dilluns, 24 de febrer de 2020

Amb el traductor no n'hi ha prou

El traductor de Google -i d'altres- és una gran eina per a les traduccions. No descobreixo res.
Però amb el traductor només no n'hi ha prou. Cal la revisió personal del resultat, altrament es produeixen barbaritats de l'alçada d'un campanar.
Com ara aquesta que he vist avui a "El Nacional", que, val a dir, no és gens curós en aquesta qüestió. N'hi he vist moltes i gruixudes.
A la pàgina web del diari no he trobat cap apartat de l'estil de les "cartes al director", on poder trametre una observació o queixa. 
Més aviat aquesta segona, perquè el maltracte a la nostra llengua per un mitjà del país és quelcom molt trist.

Heus aquí la notícia en qüestió, que si no fes plorar faria riure:

El "...que obliga a grandes tenedores a ofrecer alquiler social..."  es converteix en "que obliga a grans forquilles a oferir..."

Aquí, la notícia sencera.

Com se sol dir, de traca i mocador.

 

dilluns, 17 de febrer de 2020

Sí. A més de pagar el rescat.

Sí. A més de pagar el rescat.

Una vegada més, i no me'n cansaré, No tot s'hi val.

divendres, 17 de gener de 2020

Trobada a Can Vilaró

Partim de la base que no és adient recomanar cap establiment, bar o restaurant, que tot canvia prou de pressa i el que pot ser vàlid per avui, pot no ser-ho per a demà. Oimés quan els gustos son molt personals.


Heus aquí el sobret de sucre de la casa. Com he dit sovint, el fet que la casa tingui sobret propi -i no del torrefactor majorista del cafè- sol ser indicatiu, amb les reserves que calgui, de lloc d'una certa qualitat. Diria, fins i tot, d'un adequat grau d'autoestima de l'establiment.
Sobret de sucre de 8 grams, mida que juntament amb els de 7 grams és la més corrent.Una sola tinta, blava, sobre fons blanc i amb una imatge que bé recorda el Costumari Català.

Amb la meitat n'he tingut prou per endolcir en justa proporció el cafè de bona qualitat que ha estat la signatura del quadre de l'esmorzar.

Ens hi hem trobat els Cargolets, que de tant en tant ens reunim per esmorzar plegats i així no perdre el contacte que tant de temps ens va portar a compartir excursions per aquest país nostre que Déu beneeixi.
I no, no la va encertar el company que, anys ha, va dir que quan no poguéssim sortir ens miraríem  les fotografies dels bons temps.
Parlant-ne, qui més qui menys, jo també, diu que molt de tant en tant es mira algun àlbum però que aviat ho deixa, que veure aquelles sortides i els que ja no son amb nosaltres porta una barreja d'enyor i de tristesa que no ajuda precisament a fruir del record.

Som deu, amb prou gana a les deu per a obsequiar-nos amb l'esmorzar. Jo un parell de talls de botifarra, una negra, l'altra blanca, amb mongetes, tot passat per la paella i una cervesa. I una conversa animada que cal procurar reconduir de tant en tant, per mor que una certa hipocondria, que sempre sobrevola les converses dels vells (perdó, que ningú se m'enfadi: de la gent gran), no converteixi la conversa en monotemàtica.
És curiós, però al menys a la nostra colla, aquesta tendencia es dona més en els homes que no pas en les dones. Ah, per cert, érem cinc i cinc. Casualitat. No paritat volguda.

El suquet que queda al plat es neteja amb una mica de pa. I el plat queda com una patena.
I vet aquí una virtut que trobo a Can Vilaró: els esmorzars son de quantitat moderada, de manera que tot i essent esmorzars de forquilla -i molt bons- son això, esmorzars.
No dinars a l'hora d'esmorzar com passa a molts llocs que fan esmorzars de forquilla amb quantitats que et menjaries per dinar i que, lògicament, et treuen les ganes de dinar quan arriba l'hora.

En sortir fem un passeget pel mercat de Sant Antoni, que després de la recent remodelació fa molt, molt de goig.

dissabte, 7 de setembre de 2019

Com relaxa un bany de peus!

Aquesta tarda he estat una bona estona mirant d'aprendre alguna cosa, via Viquipèdia i altres webs, sobre l'amidament de la intensitat del sol. La veritat és que he entès alguns conceptes generals però m'he començat a perdre en les formulacions matemàtiques dels processos  i és que el temps m'ha esborrat la pràctica trigonomètrica. I per altra banda em pensava que fora més senzill, és a dir, tal i com hi ha termòmetres, higròmetres, etc., creia que hi hauria algun aparell per a conèixer la intensitat de la radiació solar en un punt en concret. Que potser hi és.
Més o menys com treure la brúixola i saber la orientació.


Vet aquí que aquest migdia, al port de Garraf, en baixar del cotxe ens hem trobat, la mestressa i jo, talment com si un forn ens caigués al damunt. Una sensació absolutament desagradable, intensa, i el més rellevant per a mi, desconeguda. Sí, diria que desconeguda perquè no recordo (ai, la memòria!), una sensació com aquella. No era aquell sol fort d'alta muntanya. No, i hi he pensat a ran d'una colla del centre excursionista que avui han anat cap al cantó d'Ull de Ter. Ni aquelles calorades en dates mal triades d'estiu per anar a Sant Llorenç del Munt, per exemple. No. Una cremor insuportable que tot just ens ha permès de fer els cent metres que separen el lloc on hem aparcat del restaurant del club nàutic, on ens hem arrecerat amb una sensació d'haver sortit de l'infern.
A la terrassa del restaurant, orientada exactament a sud, nosaltres a l'ombra, un tros de la taula parada era al sol. Doncs bé, quan hem agafat els coberts, cremaven. Literalment.

A veure, no serà la meva sensibilitat, que el cos no encaixa com abans les situacions extremes? Podria ser. Perquè la mestressa, que ho ha notat igualment, i jo, som de la mateixa quinta.

Veig un home a la barca, que està preparant-la per a sortir, que va abillat amb camisa de màniga llarga. Tot i que ja ha estès la vela que ombreja parcialment la coberta, no la vela de navegar.
Hem dinat còmodament. I bé. Tot contemplant en la lluïsor de l'ambient el "bosc" de pals del port. Un bosc blanc, gairebé com els núvols, que es retallen en un blau intens, lluny del verd dels boscos de veritat.

I mentre dinava pensava que els boscos, la muntanya i jo ens hem, com aquell qui diu, divorciat. 
Ai, la muntanya m'ho ha anat posant tant difícil, cada vegada més, que, de fet, és com si m'hagués dit "em sap greu, però ja en tinc prou de tu, si no segueixes et deixo". I com si jo li hagués dit "no puc, ves-te'n, no pateixis". Un divorci amb acord, això sí. Sempre més serem amics.

Bé, ja puc acabar amb el bany de peus. Com relaxa un bany de peus!