dimecres, 13 de maig de 2009

Queralt





Diumenge vaig ser al santuari de Queralt, a Berga, punt de sortida de la excursió que vam planejar per la serra. Vaig estar uns minuts dins l’església i després vaig gaudir de la vista de tota la terra que des d’allí es veu, ufanosa miressis al cantó que miressis i amb la vegetació exhibint la millor gamma cromàtica –verds dominants, és clar-  que agraïa la humitat rebuda. 

Vam fer tota una volta a la serra, del santuari fins a la Collada Gran, pujant pel cantó nord i a les envistes d’Espinalbet i el Cogulló d’Estel·la. 
Déunidó la pujada. Sort que poc a poc i distret, ara amb unes mates de maduixa, ara amb el cant dels ocells, ara amb tantes i tantes coses que reclamen la atenció en un ambient farcit de vida i bellesa, vaig anar fent el meu exercici de pràctica del ritme de respiració, que he anat perfeccionant a mida que l’estalvi i la administració de forces s’ha anat imposant inevitablement.
Sempre m’ha emprenyat arrencar en fred. Ara més. Per això em van resultar feixugues les escales de fusta que hi ha instal·lades per a facilitar el pas per unes roques, en sortir pel corriol a la dreta del camí que mena a la cova de la Troballa, que es deixa a l’esquerra. I és que arrencar en fred no facilita la obtenció de la cadència del ritme, que de manera diguem-ne “natural” es produeix quan ja tens el cos desentumit.
Tothom troba d’allò més adient que el futbolista faci uns minuts, sovint llargs, d’escalfament previ a la seva entrada al camp.
En canvi, tothom fot cara de talòs sorprès quan proposes d’iniciar la excursió en un punt a quinze minuts a peu, més o menys, del lloc d’inici de la pujada, per a escalfar una mica el cos.

De la Collada Gran vam baixar després cap a la Font Calenta i d’allí fins a Garreta, on vam menjar l’entrepà a tall de dinar,  vorejant per sota els Cingles del Garreta.
Després vam anar seguint el corriol que, més o menys paral·lel a la carretera, planeja fins a Can Fumanya, o Fumanya, a la part més enlairada de la ciutat de Berga.

Per cert que això de la toponímia a la cartografia, també va per barris. Un company portava un plànol del 2004 (si no recordo malament), on no hi ha el nom de la Collada Gran i en canvi l’anomena –parlo de memòria- Coll de Portet, suposo que per relació amb la casa Portet que hi ha sota mateix. I al plànol de ICC hi està escrit Fumanya, sense més, quan el meu plànol de l’Alpina, edició de 1984, assenyala Can Fumanya.

Un dia d’excursió magnífic, pel temps, que se’ns va aguantar força bé, variant de sol a núvol, molt lluminós, la temperatura agradable i fins i tot un xafeguet de tarda anecdòtic.
I dels paratges què dir-ne? Res. És la serra de Queralt. És el Berguedà.

Per si pot ser de l’interès d’algú he posat el traçat de l’excursió al "Wikiloc".



10 comentaris:

Aka ha dit...

El Berguedà! Fà temps que no ens deixem veure per aquelles contrades!

Bonica excursió Xiruquero! I això d'escalfar i que en algunes activitats sembli normal i en altres no..., tabus, tonteries de la raça humana, manies, modes, etc...

Que cadascú escalfi com li vingui de gust!

Gatsaule ha dit...

Veig que et va agradar la volta, hi has anat en una de les millors èpoques!

Del camí que vas fer, potser valdria la pena destacar el camí de l'Aigua, que és el caminet planer i obac que hi ha després de les escales de fusta. Sempre l'he trobat deliciós!

La collada gran a Berga se la coneix pel Portet, suposo que a més de la casa, el fet que el camí travessi una mena de portell rocós quan baixes cap al nord, també hi deu influir.

lisu ha dit...

En aquesta epòca els camps verds sota Queralt fan molt goig i si hi ha un dia amb núvols al cel dóna una sensació d'amplitud immensa, amb Montseny i Montserrat al fons.

El Portet ha canviat una mica últimament perque hi han posat les pilones per portar l'electricitat cap a la casa, ara queda un pas força ample però abans de la "destrossa" era com comenta en Gatsaule un pas més estret i rocós.

Salvador ha dit...

Amic Xiruquero, ja veig que tampoc pares quiet. Fa molt temps que no vaig per aquells indrets i aquesta excursió la desconec totalment. Nosaltres també ens vam enfilar la setmana passada fins a Benasc per llogar un apartament per l'estiu i volia arribar-me fins al peu de la Renclusa, però més amunt de l'Hospital de Benasc (1750m.) allò era tot a tope de neu encara. He fet un post curtet.
Per cert, m'has deixat Wiki-desco-loc-at, amb aquesta meravella que has penjat. Això va lligat amb el teu GPS ?. Quan puguis ja em faràs cinc cèntims de què és això i com funciona.
Una abraçada

M. Antònia ha dit...

Fa molt de temps que tampoc he caminat donant aquesta volta, tan sols per dalt una mica tipus turista. El que dius de fer un escalfament, aquí a tothom li sembla una bejanada i per "novatos", en realitat s'hauria de fer sempre, i si la caminada comença amb desnivell de pujada, més. Uns en faran més i altres menys, segons el que estiguin acostumats a fer d'exercici habitual. Médicament no és recomanable no fer-ho. A sobre alguns que caminen poc van parlant. Això ja és l'error més greu.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

El Berguedà, Aka, té per a mi unes connotacions especials, doncs van ser les meves primeres grans muntanyes. Dic grans per contraposició amb les muntanyes i boscos mediterranis de la meva infantesa. Allí, per exemple, vaig conèixer el pi roig...
Per cert, que si en aquells anys algú m'hagués aconsellat escalfar segur que me n'hagués enfotut... ai!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja era ben conscient que era en el teu territori, Gatsaule. Certament el Camí de l'Aigua és d'un gaudi extraordinari. Hi vull tornar més poc a poc un altre dia compartint-lo amb una estada més perllongada al Santuari. Per cert que, probablement per les pluges, a trossos el tub de l'aigua es veia una mica, com descalçat.
Gràcies per l'aclariment. Crec que no costaria res que la cartografia recollís, per exemple, "El Portet o Collada Gran" com a voltes es fa amb d'altres topònims, sobretot referits als cims.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Això que dius Lisu, explica prou clar el nom de Portet.
Em vaig quedar amb les ganes de fer la baixada pel cantó de la Font Freda, cap a nord. Si Déu vol queda per a un altre dia.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ep Salvador, això ho has de patentar! Wiki(descol·)loc(at). És boníssim!
Sí, son senders registrats amb el gps. Ja en parlarem, però de moment mira't un mestre en la matèria:
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/user.do?name=gatsaule

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Caminant per pla, M.Antònia, et vas escalfant poc a poc, sense més, però quan hi ha desnivells a mi em convé molt. També de jove m'ha emprenyat arrencar una pujada en fred, probablement perquè sempre he estat un motor dièsel i no benzina.
És clar que quan es va sobrat de forces això no té tanta importància, però ara més que mai, no puc llençar res!!