dilluns, 29 de setembre de 2008

Diumenge de marxa i bicicletes.



Vinc de fer una marxa social per la serra de Collserola, d’una entitat a la que pertanyo.
És una marxa de regularitat, exclusivament, en la qual només cal anar mirant d’adequar el pas a les velocitats marcades a cada tram.
Com que en tenia experiència d'altres anys i tot pintava prou bé com per a ser un dia de festa excursionista, m'he endut la meva motxilla de tota la vida, que només m'emporto unes contades sortides l'any perquè ja està velleta.
És una marxa competitiva, però com Déu mana, és a dir, competint entre amics, amb bon humor i sense les collonades habituals de les competicions "serioses". Altrament a mi no m’hi haguessin trobat pas.

Avui ha fet un dia tardorenc molt bonic, i com que els promitjos de la marxa eren raonables i no havia de patir per la orientació –com dic era exclusivament de regularitat- ha estat una marxa i una excursió mig i mig.
Val a dir que la parella guanyadora ha estat dues noies, una de les quals anava a una marxa per primera vegada i l’altra en té una experiència relativa.
La meva companya i jo hem quedat classificats per la cua, i per culpa meva, doncs resulta que un tros abans de l’arribada m’he trobat un cosí –més ben dit, m’ha trobat ell, que amb el casc de biciclista i unes ulleres de sol, jo no l’havia reconegut- i com que feia temps, molt de temps, que no ens vèiem, doncs hem xerrat uns minuts. Uns minuts preciosos, és clar, per a impedir classificar-nos mitjanament bé.
Algú es pensa que –conyes a part- la meva companya me n’ha fet retret?. Doncs no. Per allò que deia al començament del bon humor i la bona competició entre amics.

El meu cosí anava amb bicicleta amb uns companys. Formava part, per tant, d’aquesta epidèmia o pandèmia, digueu-li com vulgueu, de les bicicletes a Collserola –i d’altres espais que haurien de tenir vedats- i com que no sé quin és el capteniment que té li atorgo el benefici del dubte. A més, perquè la seva gran experiència l’exclou del clàssic dominguero de la btt, ell que, fins fa uns pocs anys, havia format part d’equips professionals del ciclisme de carretera
.
Me n’he trobat molts de cara i d’esquena, a velocitats impròpies, algunes IRRACIONALS i fins i tot m’he hagut d’encarar amb un carallot que deia que tenia preferència.
Només un parella, que semblaven ser pare i filla han aturat les bicicletes en creuar-se amb nosaltres i hem creuat sengles somriures i adéu-siau.
Tot plegat, un saldo ben pobre i propi d’una societat, aquesta, cada vegada més estupiditzada que no vol –o no sap- trobar la diferència entre Llibertat i Can Pixa, ni la diferència entre Drets i Irresponsabilitat.

I un bon final per a la Marxa: ens hem entaulat tots a la terrassa d’un restaurant que ens ha fet un bon menú per dotze eurets. Amb animada conversa sobre temes varis.
Això sí, Déunidó com picava el sol de migdia.

2 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Encara recordo la darrera marxa de regularitat que vaig fer, era pels voltants de Malanyeu. Jo m'entretenia molt fent fotos (era una tardor bellíssima) i xerrant amb la gent, però la meva parella anava seguint el ritme sense esperar-me i així vam aconseguir de fer podi...

Tot i que tens raó que és el menys imnportant 1

David ha dit...

Societat estupiditzada que no vol -o no sap- diferenciar entre llibertat i Can Pixa.
Perfecte definició del que fa temps em té una mica trasbalsat. Com més tenim, més en volem, i ara, poder anar en bici és poc, ara toca ocupar i si pot ser destruir l'espai vital dels demés, d'aquell que, per exemple, vol caminar tranquil (a ciutat i a muntanya).
No em sap greu dir que a ciutat, ja n'he fotut un parell a terra per ximples, i més que aniran caient, que la paciència té un límit.