dijous, 9 d’abril de 2009

Va per vostè, Manolo.

Amb gairebé total seguretat, vostè no llegirà això. Tant de bo que ho fes. M’agradaria.

Avui és una dia de transició en el temps que fa a la Cerdanya. Diuen que cap al vespre tornarà a ploure, però aquest matí ha estat un matí radiant de sol, i ara a mitja tarda, quan escric això, encara en fa, tot i que els núvols ja tapen els cims de la Tossa d’Alp, de part del Cadí i del cantó del Pic de Segre.
Ja ho ha endevinat? Sóc a Puigcerdà.
Vostè va ser-hi l’any passat. Potser encara hi és perquè vostè sigui d’aquí. Tal vegada només va venir a fer-hi la feina i ara son altres paisatges els que emmarquen el seu quefer. Sigui com sigui, vostè va voler deixar empremta i jo, el Xiruquero-kumbaià, l’he vista.

Aquest matí he baixat des de Puigcerdà cap a la capella de Sant Marc i he seguit pel costat del Segre. La capella estava solitària, tranquil·la, només les vaques del camp del costat hi posaven una mica de moviment.

Al camí de vora el riu els tolls deien a crits que havia plogut no feia gaire i els baixos dels pantalons n’han guardat el record.
El riu baixava ufanós, transparent d’aigües, i els pollancres que li fan la sentinella eren nus de fulla que, mandroses, encara no deuen gosar treure el cap per a tenyir-ho tot de verd: segur que saben el què fan, doncs tampoc he sentit, per exemple, cap puput. Per aquí la primavera ni tant sols badalla.
Però tornem al que li deia. He vist la seva marca quan pujava cap a Bolvir. Davant mateix de la font, la Font de la Vall, on m’he assegut una estona per a descansar.
En certa manera vostè m’ha fet patir. M’explico: l’any passat va ser el famós any de la sequera, que ja ningú recorda i aquell 6 de juny penso que devia ser ben feixuc, més treballant per a fer la tanca de pedra sota un cel –i un sol- que res ombrejava, com no ombreja encara.
Una feina feixuga, com la dels picapedrers de segles enrera. Com ells, que ho feien per a poder senyalar la feina feta i per tant per a poder cobrar el salari, vostè també hi ha posat la marca. Val a dir que una marca ben explícita, fins i tot generosa. Era que encara quedava un cul de ciment a la gaveta?
D’allà he pujat al trencant de la carretera de Bolvir, per on passa el Camí de Sant Jaume de Galícia, la Strata Ceretana segons anomena el Codi Calixtí, que entra per Llívia i va cap a la Seu travessant tota la vall. Jo he seguit, a l’inrevés, el camí entre Bolvir i Puigcerdà.

Manolo, vostè ha fet alguna vegada el Camí? Jo sí.
Sap? Per un moment, ni que el recorregut fos a la inversa, he provat de vestir l’ànima de pelegrí. Impossible.
El recorregut és entre cases aïllades, la majoria d’una fatxenderia i d’un luxe insultant, d’una "pijeria" obscena. Com obscena ha estat la demostració de 4x4es amunt i avall, tant de la font on vostè va treballar com en tot el camí entre la cruïlla de Bolvir i Puigcerdà.
Com que era pel juny vostè també ho devia viure, oi?
Ho va pensar Manolo? Jo també: amb diner net, només, no es fa tot allò. No ens mamem el dit.
En comptes d’esperit de pelegrí, no li diré el que em passava pel cap aquest matí quan qualsevol dels 4x4 esbufegava amb l’acceleració al meu costat. Com probablement al seu costat quan treballava a la font. No li diré perquè, no coneixent-nos com no ens coneixem, em podria prendre per mal educat. Però em quedo amb les ganes.

Sort que la bellesa de la plana, emmarcada per les muntanyes de nord i sud, em feia de bàlsam, ni que fos momentàniament.

Encantat, Manolo, d’haver-lo "conegut". Li dec un carajillo com el que, havent dinat, m’he pres a la seva salut. Va per vostè.

16 comentaris:

Gabriel Jaraba ha dit...

Ja ho veus, Xiruquero, demanàvem llibertat, amnistia i estatut d'autonomia i ens hem quedat amb fatxenderia. Destrucció del paisatge físic i destrucció del paisatge social. Les veus que criden "independència" ben fort callen com a putes davant la fatxenderia que se'ns ha carregat el país. I això no ho han fet els "de fora" sino els de dins. De ben endins.

Aka ha dit...

Llàstima de ciment i maquinària pija, sobre la procedència del diner hi haurà de tot (més negre que blanc, sens dubte), però sense excepció ofenen la natura amb la seva opulència....

Salvador ha dit...

Torno a ser jo... (no sé si abans ho he fet bé o no)
Et deia que dels diners no en vull parlar per no posar-me de mala gaita...
Vull comentar l'enveja que em fas quan t'imagino passejant i badant pels camins i pels prats de la Cerdanya que ara deu estar ben ufanosa, encara que una mica massa hivernal encara.
M'agrada l'estil poètic que tens de descriure les coses i la gràcia en trobar-li la punta a un fet, en aparença tant intrascendent, com el de trobar una inscripció de picapedrer, d'un obrer que en acabar la seva feina va voler immortalitzar-la en el ciment.
Que acabeu de passar uns bons dies a la Cerdanya, encara que el temps no sé si serà massa bo, ah..., i si el tornes a trobar, salutacions al Manolo...!!!

lisu ha dit...

Jo no podria viure bé en un xalet que trenca de forma descarada l'harmonia del paisatge que tan bellament descrius, però suposo que molts dels propietaris d'aquestes mansions poc pensen així. Es diu que el paisatge és un estat de l'ànima, si no tenen inconvenient en desharmonitzar-lo, ja ens diu força sobre la seva visió materialista del món.

Júlia ha dit...

Malauradament, som una colla de nou rics amb tots els seus defectes.


Molt d'acord amb en Gabriel, no sé per a què vull aquest tipus d'independència, la veritat.

Gatsaule ha dit...

I ara ja frissen per la Garrotxa.... Aviat coneixerem el rerafons del túnel!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gabriel, m’interessa molt més el senyor Manolo. Per això l’escrit va per a ell.
Malgrat el contrast que representa l'actitud i fets de la gent que el va portar a treballar a la font. O que no li va portar, perquè el senyor Manolo pot ser de la Cerdanya.

No sé si ell també, però res d’estrany hi hauria en que els seus fills demanéssin la independència.
La independència no ens garanteix res. Certament no ens garanteix res. Però obre possibilitats. Dependria, és clar, de com i qui la gestionés. Igual que l’autonomia.
Per altra banda coincidiràs amb mi, espero, en que amb l’autonomia hem anat on som.

I que en la gestió de la autonomia, sobretot municipal, hi hem anat de la ma d’unes suposades esquerres l’obra de les quals ha quedat i queda, ben palesa.

Potser el senyor Manolo hi va creure en aquella esquerra, en la llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, si va tenir l’edat per a viure-ho. Jo també.
Tal vegada ell hi cregui encara.
Jo, no.
Si les que tenim son esquerres autonomistes, jo no em reclamo ni d’esquerres ni autonomista.

Jo em vull reclamar conciutada i amic de tots els Manolo.
En això segur que coïncidim.

Cordialment,

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pel que fa a les cases, Aka, he vist coses que ofenen molt més el paisatge. Molt pitjor em sembla mostrar el poder, el consum de territori exagerat per a una sola casa.
Salutacions.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Salvador. No ho dubtis, si trobo el senyor Manolo el saludaré també de part teva.
Espero que fins aviat!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Lisu, com li deia a l'Aka, no creguis, en molts cassos no és, em refereixo a la construcció, un atemptat al paisatge.
Al menys al paisatge físic.
Salutacions.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

En efecte, Júlia, la mentalitat de nou ric està molt estesa. Encara que no se'n sigui de ric al nivell que jo comentava.
Pel que fa a l'esment a la independència remeto la teva amable atenció a la meva resposta a en Gabriel Jaraba.

Cordialment,

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Em sembla, Gatsaule, que el problema no rau en les infrastructures de comunicació. Ens en manquen moltes.
El problema rau, em sembla a mí,en el substrat ètic de la nostra societat. D'aquest encara ens en manca més. Crec.

Salutacions.

El mosquit i el camell ha dit...

Hola, xiruquero,
Fa molts dies que no dic res. Han estat vacances i un excés de feina, que (buff) no s'ha acabat. Veig que continues igual de combatiu. per això m'agrada llegir el teu blog encara que no sempre hi estigui gaire d'acord (ep, amb això dels 4x4 i del "pijerio" que corre, totalment!). Et desitjo molt bona Pasqua
Mercè

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Bona Pasqua igualment, Mercè.
És un plaer, quan s'escau, discrepar amb tu, perquè obliga a pensar. I això s'agraeix.
Salutacions.

M. Antònia ha dit...

Fa anys que es va posar de moda el tenir casa a Puigcerdà, hi ha molts "pijos". Sempre que puc llegir-te m'animo a fer un bloc de muntanya, però després no puc mai començar-lo. Tenies raó, vaig equivocar-me (de Pallejà) són coses de l'edat i la pressa, més la primera. M'analegro que t'ho pasis tan bé.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vols dir que no és més de la segona, M. Antònia?
El dia que et decideixis a fer un bloc de muntanya avisa'm!