dilluns, 1 setembre de 2014

És Montserrat

Pensa per un moment, que no hi has estat mai. I de l’estació de l’aeri estant, veus això.
Com ara veuen els turistes. Uns n’hi ha que queden bocabadats, com palplantats. D’altres no paren de fer anar les màquines de retratar, però no sembla que s’hi fixin.
Valga’m Déu, és impressionant!
Un mur partit que s’alça amb immensos esglaons, una escala de Jacob per la que els àngels pugen i baixen del cel.
Mira-t’ho poc a poc, que encara falta una mica per la sortida de l’aeri.
Com haguessis reaccionat, essent gran, a una primera visió d’aquestes muntanyes?

Xiruquero, tanca els ulls..Sí, ja hosé que no pot ser, però prova-ho.  Passa la goma d’esborrar i deixa la pàgina en blanc. En blanc. No hi ha res.

Torna´ls a obrir i mira. I si pot ser, veu.
Mira, i si pot ser, sent.

És Montserrat.

dissabte, 23 agost de 2014

Setena i última postal de vacances 2014

La Burreta, que tant bé es porta amb nosaltres, bé mereix sortir alguna vegada a la fotografia. Més ben dit, a la postal.

Pujant al Mont Caro
 
 
Tant de bo les vacances us hagin estat ben profitoses.
 


dissabte, 16 agost de 2014

Sisena Postal de Vacances 2014

 
Capvespre des del Cim de la Mort.
 
El Cim de la Mort i el Puig de l’Àliga son els dos punts més elevats de la Serra del Pebrer, germana petita juntament amb la Serra de Santa Madrona, de la Serra de Cavalls, de la qual les separa la Vall de Les Carruves.

El Cim de la Mort domina Gandesa i la seva plana, així com el pas entre les serres de Pàndols i de Cavalls.
 
 
Al fons, a la dreta, la gran roca plana, inclinada, és el Puig Cavaller. Al seu costat, al centre, les Crestes de Volendins.
Al fons de tot, els Ports pel cantó de Tortosa.

dijous, 7 agost de 2014

Cinquena postal de vacances 2014

Matí del dia de marxar de Llavorsí.
 
La muntanya del davant deu ser conscient de com me l'he estada mirant aquests dies. De com, gairebé, l'he festejada.
De com l'he resseguida amb l'esguard per tots els plecs i racons visibles, tot imaginant per on hi pujaría des d'aquest cantó.
Com gairebé totes té nom. Però no és dels coneguts, no és una muntanya "de culte". Potser per això ha apreciat més les meves ganes de pujar-hi, de fer-li les petites pessigolletes que poden fer les passes per la seva pell de terra i roques, conscient d'allò que em van ensenyar de jove: "elles, les muntanyes, sempre hi serán. Nosaltres, no."
 
Però no: temps ha que el Xiruquero-kumbaià s'ha de mirar les muntanyes des de baix.
 
Potser per això, vull creure que aquest matí de comiat s'ha volgut engalanar amb llums i boires d'una manera especial. L'estimada s'ha posat el vestit de mudar.