Matar en fred

Entenc la lluita de l’animal, de l’humà, per a la defensa. També entenc la lluita de l’animal en l’atac, portat per la defensa del territori, per aconseguir femella, per a menjar i poder sobreviure. I entenc la conseqüència de mort de l’adversari que es pot donar en aquesta lluita.
Entenc la pròpia mort o la mort de l’altre, volguda, en el decurs de la lluita, en calent.
I fins i tot puc entendre la ràbia del parent de la víctima que, en calent, el porta a prendre venjança.
No puc entendre en canvi la mort en fred.
Aquesta es dona només entre els humans.
No puc entendre, l’horror em depassa, la pena de mort i l’execució mesos després d’haver près la víctima.
Sí, la víctima. Perquè malgrat tot el mal que hagi fet aquell a qui es condemna, mal cert i provat, o no, temps després, l’assasí, el violador, el dictador sense escrúpols, el sàtrapa, només és un home enfrontat als seus propis mètodes i a la seva pròpia fí. És el que queda de la supèrbia, del despreci més absolut de la condició humana. És la reducció a la condició de vençut.
“Vae Victis!” “Ai dels vençuts”, deien els romans.
I dic dels seus propis mètodes, referint-me en aquest cas a Sadam Hussein, perquè la seva eliminació física, ha estat el mateix mètode que ell va emprar amb els que ell considerava el seus enemics.
M’hagués estat fàcil entendre que la seva mort s’hagués produït en combats per a derrocar-lo, fins i tot en la seva detenció, en calent, quan tots els animals tenim dret a la pròpia defensa i caure en el combat. I no m’hagués (que Déu em perdoni), produït cap pena, aleshores, la seva desaparició.
Però no entenc que el vencedor, en aquest cas no per aplicació d’una justícia civil (més o menys injusta, i valgui’m la redundància), en estat de no-combat, sinó per aplicació del poder del victoriós, sigui per mà pròpia o de satèlit al seu servei, pugui, legítimament, aplicar-li la pena de mort.
La pena de mort sempre és en fred.
La pena de mort, doncs, mai, en nom de la justícia.
Menys encara quan és consquència d’un situació política.
I menys encara quan aquesta situació política ha tingut consequència de guerra.
Si la mort en fred mai, per a mí, és legítima, menys en aquests cassos.
“Homo homini lupus”, deien també els romans: l’home és un llop per a l’home. Però el llop no mata en fred. Moltes “justícies” humanes, sí.
La pena de mort conveteix el victimari en víctima. I mai la justícia, si fos tal, hauria de fer víctimes. Perque això la situa en el mateix paper que el victimari: disposar de la vida d’altri.
Ni en el cas, com el d’aquest home, en que s’hagin demostrat els terribles delictes comesos.