Va ser una excursió rodona. En el sentit que va anar gairebé ratllant la perfecció.
No sé perquè –i dubto que ho sàpiga mai, tot i que la percepció m’acompanya- , un dia una excursió surt normaleta i un altre dia l’excursió esdevé un experiència interessantíssima. Fins i tot quan, en ambdues ocasions, els participants puguem ser més o menys els mateixos.
Ahir, dijous, la colla de veterans vam estar caminant per la cara nord de la serra de Collserola, a la que vam accedir pel Forat del Vent i potser va ser aquest hivern el que, deixant les seves marques al bosc, ens va predisposar a veure i sentir les coses d’una manera especial.
Aigua per tot arreu, petites torrenteres eixutes sempre i que havien pres ja la faisó de corriol, reclamen els seus orígens i exerceixen novament el seu dret de pas. Pins alts abatuts per l’esbufec violent d’Eol de dies enrera, vegetació lluent augurant un esclat de primavera prenyada d’esplendor.
Ara un aturada davant la mata d'aritjol, ara de la de galceran, ara davant la vida dels líquens arrapats a la mort de l’arbre del que només en resta un tros.
La contemplació de les falgueres bellugant suaument les palmes a ritme d’un suau ventijol… (em ve al cap la cançó:
Falgueres prop del riu,
verdegen, verdegen,
Falgueres prop del riu,
verdegen tot l’estiu…
Etc. )
La cantem.
Falgueres prop del riu,
verdegen, verdegen,
Falgueres prop del riu,
verdegen tot l’estiu…
Etc. )
La cantem.
Les campanetes de la flor del cirerer de pastor. Aquella llum que juga a traspassar el llit de núvol prims, com si el sol badallés emmandrit.
La conversa amable esdevinguda a rel de la petita lectura que es fa a les envistes de Sant Iscle de les Feixes i que deriva en la recerca i els capbreus.
La Lluna aconsella quan s’ha de sembrar, esporgar o tallar l’arbre.
El bosc diu quan una excursió ha de ser plena?
8 comentaris:
Alguna tarda hi he anat a córrer per aquesta zona, plena d'arbres caiguts que ràpidament estan treient. I reconec que és interessant fins i tot pels berguedans...
Un altre dijous que feu una caminada d'aquest tipus tu i els teus companys "veterans", si m'ho dius amb temps potser m'animo a acompanyar-vos. Seria una bona manera de coneixer-nos.
Pinta molt bé, fins i tot per a una urbanita que té feina per distingir un pi d'una falguera! Aquesta cançó també em ve al cap a mi automàticament només de veure una falguera. Les cançons apreses a Daines s'han quedat per sempre, i imprimeixen caràcter... En fi, que us he d'explicar!
Mercè
És un racó meravellós especialment aquest any que el terra és tou, però el que fa meravellosa una excursió és, com diu la cançó, el so del silenci.
Gatsaule, afortunadament cada racó de país té els seus ecosistemes. Encara recordo la primera vegada, de molt jovenet, que em van portar d'excursió al Berguedà i vaig aprendre que existia el pi roig!
A veure, Salvador, si es veritat que t'animes.
Ai les Daines! però no siguis tant modesta Mercè...
El sò del silenci i el batec, de tant en tant, de les ales de l'Esparver!
Gràcies amics pels vostres comentaris, però m'heu d'ajudar a respondre la pregunta:
no sé si al bosc hi ha follets, o manairons o fades o bruixes o..., però, el bosc "diu" quan una excursió ha de ser plena?
A vegades el bosc et deixa veure la lluna, altres cal sortir-ne i buscar un planell on les rames deixin veure més amunt ...
Indiscutiblement és un factor decisiu, però no menys que el cap del caminant, si no hi hà una bona predisposició per molt que el medi t'envï bones senyals, estàs barrat...
Però bé, la veritat és que a mi encara no m'ha passat això d'estar barrat per la muntanya...ens al contrari...faci sol, vent, nevi o plogui :-D
L'hi hauries de preguntar a en Pep Coll, que n'és un bon especialista. És que estic llegint les "muntanyes maleïdes"...
Mercè
Publica un comentari a l'entrada