Gairebé perfecte

Tal i com haviem quedat, el dijous vam posar quatre projectes damunt la taula. Jo en vaig presentar un, del Berguedà, dels que tinc guardats del bloc del Muntanyenc, (per cert, que publica una excursió-cursa a una altre Cim d'Estela), prèviament “adaptat” o sia, escurçat. Un altre era del turó de Morou, al Montseny, un tercer del cantó de Monteugues, també al Montseny, i el quart d’un recorregut a prop de Vallfogona del Ripollès.
Ens vam decidir per aquest darrer, que com el del Berguedà, era més llunyà, per aprofitar més el dia ara que, i més amb el canvi d’hora, la llum s’escurça. I vam acordar que en properes sortides aniriem fent els ara descartats.

Diumenge haviem de ser els quatre, però un dels companys, precisament el que va proposar el recorregut que anàvem a fer, va haver de quedar-se per un imprevist. Llàstima. Després sabriem que, afortunadament, l’imprevist no va tenir més importància.
Els “tres mosqueters”, doncs, Cap a Vallfogona.

El recorregut: Vallfogona, Coll de les Fonts de l’Orri, Coll d’en Roca, Puig Estela, Coll de Canes, Vallfogona.

Feia un dia magnífic, clar, de temperatura força agradable i els colors de la natura es mostràven rabents i alhora tendres. Només cap a ponent, cap al Berguedà, hi havia boires que ens van impedir de veure el Pedraforca a la llunyania que, segons la informació recollida, haviem de poder veure des del Puig d’Estela.
Cal no confondre aquest cim amb l'altre Puig Estela, el de Serra Cavallera, que teníem al davant, cap al nord, i que es pot veure en aquesta fotografia presa un tros més enllà del Coll de les Fonts de l’Orri. A l’esquerra el Taga, enfront el Puig Estela i a la vall Sant Joan de les Abadesses.

Cal dir que el mapa de L'ICC l'anomena com a Puig d'Estela, mentre l'edició que jo tinc del mapa de l'Alpina, "Taga i Serra Cavallera", l'anomena simplement Puig Estela, sense el "de".

La major part de la excursió transita la Serra de Puig Estela, així, una vegada feta la pujada a les Fonts de l'Orri, un paratge bonic perquè sí, i al Coll de les Fonts de l'Orri, volta pel cantó nord el Puig de Sant Miquel i pel Puigsec accedeix als turons de la carena fins al Coll d'en Roca, on comença la pujada al Puig Estela.
Molt avellaners, pi negre i roures, pel cantó nord de la serra, fins que el recorregut s'endinsa per una magnífica fageda que, en aquestes dates, no cal que digui que és d'una gran bellesa.
El recorregut, com dic força carener i emboscat, de gran bellesa, té l'inconvenient que només en determinats espais permet la visió a banda i banda de la serra, ara cap al nord, ara cap a migdia.

Finalment, l'arribada al Puig Estela, balcó damunt el Coll de Canes que obra el pas cap a la Garrotxa.

Des del piló del vèrtex geodèsic que hi ha dalt, i que ens serveix de bona cadira, podem veure com treu el cap, per darrera Milany, el Puigsacalm i més a l'esquerra el començament de la Vall de Bianya. El nord ens resta ara amagat per la vegetació.

La baixada fins al Coll de Canes és rapidíssima, gairebé violenta, en una ziga-zaga continuada i perdedora pel bosc, amb l'afegitó del llit de fulles seques que amaguen les pedres, la qual cosa fa que s'hagi de vegilar molt on es posen els peus. No m'imagino la baixada si les fulles haguéssin estat molles per la pluja.

La tornada, cap a Vallfogona la vam fer per dessota la carretera, amb una marrada addicional fins la riera de Vallfogona, per a tornar a recuperar el darrer tros de carretera fins al poble.

Allí vam visitar, per l'exterior, doncs està en molt mal estat, l'antiga església de Sant Julià, primitiva parròquia del segle XII i el comunidor, que sembla que varen arranjar cap als anys 80.

En arribar ens vam quedar sorpresos, doncs haviem caminat poc menys de sis hores. Sis hores, com els bons temps!. Oh, encara ho estem ara de sorpresos.

Un dels companys va dir que això era el lloc i la companyia, ambdós, que devien retardar o esmorteïr el cansament.

La informació que teniem deia que el recorregut és d'unes quatre hores. Butifarra!.

Quatre hores de pastor, que això ja fa molts anys que ho vaig aprendre, per això no me n'he refiat mai dels horaris, ni dels descrits en els mapes de l'Alpina ni d'enlloc més.

Prop de les sis hores és el que vam estar caminant, menys l'estoneta dels ganyips, i a part, tant se val, de l'estona del dinar.

Perfecte. Llevat de l'absència del quart company. Per això, gairebé perfecte.

I a esperar, amb candeletes, la propera.