En més d’una ocasió m’he preguntat com es veurien les muntanyes ara, si hi hagués dificultat de transport. Una pregunta retòrica, tant se val. No és el cas, es pot arribar a qualsevol lloc de Catalunya amb un cop de cotxe, en unes poques hores.
Tot és a l’abast. Tots els inicis son a l’abast, o gairebé. Un gran avantatge.
Sovint però, molt sovint, no em puc posar les ulleres d’ara: és com quan estrenes una nova graduació, que per un temps més aviat tot es distorsiona. Però com que cal acostumar-s’hi, doncs no te les pots treure.
I les velles ulleres queden oblidades. Aquell veure-hi amb les ulleres, que fins i tot ja acumulen malgrat els esforços netejadors, quisca en el pont del nas, queden en algun racó, pendents que desaparegui la sensació de saber greu llençar-les.
En canvi, les noves graduacions no poden fer oblidar allò, que vist, ha quedat gravat. Allò que vist i sentit ja no “es veu” amb els ulls. O no només.
He estat a les Roques de Totlomón. Als seus peus. Potser als seus genolls.
En pujar m’anaven avançant joves, grans, parelles joves amb criatures, mentre el meu pas seguia un 2x4 lent. Força lent. I jo els preguntava mentalment “no us n’adoneu d’on esteu?…ep, que aquí no s’hi ve cada dia, que això no es pot gaudir cada dia!”
Pobre Xiruquero, vas errat: això es pot gaudir sempre que es vol: treu-te les velles ulleres.
Fins i tot amb les noves ulleres pots posar les mans obertes a la pedra, i seguir-li amb l’esguard la verticalitat fins que la inclinació faci protestar les cervicals. I deixar ensulsiar-se el sospir timba avall agafat al bruc que te’n separa.
Les noves ulleres també et mostraran la tardor i això que en diem colors. I el que en diem olors. I podràs recordar igualment aquell pensament oriental: “com s’explica a algú altre la olor d’una flor?”
Les noves ulleres no t’impediran res de tot això, ni et faran nosa per entrar i vagarejar pels passadissos del Temple.
I tal vegada t’estalviaran preguntes retòriques.
12 comentaris:
en quedem pocs dels que gaudim amb els ulls, amb la calma, amb el tacte, amb el "ser-hi" i prou tantes vegades. Ara toca córrer, arribar, demostrar que hi has estat, fer una creueta en el mapa i no tornar mai més. Bé, cadascú al seu ritme, jo continuaré trepitjant els mateixos camins al costat dels nous, perquè allò bell ho és sempre, i no me'n vull privar. Seria com no poder tornar a rellegir els vells i bons llibres :)
Saber contemplar no forma part de la graduació de les ulleres que avui dia ens posem. I és tan necessari! Jo he fet molt poca muntanya. Però abans quan visitava una ciutat que no coneixia em documentava infatigablement abans i sempre buscava llocs nous. Ara m'he tornat més d'anar-hi, seure i mirar, i tornar als llocs coneguts per veure'ls d'altres maneres, amb altres llums, en altres moments... I en gaudeixo molt. De vegades m'agafa la sospita de si m'he tornat més "contemplativa" o senzillament mandrosa, però m'agrada. Gràcies pel que dius.
Cídice, Mercè, suposem que per a arribar a un lloc determinat haguéssim de fer vuit dies a peu, o uns dies amb la tartana: amb quins ulls no miraríem el lloc en arribar? Amb quína obertura, amb quina avidesa no ho faríem? Amb quínes "ulleres" no ho veuríem?
Quan l'habitud d'anar a un lloc amb facilitat, o l'oportunitat de fer-ho en qualsevol moment o amb certa freqüència, es dona, no ho veiem, necessàriament amb les "noves ulleres"?
La pregunta, també retòrica, és: podem mirar-nos-ho amb les velles ulleres?
M'has fet recordar quan era petita que, amb els pares, sempre anàvem, al menys un cop a l'any al Pla de Boavi (Tavascan, Pallars Sobirà). Aleshores s'hi arribava en cotxe i jo estava enamorada d'aquell lloc. Anys després van tancar l'accés als cotxes i hi vaig anar a peu: la meravella va estar servida.
El "meu" pla de Boavi, que he trepitjat tantes vegades abans i després, és el d'abans i és el de després, perquè gaudeixo de cada racó, de cada pedra, de cada fulla. Però també és el d'abans, perquè m'acompanyen els records. Serà perquè no m'agraden les postals, perquè crec en la sacralitat que imposem nosaltres mateixos als llocs, per això, ser-hi una vegada i una altra no és pas una mala cosa, és trobar-te amb tu mateixa. I això em serveix per llocs prou allunyats com pel balcó de casa, que surto cada dia i veig Montserrat, el Llobregat, Sant Salvador de les Espases, el pla de les Bruixes, el cul de la Portadora ... Perquè les coses, els llocs, no hi són fora de mi, són amb mi.
Apa quin rotllo no t'he fotut, disculpa :)
El ritme de la vida diària, encara que no vulguis, et segueix a la muntanya, i costa desenpallegar-te d'aquest ritme...
Com tu dius en un cop de cotxe estas a peu de qualsevol muntanya, i no has tingut temps de deixar les teves angunies durant el cami i arribar "pur" a la muntanya...
A base d'anar a la muntanya estic aconseguint que aquest temps de transició sigui menor, pero costa, són dos ritmes totalment diferents (o així hauria de ser...)
Segirem provant...
Crec que és molt difícil de comparar-nos amb els nostres predecessors perquè tot evoluciona i canvia constantment i menys encara dir si era millor o pitjor, crec que és diferent. Ha canviat el medi físic i ha canviat la mentalitat. Ara bé certs sentiments, aquells que no es descriuen fàcilment amb paraules, sí que poden ser més o menys els mateixos i podem sentir força empatia amb els predecessors.
Torno a dir-ho: a mi em va forjar tant el que, literalment, expressa Totlomón com el lloc mateix.
Dic dels viatges de nen, en un 600 atapeït, fins a Queralbs per a encaminar-nos després a Coma de Vaca; i dic dels viatges d'adolescents, en tren fins a Ribes, per anar a fer nit a la balma del peu de l'esperó Científics de Totlomón. Allà hi resta el burí -ara rovellat- d'on penjàvem les hamaques.
Tens tota la raó, Xiru, quan dius que, que coi! el món que saps és el que veies amb les velles ulleres i que ara, amb les bifocals progressives, tens una sensació de mareig.
Queden alternatives valentes. No fa molt vaig coincidir, a la derrotada estació de tren del Figaró, amb un ancià excursionista solitari i d'origen basc segons tots els indicis.
-D'on veniu?
-Hice noche en el pueblo del Montseny, y hasta aquí a pata.
El món continua sent molt gran si ho desitgem. Oi que sí?
Clídice, suposats "rotllos" com el teu caldrien cada dia.
"Perquè les coses, els llocs, no hi són fora de mi, són amb mi". L'afortunada expressió del pensament -qualsevol dia te la manllevaré, esmentant-te- que diu amb molta més claredat que la maldestre comparança de les meves ulleres.
Que per molt anys frueixis del luxe del teu balcó. T'ho desitjo amb enveja.
Aka, amb relativa freqüència em sembla que l'actitud que més pretenc, per més profitosa per a mi, és la d'una certa passivitat.
El profeta musulmà, va dir allò de "si la muntanya no ve a mi, jo aniré a la muntanya", per bé que en sentit metafòric.
Jo pretenc, i m'obro a que, la muntanya vingui a mi.
Lluís, tens raó en el que dius.
La comparança jo l'estableixo en mi mateix més que en el abans i l'ara.
De fet quan parlo de les velles i les noves ulleres, parlo de les meves.
Crec que, inevitablement, tots anem tenim noves ulleres: que en alguns cassos potser no, en d'altres potser sí, unes se'ns faran millors que les altres. Depèn.
Sí Girbén, queden alternatives valentes. Per a les quals, tant se val, s'ha de ser valent.
També tenim -almenys és un dret que jo em reservo- el dret de no ser-ho, el dret a la covardia, per molt que no "quedi bé".
Com s'ha de ser valent per a dialogar amb el rovell del teu burí. I amb el rovell de les cervicals que jo deia, per a fer-los retornar-nos aquelles visions.
Empatollar-se amb tot plegat forma part del pòsit d'experiències.
L'Abans és allò que ja no retornarà, només queda viure el present tot recordant-lo, i pensar què farem demà. Però això no vol dir que el present no es pugui viure d'una altra manera...
És potser l'únic avantatge del món actual, que podem decidir com volem viure com mai s'havia pogut fer!
Publica un comentari a l'entrada