dimecres, 28 de novembre de 2018

Novembre de molles

Novembre 2018

Vaga de metges, vaga d'universitaris, vaga de mestres...

Hi ha un pa sencer que ens deixem prendre cada any de 16.000 milions d'euros.

I ens entretenim lluitant per les molles.

I alguns volen pujar impostos.

"Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer" (Ovidi Montllor)

 

dissabte, 20 d’octubre de 2018

19 84 1011

Migdia. Ara plou. Moderadament. Jo diria que plou pluja mandrosa, com aquella qui fa el que ha de fer però sense cap entusiasme. Es limita a complir. És més aviat una pluja d'hivern que no pas de tardor, que la pluja de tardor sembla emprenyada, com si es revengés del domini aclaparador de la calor fins fa ben poc.
Plou. Simplement plou.

A quarts de nou no plovia pas. El sol, com infant entremaliat,  s'enfilava damunt del matalàs de núvols de l'horitzó a tall del far que s'ha equivocat, que llança les llumeneres de dia en comptes de nit, que és quan toca.
Les ones a fe que semblava que tot just es despertessin i en arribar a la sorra s'hi ajaguessin com fent mandres, amb una sentor de mar de matí que només admet barrejar-se amb la música fonda, primigènia, que la mar fa eixir de no sé quina part del nostre ser. Tampoc devia ser massa d'hora, quarts de nou a tot estirar.
De dalt el passeig marítim estant observava jo dues persones que gaudien el moment, just en el punt que a mi m'agrada, allí on l'ona esgota l'alè i és absorbida per la primera sorra de terra ferma.
És el punt d'on comencem a comptar l'alçada de les muntanyes, fins i tot les més modestes, com el Montjuïc proper, dels peus del qual, en un quart d'hora d'autobús a tot estirar, em puc arribar fins aquest tros de costa.
Aquest tros de costa de la Barceloneta que com més va més m'agrada de passejar.
Pensava que si jo hi visqués, cada dia vindria ran de mar a veure sortir el sol. Com cada dia jubilats de la Barceloneta -i d'altres barris- vénen aquí, estiu i hivern, a prendre un bany, per curt que sigui a l'hivern, en una cerimònia el sentit de la qual cadascú interpreta a la seva manera.

Ja amb el sol més alt i les boires matineres com empegueïdes, ens vam endinsar pels carrers tot cercant un esmorzar que apaivagués les urgències d'un rau rau ja massa insistent. Uns carrers tranquils en aquella hora, quan una mestressa rega el quatre testos del balcó i una jove s'encavalla a la moto per anar a treballar.
Anàvem a tret segur, a la taverna d'a prop de la plaça del mercat on altres vegades havíem estat, per a seure a l'exterior, amb la mica de fresqueta que no molesta.
La meva mestressa, un bon tall de truita de patates amb pa amb tomàquet. Jo, aquest bé de Déu de sípia amb acompanyament:
Ara, migdia a casa, plou. Moderadament. 19 graus. 84 per cent d'humitat. Pressió 1011.




 

dissabte, 15 de setembre de 2018

Sentor de tardor

Ahir al vespre vaig agafar les altres cames, o sia la burreta, per a arribar-me al Mirador del Migdia, a Montjuïc.

De ben segur que em repetiré, perquè al mirador que dic hi vaig relativament sovint i quan ja es flaira, com ahir, la tardor propera que ens obsequiarà unes postes de sol magnífiques, encara més. 
Tampoc fa tant de temps que hi pujava amb les meves cames des de casa, era un passeig agradable, de moderat esforç, que el Mirador compensava amb escreix. De pujar-hi, perquè la baixada la feia gairebé com aquell qui balla un vals. D'aleshores ençà hi pujo amb les altres cames i aparco sense problemes -quan és al captard- a l'arribada a l'espai de lleure.

Em vaig asseure ben de cara a ponent, en un piló on hi ha el senyal del vèrtex geodèsic, just on acaba la barana de fusta on ens arrepengem tots els visitants. Inclosa la jove parella de russos que s'hi van estar una bona estona, en animada conversa i fent fotografies. 
M'encanta sentir la música dels idiomes, en el meu convenciment a més, que abans d'aprendre mots en un idioma desconegut, ens haurien d'ensenyar-ne la música. De ben segur que l'aprenentatge seria molt millor.

Parlant de música -més aviat de so- vaig sentir la veu ronca d'un vaixell i em vaig aixecar per anar a veure el port. Era el "Cruise Barcelona" de Grimaldi, que entrava a port, avançant lentament mentre a prudencial distància un altre vaixell el seguia.
"Quien va a Sevilla, pierde su silla", oi? Sí. La parella russa em va prendre la pilona on m'havia assegut i començava a fer fotografies, tant de la posta com dels voltants, i és que el sol començava a ser baix, ponent-se com s'escau en aquesta època just al punt d'unió de les serres del Garraf i de l'Ordal, les dues meves velles amigues.

De les que vaig fer, aquesta que he posat és la que més m'agrada. Tanmateix té ja sentor de tardor.
 

dissabte, 8 de setembre de 2018

La Trampa


Fa un matí bonic, de bona temperatura i cel clar. Tot és lluminós i convida a fer un tomb. Hi anem. Amb el cotxe, és clar.
Cap a la carretera de Nonasp. Aturada preceptiva al costat de la Sènia Figueres i seguim fins a la Creu de la Vall. No passa ningú per la carretera i podem anar tranquil·lament, com aquell qui passeja a peu. Segona marxa i a gaudir del paisatge, de la llum, de la tranquil·litat.

A la Creu de la Vall agafem el camí que puja, i tirem un bon tros enllà tot gaudint dels trossets de bosc que aprofiten els racons hàbils entre els roquerars, estranys cúmuls de roca trencada de les petites serres que miren cap a l’Algars, un riu avui de poc cabal però que, temps era temps, va ser prou bo com per a hostatjar la vida de més d’un poblat ibèric.
D’un d’aquests poblats ibèrics guardo a casa un trosset d’un objecte de ceràmica, que devia ser senzill però amb una mena de trenat. Mirant-me’l, de tant en tant,  em ve el desig d’imaginar com eren les mans que el van fer, de si eren del mar enllà, o no, o les mans que l’agafaven per a donar-li l’activitat per a la que va ser creat. Desig, evidentment condemnat al fracàs.

Deia que avançàvem tot mirant els trossets de bosc i per descomptat les vinyes, que fan un goig que enamora, i d’altres trossos plantats  amb oliveres joves d’aquestes que estan posades en fila talment com si fossin ceps, distribució que permetrà després la recollida mecànica de les olives.  La llum fa brillar les fulletes amb el toc característic de l’olivera, mentre el cotxe, a marxa tant lenta com és possible ens dona la oportunitat de fixar-nos en tot plegat.

Arribem a una zona ben plana i aturo el cotxe: el mig del camí està moll i hi ha força fang. A l’esquerra, entre el camí i els arbres hi ha un espai que sembla eixut i passem per allà. Passem?
Doncs no! A la que me’n adono les rodes del davant s’enfonsen. Ostresss!!
Miro de fer marxa enrere i desisteixo de seguida, que s’enfonsa més. Baixem i observem el cotxe amorrat al fang.  Cap rodera al camí, així doncs cap cotxe ni tractor ha passat abans que nosaltres. No em veig la cara de carallot que en aquell moment dec fer. És com si m’haguessin fotut la cartera, com si m’haguessin enredat. He caigut en una trampa.

Però hem de sortir d’aquí.
A l’altre cantó del camí hi ha una paret de pedra seca que suporta el final d’una feixa. Hi ha bones pedres, de manera que n’agafo una i la poso sota d’una de les rodes. Vaig apartant el fang de sota la roda i hi encabeixo la pedra. La mateixa operació a l’altra roda. Primer intent de sortir, fallit. Grato més i una altra pedra a cada roda.  Estic de fang fins als nassos.
Segon intent, fallit, però aquesta vegada sembla que comença a bellugar-se.
Dues pedres més, aquesta vegada al davant per a facilitar el vaivé entre pedra i pedra. Poc gas per a facilitar el vaivé, accelerada forta i el cotxe fa un bot enrere. He sortit de la trampa!

La mestressa em felicita i jo sento un gran alleujament. Tiro el cotxe més enrere, cercant tota la seguretat possible i torno a  parar el motor. Em netejo amb aigua unes rascadetes que m’he fet al braç en la “operació pedres” i em trec tant de fang com puc de mans i peus.
Assegut al meu lloc, amb la porta oberta, observo el camí, el camp, els voltants, mentre faig el cigarret i se’m va esvaint, suposo, la cara de tonto. Però, com he pogut caure a la trampa?

Ja vaig veure que abans no hi havia passat ningú, per la manca de roderes. I havia d’haver pensat que feia molts dies que no plovia com per haver-se mantingut aquell tros de fang. Més, com és que no vaig baixar del cotxe i passar a peu per l’espai per on havia de fer-lo passar?

Però, com és que s’ha fet aquí aquest bassal de fang?
Amb la darrera pipada del cigarret se m’acut de mirar el començament del camp. M’hi acosto.
I “veig la llum”. Merda! Entre dos arbres comença el fang i el tub del gota a gota de reg té pèrdua contínua. Això fa que l’aigua es vagi escolant per sota la superfície estovant tota la terra fins al camí. Per sota! Vet aquí perquè em va semblar que el costat pel que volia passar estava eixut.
Lo gotero, com es diu per aquestes terres, lo gotero dels collons, ha anat estovant per sota tot el tros convertint-lo en la trampa en la que he caigut com un pardalet.
Evidentment, renunciem a fer el tomb circular que ens havíem plantejat i girem cua cap a casa, a treure’ns el fang nosaltres i al cotxe. Mai és tard per a aprendre una lliçó més. Oh, i amb tot el “sarao”, m’he oblidat de fer alguna fotografia.