dilluns, 2 de novembre de 2009

El senyal i Sant Salvador

“Has vist el senyal?”
“Sí, gràcies Maria Rosa…”



Ella devia patir per si jo errava el camí. Ja sap de quin peu calço, ja fa temps que ho sap. Però és clar, si el grup va endavant, cal estar amb el grup.
A més, avui s’han afegit al grup un parell –sigui dit amb el respecte que calgui a la justa reciprocitat-  de “correcaminos” que no venien amb els veterans perquè, segons un d’ells que va venir un altre dia, ja fa un parell o tres d’anys, el que nosaltres fem son excursions massa curtes.
I posats per davant del vocal, tibant, tibant, el grup s’avança més del compte i el Xiruquero-kumbaià, que normalment va al darrera amb la seva badoqueria i la camera, resulta que es despenja del “pelotón”. Vet-ho aquí.


No hagués estat adequat de dir a la Maria Rosa que no patís, que aquells topants ja em son prou coneguts i estimats.  Perquè, al cap i a la fi som un grup que hem sortit plegats i cal que arribem plegats. Tot i que uns quants vagin amb mitja llengua fora.
Però, això, els “correcaminos” no ho tenen present: el seu ritme és “el que cal” perquè ells son, diguem-ne,  dels bons.


Mala peça al teler. Sí senyor. Mala peça al teler.



Mentrestant però, una nova excursió a Sant Salvador de les Espases, un lloc de gran bellesa emmarcat a ponent pel gran drac adormit, Montserrat, que juga a pentinar unes quantes boires.



I el Turó dels Ducs, impressionant com sempre i vetllant les Roques de l’Afrau, com espinada nua d’un altre més petit drac.

Del Coll de Bram l’esguard plana damunt el Tossal Rodó i convida al salt de gegant, impossible, damunt del Cairat, per arribar a Montserrat.

M’aturo, quan tornem al Coll de Bram, a fotografiar el Sant Bernat de Menthon que hi ha a mig camí del coll i del Pla del Fideuer. Ja fa molts i molts anys que hi és. El contrallum és preciós. El temps, curt: el que cal per a la fotografia i eixugar amb el propi barret la suor.

Després pel pas de la Bossa (on sembla que la perdien davant els bandolers els que volien conservar la vida), cap a vall, cap a Torreblanca.


Els abandonats camps de can Torrella ens parlen d’antigues vinyes.



Pensa, Xiruquero, en la peça que tens al teler si això seguís així.

10 comentaris:

Clidice ha dit...

eiiiiiiiiiiiiii que aquest és el meu territori!!!! :) fa dies que no pujo a Sant Salvador, ho hauré de remeiar :)

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Clídice: afortunada.

Gatsaule ha dit...

Doncs què vols que et digui, veig que a la foto fas molt bona cara! Tampoc devies patir tant....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, gràcies, és que vaig passar per la maquilladora abans de deixar-me retratar. El meu assessor d'imatge és del morro fort.

lluís ha dit...

No havia vist mai el Drac Montserrat ni tampoc el petit drac, però trobo interessant aquesta visió mítica i simbòlica de la muntanya.
A per cert, jo faria una cursa que el guanyador fós el que trigués més a fer el recorregut, el qui sabés treure'n més profit d'una excursió.

M. Antònia ha dit...

Tu ets dels meus, m'agrada contemplar el paisatge del voltant, el sol el canvia. Es bonic retratar-lo. Que bé! Fa temps que no he anat a aquest lloc.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Lluís, no està malament la teva proposta, tot i que jo m'inclinaria per cap. Cap cursa mentre aquest mot impliqui competició.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs, M.Antònia, coïncidim. I això és agradable.

Yayo Salva ha dit...

El diumenge passat vaig pujar el Benicadell. Més de 30 anys que no ho feia.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Que bé, Yayo! Trenta anys després s'assembla, segur, a la primera vegada, oi?
He anat ràpidament a veure la cartografia perquè, molt a pesar meu, les muntanyes valencianes em son la gran assignatura pendent.
Yayo, no ens explicaràs la vivència al teu bloc? M'encantaria.
Cordialment,