No et conformis amb mirar: veu!

“No et conformis amb mirar, veu!
Veu amb tot tu. Hi ha més ulls que els de la cara.”

Em va fer un somriure i es va retirar a uns matolls propers a fer un riu.
Jo em vaig quedar mirant el quadre que estava pintant mentre em repetia mentalment les seves paraules i netejava el pinzell mecànicament, inconscientment.

Ell era un gran pintor. Home d’una peça i de caràcter fort, era tant bon pintor com ignorat als circuits comercials.
Havia vingut a visitar el seu fill, que també pinta, que era acampat amb mí i d’ altres companys i s’havia portat els estris. El seu fill i jo estàvem pintant a prop del lloc d’acampada quan ell i la seva dona van arribar. Havia plantat el cavallet a prop nostre i acabat de fer l’esbós va donar una volteta per donar un cop d’ull al quadre del seu fill i al meu.
Algún altre dia m’havia fet d’altres observacions que jo agraïa sincerament i que tinc gravades a la memòria. La seva pintura, és cert, interpretava, “parlava” amb suavitat, profunditat i un cromatisme molt ric, d’allò que ell “veia”.

Com que ahir em va venir al cap aquest record d’un matí de pintura prop de l’acampada al Moianès, he pensat que podria “penjar” algún quadre meu al bloc. Algún quadre del que ha “vist” aquest Xiruquero-kumbaià. Del que ha estat capaç de “veure”. Allò que ha copsat aixecant, potser només una mica, el tel de la ceguesa.

Hi poso aquest.