dissabte, 23 de juliol de 2016

Calers per endavant

La subespècie dels morosos té una tipologia força variada.

I no em referiré al morós puntual, excepcional. Aquella persona que ha esdevingut morosa puntualment, per circumstàncies que li han estat adverses i que li dona mal viure. Aquesta persona gairebé s’ho treurà de la boca, per poc que pugui, per a pagar, per a fer front a la seva obligació. No és per a mi doncs, algú classificable com a morós, més enllà dels criteris estrictament comptables.

Els morosos propiament dits, proliferen, progressen,  en caldos de cultiu orfes de conviccions ètiques. O sia, en societats de baixa qualitat.
El seu fer no és puntual, ans al contrari, per a ells és una opció a l’abast sempre utilitzable per poc que l’altre contractant es descuidi ni que sigui un xic. A més del guany n’obtindrà l’autosatisfacció de comprovar com n’és de llest, d’hàbil. I el més trist, bona part d’aquesta societat li'n riurà les gràcies.
I si la part perjudicada li retreu la seva manca de paraula, tindrà sortides fins i tot ocurrents per a venir a dir “fes-te fotre”.

Com han fet els de la Cup a l’hora d’incomplir el pacte de legislatura amb Junts pel Sí, que s’han despatxat amb un sarcàstic “avui no es trenca cap acord polític, l’acord polític, muta”.
 
Un home sense paraula és un ninot.
I ja que ells volen feminitzar-ho tot barroerament, una dona sense paraula és una ninota.

I vet aquí que ara es planteja l’escenari, al setembre,  de la moció de confiança al govern instada pel President, que comporta –només faltaria- l’aprovació dels pressupostos que van ser objecte d’incompliment.
I aquests incomplidors, aquesta gent sense paraula, surten ara dient que la moció de confiança no vol dir, paraules seves, “un xec en blanc als pressupostos”.

Un morós pot violentar la bona fe contractual una vegada. Però no dues.

De manera que espero que Junts pel Sí hagi après la lliçó i faci el que pertoca: primer l’aprovació dels pressupostos i després la moció de confiança. Si es vol, una sessió darrera l’altra, però en aquest ordre. I si no, President, convoqui eleccions, que  la independència, com vostè mateix ha dit, es farà be o no es farà.
I tinguem ben clar que les presses sempre han estat males companyes de viatge.

Hi ha una dita, em sembla que àrab, que diu: “Si algú t’enreda una vegada, la culpa és seva. Si t’enreda dues vegades, la culpa és teva.”

No siguem tant tontos. Amb els morosos de la Cup, calers per endavant.

 

dilluns, 18 de juliol de 2016

L’Exèrcit, estructura d’estat.

Per a tirar endavant un projecte te l’has de creure. Has de creure que la virtualitat pots transmutar-la a realitat el més reeixida possible.
Has de tenir mentalitat d’allò que vols assolir.

Fer volar coloms, espantant-los només picant de mans quan estan enfeinats en endrapar les molletes del terra és molt senzill, és molt fàcil. I fins i tot té un punt d’estètic veure com els coloms descriuen cercles tot batent les ales en fugir del que perceben com a perill. Bo i fet, el carallot es queda d’allò més satisfet. I ja està.

Però fer les coses seriosament és molt més difícil, cal fer menys soroll i tenir un convenciment ben ferm i assentat damunt conviccions, tenir mentalitat de.

Mentalitat d’estat si el que realment es vol és crear un estat i no només fer volar coloms. I crear de bell nou un estat no és tasca gens senzilla. Cal un fort convenciment i per damunt de tot saber què és un estat. I quines estructures li’n son imprescindibles.

Lamentablement, no tenim mentalitat d’estat. I sense mentalitat d’estat no tindrem estat. És trist, però és així.

Fa ben poc es va celebrar el 33è aniversari de la creació de la moderna policia catalana, els Mossos d’Esquadra, que no quedaran desplegats per tot el territori català fins el 1994. Una estructura d’estat fonamental.
M’hagués agradat veure, com m’hagués agradat veure-ho en aniversaris anteriors, comunicats de partits i institucions als mitjans de comunicació felicitant als Mossos, felicitant-nos-en, d’un terç de segle de la nostra policia.

Però no. Ans al contrari. Coneixeu algun país de l’entorn democràtic europeu, al que diem que volem inserir el nostre futur(?) estat, que hagi denostat tant i tant la pròpia policia en tant pocs anys?
El sector sanitari ha comès i cometrà errors. Però no se’ns acut de denostar tot el sistema. I qui diu el sistema sanitari diu tots els col·lectius al servei dels ciutadans.

La darrera i patètica mostra que no tenim mentalitat d’estat, repeteixo, patètica, és la recent aprovació pel Parlament de la moció per a “desmilitaritzar Catalunya”.
Tornem-hi: algun parlament democràtic europeu aprovant una moció per a “desmilitaritzar” el seu estat?
Alguna moció d’algun parlament d'un estat europeu per a menystenir, per a gairebé ofendre les seves forces armades?
caça-bombarder F-18 de la força aèria espanyola

Que la moció hagi estat presentada per la Cup no té res d’estrany, doncs és congruent amb el tarannà antisistema de la nova Fai del segle XXI. I cap sorpresa el vot favorable dels seus “germanets” de Catalunya sí que es pot.
Però que l’hagi votada a favor Junts pel Sí és una mostra més, tal vegada la definitiva, que la representació de la ciutadania catalana que és el Parlament, admet “de iure” allò que vèiem “de facto”: no hi ha mentalitat d’estat.

I sense mentalitat d’estat no hi haurà estat. Només fer volar coloms.

Lamentable, però és així.

dilluns, 4 de juliol de 2016

Adéu a Anna Borbonet

El nom no sonarà estrany per als amants de la literatura excursionista, que recordaràn que és l’autora de “La Vall del Bac”.



Ens ha deixat la senyora Anna Borbonet i Macià. Una gran Excursionista. Tot un referent.

Valgui a tall d’homenatge i per a coneixement de tots els qui ens reclamem de l’excursionisme, enllaçar aquesta entrevista que li van fer el 1998.


Al Cel sia.


 

divendres, 20 de maig de 2016

Si jo fos tortosí, votaria "B"



A l’edifici de l’antic escorxador de Tortosa, per cert, una magnífica obra arquitectònica del modernisme industrial, comparable perfectament, per be que menys conegut, al celler del Pinell del Brai, hi ha a més del museu i sales per a activitats i exposicions, una filmació que es passa als visitants de promoció de la ciutat. 
Aquesta filmació, tècnicament ben feta per al meu gust, té un tros que son  vistes de la Tortosa actual a vol d’ocell, que es mou per arreu, d’un cantó a l’altre, riu amunt i riu avall, que ha estat muntada de manera que no es vegi el monument que l’any 1966 es va construir al bell mig de l’Ebre.
Quan hom és a Tortosa, a la que hi passegi una mica veu el monument, per poc que s’acosti al riu. Però la filmació l’amaga. Només sabent-ho, en algun moment se’l pot veure d’esquitllada. 
I si hom passeja de nit, no veurà si no una mena de cosa fosca al mig del riu.
Es clara la intenció d’amagar-lo en la filmació dels responsables de l’execució del documental. Gairebé com si ja no existís. Potser amb una raonable seguretat que no hi serà.
Diu la inscripció: "A los combatientes que hallaron gloria
en la Batalla del Ebro"

Però el monument hi és, i jo no em vaig estar de retratar-lo no fa gaire, de tots els cantons que vaig poder, davant la possibilitat que aquestes fotografies fossin les darreres d’un monument que, ara, està sotmés a la possibilitat de desaparició.
Per cinquanta anys el monument ha format part de Tortosa, del seu paisatge. Del riu.

Fins que d’uns pocs anys ençà ha aparegut aquest concepte (?) de “memòria històrica” que, curiosament només abasta els fets posteriors a la guerra civil, creat i promogut per determinats partits i persones de pensament afí. “Memòria històrica” que no pretén, pel que s’ha vist, un estudi serè i rigorós de les causes, desenvolupament i conseqüències d’aquell terrible conflicte per a comprendre’l el millor possible tants anys després, i extreure’n les lliçons adients. Al contrari, a parer meu, és només una mena de revisionisme utilitari per a reforçar les tesis dels partits que l’abonen i que creuen –amb raó o no- que els és útil electoralment en aquest present.

I essent com dic utilitari i instrumental, centra la atenció en aquells elements físics que permeten –tant irresponsablement a parer meu- un enfrontament partidista del que creuen que en trauràn rèdits.

Les terres de l’Ebre van patir molt especialment aquell conflicte. És ben conegut. I qui coneix una mica aquestes terres sap com n’ha estat i com n’és encara de dens el silenci auto-imposat de la gent, d’un cantó i altre d’aquells fets. Dels poquíssims que encara sobreviuen, dels seus fills –generació a la que jo pertanyo- i de tota la gent que no vol entrar en la frivolitat o el maniqueïsme del joc de bons i dolents.

A molts monuments dels pobles, erigits pels vencedors de la guerra, se’ls ha canviat la dedicatòria, amb expressions, per exemple com aquesta, que trobo molt adient: “En record de totes les víctimes de la guerra civil, 1936-1939. Perquè mai més es torni a esdevenir.” En algun altre poble, el monument s’ha traslladat al cementiri, també amb canvi de dedicatòria més o menys del caire que deia, amb voluntat inclusiva. En d’altres, el canvi s’ha limitat a dedicar-lo a totes les víctimes i el monument romàn al seu lloc.

El proper dissabte dia 28 de maig, es farà la consulta o referèndum als tortosins sobre el futur del monument.
Vet aquí la pregunta:
"En relació al monument a la bantalla de l'Ebre, que va inaugurar el general Franco l'any 1966, què creu que l'Ajuntament de Tortosa ha d'impulsar: 
a) Retirar-lo i museïtzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau.
b) Mantenir-lo, reinterpretar-lo i contextualitzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau".

Vet aquí el resultat de la negociació entre els partits de l’Ajuntament de Tortosa que és la pregunta formulada i les respostes possibles. Queda clar que tot aquell que participi ho farà per a “promoure la memòria històrica i la pau”, voti el que voti. Que potser hi ha algú que no estigui per a promoure la pau?.  Aquesta cua al final de cada opció ha permès d’introduir el cavall de Troia de la “memòria històrica”, eina polivalent que en endavant permetrà de fer-ne la interpretació que es vulgui si guanyés la opció b), “reinterpretant” i “contextualitzant”.
Que tendra és encara la nostra democràcia!

Per al monument de Tortosa Alea iacta est. Però, si jo fos tortosí, malgrat tot votaria B.