Sense litúrgia.

Teules perfectament arrenglerades, que la humitat de l’hivern ha tacat de grisor.

Terrats de rajola vermella, emblanquinats.

Eixides enrajolades. Eixides florides, hortets de miniatura.

Cases boniques. Cases de casal, vidriera al portal. Carrer amable.

Amunt, enllà, més disperses, altres cases son els forats al formatge de pins i sureres del turó. Son unes altres cases, cases de qualsevol lloc.

El sol, en eixir, il·lumina la paret d’una d’aquelles cases abans de fer desmai damunt les del poble.

Sentor de mar. Xiscle d’orenetes. Vol rabent de falziots. Ara el sol daura els cabells del turó de Sant Sebastià.

La terrassa és petita, però prou eixerida. Bado a la barana, el matí de bonhora, en la meva oració sense litúrgia establerta.

Sento l’aigua de la dutxa. Quan no la senti em giraré, per veure-la despullada mentre s’acaba d’eixugar a costat del llit desfet, on el llençol, únic abric, testimonia la passada nit d’estiu. I m’hi acostaré per a passar el nas fregant la pell, encara un xic humida.

Davant la cala una munió de petites embarcacions de lleure oscil·len, al ritme de les ones, ancorades a les boies. A l’esquerra el port esportiu.

I la platja. Aquest estrany espai de sorra del que els matiners prenen possessió clavant el parasol, talment com el conqueridor que hi planta la bandera.

Mar bella, mar blava, escuma blanca. Onades. Sol fort a la platja.

Gent banyant-se.

Mar traïdora. Una d’aquelles barques és la de Caronte?

Udol, proper, d’una ambulància. Sacseig. Angúnia.

A la nit llums tènues al passeig, nit sense estridències. El far de Sant Sebastià pinta de llum el cel amb les seves passades rítmiques.

Un altre matí torno a obrir la porta de la terrasseta. Núvols a ponent creixen i s’esvaeixen, com una paràbola dels dies.

I torno a mirar, amb aquests meus ulls que no arriben a comprendre, les teulades, les eixides, els carrers.

Bado a la barana, un altre matí de bonhora, en la meva oració sense litúrgia establerta.

Llafranc.