el cel que corona els darrers cingles de la Serra de Godall, l’ermita-santuari de la Mare de Déu de la Pietat, patrona d’Ulldecona, és punt de referència de tota la foia que s’estén entre la dita Serra de Godall i la Serra del Montsià.

D’una blancor que fereix els ulls en un dia clar, com avui, en què el sol es desploma amb la duresa d’un càstig, té per al visitant el recer ombrívol de l’ermita o capella, per a cos i ànima.

Els darrers estreps de la Serra de Godall, s’abalteixen cap a sud-ponent per a deixar l’espai planer al riu Sénia que, un dia, hom féu servir per a dibuixar una separació entre Catalunya i el País Valencià.

Com pot ser que un sol d’abril tingui aquesta rauxa? Dessota els seus raigs, més propis d’un juliol rabent, no aniria ni fins les coves properes on fa uns vuit mil anys –diuen- una gent molt semblant a nosaltres van pintar el que n’hem vingut a dir pintures rupestres. De fet, avui, tampoc fora possible, perquè la visita és sempre guiada i prèviament concertada.
Com d’altres visites als voltants d’Ulldecona, castell inclòs.

Havent dinat, als porxos de la plaça, davant el gòtic de l'església de Sant Lluc, sembla que les previsions anunciades es compliran. En un tres i no res, les boires espesses que venen de mar pentinen la Serra de Montsià. El sol ha perdut molta força. Diria que s’ha trencat la treva.

Tornarem per Tortosa, Ebre amunt, cap a casa. 
I sí. Si!! Lo riu és vida!!
A la Terra Alta, quan arribem, el cerç del matí ha girat radicalment a xaloc, el que empenyia les boires Montsià amunt.



dissabte, 12 abril de 2014

Contemplar flors


Això diuen que significa el mot japonès "Hanami".
La setmana passada, el diumenge al dematí,  la mestressa i jo ens vam afegir a un grup, a Masquefa, que anava a fer un Hanami a un camp de cirerers al sud del poble.

Ens vam endur una cadireta plegable per a seure al camp dels cirerers, i amb tot el grup de gent vam passejar el quilòmetre, més o menys, que separa aquell camp de la sortida del poble.
La celebració va consistir en fruir de la bellesa dels cirerers i després escoltar les intervencions de diversos autors, sobretot autores, que ens van llegir els seus poemes, que per cert, no feien referència ni a arbres ni flors.
Vam passar allò que se'n diu una estona agradable.
No sé, llevat del que diu l'enllaç anterior, com deuen ser aquestes festes al Japó, però ara i aquí, no es pot negar que vesteix d'originalitat  això de dir que has anat a un hanami. Com, suposo, per als japonesos fer un Sant Jordi.

Home, mira, potser l'any vinent, si Déu vol, podríem organitzar una sortida de cargolets amb hanami inclòs, per exemple a Sant Climent de Llobregat, on hi ha moltíssim cirerers, com és sabut. Això sí, amb menys poetes per metre quadrat.
Amb hanami o sense, la florida dels cirerers és un goig.

dilluns, 31 març de 2014

Si us plau

Si us plau, no vulguin "conciençar".

No diguin que hem de ser "cultes".

Si us plau, sobretot, no desinformin.
O el que és igual: no diguin les coses a mitges.

No diguin que jo també tindré la culpa si el planeta se'n va en orris.

Si us plau. Avui no és el Dia de res.

Si us plau, no diguin què hem de menjar.

Ni com hem de viure.

Si us plau, no diguin que hem de "viatjar".

Ni que haguem de "fer esport". O caminar de pressa.

Si us plau, facin un únic favor: vagin a la merda.

diumenge, 23 març de 2014

A Gallifa

I si dijous anéssim a Gallifa?
Fet.
Un lloc excel·lent per a fer-hi una passejada de cargolets.
De fet, tots els que hi vam anar ja hi havíem estat en una o altra ocasió, però llevat d’una, feia molts anys.
Ja és curiós això d’haver estat a un lloc. Hi ha qui havent-hi estat en una ocasió, sol considerar que no cal tornar-hi, que hi ha molt de país per recórrer. I no es pot dir que no tingui raó.
Però també hi ha l’altra visió: allò que vam veure fa molts anys, avui, de fet, és gairebé un altre lloc. Gairebé, perquè si bé és cert que tot ha evolucionat molt i molt en unes dècades, sempre queda el que en podríem dir, en termes pictòrics, les línies mestres, la perspectiva del quadre.
I sovint queda aquell record escadusser que ens hi reclama, tot i saber que és en debades pretendre reviure.
En certa manera ve a ser com quan es va a un lloc determinat i es torna pel mateix camí. Oi que el mateix camí, fet a la inversa, sembla que en sigui un altre?
 
Vam esmorzar a Sant Feliu de Codines, que a Gallifa no hi ha bar obert, i vam deixar el cotxe on hi ha el monument al mil·lenari del poble de Gallifa, una estàtua trencadora pel que fa al paisatge que l’envolta i que, personalment, com se sol dir, ni fu ni fa.
Això de segons quines manifestacions artístiques és molt personal i per aquest motiu no m’agrada d’entrar en valoracions. Simplement, m’interessa o no.


La primera part, segons havíem planejat, va ser una volteta pel poble vell fins a Sant Pere i Sant Feliu, la parròquia, un lloc deliciós que convida a la serenitat i el recolliment. L’església, d’unes línies esveltes i harmonioses, presideix el lloc que conforma també el cementiri annex, amb les tombes a terra, un luxe només a l’abast dels llocs petits, que els xiprers ombregen moderadament, a mig camí de l’acomboiament i la sentinella.
 

 

 
A tocar del conjunt, uns edificis que no desdiuen del lloc, acullen les instal·lacions que foren del ceramista Llorens i Artigas, el fill del qual, també ceramista, és autor del monument del mil·lenari que abans esmentava.
La tornada, passant pel notable edifici de la Rectoria, una mica allunyada de l’església, amb un esvelt campanar –amb dues campanes- de la morfologia típica, segons el meu parer, dels campanars de Bages i Osona.
 

Hauríem pogut, pel que semblava, entrar a la base del campanar –no sé si més amunt també- però l’home que sembla que té cura del lloc, d’aparença hindú o semblant, va tallar tota expectativa amb un escuet "no es pot visitar".
Bé doncs, avall, cap el cotxe, tancant el petit cercle de la passejada.
La segona part consistiria en apropar-nos amb el cotxe a Santa Maria del Castell, més conegut el lloc com a castell de Gallifa, tot i que del castell en quedin quatre pedres esparses, deixant el cotxe a tocar de la carretera i passejant el tros de camí que hi mena.


Tot l’entorn de Gallifa és ben bonic. De l’aturonada Santa Maria, a l’altre cantó de la riera de Gallifa, es contempla l’espectacle dels cingles amb més amplitud i s’aprecia bé la baula que constitueixen, juntament amb la dels cingles de Bertí, per a unir les carenes de Sant Llorenç del Munt amb el Montseny.


Però per arribar-nos a veure l'ermita de Santa Maria del castell, vam haver de pagar dos euros cadascú. En efecte, de fa un temps aquell espai s’ha establert com a "Santuari Ecològic del Castell de Gallifa" i s’ha de "contribuir"  (ecològicament, suposo), per entrar a l’espai. Just en passar l'entrada un timbre d'aquests que s'activa per cèlula fotoelèctrica va avisar de la nostra presència i un senyor que s'en cuida ens va venir a rebre, cobrar-nos i donar-nos les explicacions sobre el lloc. I fins i tot, al pis de dalt de l'església, posar-nos en marxa un audiovisual explicatiu.

 
 

Que la transmissió del missatge de Jesús de Natzaret ha estat embolcallat per la cultura hel·lènica, que al seu torn va beure de la cultura i la mítica de l’antic Egipte, és sabut. Però val a dir, com a mostra del que és el lloc, que la presència a l’arribada i a la pròpia església, de sengles imatges d’Àrtemis d'Èfes, la deessa de la fertilitat, la segona imatge més petita, que és la de la segona fotografia,  al costat de la de la Mare de Déu, amb el seu títol de tal en grec, i totes les referències a la ecologia, no deixen de conformar un totum diguem-ne especial.
 

I sorpresiu.

Afortunadament jo no duia mirall, ni l'hagués fet servir, perquè no volia veure quina cara m'havia quedat en sortir del recinte.

Un camí preciós de bosc, diferent del de l'anada, ens va retornar al cotxe.