O potser no és pròpiament a la retina on s'emmagatzemen les imatges, però és igual. El fet és que solem dir que ho guardem a la retina.
Paraula aquesta prou bonica, doncs si hi afegim un bar -cosa fina també-, ens surt una barretina, peça que m'encanta, tant per ella mateixa com pel sentit que se li dona quan els carallotets progres, que tant poc hi tenen a sota, l'usen per a identificar el pensament nacional que comparteixo.
El fet és que em vaig oblidar la màquina de retratar en la nostra - la dona i jo- anada a Castella i, en conseqüència, molt sovint m'he trobat fent el gest, com a les pel·lícules de l'oest llunyà, però sense desenfundar, perquè res hi havia per a desenfundar. Em vaig deixar la màquina.
Una mica d'estar per casa, però prou eficient, fa temps que vaig enganxar un "velcro" (m'agraden aquests noms de marca que acaben sent noms de cosa, com ara "cel·lo", "wamba" o "velcro"), al tirant esquerra de la motxilla i un altre a la funda de la màquina, de manera que resulta tant còmode com aquell que duu les targetes de presentació a la butxaqueta petita de l'esquerra del pit de l'americana i només ha de fer el gest, si és dretà, de creuar la mà damunt del pit i oferir la targeta.
És clar que això pot resultar poc entenedor per a tota una generació que només una vegada, a un casament, i perquè el van obligar els pares, s'ha posat una americana o que ha vist les targetes de presentació remenant en una capsa de papers del pare o la mare. Però ho poso d'exemple perquè la majoria de visitadors del Xiruquero-kumbaià això ja ho entenen, i als altres -amb les meves disculpes- els encoratjo a que gaudeixin del plaer de posar-se un dia un trajo.
Doncs sí, és molt còmode creuar el braç, prendre la màquina de retratar i atrapar, per així dir-ho, aquella imatge que es té a la bar-retina. Però resulta que ben poc faig servir la màquina de retratar no anant amb la motxilla i, aquesta vegada, em vaig endur la motxilla, amb la funda enganxada amb el seu "velcro", però sense la màquina a dins perquè l'havia usat a casa.
I és clar, no és el mateix fer servir la pròpia eina que haver d'estar emprenyant: "reina, deixa'm la màquina". De manera que he fet molt poques fotografies en aquesta nostra i curta estada per terres castellanes.
Em pregunto, les imatges que recordo, algunes de ben especials o ben boniques, d'aquesta estada, com les recordaré? Les recordaré un temps més llarg o més curt que si sabés que puc anar a l'ordinador a veure-les?
Ho recordaré més bé o més fidelment? o per contra l'inevitable distorsió del color de la fotografia serà substituïda per l'inevitable distorsió del temps?
No ho sé. Potser el record, en aquest diàleg no foto-foto amb la màquina de la dona, es decantarà només pel cantó de les fotografies? O primarà l'altre record visual?
Fet i fotut és del tot cert allò que som animals de costums. Si més no, parlo per mi.
No m'estic però, de posar una fotografia d'un raconet deliciós del poblet on érem hostatjats, amb un detall que em va cridar l'atenció i que, després de veure'l en d'altres construccions tradicionals, em va aclarir un llibre que vam comprar: les teulades amb, només, la filada inferior de teules.
7 comentaris:
Molt interessant el tema que planteges de les fotografies que fem. Personalment, la fotografia m'aporta una imatge que no recordava, però m'és difícil que m'aporti sentiments i sensacions del que vaig viure en aquell moment, sembla que llavors m'en fiï més del record mental que en tinc. O potser això em diu que no sóc prou bon fotògraf!
jo no fotografio gairebé res, bé, com diu el meu company: "tu fas el foto-reportatge i les coses rares". Quan sóc en un lloc que m'entusiasme, en l'últim que penso és en la fotografia. M'agrada viure a ull nu, ja hi ha qui se la passa al darrera d'una càmera :) No sé pas on ho guardo això, però, però ho noto més endins que la retina, ves a saber! :)
sorry: entusiasmA*
Umm!! dius del velcro, Te n'explico una que tal vegada no sàpigues i que me l'ha fet veure amb uns altres ulls...
Saps que, segons uns seriosos estudis, el velcro, apart de molt útil, pot ser ben perillós pel medi ambient?
És difícil d'imaginar a un visitant de l'Antàrtida que, repartit pel seu equipament, no porti alguns pams de la cinta enganxifosa... Doncs aquesta és la pega: adherides als velcros, una quantitat important d'espores i llavors forasteres estan arribant al continent immaculat i el contaminen.
Que complex que arriba a ser tot!
I ja ho saps, quan hi vagis res de velcros, botons de tota la vida.
Lluís, Clídice, a mi em sembla que en aquest cas cal fer honor a la dita que "totes les masses piquen": fem tantes fotografies que, potser, quan les tornem a veure, hem perdut la capacitat de "re-veure" allò. Si fa no fa com la memòria en general, que crec que anem perdent per poc exercitar-la. Potser veiem la fotografia sense reviure-la.
Tinc un company de la colla de veterans que fa un cert temps va voler recuperar aquesta facultat: ja fa uns anys que tira poques fotografies i ho fa en blanc i negre. I diu que hi torna a xalar d'allò més. No sé, potser l'imiti.
Girbén, en efecte tot esdevé força complex. I interessant de saber. Ai! amb el que em va costar de cosir el velcro a la motxilla!
Ja m'ocuparé, paraula de xiruquero-kumbaià, que ningú en porti quan el grup de veterans programem alguna matinal a l'Antàrtida.
De la foto, de si molta o poca, se m'acut el cas Edward Weston; un dels grans d'aquest art i fotògraf de grans espais salvatges. Ell sortia una setmana, posem pel Yosemite, amb un mul carregat amb la seva gran càmera de plaques, o de placa: perquè se n'emportava tan sols una!
Al cap d'uns dies tornava amb la FOTO, l'única que havia pogut fer, meravellosa i del tot rumiada.
Publica un comentari a l'entrada