Pedalar i córrer

Veníem del barratge del pantà de Riudecanyes. Feia goig veure la quantitat d’aigua embassada després de les generoses pluges de la primavera.
Era a la sortida del poble de Duesaigües, que està al començament del pantà, quan anàvem per la petita carretera que s’enfila per a trobar la de Reus a Falset, amb la qual s’uneix un tros més enllà del coll de la Teixeta.
Al davant nostre, un biciclista pedalava rítmicament. De seguida m’en vaig adonar que no era pas un biciclista de diumenge: el ritme i la potència de la seva pedalada ho mostrava ben a les clares. La carretera s’enfila fent una ziga-zaga darrera l’altra per dins un bosc preciós d’alzina i pi.

Amb els vidres de les finestres del cotxe a mig baixar, el passeig per la carretera del bosc era un veritable plaer, mentre al davant el biciclista seguia, talment amb ritme de l’èmbol d’un motor, les seves pedalades. La meva dona em va preguntar si no l’avançaria. No, no l’avançaria. Jo anava a trenta quilòmetres per hora, pujant tranquil·lament per la carretera, la mateixa velocitat que el ciclista.

Un tros més enllà, vam atrapar un altre ciclista que, com el primer, mantenia un ritme precís de pedalada, constant, aixecant-se damunt els pedals en comptades ocasions per a seguir assegut el mateix ritme. I així vam seguir una bona estona.
En arribar a la rotonda d’unió de la carretera per la que veníem amb la de Reus a Falset, ja en zona planera, els biciclistes van donar-hi la volta i se'n van entornar per on havien vingut. Era el dia de Sant Joan, cap a migdia.

Abans d’ahir, divendres, sortint de casa em vaig trobar amb un conegut més jove que jo. Fa anys, al menys una vintena, que el veig tornar de córrer i en arribar al portal de casa seva s’atura, mira el cronòmetre, fa uns saltironets com de pardalet i entra a l’escala. Uns minuts després –probablement els temps just de fer un riu- se'l pot veure assegut o ajagut al balcó fent uns estiraments.
En trobar-me’l vestit amb uns pantalons com de camuflatge, com de soldat, i un barret d’aquests de botiga-Coronel-Tapioca, amb la salutació va venir la pregunta. "Me'n vaig cap a Ribes, que demà pujaré al Puigmal". "Sí, vaig sol, però segur que ja em trobaré un o altre pel camí essent dissabte".

Mai ha estat excursionista. Forma física ni sobra –ja voldria jo tenir la que ell té- de manera que hores d’ara segur que ahir va pujar al Puigmal, pel cantó que sigui, en arribar a dalt va mirar el cronòmetre, va fer els saltironets de pardal, potser unes poques passes pensant "quina bellesa!" i va començar a córrer de baixada.
I en arribar a baix segur que va tornar a aturar el cronòmetre i ajaure’s, com al balcó de casa, a fer uns estiraments.

I fi de la pel·lícula. Després de la pel·lícula pot haver-hi cine-fòrum.