dilluns, 13 octubre de 2014

Seguim avançant

Ja és sabut que el dia 9 de novembre no es farà la consulta.

Demà, 14 d'octubre, el President farà una declaració.

D'acord: no es donen les condicions perquè es pugui fer amb les garanties que el validin a nivell internacional.
Precisament perquè cal que les coses les fem ben fetes, la consulta ha quedat suspesa.

Per part meva, satisfacció i il·lusió.
Satisfacció per la decisió, per la nova passa endavant que això significa, satisfacció per la maduresa democràtica, satisfacció per tenir més raons encara i més raó que mai. I satisfacció, per damunt de tot, pel fet que assolit aquest nou graó, cada vegada som més a prop del final del camí.

Il·lusió per les noves passes que donarem a partir d'ara. Sempre, i com fins ara, amb serenitat, fermesa i decisió i amb el necessari punt de sentit de l'humor que la "senyoreta Rottenmeier" i companyía estant incapacitats per a entendre.  

Ja ho sabíem que el viatge a Itaca no n'és de fàcil. De la mateixa manera que sabem que depèn de nosaltres arribar-hi.

Els agradaria -i diràn- que estem decebuts. És el que els agradaria perquè els seus profunds dèficits democràtics no els permeten  entendre que un altre país tingui un capteniment diferent de la seva barroeria.

Endavant!

dissabte, 4 octubre de 2014

"La Mesura de la Terra"

Aquest és el títol d'un excel·lent videu divulgatiu que ha elaborat i penjat el nostre Institut Geològic i Cartogràfic de Catalunya.

Trenta-tres densos i deliciosos minuts que poden interessar tothom i que cap excursionista ens podem perdre.

Gaudiu-lo.



divendres, 3 octubre de 2014

De Begues a Sant Climent

Bloc de motxilla del  2 d’octubre de 2014

Vam anar ahir de Begues a Sant Climent. Per l’antiga carrerada que portava els ramats cap al Llobregat.

Tren fins a Gavà, on vam esmorzar a tocar de l’estació, que és també on hi ha la parada dels taxis. Com que els horaris de l’autobús per a pujar a Begues no son massa freqüents, la incomoditat d’adaptar-nos-hi no em va venir de gust a l’hora de preparar la sortida, de manera que havent esmorzat tranquil·lament els quatre que érem vam agafar un taxi que ens va deixar a la rotonda d’entrada a Begues, on hi ha el barri de la Rectoria.
En les sortides no circulars que fem en endavant, tindré més present la utilització dels taxis quan sigui factible, que, de fet, no resulten més cars que l’autobús a canvi de la major comoditat. De fet, ahir ens va costar tres euros per barba.

Al barri de la Rectoria vam acostar-nos al mirador, però la porta d’accés era tancada amb un forrellat, mala sort, i doncs vam seguir pel carrer asfaltat i el tros de carretera fins agafar el camí que comença a davallar. Una camí ample i còmode que ens introdueix al bosc ufanós després de les darreres pluges.
Té raconades ben boniques que encara conserven aquell ésser feréstec de quan aquells verals eren força menys poblats.

Anys ha, venint de Torrelles o de Sant Climent, en un sentit o altre, cap a Begues per saltar després cap Eramprunyà i Brugués, havia seguit aquests camins. De fet Ordal, però força maridat amb el Garraf proper. La vegetació conserva racons ben ufanosos, com aquesta ombria on, xuclant l’adob de l’arenisca desfeta i  de l’humus d’altres vides precedents, se'ns mostren eixerits aquests llombrígols de venus i unes falgueres nanes de raconada.

Arribem sota la Roca del Barret i em quedo fotut de no poder afirmar amb certesa l’ombra de record que em diu que havíem vivaquejat sota el barret. Pitjors les ombres del record, ara més espesses i tossudes que la calitja que avui, a la llunyania, ens enterboleix el paisatge de l’altre cantó del Llobregat.

Evidentment que renunciem a pujar a sota el barret, que l’arenisca poc consistent és ja massa insegura per a nosaltres, de manera que guardarem el record en forma de fotografia, una mica forçada, això sí, perquè haig de posar la camera a terra. 
Bé, si més no, els Tres Mosqueters, que com és sabut eren quatre, amb els seus florets en forma de bastons, semblaran més qui-sap-què agafats així, des de sota.

Cap a migdia comença a fer més calor alhora que les envistes de Sant Ramon es van fent més properes. Sant Climent resta encara amagadet a la vall i doncs, no visible. Però l’arribada a la moderna capella de la Mare de Déu del Roser, de l’any 1986 com queda dit a la llinda de l’entrada, anuncia que ja hi som molt a prop.

És un lloc molt agradable. De modestes dimensions, però airoses i senzilles, que en certa manera recorden una tenda ben plantada, l’ermita és el centre d’una petita pineda que obsequia el visitant amb ombra i un parell de bancs de pedra. És un d’aquells llocs que conviden a estar-s’hi una estoneta si més no.

Poc més enllà, els xiprers del cementiri confirmen que ja s’entra a Sant Climent, que vist per aquest cantó, conserva encara, mercès al nucli vell, la imatge d’aquell poblet arraulit entre les muntanyes.


diumenge, 28 setembre de 2014

Passejada i pluja


Quantes coses han passat en el curt i precís moment que jo he disparat la càmera?
Milions de coses que jo no sé. I ara, milions de gotes.
Aquesta, despresa del paraigües.

La càmera però, no la pretenia a ella, si no a la Falconera allà al fons, amb Garraf als seus peus, esvaïda dins la grisor de la pluja.

Cal felicitar la feina dels meteoròlegs, que ja han avisat que aquesta tarda plouria, però s’ha avançat unes hores. Bona feina que no ha reeixit la perfecció d’endevinar que seria a les dotze. I millor, que és ben sabut que allò perfecte és enemic d’allò bo.

Així doncs, com que el matí ha d’aguantar, i ja va bé que estigui ennuvolat, me’n vaig a donar un tomb per les costes de Garraf. A veure aquesta calissa trencada que tant m’agrada, saó de margallons i romanins, a molt pocs metres de la salabror que li besa els peus.

Aquesta calissa trencada, i ara humida i relliscosa, que em dirà la resposta a la pregunta de com es comportaran aquestes vambes de bona “pastilla” i sola amortidora, que avui han de tenir cura dels meus peus.

Pujo trepitjant terra i pedres, sense estalviar gaire els moviments de tota mena i penso si acabaré tanmateix amb calçat d’aquest tipus. I Recordo que a l’altell del passadís de casa hi tinc les botes del pare. Les seves darreres botes, que finalment va desestimar per un calçat semblant al que avui jo porto. Cert, ben cert: res de nou sota el sol.
Sempre m'ha agradat ser al bosc quan plou, que és molt menys freqüent que quan fa sol, vet aquí quina obvietat.  Quan plou, el mateix bosc és un altre bosc. De la mateixa manera que un camí fet de tornada és un camí diferent del mateix d'anada.
Per això la pluja no m'ha empegueït massa, però sí que m'ha recordat que d'una vegada per totes m'haig de comprar un paraigües de pastor, que els normals tapen el que tapen.

Quan soc allà on del camí en surt a la dreta un altre, que puja en direcció a la Morella, plou una mica més, però la llum ha avançat un xic. Torno a cercar la Falconera.
Els romanins fan una olor que enamora. Els frego, tant me fa mullar-me la mà per a sentir la seva olor.

Un trosset més de camí i una pedra em crida insistentment: vine, seu aquí i guaita, que no tens cap pressa.
El paraigües va millor quan s'està assegut, així, una mica encongit, tapa tot.
En efecte, quan plou, no se sent cap ocell. Com jo ara, estan arraulits aneu a saber on.

Potser aquell dia feia molta calor i la noia es va canviar, cometent, això sí, un petit oblit. O va ser un racó deliciós on esplaiar-se amb la companyia, ves a saber. El fet és que allí estan, testimonis muts d'allò que s'esdevingué.
Una petita marrada per un corriolet que després es perd, i a recuperar el camí d'anada, ara, de cara avall, una mica a vista d'ocell, però això sí, ben atent al terra de la baixada.
No recordo com era aquest tros de costa, del final de la platja de Castelldefels, abans de la construcció del port de la Ginesta. Quina conseqüència ha tingut en la modificació dels corrents marins?
Com els ocells en que abans pensava, així estan les embarcacions, arraulides, esperant...

Ostres, bé! ....a veure quan faci una excursió una mica llarga...?