dimarts, 22 de gener de 2008

Minves de gener

Quan arribo a la platja un home assegut a la sorra s’aixeca. Es mira uns coloms del darrera seu que van fent petites picossades.
De sobte es fot a cridar, com esbroncat-los una i altra vegada, talment com si els renyés per una malifeta.
Com que no sóc aprop no sento bé el que diu, només em sembla que ho diu en anglès.


Tot i ser gener no fa fred aquesta tarda en que he vingut a passejar una mica, aprop del mar. D’aquest mar que tinc tant proper i que m’és tant llunyà.
És un món que m’és estrany.
Bellament estrany.
Misteriosament estrany.
És l’acabament del meu món proper, d’allò que m’envolta i crec – il·lús de mí-, conèixer.


El mar és en calma. A penes s’en podrien dir onades de les petites ondulacions que arriben a la platja, en una mena de mort sedada, indolora.
Som a les minves de gener i les he vingut a veure.









Em moc lentament per la sorra, de cara a un llevant que va esmorteïnt-se de llum, mentre la suau remor de les aigües m’acompanya.
Me n’adono que a pocs metres a la meva esquerra, camina l’home que ha esbroncat els coloms. Camina capcot, amb unes sabates a retaló. No sé si parla, però ho sembla. Si de cas ho fa fluix, potser perquè, ara, les paraules quedin en la seva intimitat.


El mar, la mar, té minves al gener.


Els humans, tot l’any.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt molt bonic, el post de hui. Gràcies.

Maria

Júlia ha dit...

Les minves del gener...

http://estimaencatala.lateneu.org/poemes.php?fer=detall&id=23

Veig que no et vas donar una remullada,però, he, he.