Que bé, potser trobaré nous companys!!

Hi ha gent, sembla que molta, que se sent ben a gust en l’acceptació plena del colonialisme cultural.
No hi ha dubte que és una opció còmoda. Allò de la llei del mínim esforç. Si, a més, la cultura de l’esforç ha estat bandejada del corpus de valors socials, doncs encara més.
En termes polítics, d’arrel històrica, podriem manllevar el mot "botifler", que forma part d’aquests mots tant intraduïbles com específicament definitoris. El botiflerisme cultural i la reflexió sobre la cultura de l’esforç ens portaria massa lluny i, almenys avui, com va dir l’aleshores president Pujol, "no toca".

Però això m’ha vingut al cap a rel de la lectura d’un article del molt interessant bloc de L’Ós Bru de Taradell", en que esmenta una suposada novetat, d’un temps ençà : el dit "Slow travel", que ell mateix enllaça.
Com es pot veure si es va a l’enllaç, és, ni més ni menys, la invenció de la sopa d’all. Això sí, en anglès.
No és que em sorprengui l’"invent" per part dels gestors empresarials, en aquest cas de l’hiperconsumista món dels viatges, no. El que em sorprèn és que em sorprengui encara, i perdoneu-me la hiperbòlica expressió, la facilitat amb que s’accepten determinades "novetats" que, per a ser tals, han d’estar formulades en anglès, la llengua de la metròpoli. Tal vegada sigui pel fet de no voler ser conscient de fins a quín grau arriba l’acceptació d’aquell colonialisme cultural que deia al començament.

No seré jo qui faci cap retret als dits "creatius" del "marketing" per a convèncer de la nova "necessitat" i de l’adequació del producte per a satisfer, precisament i plena, aquella necessitat. És la seva feina, que moralment gaudeix d’una consideració ni millor ni pitjor que la de tants altres farsants, en una societat en que això de "moralment" s’assembla a tocar campanes en un poble abandonat, i que comporta una dosi de cinisme a l’alçada de la societat en general i només superada, probablement, per bona part de la classe política.

Jo que he perdut molts companys d’excursió perquè, segons dèien (i és veritat), tot em fa badar, que sempre em quedo enrera, que "per culpa teva perdrem el tren", i "què cony hi veus en aquestes pedres?", etc., ara em podré acollir, com s’acull el nàufrag a la taula de salvació, a la nova moda, a l’"slow excursionisme".

Que bé, potser trobaré nous companys!!