dilluns, 25 d’octubre de 2021

Funciona? No ho toquis!!

Una vegada vaig llegir una mena de decàleg del funcionari que alliçonava el destinatari a fi que visqués d'allò més tranquil i relaxat. Amb total independència de si la seva feina tenia o no alguna utilitat.

D'aquí en trec -no recordo gaire més- la frase de l'encapçalament. I que m'ha vingut al cap a ran d'una incidència amb la connexió a Movistar. No us escalfaré gaire el cap amb detalls sobre el camí del desert que significa voler resoldre la incidència, que em temo que coneixeu prou per haver-ho patit en pròpia pell o per coneguts.

El que és remarcable és la insignificancia del client -o millor, segrestat- de tot aquest oligopoli de les comunicacions. Client dic? No. Ninotet. Que és obligat a "parlar" amb màquines amb nom de noia, que sempre, al final, et diuen que estan al teu servei. Per refotre't. Fins que un dia descobreixes un raconet on, oh fortuna! algun humà pot escoltar-te. Escoltar-te. La resolució és una altra història que va pels camins tortuosos dels "protocols", que no son altra cosa que els sistemes establerts a tot tipus de companyies i serveis, públics i privats, per a lliurar-se de responsabilitat, per espolsar-se les puces, vaja, amb independència de la feina ben feta.

Ep, que jo no vaig tocar res de la connexió! Es va "esconyar" sola. 

Podria ser que avui, finalment, la cosa es pogués solucionar. Creuem els dits. Però ja no ve d'aquí. Ja hem après a encongir-nos d'espatlles i tenir més paciència que el sant Job. Perquè, a la fi, si en un oligopoli passes d'una companyia a altra, no fas si no fugir del foc per a caure a les brases.

Vet-ho aquí.


divendres, 15 d’octubre de 2021

Amb les altres cames



No fa gaire el darrer gotim de raïm va sucumbir a les tisores del veremador. El fruit de la feina de tot un any va omplir banyeres (els contenidors que son arrossegats pels tractors), i malgrat la pedregada que va caure a mitja verema, sembla que la collita ha estat bona, en general, a la Terra Alta.

Ahir vam fer una excursió per l'antic camí de Batea a Gandesa, que fins fa uns deu anys més o menys, encara era de terra. Després va ser asfaltat, per a goig dels pagesos que així poden accedir amb tota comoditat a les vinyes. Vinyes i clapes de bosc que conformen el paisatge recorregut per aquest camí.
Quan encara era de terra aquest camí vell de Gandesa va esser marcat com a sender de gran recorregut de la xarxa de la Terra Alta, però mai va ser gaire seguit i els senyals van desaparèixer i, posteriorment, substituïts per pals verticals amb indicadors per als biciclistes.

Amb les altres cames, o sigui amb la meva burreta tant bufona de la fotografia, vam seguir el camí. Com que a penes et pots trobar un tractor o un cotxe molt de tant en tant -ahir no vam trobar ningú- és gairebé -només gairebé- com si caminessis a pas ben viu. La burreta és de gasoil, de manera que amb segona i sense tocar l'accelerador la major part del temps, vas avançant a un ritme lent que permet fruir del paisatge i del torrat que s'apodera cada dia que passa dels ceps exhaustos, que entren, de mica en mica, en el repòs hivernal.

Torrats o groguencs encara, segons la varietat de vinya, que majoritàriament és garnatxa. Dia lluminós, assolellat, de bona temperatura, un deliciós recorregut amb les altres cames.

dilluns, 8 de març de 2021

Proverbi

 És un proverbi àrab, si no ho tinc mal entès. Diu així

"Si t'enganya una vegada, la culpa és seva.
Si t'enganya dues vegades, la culpa és teva."

 



divendres, 28 d’agost de 2020

Els de "la Cultura"

 

Amb això de “la cultura”, passa el mateix que amb les “esquerres”, que aquells que se’n reclamen es situen, ells mateixos, un graó per damunt de la resta de mortals. No cal que ningú els reconegui aital alçada moral, ells ho diuen i ja n’hi ha prou. Perquè son d’esquerres o del "món de la cultura", vet-ho aquí.

Si els hi preguntem què és cultura, la vessem. I la vessem perquè més enllà que aquest mot tingui moltíssimes definicions -cadascú de nosaltres podem fer, també, la nostra pròpia definició- els que se’n reclamen ho tenen molt clar: cultura és el que fan ells i avall que fa baixada.

Ho hem vist i ho veiem molt sovint, i ara, amb els efectes nocius de la pandèmia tornem a veure una vegada més com s’omplen la boca de “cultura” per a reclamar -quan no “exigir”-, un tracte de favor de les administracions. Tracte de favor, llegeixi’s subvencions, que seran criticades per insuficients, a la propera xaronada en forma dels premis que s’auto-atorguen entre ells en les gales que organitzen entre ells, i això sí, sense tallar-se un pèl, davant del polític del ram de torn, preferentment el propi conseller o consellera de Cultura.

És clar, ells “son” la cultura, o sigui, pedigree social, que dona més drets que a ningú altre.

Com diu la lletra d’una vella cançó del Quico Pi de la Serra,
“La cultura rima bé amb literatura,
Amb amargura, cura i aventura,

amb pura, caradura i amb censura,

amb futura, obertura i dictadura.