dimecres, 30 de gener de 2008

Bastons 2.0

Diumenge vaig fer una excursió amb un grupet a Sant Llorenç del Munt i, tal i com estava previst, vaig provar els bastons.
Vam sortir del coll d’Estenalles i pujar cap al Montcau. Aquí els bastons em van anar bé, però no sé fins a quin punt, doncs no hi ha possibilitat de comparar entre el que hagués bufat si no els hagués dut i el que vaig bufar.

D’antuvi haig de donar la raó a n’en Gatsaule quan diu que fan nosa per a fotografiar o mirar amb els binocles. A mi, que duc la camera passada al cinturó, em van fer força nosa al moment de treure-la de l’estoig i fotografiar.

A la baixada fins al coll d’Eres no els hi vaig trobar cap utilitat, potser pel fet que, ara per ara, no tinc dificultats per a baixar; és més, a estones els duia penjant de les mans per no estar pendent d’on del terra els havia de recolzar.
Al corriol que baixa cap a les coves Simanya simplement no em van fer cap servei. Tampoc fins al coll de Llor.

I quan vam iniciar la baixada per la canal que va fins a la font de Llor els vaig guardar després de veure que estava més pendent d’on posar els bastons que d’on posava el peu: m’hagués fotut de cap.
De la font de Llor, un paratge paradisíac, que convida al descans i la reflexió, en el que m’hagués quedat més estona (igual que dalt el Montcau, però anar en grup té els seus inconvenients), fins al casal del Marquet de les Roques, prou proper, tampoc els vaig haver de menester.
I després, camí de La Muntada, una masia reconstruïda on vam dinar i fins a Sant Llorenç Savall, els vaig dur a la motxilla.

Aquesta primera prova em porta a pensar que no és suficient per a avaluar-ne els avantatges. Crec que si els hagués portat al Puigllançada o si en endavant els porto a d’altres altes muntanyes, aptes a les meves actuals condicions físiques, però amb menys vegetació, allà segurament que sí que els hi trobaré la utilitat.
Al pujar, perquè pot ser sí que hi ajuden poc o molt, i al baixar per no haver d’estar pendent d’on posar els bastons.
Ara bé, certament, en el pla em fan més nosa que servei.

Pel que fa a la possibilitat que resultin protectors de turmells o muscles, o al contrari, aquí no tinc opinió i gairebé diria, amb tot respecte, que no li dono importància, atès que això podria ser rellevant per als muntanyencs d’èlit, però no per a mi.

Em sembla que aquí també, com en quasi tot, hi entren les preferències i manies personals.
La conclusió a que arribo després d’aquesta primera prova és que me'ls enduré quan hagi de pujar, com deia abans, una pujada de les que (per a mi), es fan dir "sí senyor".
I serà l’experiència, com sempre, mare de la ciència.
O sigui que seguiré provant.
Que ja és, ni que sigui temporalment, haver baixat del burro.

Ah! per cert, els he batejat amb el nom de bastons 2.0 perquè son un producte de la modernitat. Però m’allargo massa i d’això de batejar-los amb aquest nom ja en parlaré més endavant.
I visca la camisa de franel·la i els pantalons de vellut!


6 comentaris:

enric faura ha dit...

Tens raó, els bastons són una bona eina, però cal saber quan i com utilitzar-los. Si és un lloc on cal fer servir les mans són una nosa, amb vegetació també. Normalment a mitja muntanya o llocs emboscats no ajuden gaire. Al Pirineu van molt millor. En terrenys oberts, entre blocs o tarteres, la seva ajuda es nota. Com dius, cal provar-ho més.

Gatsaule ha dit...

Ja m'agrada que per una vegada estiguem totalment d'acord en alguna cosa ! I si vas al Pont Cabradís algun dia, no te'ls emportis, que et faran més nosa que servei.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Enric, aquesta que dius ha estat tanmateix la meva percepció: terrenys oberts, si no, fan nosa.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, tu i jo tenim més coïncidències del que et sembla.
Sí que aniré al Pont Cabradís, però primer vull anar a fer aquella excursió que vas explicar al Rasos, la de la Torre dels Enginyers.

jaumeppiqueras ha dit...

M'ha fet il.lusió veure que heu trescat per les "meves" terres, el Montcau és bonic dins la seva humiltat, la canal del Llor una joia que posa a prova els genolls, i la Vall d'Horta un reducte de tranquilitat...vareu visitar la masia del Marquet de la roca? aquí hi va viure força anys en Joan Oliver (Pere Quart) poeta Vallesà estimat, aquell del poema: ...en ma terra del Valles tres turons fan una serra, cuatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra...Com el Vallès No hi ha res!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí jaumeppiqueras, el poema és, crec recordar-ho bé, Corrandes de l'Exili. Que comença:
Una nit de lluna plena,
tramuntàrem la carena..., etc", oi?
Sí que vam visitar el Marquet de la Roca, però molt ràpidament. Vull tornar-hi un dia amb la meva dona per a fer la visita amb més tranquilitat i passar una bona estona a la font de Llor.
Tot Sant Llorenç és una joia, i l'Obac. Hi he caminat força i, si Déu vol, encara hi aniré moltes vegades.