divendres, 21 novembre de 2014

Del Figaró a La Garriga amb nova companyia

Bloc de motxilla del 13 de novembre de 2014



A la sortida d’avui hi ha hagut una novetat rellevant: s’hi han afegit dos veterans, el Rafel, que en alguna altra ocasió va venir, i el Nasi que ho ha fet per primera vegada.

El Nasi va descol·locar els veterans quan els va dir que aquest dijous vindria amb nosaltres. “Tu amb els Cargols ?!”…..”que què?, que el Nasi sortirà dijous amb els Cargols??!
I és que el Nasi no tant sols és dels veterans més joves, a més, la seva capacitat física és extraordinària, i aquesta paraula que vol dir fora d’allò ordinari, és exacte per a descriure les seves possibilitats en relació als veterans. Ha participat i participa en sortides d’alta muntanya i quan va començar a venir a l’entitat i alguns van tibar per a fer-lo quedar en evidència –sempre hi ha carallots, ja se sap- es van quedar amb un pam de nas perquè no li podien seguir el ritme.

Tinc per segur que més d’un veterà devia pensar com m’ho havia fet jo per a “enredar-lo”, perquè és clar que del punt de vista actual  dels veterans (punt de vista que va propiciar el naixement dels Cargols), això seria una mena de vergonya.
Però el Nasi no és home gaire donat a acceptar influències i em va dir que també li agrada de fer sortides tranquil·les, com les nostres, de veure tot amb calma i anar comentant el que s’escaigui mentre es camina.
“Vols dir?” li vaig dir jo. Per nosaltres encantats Nasi, espero que t’ho passis bé.
I tinc la ferma impressió, més enllà que m’ho digués, que s’ho va passar força bé. Veurem si repeteix, cosa que avui no m’estranyaria.
l'antic molí

L’excursió va ser molt bonica, vam gaudir d’un dia clar i lluminós que feia que els contrastos entre soleia i obaga fossin rabents, una mena de diàleg de radicals oposicions.
A la sortida del Figaró vam passar pel costat del castell de Rubinat, una construcció medievalitzant d’estiueig que crida l’atenció quan es passa per la carretera i pel costat d’un petit polígon industrial adjacent vam anar baixant cap al riu Congost.
Aquest camí del riu sembla desbrossat o arranjat no fa gaire temps, la qual cosa, si és així, és un gran encert, perquè permet fruir de la vegetació ufanosa tant de ribera com del bosc que l’envolta.

Ara racó assolellat, ara un revolt que ens endinsa a l’ombra i al repte de fotografiar amb uns contrastos tant evidents.

I toca passar a gual al riu. Ep! Això no ho diuen els que han penjat el recorregut al Wikiloc d’on m'he informat també. Sort que és en un lloc on una gran llosa fa una lleugera panxa amunt i l’aigua passa gairebé superficial, de manera que toca arremangar una mica els camals i comprovar la impermeabilitat de les botes.


En altre lloc és un pont ben còmode el que ens permet anar a l’altre cantó i veure el riu amb la seva simfonia de colors.

El pont del tren de Can Palau és una notable mostra de l’enginyeria de l’època, que pel que fa als temps de recorregut no ha millorat des d’aleshores, com hem pogut comprovar tant a l’anada com a la tornada.

Hem passat per racons veritablement bonics.




I a les dues, a taula, a La Garriga.

D’aquesta excursió, no caldrà que en endavant em miri el bloc de motxilla per recordar-la.

dissabte, 8 novembre de 2014

Il·lusió



No recordo cap ocasió en què m’hagi fet tanta il·lusió l’expectativa d’anar a votar, com me’n fa la d’aquest diumenge 9 de novembre.

El 9N.

Ha arribat, i votarem.

Ni tant sols, tot i que la memòria em pot traïr, en aquelles primeres eleccions generals “democràtiques”. I poso cometes perquè, precisament, vaig votar un partit que en aquells moments encara no havia rebut la benedicció dels vells franquistes travestits de demòcrates à la page.
En efecte, vaig votar l’Esquerra Republicana d’aleshores, que per allò de republicana encara no era un partit legalitzat, de manera que es va presentar coalitzada amb un partit amb el que estava a les antípodes ideològiques, el PTE, o sia el Partido del Trabajo de España.

És a dir, el PTE, maoistes, era legal. Esquerra Republicana de Catalunya, no. Però la coalició electoral va ser possible.
No, que ningú no s’estranyi, perque encara avui segueix vigent la malhaurada Llei de Partits mentre per altra banda es legalitza un partit com aquest.

Allò d’anar a una mesa –aleshores vaig aprendre que una taula electoral es diu mesa- i com qualsevol ciutadà de nord enllà posar la papereta en una urna, feia molta il·lusió. Molta. Per bé que no estiguéssim segurs de no tornar a sentir soroll de sabres, feia molta il·lusió.

Gairebé quaranta anys després els hereus d’aquells travestits de demòcrates, alguns els mateixos, rememoren el seu estil, el que no han deixat mai d’exercir sempre que han pogut: el trist i espanyolíssim trágala. O sia, “la democràcia és el que jo dic”.

Doncs no. Tornem-hi.
Però aquesta vegada, per la meva part, per deixar enrera definitivament un estat i una gent que son una rèmora per a la llibertat i per a qualsevol demòcrata que mereixi aquest qualificatiu.

No. La memòria no em traeix. Mai m’havia fet tanta il·lusió anar a votar.


diumenge, 2 novembre de 2014

Vallbardina

Bloc de motxilla del 30 d'octubre de 2014.

És allò de posar l'automàtic a la càmera i no anar prou lleuger. La càmera es dispara i surt el que surt, que normalment sol ser millor que la clàssica fotografia del grup tots juntets.
Som a la Font Freda, a Gelida, a la meitat si fa no fa del torrent de la Vallbardina. Quin nom més interessant...

Quan preparava la sortida em va cridar l'atenció i la recerca que vaig fer em va donar un resultat que en certa manera esperava. Bardina vindria a ser una altra manera de dir bardissa?  Aleshores seria quelcom així com la vall de bardisses o val embardissada.
Vet aquí però, que tant bardissa com bardina, podrien ser, el primer mot un derivat de barda i el segon un diminutiu de barda.
El Diccionari Català-Valencià-Balear ens explica els varis significats i la etimologia de barda, i el que pot lligar més amb aquest espai feréstec fora el de "Brossa amb què es cobreixen les tàpies i es tanquen les entrades dels horts o vinyes closes; cast. barda. Que nuyl hom ne neguna fembra no prengua leyna de neguna barda o bardiça, doc. a. 1342 (BABL, xii, 43)."
I també: "Terreny costerut, pendís (Eiv.); cast. cuesta. «Allà va, mossènyer, | qui més correrà; | vostè per sa barda | i jo p'es lloc pla» (cançó pop. Eiv.). Es camí fa barda, però no importaria treure'l per mar, Villangómez Any 72."

Tanmateix, la morfologia de l'espai validaria per ambdós recursos, tant per l'embardissament com per les ertes parets que tanquen la vall per un cantó.

Aprenc però, a més, un altre significat de barda que em dona la GEC, vet aquí: "Núvol paràsit ajagut al llarg de la carena d'una serralada". 
Això de que un núvol pugui ser paràsit té suc. I pensant-hi em vé a la memòria una imatge que bé es correspondria amb aquesta definició, i que em va cridar força la atenció quan vam ser a Ulldecona, en la que un núvol s'ajeia ,"parasitant"?, la serra del Montsià:



La font Freda, al torrent de la Vallbardina, esdevé en aquest encontorns un lloc pregon i frescal, d'allò més acollidor quan, com en aquestes dates, les temperatures son molt suaus. L'espai és molt ben arranjat, amb un banc de pedra deliciós per a seure al costat mateix del broc de la font. 
Un pontet de fusta damunt el torrent, que faria les delícies de qualsevol pintor, oimés si fos un impressionista, i mes enllà, però igualment propera, una taula de fusta i seients acaben d'arrodonir un racó de veritable delícia.

Nosaltres hi hem arribat a peu des de Gelida, que tot just queda a un parell de quilòmetres, però prenem bona nota, per si calgués un dia, que pel camí s'hi pot passar en cotxe fins ben a prop.
El camí ample segueix amunt, cap a sota les muntanyes de Ca n'Oller, i un altre se'n va cap a la dreta, cap a la masia de Can Farigola, que és el que prenem per anar tombant novament cap a Gelida. 
Can Farigola és un mas que fa goig i que té una bona extensió de vinyes que, avui, ens recorden que malgrat tot som a la tardor. D'allí mateix, segons el mapa surt un corriol que baixa a retrobar la pista de Gelida.


Però no. El corriol està perdut. Donem unes voltes tot cercant-ne el començament, i amb l'ajuda del "gps" que ens constata que anem bé, podem comprovar que al final d'una de les vinyes i a tocar del mas, s'endevina el seu inici que en poquíssim metres esdevé embardissat i impracticable. M'hi embranco uns metres per a comprovar si una mica més endavant s'hi pogués passar, però és inútil. Em torno a mirar el "gps", que em confirma que vaig bé. Doncs no, el corriol s'ha perdut. Tornarem pel mateix camí d'anada.

Tinc per segur, pel seu traçat, que anys enrera aquest camí hauria servit a la gent del mas per a baixar directament a Gelida, fos amb la mula o sense, encara que el carro baixés per l'actual pista que fa una bona llaçada. Modernament però, ja no és útil, i doncs, la manca d'us n'ha propiciat la pèrdua.

El camí ha estat molt agradable en tot moment  i el temps bo, tot i l'enterboliment de les boirines.

dijous, 23 octubre de 2014

A Vallvidrera, pernil i parlament.

Un company rebia d’obsequi de l’empresa, per Nadal, un pernil. I cada any, en un dissabte de fi d’hivern, el volia compartir amb tota la colla al berenador de Vallvidrera. 
A les taules de fora, mentre unes feien el pa amb tomàquet, els altres fèiem torn per anar tallant el pernil i portant les begudes. Era una festa de companyonia molt agradable que va quedar “institucionalitzada” amb el nom de El Pernil d’en Lluís.
Però fa uns quants anys que en Lluís es va jubilar, de manera que es va acabar el pernil.
Vet aquí, però, que enguany una altra companya de la colla va rebre d’obsequi un pernil i va tenir la pensada de repetir la festa per una vegada.
Dissabte va ser el dia, al mateix lloc, i en un matí molt i molt bonic, ens ho vam tornar a passar molt bé.

Ai amics, xiruqueros irreductibles, que veu venir a menjar el pernil amb les vostres botes i fins i tot motxilles, com si d’una caminada es tractés!  Naturalment, amb bosses de ma per a portar el pa tallat, els tomàquets i tot el necessari. Heus aquí nois i noies, el món pot anar donant voltes, eppur, som com som.

I potser per això, després de l’atipada –per cert, molt bo el pernil- va continuar la tabola i es va formar un petit parlament en haver esmentat un dels companys les dificultats que està enfrontant el C.E.C., es vulgui o no, vaixell insígnia de l’excursionisme català, així com tantes d’altres entitats.

Va haver-hi moments que semblava que fóssim al parlament anglès, per la vivesa dels debats.
Que si les entitats tenen o no futur, que si caldria no sé què, que el jovent no sé quantos, i un llarg etcètera que no és, ni de lluny, la primera vegada que se’n parla.
És un tema que no pot deixar d’interessar-me i que no deixa d’interessar a la gent que hem tingut les entitats com quelcom de molt nostre i de gran valor per a nosaltres i la promoció de l’excursionisme
M’ho vaig escoltar amb atenció, tot i enfilant-me un moment per a recollir el testimoni gràfic del debat.

Però a penes vaig intervenir. I no perquè no m’interessi, com he dit, si no perquè només interessa als que aviat no hi serem. Si l’excursionisme ha desaparegut de les entitats excursionistes, en benefici de la merda de l’esport, el meu interès és la colla.
Amb la qual fer excursions no “oficials” de l’entitat (i per tant subjectes a tota l’asfixiant normativa imposada pel govern),  i com avui, fer la pernilada i la xerrameca.  

Les dones tenien altres temes d’animada conversa. El que és cert és que tots ens ho vam passar d’allò més bé.