dijous, 19 de març de 2009

La ploma al barret.

Si hi ha una font especialment bonica al cantó nord de la serra de Collserola, aquesta és per a mí, sens dubte, la font de Can Jané.
Avui hi he tornat a passar amb els companys veterans. La fotografia és de fa exactament dos anys i onze dies, quan vam fer un recorregut parcialment semblant.


És un racó a l’obaga, al marge esquerra de la riera, més a prop de Sant Medir que no pas de Can Jané, la masia de la que rep el nom, tot i que també se’n diu font de Sant Medir.
El fet que el corriol que hi mena no sigui visible a primer cop d’ull, probablement li estalvia un excés de visites i fa que la font i els seus voltants siguin un paratge net, respectat, que pot lluir la seva extraordinària bellesa.

A pocs metres de la font, no deu fer gaire, s’hi ha produït un d’aquests episodis de lluita per la vida on el perdedor ha estat un colom boscà. A recer del marge, sota un marfull, plomes seves en donen testimoni.
I jo per què he agafat una ploma i me l’he posada al barret? No ho sé. L’espectacle de les restes del combat m’ha impressionat.
Venia amb la retina plena de l’esclatant bellesa d’un parell d’exemplars d’arç blanc que hem trobat abans de creuar la riera, un esclat primaveral, un esclat de vida que ens diu que aquesta primavera serà, comença a ser, extraordinària.
Potser el contrast entre la vida de l’arç i l’agonia del colom m’ha frapat i m’ha portat a fer el gest, potser absurd, de posar-me la ploma al barret.
De fet avui no portava la boina, ni tan sols a la motxilla, que el temps ja no me la fa necessària, al contrari, uns dies enrera ja em feia calor. De manera que la boina s’ha quedat a casa i he fet la resta de l’excursió amb la ploma al barret.
En arribar a Barcelona alguns em miraven entre encuriosits i fotetes, la qual cosa em fa pensar que la imatge del Xiruquero-kumbaià probablement tenia per a ells un punt de raresa o ridiculesa. La qual cosa, per altra banda, no em molesta gens.

8 comentaris:

Júlia ha dit...

Així és el món, moren els coloms però les flors rebroten.

Aka ha dit...

La raresa és sana! Per cert, veig que al barret apart de la ploma tens un pin del Camí de Sant Jaume, jo el vaig fer farà 3 anys desde Puebla de Sanabria, una bonica experiència!

Gabriel Jaraba ha dit...

Doncs jo quedo encuriosit per l'encuriosiment del personal urbà. Atesa la pinta que fa la fauna humana que circula pel centre de Barcelona, que algú es sorprengui en veure un senyor amb una ploma al barret és senyal de... no sé exactament de què, però benvinguda sigui aquesta capacitat de sorpresa. I de viure tots plegats al món a l'inrevès.

Salvador ha dit...

Amic Pere, qualsevol podia pensar que eres un tirolès de visita a Barcelona. No en va els tirolesos sempre han portat plomes al barret i ben ufanosos que ho fan. Ja vaig detectar que la portaves, però pensava que formava part del teu barret, per cert quedava molt elegant.
Pel que fa a la primavera esclatant a tots ens ha inspirat per publicar un apunt als nostres blocs, i que ja es preveu que aquest any pot ser extraordinària.
Salut

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí, Júlia, i moren les flors, i "rebroten" els coloms, i es tanquen els cercles i es tornem a obrir...ai, que em marejo!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí, Aka, un pin del Camí de Sant Jaume. Vaig ser pelegrí el 2002, de Burgos a Santiago i, el 2003, de Roncesvalles a Burgos. Una experiència personal única, intensa, que ha quedat gravada al barret, en forma de taca de suor, que ja no hi ha manera de treure, i amb el pin assenyalant el camí de ponent, irremeiablement el camí de tothom: cap a ponent.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Com se sol dir, Gabriel, "mig món s'enfot de l'altre mig", o sia, que un mig està a l'inrevés de l'altre i viceversa...cadascú triem el nostre, de mig. O de terç, o de centèssim, vés a saber.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs imagina't, Salvador, si a més de la ploma al barret hagués portat "rochetores", tirants i camisa de franela de ratlles!
Home, potser m'has donat una bona idea..!