dimarts, 26 de febrer de 2008

Escalada a les Agulles.



No és massa infreqüent que, a l’hora de cercar un concepte, una definició, una descripció, ens trenquem la closca assajant un conjunt de paraules que, formant un conjunt amb sentit, ens permetin d’expressar amb la volguda precisió allò que volem dir.
Tal com és sabut, podem arribar a un coneixement o conclusió, per deducció o per inducció. Millor encara si podem fer servir totes dues eines. Si és que les tenim totes dues a mà.

Faig aquest meandre perquè m’ha vingut al cap en contestar una enquesta del treball que està fent en Francesc Roma, una de les preguntes de la qual demana "com definiries l’ètica excursionista?". Com diuen en castellà, "tela!"

És curiós com, sovint, les coses sembla que vulguin coincidir.
Diumenge, al matí, amb el meu àngel de la guarda (que mai em renya quan vaig sol), vaig anar a donar el volt per les Agulles de Montserrat. Ja em convenia sortir, doncs si bé la tendinitis aquesta de l’espatlla esquerra no ha desaparegut, tot i que ha millorat, ja tenia ganes de perdre’m per un corriol. Físic i místic, com qualsevol de Montserrat.
I a l’endemà contesto l’enquesta.

Està clar que una enquesta és el que és i hom no es pot sortir del guió. Però em va venir al cap immediatament la conversa que diumenge vaig tenir amb en Xavier, el guarda del refugi Vicenç Barber. Una conversa distesa i agradosa mentre em prenia el cafè que em va fer i l’acompanyava del cigarret.
Una de les coses que vam comentar va ser com actuen els darrers anys una part dels escaladors a Montserrat a l’hora d’obrir vies i el que fan servir darrerament.
No estranyarà a ningú que el Xiruquero-kumbaià, allunyat ja fa molts anys de l’escalada, de la que no va ser altra cosa que un aprenent, sigui un ignorant de les pràctiques actuals i, sobretot, dels materials.
I alhora, un admirador d’aquells escaladors que "parlen" a la roca, la respecten i estimen, tot ballant aquesta dansa arrítmica entre el cel, la muntanya i el vertigen.

El dissabte 9 d’aquest mes va haver-hi, al refugi, una concetració-manifestació d’escaladors per a rebutjar determinades pràctiques que en Xavier m’explicava que es fan servir. Em vaig quedar bocabadat de saber que, fins i tot, n’hi ha que usen un producte químic que es diu "
Sikadur" que s’empra a la construcció.
Entre cent i cent-cinquanta escaladors preocupats per aquestes pràctiques van manifestar la seva disconformitat i alguns van aportar les seves reflexions mitjançant
cartes que han estat publicades al web del refugi.

Cal l’existència d’un codi ètic escrit per saber si és blasmable aquella manera de fer?
Cal una definició de la ètica excursionista –o més enllà, de la ètica- per a saber-ho?

Si així fos tindríem mala peça al teler. Potser la hi tenim.



2 comentaris:

Gatsaule ha dit...

La conclusió principal és que Montserrat és massa a prop de Barcelona, no sé si podríem intentar de traslladar la muntanya al Berguedà, seria ben acollida i no l'ompliríem de porqueries....

Per sort, això passa només en una zona molt concreta i de fàcil accés !

Francesc ha dit...

Gràcies per la informació! M'ho apunto!