dissabte, 8 d’agost de 2015

A Biuse

Bloc de motxilla al cotxe del 28 de juliol de 2015

Davant nostre la visió de les muntanyes imposa.
Som a Biuse, antic llogarret de poblament  dispers que centrava l'esglesiola de la Marededéu, la teulada de la qual és la més a la dreta. Més amunt, darrera nostre i lluny, hi ha les restes de la torre.
Entre Biuse i el muntanyam del davant, coronat pel Pic de l'Àliga, s'obre el gran buit, la quasi verticalitat del qual toca fons a les aigües de la Noguera Pallaresa.
A l'esquerra de la fotografia, mig amagada, la nostra burreta reposa de l'esforç de la pujada.

Hi ha un camí, que sembla que era el tradicional que unia Biuse amb Llavorsí, que és emprat per excursionistes i caminadors en general, que suporta un desnivell d'uns set-cents metres. No pot ser, agafarem la burreta i pujarem per un altre, ara amb algun trosset emporlanat, que és el que es fa servir pels cotxes que hi pugen, sobretot per l'aplec que s'hi fa cada any.
Aquest camí puja des de la carretera i s'enfila tossudament, llaçada rere llaçada dins el bosc, com impacient per arribar. Vist el seu tarannà, mantinc les regnes de la burreta ben agafades però sense tibar-les massa, tot deixant que trobi el seu pas: en efecte, molts trossos en segona, però molts d'altres -corbes especialment- cal la primera. Afortunadament cap cotxe en direcció contrària a la nostra, altrament haguéssim hagut de fer les complexes maniobres que una aital situació comporta.
Molt refeta exteriorment, l'església no presenta a cop d'ull diferències significatives amb les construccions que l'acompanyen, llevat de l'eixerit campanaret adossat perpendicularment a la façana, que crec, per alguna fotografia antiga que he vist, que és de nova construcció.

Qui sigui qui se'n cuidi de Biuse té l'encert de deixar obertes dues petites finestres a costat i costat del portal -no sembla pas que estiguin obertes per cap bretolada- que permeten veure l'interior amb relativa comoditat. S'agraeix, perquè es pot veure -bé que malament- el retaule, que suposo còpia, del darrera de l'altar i unes pintures a la paret que mig amaga el retaule. Tot un passat que es manifesta, tot un present que s'interroga.
Em quedo amb les ganes d'entrar, tant per les pintures com pel petit clos de l'església, com per la necessitat d'inserir-me en el petit espai al qual orientar, pobres de nosaltres, l'oració que creua el front una i altra vegada quan la magnificència, la bellesa, l'immensitat, la duresa, la solitud d'aquests espais oberts, manifesten la seva qualitat de fills del Misteri i ens interpel·len. 
Una roca sagrada, una muntanya sagrada, un tòtem, un temple, ens serveix a totes les cultures de referència en la que reflectir, a la que adreçar, les nostres percepcions transcendents. Com a l'església de la Marededéu  de Biuse.
En aquesta, com en d'altres ocasions, he pensat, he sentit, que certament és en aquest lloc precís on havia de ser construïda una esglesiola.
De ben segur que en endavant recordaré amb complaença aquest prat lleugerament inclinat de Biuse, on uns bancs de fusta permeten el descans i la contemplació còmodament.

El camí va més amunt, cap a les restes de la torre. És un camí  que es va enfilant pausadament però constant, tossudament. El seguim un tros mentre aprofitem la vista que alguns revolts ens ofereixen del fons de la vall, on veiem ara Llavorsí arraulit entre les muntanyes.
El pi roig conviu a trossos amb un bedollar notable, preciós, que exhibeix els troncs blanquinosos i els matisos lluminosos de les fulles amb l'alè  del ventijol.
I un esquitx, una espurneta del sol caiguda en terra, ha barrejat el blau del cel amb el seu groc per a envoltar-se d'una corona de verd. Vet aquí la ufana carlina a tocar del camí.
El camí que segueix. Però prou pujar. No arribarem a les restes de la torre, que hagués estat interessant de veure, tant pel que en pugui quedar com pel fet que, de ben segur, és en lloc prou enlairat com per oferir novament l'espectacle dels grans espais. Ni hi pujarem amb la burreta, que prou que hi podria passar. Deixem un petit marge a la renúncia, refusem la temptació de ser exhaustius. 
Mitja volta i cap avall quan el sol ja s'acosta a assenyalar-nos el punt del migdia.
Arribats novament a la burreta trec el bloc de la motxilla i prenc notes: "camins de pujada, l'església, sagrat, pintures, bedolls, carlina, Pic de l'Àliga, pi roig, Llavorsí al fons...."
I me'n adono que en cap moment de la passejada he tret el bloc de la motxilla. No m'ha calgut. 
Com no m'hauria calgut la motxilla. Trista constatació.
Però, que fora jo, ni que sigui per una curta passejada, sense motxilla?
Que fora un xiruquero-kumbaià sense motxilla i sense una puntual oració al llavis?

La burreta sap que no per fer baixada el camí ha de ser més fàcil i baixa amb cura tot desfent les llaçades que havia dibuixat en pujar.



dijous, 6 d’agost de 2015

Al castell de València d'Àneu

Serà una passejada fins a les restes del castell proper. Malgrat la calor que segur suportarem en un matí tant clar, començar-la en un raconet com aquest és, sens dubte, el millor Déu us guard que podíem haver tingut.
A València d'Àneu haig de preguntar on és l'ermita de Sant Cosme, que no està pas indicada i que és a tocar del poble, motiu pel que prèviament no he preparat el camí.
Suposo, jo que soc un malpensat a estones llargues, que en no ser romànica no deu ser vendible com a producte turístico-excursionista, doncs uns i altres, visitants i excursionistes, estem prou afectats de la "romaniquitis" -se m'excusi la paraulota, sisplau- que fa que a aquelles capelles, ermites o esglésies no pertanyents a aquella època i estil no se'ls doni importància. Més d'una vegada ho he sentit a dir, fins i tot a algun company proper.
Una inscripció ens diu que és de començaments del segle XVII.

Hem quedat aquí per a trobar-nos amb una guia de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, que ens portarà a les properes restes de l'antic castell i ens parlarà de la seva història coneguda, de la seva tipologia i dels avenços del seu coneixement a rel de les darreres excavacions.

Explicacions que son un veritable plaer, com les que l'any passat vam fer a d'altres indrets amb els guies de l'Ecomuseu, que son precisament els estudiosos del patrimoni de les seves valls.
No em puc estar de mostrar l'arsenal de bombardes de pedra emmagatzemades en una de les dependències -res queda a cobert- algunes de les quals, si més no, van ser usades contra el propi castell al setge que va patir a la guerra del Pallars, subsegüent a la guerra civil catalana.
Cercant minsos racons d'ombra on ampliar les explicacions, fem un passeig per totes les restes del castell, fins què -òndia, ja ha passat una hora i mitja!- la guia se'n ha d'anar. Li diem que nosaltres baixarem poc a poc i ens acomiadem.

I és que, des que hem arribat al castell, el Pic de Qüenca no deixa de dir-me que de nen petit, sense saber-ho, l'havia dibuixat manta vegades.
Forma part rellevant al fons d'aquest magnífic decorat de muntanyes del cantó de nord. I mai hi he estat.
He sentit a dir que quan hom perd un sentit, aquesta mancança estimula els altres sentits, a fi d'assolir el màxim les potencialitats. 
Potser si, perquè ara, en el meu temps de veure les muntanyes des de baix, tot i que gràcies a Déu no he perdut cap sentit,  la minva de facultats físiques per a anar a muntanya sembla que hagi estimulat, per altra banda, la capacitat d'admiració i observació. I d'estima, en definitiva.
Anem baixant poc a poc cap a València, fins tornar a trobar l'ermita de Sant Cosme.
Un lloc que voldria proper a casa, on seure una bona estona i deixar que el temps s'anés escolant al ritme canviant dels colors, les ombres i els silencis.

dimarts, 4 d’agost de 2015

"El Hombre y la Tierra"

Aquests dies, cap a quarts de tres, per la segona cadena de TVE, fan capítols de la sèrie "El Hombre y la Tierra", que tant ens va embadalir a la gent de la meva generació.
Avui l'he vist per primera vegada amb gran plaer. Plaer de tornar a veure aquelles filmacions pioneres en el gènere i per la inevitable recordança d'aquell temps passat.
Anys a venir d'aquell temps, el gènere ha sofert, -més ben dit, gaudit- d'una evolució tecnològica evident, però és ben cert que hi va haver un abans i un després de Fèlix Rodríguez de la Fuente i el seu "El Hombre y la Tierra".
I com em va fer treballar amb el diccionari castellà-català per a conèixer els noms de les bestioles!
M'agrada veure que coses rellevants no quedin definitivament a l'oblit, arrossegades pel vertígen de les novetats, tant sotmeses actualment a l'excés d'immediatesa.
L'emissió de la sèrie en aquestes dates tal vegada sigui pensada per a omplir espais de programació estivals, però indubtablement, omplir per omplir, si fos el cas, no treu que la elecció feta sigui un gran encert.
No fa gaire, per cert, que em vaig alegrar de veure que a Catalunya algú es va prendre la molèstia, per així dir-ho, de recordar en forma de monument a Fèlix Rodríguez de la Fuente. Va ser al terme de Campelles, a l'ermita de Sant Antoni, damunt Ribes de Freser, de la que vaig parlar en la meva darrera entrada.
Una mica enlairat damunt l'aparcament que hi ha abans d'arribar a l'ermita -un encert que fa que l'entorn de l'ermita no es vegi perjudicat pels cotxes- hi ha un monòlit de pedra en recordança d'ell. Com sempre, algún brètol s'ha ocupat de trencar-li el nas, però això ja forma part del "això és el que hi ha", però la resta del monument està força ben conservat.
Ignoro de qui va ser la iniciativa, però sigui de qui sigui només puc si no aplaudir-la.

La dedicatòria diu així:
"Félix Rodríguez de la Fuente,
per tu coneixem més la natura.
Gràcies.
10-4-87"

diumenge, 19 de juliol de 2015

Potser és granòfir

Bloc de motxilla al cotxe, del 27 i 28 de juny de 2015.



El llibre de geologia del batxillerat va aconseguir que em rebotés contra aquesta matèria. Uns dibuixos horrorosos en blanc i negre i tota una colla d'explicacions (per dir-ho d'alguna manera), enrevessades i allunyades d'allò que ensenyava la experiència visual, van fer que memoritzés com un lloro -habilitat aquesta que cal no menystenir- per a poder aprovar justet i així bandejar definitivament el mal tràngol. Del mestre no en parlem, que val més el silenci si d'algú  no n'has de dir de bo, com ensenya la vella dita.
Si l'assignatura hagués estat el que amb els anys d'anar d'excursió "amb els grans"  i les guies de l'Alpina i altres vaig anar aprenent, la nota hagués estat, segur, de les millors, tot i que el coneixement que em van transmetre "els grans" tenia ben poc d'acadèmic, cosa que no em desplau ni mica, i si en canvi molt de relacionat amb la vida diguem-ne pràctica d'aleshores.

Assegut a la terrasseta de l'hotel, còmoda, i ombrívola tot i orientada més o menys a sud, per on la carretera arriba a Ribas de Freser, em venien aquestes coses al cap i d'altres mentre em dedicava a un dels meus plaers: seure, mirar i no fer res. 
Gra nò fir
Granòfir, vet-ho aquí.
Quan un mot no m'és conegut i té una certa musicalitat, tinc la tendència de dir-lo una i altra vegada, fins i tot mentalment, com si es tractés de retenir-lo i encaixar-lo com a peça que manca dins la construcció de la memòria. Un mot sense musicalitat només trobarà el seu lloc a la memòria si, en canvi, m'exhibeix un concepte potent. 
I "Granòfir" té totes dues virtuts.
El concepte l'havia anat traient, garbellant i conformant mercès a aquest immens pou d'informació que és internet, llegint i veient fotografies.

La informació diu que a més de les Roques de la Creu, on hi ha la creu i la senyera a tocar i presidint Ribes, mitja muntanya de Sant Antoni també és de granòfir. Per això, havent llençat la tovallola a instància i radical exigència d'aquest cony de peus en l'intent de pujar el dreturer corriol per a arribar un tros amunt, amb la mestressa havíem  decidit d'agafar el cotxe i pujar a Sant Antoni.
El camí, després de deixar la carretera de Campelles, és molt còmode per al cotxe, i com que ningú ens venia al darrera vam anar fent gairebé com si caminéssim, amb la punteta de gas justa per a no calar el motor. Ni tant sols molestàvem als ocells.
Ens vam aturar al coll de la Casassa, a tocar del Pla de les Manxes, lloc bonic perquè sí des d'on albirar a la llunyania Planoles.
La feliç coincidència que aquell dia havia pujat un grup familiar de Campelles a fer un dinar a la brasa ens va permetre de veure el temple per dins i fer-la petar una estoneta, abans d'arribar-nos al mirador de Ribes, situat al roquerar dit dels Coforns, a deu minuts si fa no fa de Sant Antoni.
Davant nostre, damunt Ribes, les roques del granòfir a tocar del poble. Als nostres peus, l'altra part de les roques de granòfir. El mirador és un lloc excel·lent per a passar-hi una estoneta gaudint del paisatge a vista d'ocell, cosa que segur que pretenien els que hi van fer construir una petita guaita fortificada apta com a niu d'ametralladores.
Amb la mestressa, al mirador, emmarcats a la llunyania pel Taga i la Serra de Sant Amanç.
Això de poder agafar un tros de mineral procedent de la xemeneia d'un volcà de temps tant i tant reculats, tant reculats que només l'intent de fer-se'n cabal esdevé una declaració d'acceptació d'impotència, oimés quan diuen que a Catalunya és tant escàs, esdevé una temptació irresistible.
I vaig agafar la pedra, el tros de granòfir.  I el vaig guardar a la motxilla.
Espero no haver errat, que no sigui un altre mineral que de qualsevol manera hagués anat a parar allà.
Tant se valdria però, si així fos, que l'important per a mi ha estat el que n'he après i la felicitat  de passejar per aquelles muntanyes de la vall de Ribes. 
La pedra serà amb d'altres de tants altres llocs, que no porten enganxat cap nom des que ja fa anys, essent petita la meva filla -o va ser el meu fill?- li vaig deixar la capsa de les pedres, totes i cada una amb el nom enganxat amb cel·lo, i poc m'hagués imaginat que el seu entreteniment fora anar arrencant els noms.

I un dia, desitgem que ben llunyà, quan algú buidi el pis i llenci les andròmines que tots anem acumulant amb els anys, llençarà també un tros de granòfir, que aleshores no serà si no una pedra més. Però mentrestant, estarà amb mi recordant-me aquella vegada que vam anar...