Amb neu, a Sant Pere de Vallhonesta

Em queden coses de l'estada a Múrcia per a posar al bloc de motxilla, però faré un parèntesi per a l'excursió d'ahir dijous.

És cert que a voltes, sense saber del cert per què,  les coses surten rodones, mentre en d'altres ocasions, per bé que es preparin, no passen de l'aprovat justet com a molt.

No cal dir que els avisos que dimecres es feien del temps fregaven l'apocalipsi. Això ens hauria de portar a alguna reflexió, però ho deixaré estar, perquè, al cap i a la fi, tothom es queda amb la cançoneta que més li agrada. Dies abans, amb uns quants amics, havíem programat d'anar a un lloc preciós, a Sant Pere de Vallhonesta, a fer una excursió.

A mida que passava dimecres i que només un company em va trucar per dir que no venia, ja vaig veure que la sortida seria possible.

Ah, qué bonic va ser!

Mentre esmorzàvem al "Bar Nuevo" de Sant Vicenç de Castellet, que és molt a prop de la sortida de l'estació del tren, l'aiguaneu es va anar convertint en neu. Potser l'acolliment i gentilesa de la mestresa ja va ser un bon auguri: la meva mitjana "Moritz" -per a mi, avui, la millor cervesa de Catalunya- unes olivetes d'obsequi, i un cafè més que correcte, van conformar un esmorzar dels que animen el dia.

 (N'hauria de parlar al meu bloc "Sobrets de Sucre i Bars", que el tinc una mica abandonat).

A mida que ens anàvem enfilant, en la suau pujada que mena a Sant Pere, la nevada es va anar consolidant, tot i que de manera moderada, convertint el paisatge en una meravella de blancor de núvia.

Certament, l'excursió duraria més del previst. No per cap dificultat d'avançar, si no pel fet que era inevitable, cada dos per tres, aturar-se a badar.

Sant Pere de Vallhonesta i els seus topants, amb la neu, era ahir un espai d'una bellesa singular. El seu campanar de doble espadanya tant airós, els elements ornamentals de l'àbsis, tot plegat, amb l'afegitó de la neu, era un veritable obsequi per als ulls. 

Ens va costar una bona estona marxar-ne per a seguir el camí, i puc ben assegurar que si avui, en comptes de digitals, encara anéssim amb les màquines analògiques del rodet per revelar, ens hagués gastat de llarg tota la setmanada.

Baixant per anar a veure el Roure Gros del Rubió alguns no es van poder estar de tirar-se neu pel cap com a criatures, projectils que vaig poder esquivar amb sort.

No sé si la gran branca esqueixada del roure és conseqüència d'alguna ventada forta damunt un cos vell, o és per altra causa. Sigui com sigui, el roure és ben impressionant.

En tornar, ja a prop de Sant Vicenç, la neu havia anat fonent parcialment i vam haver de vigilar de no relliscar en unes lloses de pedra que hi ha al corriol que mena a les primeres cases del poble. 

Abans havíem passat pel costat de Can Soler de les Teules, com diu un petit rètol de l'ajuntament, del segle XIII. Deunidó, un mas del segle XIII. De poc després de la construcció de Sant Pere, que sembla que va ser el XII. 

Quantes nevades no hauran vist els murs d'aquest impressionant mas?

Essent ahir a aquest cantó del Bages, al cor de Catalunya, i amb l'obsequi d'un paisatge d'aquella bellesa, vaig pensar que en fer-ne l'entrada al bloc de motxilla el dedicaria especialment, com faig ara, a l'amic bagenc Pere de Can Peret.

Quina sort que no ens vam fer enrera!

Camí de Calblanque, sense arribar-hi

El dia que a la tarda vam anar a passejar per les salines de Rasall, havíem dedicat el matí a caminar en direcció a Calblanque, sortint de Cala Reona. Era la primera aproximació a aquell espai natural protegit, per altra banda prou proper al començament de la Manga.

M'havia guardat al gps una ruta baixada del "Wikiloc" per si s'esqueia de fer-la, de manera que em va servir per fer-ne un trosset. Tot i que, llevat del començament, potser no hagués calgut, doncs aquell tros costaner està senyalitzat com a part del Gr 2 Mediterrani.

Això sí, vam voler fer-ho a la nostra manera i així, al començament del recorregut, vam deixar el sender per a endinsar-nos a una de les valls que desaigüen a la cala Reona. Que hi desaigüen quan plou suficientment, convertint els fons de les valls en rambles. A Múrcia, els torrents son anomenats "rambla", mot que a Catalunya ha quedat en desús, tot i que, evidentment, per exemple, la Rambla de Barcelona és diu així perquè abans d'urbanitzar-la era el pas d'una riera, de les moltes que baixen de Collserola cap al mar.

Prou m'hagués agradat tenir més coneixements de botànica per a poder reconèixer la gran varietat de plantes, arbustives les més evidents, però que no passen d'aquí, de manera que en un espai com aquest resulta ben difícil perdre's. Pots sortir del corriol marcat, si n'hi ha, però res impedeix de veure cap on vols anar o cap on vas. Em vaig passar uns moments deliciosos imaginant que era aquell jovenet que pujava i baixava com les cabres i amb la mirada vaig anar dibuixant el recorregut (....cap al fons de la vall, pujant aquell llom de la dreta per a flanquejar fins els roquers del darrera....tornar pel cim i....).

Vegetació, com no podria ser altrament, perfectament adaptada a les condicions ambientals, hídriques i d'insolació del territori. Amb prou semblança amb determinades parts del Garraf, tot i que la geologia d'ambdós territoris és diferent. Romanins i farigoles florides ja, molts i moltes i, com dic, tantes plantes com n'ignoro el nom. Ah! i com al Garraf, margallons, molts margallons.

El que ens va causar sorpresa va ser trobar fins prou endins de la vall, unes mates precioses de la planta que en diuen bandera espanyola, ben desenvolupada, gairebé com arbusts -de fet ho eren:

Vaig pensar si no eren aquestes plantes endèmiques d'aquest territori. Però no, de cap manera, no son endèmiques ni d'aquest continent, doncs, tornat a l'hotel vaig cercar-ne la informació i es tracta de la lantana camara, que resulta ser una invasora de pronòstic, vet aquí perquè colonitza aquella vall.


Tallant per un altre cantó vam recuperar el camí marcat que es va enlairant damunt del mar amb una certa suavitat però continuadament. Un espai on res t'impedeix la visió, aeri, lluminós.
Val a dir que vaig tenir una estranya sensació, com si m'hagués de protegir de la possibilitat de vertigen, que gràcies a Déu no pateixo. Ep, res de perillós si no es surt del camí, més aviat corriol en alguns trossos, però el fet de no tenir res a prop, cap arbre, sembla com si no tinguessis agafador, com si et manqués protecció:

La terra es va enfosquint cada vegada més a mida que -em sembla a mi- va aflorant un nou substrat, potser una gran veta de pissarres bituminoses que acabarà per tornar el terra amb tota una gamma de grisos de creixent intensitat fins gairebé el negre pur i simple,

a la zona a la què correspon la fotografia de sobre, on hi ha les restes d'una antiga explotació minaire. Cal no oblidar que, a l'altre cantó d'aquestes muntanyes hi ha precisament el poble de La Unión i les seves mines.

Com que vam estar força estona a la vall que deia al principi, vam renunciar a arribar a Calblanque, per poder arribar a l'hora de dinar a l'hotel.
Tant diferents aquestes paratges dels que estem acostumats a recórrer!


Vaig disfrutar, com se sol dir, "com un vedell". Ep, que ningú hi vagi pas a l'estiu!.


La mestressa m'ha promès que no em demanarà drets d'imatge del testimoni gràfic. I jo em comprometo a no demanar-me'ls jo mateix. Així doncs, heus aquí el Xiruquero-kumbaià i la seva mestressa al camí de tornada, amb el Cabo de Palos al fons.

Anar recordant l'estada

Tot s'acaba, vet aquí. De manera que, com que ja som a casa, no puc enviar cap més postal.

Ara queda anar desenvolupant les notes del bloc de motxilla, que aniran recollint tot allò que em va semblar interessant de la nostra estada murciana.

Fins i tot va esdevenir-se el darrer partit de copa Barça-Madrid mentre érem allà. Com que vaig veure que a la sala del bar on hi ha la tele exclusiva per a esports no s'hi cabia, me'n vaig anar a fora, a veure'l en un bar d'a prop.

Un noi del país amb qui vaig compartir taula en va dir que allà n'hi havia tant del Barça com del Madrid, i que quan els culés van a celebrar alguna cosa, van a la Plaza de España de Cartagena, el mateix lloc on van a celebrar també els merengues les seves victòries. "Quizàs un poco más del Madrid". Molt moderat en les seves expressions, jo diria que ell era més aviat madridista. De fet els dos primers gols del Barça ho vam celebrar uns quants, que vam quedar en minoria quan va marcar el Madrid. Una estadística ben clara.

Ara, els que n'hi havia per a sucar-hi pa eren els de l'hotel, on la procedència de la majoria de grups de iaios eren les espanyes, molts de les espanyes  "anchas y profundas". Quan tornava a l'habitació de l'hotel hi havia els comentaris tot esperant l'ascensor, en el propi ascensor i en els passadissos. I de la mateixa manera que als comentaris dels madridistes del bar, només se sabien els noms dels jugadors del Barça que son (em sembla que mucho a su pesar), alhora, jugadors de la selecció espanyola.

Esto ha sido un atraco a mano armada hombre!, pero un atraco a mano armada....Armada con metralleta hombre,...un atraco...!!

Espero que dormíssin bé. Jo, com una marmota.

Postals des de la Manga. 5

Petit anecdotari Murcià. (segons els meus ulls).

Noms en anglès, a establiments de marca com ara el The Phone House?  (Te Pone Jause o Te Pone de Mala Leche, o Te Pone Cachondo?) Doncs sí, n’hi ha com a tot arreu, que això del papanatisme està prou estès.


Però m’alegra que al mateix temps hi hagi una agència immobiliaria com aquesta:

..i és que el teatre de Romea està molt a prop.  Per cert, gràcies al senyor Pepe me n'he adonat que el Romea de Barcelona, i el Teatro de Romea, de Múrcia, es diuen així en honor de l'actor murcià  Julián Romea.


Un café!!…..”Marchando!!”

Si s’ha de fer una cessió a la papanateria (estamos muy céntricos), i posar Tea Shop, l’establiment bé es podria dir:

I per què no un menú aquí? És una taberna, la qual cosa ja és una garantia:

Al final, per a fer-ho més dolç:

I amb el clima d’aquest país, els eunucs de les prohibicions ja poden anar fent de les seves:

Ara, això del Mercadillo del diumenge de Cabo de Palos, encara ho haig d'esbrinar, perquè no éren pas hàbits religiosos:

Però em sembla que ja no tindré temps.