diumenge, 19 de juliol de 2015

Potser és granòfir

Bloc de motxilla al cotxe, del 27 i 28 de juny de 2015.



El llibre de geologia del batxillerat va aconseguir que em rebotés contra aquesta matèria. Uns dibuixos horrorosos en blanc i negre i tota una colla d'explicacions (per dir-ho d'alguna manera), enrevessades i allunyades d'allò que ensenyava la experiència visual, van fer que memoritzés com un lloro -habilitat aquesta que cal no menystenir- per a poder aprovar justet i així bandejar definitivament el mal tràngol. Del mestre no en parlem, que val més el silenci si d'algú  no n'has de dir de bo, com ensenya la vella dita.
Si l'assignatura hagués estat el que amb els anys d'anar d'excursió "amb els grans"  i les guies de l'Alpina i altres vaig anar aprenent, la nota hagués estat, segur, de les millors, tot i que el coneixement que em van transmetre "els grans" tenia ben poc d'acadèmic, cosa que no em desplau ni mica, i si en canvi molt de relacionat amb la vida diguem-ne pràctica d'aleshores.

Assegut a la terrasseta de l'hotel, còmoda, i ombrívola tot i orientada més o menys a sud, per on la carretera arriba a Ribas de Freser, em venien aquestes coses al cap i d'altres mentre em dedicava a un dels meus plaers: seure, mirar i no fer res. 
Gra nò fir
Granòfir, vet-ho aquí.
Quan un mot no m'és conegut i té una certa musicalitat, tinc la tendència de dir-lo una i altra vegada, fins i tot mentalment, com si es tractés de retenir-lo i encaixar-lo com a peça que manca dins la construcció de la memòria. Un mot sense musicalitat només trobarà el seu lloc a la memòria si, en canvi, m'exhibeix un concepte potent. 
I "Granòfir" té totes dues virtuts.
El concepte l'havia anat traient, garbellant i conformant mercès a aquest immens pou d'informació que és internet, llegint i veient fotografies.

La informació diu que a més de les Roques de la Creu, on hi ha la creu i la senyera a tocar i presidint Ribes, mitja muntanya de Sant Antoni també és de granòfir. Per això, havent llençat la tovallola a instància i radical exigència d'aquest cony de peus en l'intent de pujar el dreturer corriol per a arribar un tros amunt, amb la mestressa havíem  decidit d'agafar el cotxe i pujar a Sant Antoni.
El camí, després de deixar la carretera de Campelles, és molt còmode per al cotxe, i com que ningú ens venia al darrera vam anar fent gairebé com si caminéssim, amb la punteta de gas justa per a no calar el motor. Ni tant sols molestàvem als ocells.
Ens vam aturar al coll de la Casassa, a tocar del Pla de les Manxes, lloc bonic perquè sí des d'on albirar a la llunyania Planoles.
La feliç coincidència que aquell dia havia pujat un grup familiar de Campelles a fer un dinar a la brasa ens va permetre de veure el temple per dins i fer-la petar una estoneta, abans d'arribar-nos al mirador de Ribes, situat al roquerar dit dels Coforns, a deu minuts si fa no fa de Sant Antoni.
Davant nostre, damunt Ribes, les roques del granòfir a tocar del poble. Als nostres peus, l'altra part de les roques de granòfir. El mirador és un lloc excel·lent per a passar-hi una estoneta gaudint del paisatge a vista d'ocell, cosa que segur que pretenien els que hi van fer construir una petita guaita fortificada apta com a niu d'ametralladores.
Amb la mestressa, al mirador, emmarcats a la llunyania pel Taga i la Serra de Sant Amanç.
Això de poder agafar un tros de mineral procedent de la xemeneia d'un volcà de temps tant i tant reculats, tant reculats que només l'intent de fer-se'n cabal esdevé una declaració d'acceptació d'impotència, oimés quan diuen que a Catalunya és tant escàs, esdevé una temptació irresistible.
I vaig agafar la pedra, el tros de granòfir.  I el vaig guardar a la motxilla.
Espero no haver errat, que no sigui un altre mineral que de qualsevol manera hagués anat a parar allà.
Tant se valdria però, si així fos, que l'important per a mi ha estat el que n'he après i la felicitat  de passejar per aquelles muntanyes de la vall de Ribes. 
La pedra serà amb d'altres de tants altres llocs, que no porten enganxat cap nom des que ja fa anys, essent petita la meva filla -o va ser el meu fill?- li vaig deixar la capsa de les pedres, totes i cada una amb el nom enganxat amb cel·lo, i poc m'hagués imaginat que el seu entreteniment fora anar arrencant els noms.

I un dia, desitgem que ben llunyà, quan algú buidi el pis i llenci les andròmines que tots anem acumulant amb els anys, llençarà també un tros de granòfir, que aleshores no serà si no una pedra més. Però mentrestant, estarà amb mi recordant-me aquella vegada que vam anar...








diumenge, 12 de juliol de 2015

Capvespre a la Barceloneta

De la plaça de l'església de Sant Miquel baixo cap a mar pel carrer de Sant Miquel. Com al meu poble, la Barceloneta té un carrer que es diu Sant Miquel i que va a parar a l'església. 
Llum tènue de capvespre, calor retinguda a les parets.
En aquest carrer ja no hi passen turistes mig despullats, com si el capvespre retornés el ser del lloc.

Bado davant d'un de tants portals que parlen dels orígens de la Barceloneta, amb pedra, gairebé segur, de Montjuïc.


Un tros enllà surt la mestressa a prendre la fresca. Obrir primer la gandula des del primer graó del portal i mig deixar-la caure al lloc precís, seure i fer reposar els peus al graó, amb uns moviments que diuen ben a les clares la pràctica assolida de tantes vegades. Penjada a la finestra una bandera de la Barceloneta.

Tranquil·litat, neteja, alguna llum s'entrelluca per una finestra oberta. Cap olor especial es serveix de la humitat per a manifestar-se.
Creuar carrers i arribar a mar sense presses. El carrer de Sant Miquel és llarg.

I la mar. O més ben dit la platja. Una platja que no deixen que estimi el mar. Una platja per a una altra mena de gent.


dissabte, 11 de juliol de 2015

El Pont del Pont

Bloc de motxilla al cotxe del 21 de juny de 2015
Per raons d'estalvi, de comoditat,  se sol obviar la segona part del nom d'aquells pobles que el tenen compost, oi? De manera que "ja ens veurem per Sant Sadurní (d'Anoia)" o "quan vingui de Molins (de Rei)", etc..
Doncs nosaltres vam anar a veure el pont del Pont (de Vilomara).
Diumenge al matí, amb ganes d'escampar la boira, que el dissabte ja vam haver d'estar per casa.
Vam fer com hem fet altres vegades, donar el volt per un lloc on no hi hàgim estat i quedar-nos-hi a dinar o pels voltants. I amb joc d'endevinalla inclòs, de manera que jo trio el lloc i mentre hi anem ella prova d'endevinar-ho a partir de la direcció que prenem i de les respostes que jo aniré donant a les seves preguntes, només amb un sí o no.

La motxilla al cotxe, amb l'ampolleta d'aigua, una peça de fruita, la màquina de retratar, la farmaciola sempre al butxacó esquerra i sovint el gps per a jugar una mica gravant el passeig que, retornats a casa em miraré damunt el plànol i gairebé sempre esborraré. La motxilla es conforma d'estar poques estones arrapada a la meva esquena perquè, com jo, el que vol és sortir, sigui poc o molt, però sortir.

Vam deixar el cotxe a prop del cementiri, dins el clos del qual hi ha l'ermita de Santa Magdalena del Pla, romànica d'una sola nau, senzilla, a la que es pot accedir per una porta del cementiri. Diu un cartell de l'ajuntament: construcció romànica documentada el 1077. Des de 1936 és tancada al públic i ha esdevingut la capella del cementiri del Pont de Vilomara.
Matí molt lluminós que de totes, totes, prometia calor. Però no caminaríem gaire, tot just un voltet pel poble i la visita al pont, que per altra banda no hem sortit de casa tampoc massa dora.
Per sort, a la llera del riu no hi arriba el soroll dels altaveus de la piscina, soroll que reprodueix una suposada música, i podem passar el pont i veure'l per sota amb tranquil·litat.
He llegit la importància del pont en èpoques pretèrites i així és més d'apreciar la dignitat del monument ara que la seva important funció ha deixat de tenir utilitat per la millora de les comunicacions terrestres del poble. 

Ara és un lloc de passeig per a qui hi vulgui anar i admirar com, en aquest cas també, la resolució d'una gran necessitat, com és traspassar un riu, es pot fer amb  ferma seguretat i alhora amb gran bellesa.

Hom diria que els basaments del pont no son si no continuació de la roca del riu, de tant ferms com es veuen.
No estaria de més, per la dignitat del lloc, una petita actuació de neteja dels voltants, doncs un cotxe cremat no esdevé precisament un complement adequat a la panoràmica del pont.


dijous, 25 de juny de 2015

Sobret trapasser

Al darrera d'aquesta colla que em tapaven el primer terme, estant-me jo assegut a la taula amb el cafè, a la terrassa exterior de Can Puntí, es veu prou bé els cingles d'Aiats.
Va ser l'altre dia, que vam anar a Rupit a fer la sortida de cloenda de Veterans, tant els Cargolets com els altres, els "oficials", a la que vaig anar amb l'autocar i no amb el meu cotxe, contravenint així greument els meus principis.
Una transgressió que només m'autoritzo molt de tant en tant, útil per a renovar el convenciment en els dits principis, i en la que aquesta vegada vaig incórrer per mor que el viatge, tant d'anada com de tornada havia de ser d'una hora i mitja a tot estirar. Això va permetre que en sortís relativament indemne, tant de la incomoditat d'estat encaixat com anxova de l'Escala en el pot de vidre, en aquells odiosos seients, i de l'atac de l'aire refrigerat que també en diuen -molt graciós- "condicionat". Bé, al menys cinc dies després no se m'ha manifestat cap refredat ni mal d'ossos fora del corrent, potser per la previsió d'haver-me endut una jaqueta a dins l'autocar i per descomptat, la gorra ben posada. 

A la terrassa exterior de Can Puntí, que és just abans d'entrar a Cantonigros s'hi està de meravella. És una joia que no té preu l'espectacle visual que ofereix. Simplement no te n'aniries.

L'esmorzar me'l vaig endur de casa, perquè quan es va amb una colla nombrosa sol passar que per poc que triguin a fer-te'l els altres ja estiguin acabant i això, per a algú com jo que l'emprenya córrer en general, en la qüestió de córrer per menjar és que ja em treu de pollaguera. De manera que vaig acabar d'esmorzar i amb el cafè vaig sortir a la terrassa a prendre-me'l tranquil·lament amb el cigarret.

Ep, bon cafè! si senyor. I amb aquell espectacle de paisatge...
Bon cos, quantitat adient, ni massa llarg ni massa ristretto, escuma justeta i olorosa que procuro, sense fer-ne un gra massa, que mulli una mica el bigoti, només una mica, tal com queda suaument tacat el filtre del cigarret. Un pèl d'aspror que em diu que potser un parell de grams de sucre més haguessin estat excessius. I un regust de boca generós però suau.
Un vuit sobre deu o, essent generós, un nou sobre deu.

Però em miro el sobret i ep! Aquest sobret no és d'aquí!
No, és de l'Hostal Sant Jordi, de Roda de Ter, on no hi he estat mai. 

Ah trapasser, m'has enredat!
Però vaja, pel cafè que m'he pres, et perdono.
Tot i que ara hauré de deixar anotat a l'àlbum, on, en realitat, em vaig prendre aquell cafè.