diumenge, 14 desembre de 2014

El pessebre d’enguany

Varies circumstàncies s’han conjurat –res de greu, gràcies a Déu- per fer que enguany el nostre pessebre a muntanya, el meu i dels cargolets, no estigui a lloc.
I no em convenç, podria fer-ho, de portar-lo jo tot sol. Que portar el pessebre i cantar-li les cançons i tot el que l’envolta, ho tinc per dolça feina col·lectiva.
El tinc a punt, tornat a arranjar una vegada més.
Però enguany, amb la il·lusió que sigui només per una vegada, em farà companyia a casa.
Serà una solució de continuïtat per aquest pessebret que vaig fer per a dur a Sant Pere de Vallhonesta, que l’any següent va ser al Montcau d’Ordal i l’any passat a Sant Cugat de Gavadons. Cada vegada l’hi he guarit les ferides i està, malgrat tot, d’allò més eixerit, però potser tampoc li anirà malament aquest any “sabàtic”.

I tampoc em sap massa greu perquè és constatable que la tradició de portar un pessebre no sembla minvar, de manera que no cal cap sobreesforç, de moment, per a mantenir-la. Tot i que ha canviat, sens dubte, però què no canvia?
De fet, hi ha entitats que simplement pugen el pessebre en un acte tradicional que no cal que sigui embolcallat per cap altra activitat. Tot i que un determinat i inconsistent concepte de modernitat porta a d’altres a diluir-ho dins una “Festa d’Hivern” o una “Sortida Nadalenca”, per esmentar el nom que li posen, respectivament, dues entitats de conec.

Però es porta el pessebre, vet-ho aquí. Amb un format o altre els pessebres a muntanya, al bosc, hi son.

Per això no passa res si enguany no hi és el nostre. L’any vinent, si Déu vol, ja hi tornarà a ser.

Ni que sigui virtualment, valgui la dedicatòria que sempre porta el nostre pessebre per a felicitar-vos les Festes de tot cor.

“A la gent d’aquestes contrades,
Als excursionistes,
A tothom:
Que la Llum de Nadal ens il·lumini.”



dissabte, 6 desembre de 2014

Tres llocs per a un matí: (i 3) Santa Maria del Puig

Bloc de motxilla del 27 de novembre de 2014

Reprenem la carretera ara en direcció a la Colònia Sedó, al damunt de la qual hi ha Santa Maria del Puig. 
La colònia Sedó, important colònia tèxtil de les que s’establiren pel Llobregat, hostatja ara altres tallers i indústries diversos, així com el Museu de la Colònia Sedó, que bé es mereix una visita, i que forma part de la xarxa de museus del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

Es pot arribar a Santa Maria amb cotxe, per camí de terra. Però avui està enfangat i l’aigua ha aprofundit els sots del camí, de manera que optem per deixar el cotxe un trosset avall i fem a peu els pocs metres que resten.

És un espai deliciós, ample i planer el que acull el temple. I avui, amb l’espectacle de cel i núvols i amb una llum que canvia constantment, ens convida a passejar-hi amb calma.

Del temple de seguida crida l’atenció, a més de la bellesa del conjunt, el cimbori i l’escala exterior del campanar. No hi ha gaires temples d’aquesta antigor que hagin conservat l’escala exterior del campanar. De fet, per terres properes, només se’ns acut de recordar Sant Ponç de Corbera.
Sabent-ho, sobta una mica recordar que el Puig, amb Santa Maria i les minses restes del Castell d’Esparreguera, només separades del pla de l’església per un dels torrents pel qual s’hi puja actualment, va ser el nucli original d’Esparreguera. 
Ara, Esparreguera queda tant allunyada com es veu a la fotografia, en haver-se desplaçat en temps pretèrits, a tocar del camí ral.

No val la pena enfilar-se pel petit corriolet que arriba a l’espai on hi hagué el castell, que és aquesta plana que es veu en segon terme, després dels arbres tardorencs, perquè, de fet, no en queda ben res llevat d’un parell de llenços de mur del basament, que amb prou feines la vegetació deixa veure. Aterrat el castell amb anterioritat, a més, al segle XIX, molta pedra va ser aprofitada per a la construcció del dipòsit d’aigua de la Colònia Sedó.

Santa Maria és tancada en un clos que bé es deu correspondre amb l’espai que devia ocupar el cementiri, com sembla demostrar, a més, aquest –suposo- sarcòfag de considerables dimensions del que, fins ara, no he trobat informació.

Fet el passeig i les inevitables fotografies que un dia com avui reclama, donem per acabada la matinal, en que hem combinat la passejada a peu i amb cotxe.
Han estat tres llocs ben interessants.

dilluns, 1 desembre de 2014

Tres llocs per a un matí: (2) Santa Margarida sa Palanca

Bloc de motxilla del 27 de novembre de 2014

Deixar enrere el balneari de la Puda em produeix una barreja de sensacions de conformitat i d’alleujament alhora.
Conformitat, sí, que tota la ufana i bellesa que l’envolta, pintada ara de tardor, sembla “protegir” amorosament el que ja només és una desferra, el cadàver d’una construcció plena de vida on anaren a cercar uns beneficis per a llur millor benestar aquells que s’ho podien permetre.
I d’alleujament, perquè no havent-la vist per dins hom s’estalvia la constatació, l’evidència radical i punyent del deteriorament. 
Una sensació semblant a la que em produeix veure aquell gran arbre mort que tots hem vist un moment o altre, en qualsevol bosc o tocant al camí, que es manté enlairat i garratibat en la pròpia grisor, voltat d’arbres ufanosos.

Comentem aquestes coses mentre anem per la carretera a cercar el trencall de Ca N’Estruc, per on passarem per anar a Santa Margarida del Cairat o, més antigament, Santa Margarida sa Palanca, així dita per la palanca que més avall dels seus peus, al congost del Cairat, permetia el pas a ambdós marges del riu.

Ja no plou, i el fet que tot sigui humit, que regalimi generosament l’aigua pels marges, conforma un peu adient al decorat de les muntanyes montserratines del cantó de Collbató que les boires, com dubtoses, s’esmercen ara a tapar, ara a mostrar, en una mena de joc sense finalitat.

Estaco “la burreta” a un plàtan preciós a tocar de Santa Margarida, ben al costat de la qual passa la carretereta poc transitada per la que hi hem arribat.
Santa Margarida i els seu espai enlairat damunt del riu, és un lloc deliciós. Un lloc deliciós que no va merèixer, aleshores, cap atenció d’aquells dos adolescents amb motxilla i xiruques que enjogassats descobrien mútuament la mirada, el gest, el frec de pell, el somriure de l’altre, mentre els grans s’abocaven a la contemplació, gairebé aèria, dels voltants, del congost, allà a baix, de Sant Salvador de les Espases, de Can Tobella, al davant…
Com avui hem fet nosaltres tres.


Alfa i omega. El principi i la fi. 
Comença i es tanca el cercle.
“Ell és el principi i la fi”, ens recorda el gravat a la finestreta del presbiteri.

Sempre he dit, i reblo, que la bellesa rau en la senzillesa. Vet aquí el perquè n’és tant de bonica Santa Margarida del Cairat.
És poc més de migdia. Ja hem gaudit de Santa Margarida i el temps segueix aguantant -llevat d'alguna pixaradeta de pardal- de manera que anirem al tercer lloc d'interès d'avui per aquests verals, que ens compensarà de la manca de caminar, abans d'anar a dinar.

dissabte, 29 novembre de 2014

Tres llocs per a un matí: (1) la Puda

Bloc de motxilla del 27 de novembre de 2014

Per la finestra del bar restaurant “L’Estrada”, a la sortida d’Olesa de Montserrat en direcció nord, veiem com es posa a ploure. Unes salsitxes amb llesquetes de pa amb tomàquet em tenen entretingut juntament amb la conversa amb en Josep i l’Ernest, els tres que tenim la intenció de fer l’excursió d’avui.

Veure ploure quan s’és a cobert i en aquestes circumstàncies és un plaer. No ens ve de nou que plogui, de fet les previsions eren que s’aguantaria el matí però que plouria cap a migdia o havent dinat. Potser per això avui som tres i no més. 
És a dir, que només quatre o cinc hores de desviació de la previsió és un èxit que cal remarcar. Afinant cada vegada més, temps a venir potser els meteoròlegs gosaran de dir l’hora precisa de començament de la pluja.
Amb les darreres gotes del cafè s’exhaureixen també les gotes d’aigua de l’exterior i comença un lent replegament de les boires baixes, com si consideressin que ja han regat prou.

Fem com previst, agafem el cotxe i anem fins al començament del camí del balneari de la Puda. I avancem cap al portal. Tot és moll, la llum del dia és tènue, de  melangia tardorenca.

Al cantó de fora de la tanca un gos ens borda sense convenciment. De fet amb tant poc convenciment que a mida que ens hi apropem s’esmuny a l’altra cantó de la tanca, on s’afegeix a un company que no s’esgargamella gaire més. Bo i mirant-nos les runes –els edificis son dempeus, però en lamentable estat- els dos gossos baixen el to, de manera que em pregunto si més que advertir-nos el que fan no és si no demanar-nos un manyac que trenqui la seva solitud.

Tanmateix la solitud, la sensació d’abandonament, és gran, i només el torrat de la fila de plàtans posa color a un lloc on la grisor no és només provinent del dia que fa.

El camí en direcció a Can Tobella, que comença a tocat del balneari, va enfilant-se poc a poc a partir d’una magnífica alzina que hi faria de fita inconfusible si el camí no fos tant evident i anem guanyant visió sobre el riu i el tros del Cairat que pretenem de veure de ben a prop.

Però torna la pluja quan hem fet poc més d’un quilòmetre. El terra comença a fanguejar més del compte i res sembla indicar que la cosa hagi de canviar, de manera que optem per retrocedir. Ens aturem uns moments per a gaudir la visió d’aquells espais que la pluja encara no enterboleix prou i girem cua.

És d’hora. De manera que proposo d’agafar el cotxe i fer un parell de visites a sengles llocs interessants de la rodalia. Molt seria que ni tant sols poguéssim sortir del cotxe. Acceptat. Doncs som-hi.