dimecres, 30 de juliol de 2008

Noms



Crec que hi ha noms que simplement es diuen. D’altres es pronuncien.

I hi ha noms que omplen la boca, que la perfumen, que hi deixen un gust especial, noms que, de fet, s’assaboreixen.

Me’n vaig assabentar d’això a conseqüència de la primera vegada que els meus pares van tenir quinze dies de vacances. Fins aleshores n’havien tingut una setmana. I el meu pare, després de passar una setmana amb nosaltres, de la qual vam esmerçar dos dies alterns per anar a veure el mar a Castelldefels –per anar "als banys" com llavors es deia-, va destinar l’altre setmana a anar amb uns amics, un dels quals s’havia comprat un "sis-cents"!, cap al Pirineu aragonès.

Naturalment, en tornar ens va explicar el que havia vist, les excursions que van fer, i pronunciava noms de lloc talment com deia abans, quasi lentament, com si no els vulgues deixar anar del tot, no fos cas que se li escapessin: Cotatuero, Soaso, Góriz, Añisclo, etc.
Noms per altra banda, ben diferents dels que jo estava acostumat a sentir, de pronúncia estranya, que bé devia correspondre a la màgia de les característiques del lloc.

Recordo que el vaig envejar. I molt.

Potser també hi feia, en la pronúncia d’aquests noms, la felicitat d’unes excursions somiades, impossibles abans d’aquella guerra. I impossibles en tota aquella llarga postguerra on jornals i hores extres servien tot just per a tirar endavant i que no manqués el més imprescindible.


La dona i jo venim de passar uns dies a Boltaña. Aquests darrers dies he pronunciat molts noms d’aquells. Jo no els he sabut pronunciar tant bé.
Tinc això sí, una ombra d’aquells regust. El que em va quedar de pronunciar-los aleshores.