Castell de Voltrera

De l'agenda en pots fotre un tros a l'olla. Pots programar que tal dia no-se-què i que tal altre no-sé-quantos, i que farem això i allò. I al capdavall tot se'n vagi en orris, com avui, que si hagués programat d'anar a algun lluc no hauria servit de res, que son les xacres les que manen i no la pròpia voluntat.

Però diumenge tot estava relativament bé, i quan es dona aquest cas, les ganes poden tenir sortida. Així que vam agafar la burreta i vam enfilar cap a un lloc que, tot i ser proper, no hi havia estat mai: el castell -les restes- de Voltrera, al poble del Suro, o sigui Santa Maria de Vilalba, que pertany a Abrera.

El lloc és enlairat damunt el Llobregat i fa part de la serra que separa el Baix Llobregat del Vallès Occidental. De fet, segons he pogut llegir, Voltrera és l'evolució de Vulturaria, lloc de voltors i la zona del castell ha de tenir una gran visió de tot aquell tros del Llobregat. I dic "ha de tenir", perquè no vam poder entrar al recinte del castell, doncs està protegit per unes tanques metàl·liques que n'impedeixen l'accés per, tal i com explica un cartell de l'Ajuntament, protegir-ne la conservació de l'accés incontrolat que l'omplia de pintades i brutícia (llegeixi's botellots), fins que no puguin començar les actuacions per a dignificar-lo.

La qual cosa ens confirma  una parella del poble, en una d'aquestes converses tant agradables amb la gent del país que de tant en tant es poden tenir.

Raó aquesta que fa que ni tant sols el poguéssim veure de lluny, doncs la vegetació ho impedeix.

Només se n'entrelluca part a banda i banda dels arbres grossos de l'esquerra. 

Aprofitant les indicacions de la parella adés esmentada, ens arribem tot passant per la urbanització a la part vella del poble, que és més amunt, en direcció a Ullastrell, que gaudeix també d'una bona visió de la zona baixa del riu.

Nucli que presideix la seva petita església, tant se val, a mida del poble antic que és bonica de de bo i de dimensions acollidores. Que amables son les esglésies petites!

Un minso passeget i abocar-nos al mirador del costat de l'església per a fer-nos càrrec de com n'estem d'enlairats, on un grupet de persones fan petar la xerrada després de la missa que de ben segur no feia gaire que s'havia acabat.

Hora de tornar cap a casa per a dinar. Em faig ajudar pel Miquel del navegador per no perdre'm pels carrers de la urbanització de sota i trobar fàcilment la carretera local que ens porti a l'autovia.