dilluns, 22 d’agost de 2016

Cada dia n'aprens una

És una dita ben certa. Normalment he sentit aquesta expressió en coverses, quan hom s'assabenta d'alguna cosa que li causa una certa sorpresa. 
Tot i que val per a qualsevol circumstància, l'altre dia hi vaig pensar a Vilalba dels Arcs, que estava de Festes Majors.
La gent de més amunt ho diem en singular, Festa Major, però per terres ebrenques es en plural, Festes Majors.

Passegem cap al centre del poble i en passar davant d'un carrer a la nostra dreta, em fixo amb en nom del carrer: "Carrer de la Dula". És un carrer sense sortida, engalanat com d'altres per als dies de les festes.
I sorgeix la pregunta: la dula? Que potser era el nom d'una senyora?

Avui per avui, amb els mitjans actuals, si es vol les ignoràncies es mantenen per poc temps. És com si amb aquest aparell que en diem telèfon i que de fet és un ordinador portàtil de mida ben reduïda, portéssim a coll una o més enciclopèdies. Un fet que podem apreciar amb tot el que val els que procedim d'altres temps, que som els que ens sorprenem sovint quan algú, a les pròpies dites "xarxes socials" fa una pregunta que hagués estat sobrera si l'interrogador s'hagués pres la mínima molèstia d'anar al "senyor Gúguel".

El meu diccionari de referència és el DCVB, el Diccionari Català Valencià Balear, un diccionari completíssim que com el seu nom indica abasta tota la llengua, amb totes les nostres formes dialectals.

Hi diu: "“Ramat de bestiar gros—eguí, mular, boví, porquí—compost de caps pertanyents a diferents propietaris, que va a pasturar tot plegat a la muntanya o devesa comunal, sota la vigilància d'un home llogat que s'anomena duler”.

Resulta fàcil imaginar-se com, en aquest carrer sense sortida, s'hi devíen reunir els caps de bestiar de diferents propietaris per a què el duler se'ls endugués a pasturar.
Més tard, tornats al poble on som, un home m'explica que els animals, si de retorn del pasturatge l'amo no els anava a recollir, el duler els engegava i tornàven al seu corral tot sols, acostumats com estaven al trànsit de casa a la dula i de la dula a casa.

Maneres de fer i de viure tant llunyanes de la meva experiència personal, em causa gran satisfacció de conèixer-ne algunes circumstàncies com aquesta, o com temps enrera vaig saber, també en relació a la ramaderia d'aquestes terres, pel que fa als lligallos i a les seves consuetuds.

I una dita: "La dona i la mula, de la teva dula". 
Perquè no es molesti ningú avesat a no voler comprendre des del passat, oimés aquests i aquestes fonamentalistes tant en boga, faré un petit canvi de mots que no en traeix pas el sentit:
"l'home i la mula, de la teva dula." 

Un parell de dies després ens vam obsequiar unes costelletes i una mitjanes de Corder de la Terra Alta a la brasa, amb pataques -com es diu aquí- que és com s'ha de fer per a gaudir-ne d'allò més.

I és que, tanmateix, cada dia n'aprens una.

dimecres, 17 d’agost de 2016

Una fotografia be pot valdre un "post"

I aquesta m'agrada especialment.
Unes més que d'altres, les fotografies solen parlar per elles mateixes, el que fa que vistes per qualsevol  s'"expliquin", sense haver-hi d'afegir gaire més. 
Després queden a mercè del qui les veu, les fotografies, les pintures, les imatges en general, i surtiran, o no, tot depenent dels "visualitzadors", matisos i sensacions. però en essència la imarge ha dit.

Diu aquesta fotografia de la meva dona, que anem caminant,  un matrimoni amic i jo mateix..
Hi afegeixo que és tornant de veure el Toll del Vidre, als Ports d'Arnes.

Heus aquí el substantiu. Els possibles qualificatius, àlies matisos, quedin per a l'amable espectador.
Veient la fotografia, una i altra vegada, se m'en ofereixen uns quants.

dissabte, 23 de juliol de 2016

Calers per endavant

La subespècie dels morosos té una tipologia força variada.

I no em referiré al morós puntual, excepcional. Aquella persona que ha esdevingut morosa puntualment, per circumstàncies que li han estat adverses i que li dona mal viure. Aquesta persona gairebé s’ho treurà de la boca, per poc que pugui, per a pagar, per a fer front a la seva obligació. No és per a mi doncs, algú classificable com a morós, més enllà dels criteris estrictament comptables.

Els morosos propiament dits, proliferen, progressen,  en caldos de cultiu orfes de conviccions ètiques. O sia, en societats de baixa qualitat.
El seu fer no és puntual, ans al contrari, per a ells és una opció a l’abast sempre utilitzable per poc que l’altre contractant es descuidi ni que sigui un xic. A més del guany n’obtindrà l’autosatisfacció de comprovar com n’és de llest, d’hàbil. I el més trist, bona part d’aquesta societat li'n riurà les gràcies.
I si la part perjudicada li retreu la seva manca de paraula, tindrà sortides fins i tot ocurrents per a venir a dir “fes-te fotre”.

Com han fet els de la Cup a l’hora d’incomplir el pacte de legislatura amb Junts pel Sí, que s’han despatxat amb un sarcàstic “avui no es trenca cap acord polític, l’acord polític, muta”.
 
Un home sense paraula és un ninot.
I ja que ells volen feminitzar-ho tot barroerament, una dona sense paraula és una ninota.

I vet aquí que ara es planteja l’escenari, al setembre,  de la moció de confiança al govern instada pel President, que comporta –només faltaria- l’aprovació dels pressupostos que van ser objecte d’incompliment.
I aquests incomplidors, aquesta gent sense paraula, surten ara dient que la moció de confiança no vol dir, paraules seves, “un xec en blanc als pressupostos”.

Un morós pot violentar la bona fe contractual una vegada. Però no dues.

De manera que espero que Junts pel Sí hagi après la lliçó i faci el que pertoca: primer l’aprovació dels pressupostos i després la moció de confiança. Si es vol, una sessió darrera l’altra, però en aquest ordre. I si no, President, convoqui eleccions, que  la independència, com vostè mateix ha dit, es farà be o no es farà.
I tinguem ben clar que les presses sempre han estat males companyes de viatge.

Hi ha una dita, em sembla que àrab, que diu: “Si algú t’enreda una vegada, la culpa és seva. Si t’enreda dues vegades, la culpa és teva.”

No siguem tant tontos. Amb els morosos de la Cup, calers per endavant.

 

dilluns, 18 de juliol de 2016

L’Exèrcit, estructura d’estat.

Per a tirar endavant un projecte te l’has de creure. Has de creure que la virtualitat pots transmutar-la a realitat el més reeixida possible.
Has de tenir mentalitat d’allò que vols assolir.

Fer volar coloms, espantant-los només picant de mans quan estan enfeinats en endrapar les molletes del terra és molt senzill, és molt fàcil. I fins i tot té un punt d’estètic veure com els coloms descriuen cercles tot batent les ales en fugir del que perceben com a perill. Bo i fet, el carallot es queda d’allò més satisfet. I ja està.

Però fer les coses seriosament és molt més difícil, cal fer menys soroll i tenir un convenciment ben ferm i assentat damunt conviccions, tenir mentalitat de.

Mentalitat d’estat si el que realment es vol és crear un estat i no només fer volar coloms. I crear de bell nou un estat no és tasca gens senzilla. Cal un fort convenciment i per damunt de tot saber què és un estat. I quines estructures li’n son imprescindibles.

Lamentablement, no tenim mentalitat d’estat. I sense mentalitat d’estat no tindrem estat. És trist, però és així.

Fa ben poc es va celebrar el 33è aniversari de la creació de la moderna policia catalana, els Mossos d’Esquadra, que no quedaran desplegats per tot el territori català fins el 1994. Una estructura d’estat fonamental.
M’hagués agradat veure, com m’hagués agradat veure-ho en aniversaris anteriors, comunicats de partits i institucions als mitjans de comunicació felicitant als Mossos, felicitant-nos-en, d’un terç de segle de la nostra policia.

Però no. Ans al contrari. Coneixeu algun país de l’entorn democràtic europeu, al que diem que volem inserir el nostre futur(?) estat, que hagi denostat tant i tant la pròpia policia en tant pocs anys?
El sector sanitari ha comès i cometrà errors. Però no se’ns acut de denostar tot el sistema. I qui diu el sistema sanitari diu tots els col·lectius al servei dels ciutadans.

La darrera i patètica mostra que no tenim mentalitat d’estat, repeteixo, patètica, és la recent aprovació pel Parlament de la moció per a “desmilitaritzar Catalunya”.
Tornem-hi: algun parlament democràtic europeu aprovant una moció per a “desmilitaritzar” el seu estat?
Alguna moció d’algun parlament d'un estat europeu per a menystenir, per a gairebé ofendre les seves forces armades?
caça-bombarder F-18 de la força aèria espanyola

Que la moció hagi estat presentada per la Cup no té res d’estrany, doncs és congruent amb el tarannà antisistema de la nova Fai del segle XXI. I cap sorpresa el vot favorable dels seus “germanets” de Catalunya sí que es pot.
Però que l’hagi votada a favor Junts pel Sí és una mostra més, tal vegada la definitiva, que la representació de la ciutadania catalana que és el Parlament, admet “de iure” allò que vèiem “de facto”: no hi ha mentalitat d’estat.

I sense mentalitat d’estat no hi haurà estat. Només fer volar coloms.

Lamentable, però és així.