Tot plegat perquè determinats “personajillos” (aquesta paraula em sembla molt escaient), fent us d’una més o menys petita parcel·la de poder, pressionen a d’altres sense cap consideració. Amb un cert poder i, naturalment, sense cap autoritat.
A aquests, els ofensors s’els reconeix la capacitat de fer-ho, sovint en nom de sacrossants principis i, en canvi, als ofesos només s’els reconeix el dret a aguantar, a baixar el cap.
Recordo ara el relativament recent afer de la violació de la intimitat a dos diputats del parlament de Catalunya per captació i difusió pública de missatges de mòbil. Que la publicació d’aquells missatges privats podia perjudicar-los, com de fet els va perjudicar?
“Que si fotin fulles” en nom del “dret a la informació”. Quina informació, el seu discurs des del faristol, el signe del seu vot? No. Dret a la informació, segons aquests senyors del CIC (Consell de la Informació de Catalunya), és espiar els missatges de mòbil.
I tenen, a més, la santa barra de:
“Amb tot el respecte institucional degut al Parlament de Catalunya, màxim òrgan de representació popular, el CIC pren nota amb sorpresa de la reprovació aprovada amb l’acord de tots els grups parlamentaris en relació amb la divulgació dels missatges pels mitjans informatius.” (la negreta és meva.)
I ofensa a més als lectors per considerar que som tant eunucs com per apreciar aquesta invasió de la privacitat de dues persones, com notícia.
Gremialisme barato. Gremialisme barato que es pretén vestir de principis per a qui s’ho vulgui empassar. Lluny d’autocrítica. Perdent una magnífica ocasió per a reconèixer modestament que en el seu gremi també n’hi ha que fan les coses mal fetes.
Ep, i estem parlant del que van fer periodistes, els que ho van captar i els que ho van publicar, dits “generalistes”. Perquè si entrem en això que se’n diu “periodisme esportiu”, aleshores que Déu ens agafi confessats.
I amb tot això què hi té a fer un ciutadà corrent subjecte a ser filmat al metro, a les carreteres, a casa “per la seva seguretat”, etc., a ser tractat d’imbècil volen fer-li creure que la violació de la seva intimitat és dret a la informació o la seguretat?
Doncs hi té a fer –vista la societat en què vivim- el que deia més amunt: aguantar, baixar el cap.
Per això em complau aquesta expansió d’algú que en un moment diu prou, i engega a pastar fang –amb d’altres paraules, això sí, que no seré jo qui critiqui- a aquells que s’irroguen el dret de trepitjar a qui sigui en nom de la “santa informació”.
Més d’una vegada m’hagués agradat i m’agradaria, a mi, poder tenir aquesta expansió. “Ustedes me trataron como me trataron..”
7 comentaris:
Els que haurien de defensar els drets individuals, el dret a la intimitat, els que haurien de denunciar la manipulació són els primers que van contra aquests drets. La pornografia ha envaït el periodisme fins a límits insospitats, perquè les belensestebans són pura pornografia. No cal estranyar-se de res, ara mateix Rocco Sifredi podria passar per ursulina.
Els periodistes, com a gremi, es creuen els sacerdots de la modernitat i, a banda de pensar que tenen una cultura que no tenen, s'han acostumat a creure's que estan per sobre del bé i del mal.
Si, l'esparver té raó.
El que crec que L'Armando no pot contestar d'una manera tan baixa
Clidice: d'acord. I no, no m'estranyo de res.
Per això trobo legítim que en un moment determinat algú - la víctima-decideixi alliberar bilis.
I això, Esparver, perquè son molts els que els hi riuen les gràcies.
M.Antònia. Jo ho entenc perfectament: quan tant et trepitgen l'ull de poll és normal que la resposta sigui irada.
És clar que es pot dir el nom del porc pel mot corrent, porc, o pel nom científic "sus domestica" o "sus scrofa domesticus".
Tot i que reconec que em va agradar saber la realitat del què pensàven els dos polítics anomenats, si que és cert que els periodistes en fan un gra massa en alguns cassos. Tot i que després els diaris parlen només del que parlen....
Publica un comentari a l'entrada