diumenge, 3 de març de 2019

Les Basses de Can Dimoni

Vet aquí que no ho sabia pas.

Ha estat aquest matí que mentre feia el cafè em mirava mapes del delta del Llobregat i m'he topat amb aquestes basses. Em mirava els mapes perquè a tres setmanes de la primavera astronòmica i amb signes evidents que la meteorològica ja està arribant, pensava de tornar-me a arribar a algun dels espais naturals del delta del Llobregat. Bo de veure tots els animalons de ploma que hi fan cap i aprofitar els dies agradables si s'escauen.

No ho sabia, però he vist a la recerca "googleiana" que les basses eren accessibles, visitables. De manera que deixant per a després cercar-ne més informació la mestressa i jo hem agafat la "burreta" i hem anat cap allà.

Hem fet un parell de voltes més del compte per trobar-les, perquè no està massa ben indicada la seva situació. El camí correcte, sortint de l'autovia de Castelldefels, àlies C-31, diu "parc agrari", que per a la nostra cerca no volia dir res, doncs el parc agrari del Baix Llobregat és molt gran. I tanmateix s'havia de prendre aquest camí asfaltat -asfaltat d'asfalt i de sots- fins finalment trobar un cartell que indica les Basses de Can Dimoni.

 
A l'entrada es passa pel costat d'una nau que hostatja un ramat d'ovelles i s'arriba a l'aparcament, on hi ha una caseta de fusta de informació de l'espai que, ens diu l'informador, només hi és els diumenges al matí, tot i que l'espai és visitable qualsevol dia de la setmana, si bé els serveis -que son a una altra caseta de fusta- només son oberts quan hi és l'informador.

La fotografia és feta des del primer observatori -n'hi ha dos- que com es veu està encarat a les muntanyes del Garraf i l'Ordal.


Passejar per aquest camí del voltant de la bassa gran, en un matí com el d'avui, ha estat un luxe d'apreciar. Fins i tot les meves potetes rondinaven menys en caminar que d'habitud, tal vegada complagudes de tornar a trepitjar camí de terra, qui sap si enyorades.
Jo sencer, sí.


Hi ha una segona guaita al cantó oposat de la primera, separades ambdues per uns tres-cents metres del camí que deia suara. De manera que hem fet una passejada de sis-cents metres atès que el camí de les basses petites -un parell més- estava tancat.

Em deixava de dir que on hi ha l'aparcament hi ha també una zona de picnic, amb unes taules de fusta ombrejades per uns coberts també de fusta, on es pot menjar la truita de patates portada de casa, suggerida per l'informador, estant per cert prohibit de fer foc.

Ara ja entenc perquè no n'havia sentit a parlar d'aquestes basses tot i ser, com soc, fill del Baix Llobregat i havent sentit a parlar de jove dels espais del delta, aleshores sense cap regulació ni protecció. Vet aquí que les basses, contràriament al que jo suposava, que devien ser ben antigues, dessecades per al conreu i darrerament recuperades, resulta que no, que les basses son originades per l'extracció d'àrids per a la construcció dels anys setantes, com molt bé explica aquesta entrada de la Viquipèdia. 
Un cop d'ull al Vissir de lICGC és suficient per a veure'n la ubicació.

Comptat i debatut, un bon lloc per a passar-hi unes hores agradoses i relaxades tant per a famílies i infants com per a vells excursionistes de capa caiguda.

dimarts, 25 de desembre de 2018

Ja som a Festes de Nadal

Ja som a les Festes de Nadal. Com aquell que res hem passat de buidar les platges a omplir de llumetes "kitsh" determinats carrers de viles i ciutats. Amb la prèvia enguany, d'unes nevades matineres abundoses que hores d'ara s'estan fonent..
I dic com aquell que res, en la meva percepció actual del pas del temps, que ja se sap que a determinades edats el temps, més que córrer, vola, en oposició radical a la infantesa en que la percepció és justament al contrari, que va ben poc a poc.

Enguany tampoc no hem posat el pessebre dels Cargolets. Ni hem acompanyat a posar el pessebre de l'entitat. Ja fa tres anys que els Cargolets vam desaparèixer de les boires dels primers dies d'hivern amb el nostre pessebret ple de d'il·lusions i, per què no dir-ho, de nostàlgies. En aquest darrers anys els supervivents hem treballat tant intensament com inconscient, el procés d'adaptació a la realitat amb un capteniment difícil d'explicar però, en qualsevol cas, amb una mena d'arronsament d'espatlles que te més a veure amb la resignació que amb la conformitat. Tot amb tot em sembla que prou bé.

I em resulta curiós, i parlo per a mi, com allò que havia de ser una gran enyorança queda transformat en un "déja vu, déja passé", amb quelcom que ja no ens diu res de nou, que no ens reporta cap emoció. Els camps, els corriols, les fonts, les muntanyes son allà, on sempre han estat, i com altres hi van deixar de transitar, nosaltres també hem deixat de petjar-ho amorosament tot.
Em feia basarda primer treure el pessebre dels Cargolets que guardo a l'altell. Només per veure'l. Però no, no em va entristir treure-li la pols i posar-lo a la paret del balcó com si aquesta fos aquella robusta alzina on, tal vegada, l'hauríem penjat.


I no em fa una pena especial pensar que per Sant Esteve no pujaré al Puigmadrona a veure el pessebre del CEM, al lloc de sempre, fitant l'horitzó al seu voltant que dibuixa la línia del Bages, presidit per Montserrat. Mentre, el mateix matí, d'altres refermaran també la tradició pujant al Matagalls o el cim que tenen relativament proper a casa.


La naturalesa és sàvia. No, Ernest, no l'encertaves quan deies amb conformitat que, quan no poguéssim, sempre ens quedaria la opció de gaudir de les fotografies de temps passats. No ho hem pas fet aquest primers anys. Per quina raó, si ens hem anat veient amb relativa freqüència i, si Déu vol, ens tornarem a veure aviat?
Potser perquè intuïm que fer-ho no ens aportaria res, que mirar enrera té el perill d'ensopegar i ja no estem per a més ensopegades?
O potser -i aquí jo m'hi apunto- perquè fot molt mal al cor veure els companys que ja no hi son?


Nosaltres hi som, que no és poc. I sí, tanmateix la naturalesa és sàvia i ens protegeix d'enyorances simplement canviant-nos les ulleres, enfrontant-nos a altres realitats sabudes i possibles, en comptes de deixar que ens rabegem en allò que fou.

Tanmateix tot un encert, tot un consol. Passat i ja està. Adéu.




dimecres, 28 de novembre de 2018

Novembre de molles

Novembre 2018

Vaga de metges, vaga d'universitaris, vaga de mestres...

Hi ha un pa sencer que ens deixem prendre cada any de 16.000 milions d'euros.

I ens entretenim lluitant per les molles.

I alguns volen pujar impostos.

"Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer" (Ovidi Montllor)

 

dissabte, 20 d’octubre de 2018

19 84 1011

Migdia. Ara plou. Moderadament. Jo diria que plou pluja mandrosa, com aquella qui fa el que ha de fer però sense cap entusiasme. Es limita a complir. És més aviat una pluja d'hivern que no pas de tardor, que la pluja de tardor sembla emprenyada, com si es revengés del domini aclaparador de la calor fins fa ben poc.
Plou. Simplement plou.

A quarts de nou no plovia pas. El sol, com infant entremaliat,  s'enfilava damunt del matalàs de núvols de l'horitzó a tall del far que s'ha equivocat, que llança les llumeneres de dia en comptes de nit, que és quan toca.
Les ones a fe que semblava que tot just es despertessin i en arribar a la sorra s'hi ajaguessin com fent mandres, amb una sentor de mar de matí que només admet barrejar-se amb la música fonda, primigènia, que la mar fa eixir de no sé quina part del nostre ser. Tampoc devia ser massa d'hora, quarts de nou a tot estirar.
De dalt el passeig marítim estant observava jo dues persones que gaudien el moment, just en el punt que a mi m'agrada, allí on l'ona esgota l'alè i és absorbida per la primera sorra de terra ferma.
És el punt d'on comencem a comptar l'alçada de les muntanyes, fins i tot les més modestes, com el Montjuïc proper, dels peus del qual, en un quart d'hora d'autobús a tot estirar, em puc arribar fins aquest tros de costa.
Aquest tros de costa de la Barceloneta que com més va més m'agrada de passejar.
Pensava que si jo hi visqués, cada dia vindria ran de mar a veure sortir el sol. Com cada dia jubilats de la Barceloneta -i d'altres barris- vénen aquí, estiu i hivern, a prendre un bany, per curt que sigui a l'hivern, en una cerimònia el sentit de la qual cadascú interpreta a la seva manera.

Ja amb el sol més alt i les boires matineres com empegueïdes, ens vam endinsar pels carrers tot cercant un esmorzar que apaivagués les urgències d'un rau rau ja massa insistent. Uns carrers tranquils en aquella hora, quan una mestressa rega el quatre testos del balcó i una jove s'encavalla a la moto per anar a treballar.
Anàvem a tret segur, a la taverna d'a prop de la plaça del mercat on altres vegades havíem estat, per a seure a l'exterior, amb la mica de fresqueta que no molesta.
La meva mestressa, un bon tall de truita de patates amb pa amb tomàquet. Jo, aquest bé de Déu de sípia amb acompanyament:
Ara, migdia a casa, plou. Moderadament. 19 graus. 84 per cent d'humitat. Pressió 1011.