dimarts, 12 de gener de 2010

Sirena de Neu

I en el “passeig” que deia al post anterior, em vaig haver d’aturar en una fotografia.
En vaig veure de boniques, però aquella va ser especial, em va fer aturar. I mentre pensava en les neus llunyanes de les muntanyes, veient-la, em venien al cap unes notes, uns sons.
Un record? Potser. Un estat d’ànim? També potser.
Les notes es tornaven insistents. I, alhora, dolces.


Vet aquí que en respondre un comentari d’en Lluís va tornar la música. I va sortir la paraula màgica: sirenes. A la neu hi ha sirenes!!
També criden els que naveguen amb esquís o raquetes i, ai!, algunes vegades –massa vegades- els embolcallen per sempre amb la blancor.


Aleshores m’he posat a fixar les notes, com es fixa la petjada a la neu. Ràpid i maldestre he posat al pentagrama aquells sons.
Ep, prengui’s la bona voluntat, que el meu teclat és gairebé de joguina i les meves mans, per a tocar, manotes. Que la fotografia d’en Lluís que deia, que amablement m’ha deixat posar-la aquí, farà la part principal.




12 comentaris:

lluís ha dit...

Moltes gràcies!
Molt emotiu per mi.
Perquè ens atrau tant allò que ens pot destruïr?

Júlia ha dit...

Bonica música...

Clidice ha dit...

gràcies, entre la música i la "lletra" (fotografia) he pogut ser-hi :)

M. Antònia ha dit...

Vaja passada de tot! Ets un crac, música teva. Què més fas a part del què sé? Gràcies i felicitats.

en Girbén ha dit...

D'una revolada he anat a buscar "Hommes, Cimes et Dieux" del Samivel, l'imponent tractat de les mitologies de l'altitud.
No diu res de sirenes... Ara bé, diu d'allaus provocats pels gnoms, dels allaus-serpent de la vall d'Aosta..., d'una nevada de plomes d'oca..., del simbolisme d'unitat que representa, de què el blanc és el color de l'esperit.
I tot això, amb la teva música de fons!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies a tu Lluís i a les teves imatges.
Bona pregunta la que fas. No serà una paràbola de la mateixa vida? Viure mata!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Celebro que t'agradi aquesta música, Júlia. Però compte!: és cant de sirenes!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Clídice, jo també m'hi he sentit transportat quan he pogut desxifrar el que el paisatge em deia.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Girbén, potser Samivel no havia estat a la Vall d'Incles i copsat l'eco de la Mediterrània.
Jo he sentit les sirenes!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

MªAntònia, et canvio la pregunta : "què fas bé del que fas?".
Recordem: aprenent de tot, mestre de res.
I responc decidit: aprenent de tot.
Gràcies a tu.

Gatsaule ha dit...

Realment emotiu, Xiruquero! Et veig sensible aquests primers dies de l'any...

I la foto realment bona i explícita, quines ganes d'anar-hi et venen només de veure-a!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, vés a saber si és per causa que aquests dies d'hivern, amb menys llum...
Si, la foto d'en Lluís és excel·lent!