dimarts, 5 de gener de 2010

Valguin, també, les de plàstic.



Algú hi va posar un test amb unes plantes al darrer graó. Al coll hi fa vent amb certa freqüència, potser és aquesta la raó de falcar el test amb unes pedres grosses.
Però les plantes no devien reeixir.
Van ser les mateixes mans que van treure la planta seca i van decidir posar en el fust les flors de plàstic?
De plàstic o naturals, una o altra persona, el que per a ella devia ser important és que a la creu hi haguessin flors.
Em pregunto per quina raó ho va fer. I sense cap esforç se m’acuden unes quantes respostes.
I penso en aquesta persona. En si és d’aquí a prop, si ve de tant en tant. Si ja no hi pot venir. I si vingués ara, mentre sóc jo aquí? Ja fora casualitat. Però la vida és plena de casualitats.


Voldria arreglar les plantes del test si hi fossin encara, treure’n unes fulles seques, esponjar la terra amb els dits o el ganivet. Si calgués, regar-les una mica. Però no hi son. I les de plàstic, les del fust, estan ben lligades i ofereixen la imatge d’allò que no son, però que ens ho recorda.
No son en elles mateixes una metàfora? Quantes coses no son, però ho semblen?
Valgui sí, la intenció de qui les hi va posar: que hi hagi flors a la creu.
Com que no hi ha flors per a arreglar separo les pedres que falquen el test buit, moc el test i netejo el fang que havia quedat al pedrís. I ho torno tot a lloc, però una mica esbiaixat, de manera que el test no tapi massa la inscripció:
Noviter
aedificata
Ac benedicta
XVIII Maii
MCMLII



Refeta i beneïda el 16 de maig de 1952. Al costat del camí ral, a l’esquena d’ase que cap a ponent fa lliscar les aigües al Penedès, i  a llevant cap el Llobregat. Un camí ral encara asfaltat, però ja buit. Aquella carretera és morta des que, no fa gaires anys (o potser sí?), la variant passa uns metres per sota i estalvia les darreres corbes del coll d’Ordal. 
Només algun pagès i els excursionistes fèiem parar el cotxe de línia a la creu: “nois, que ja som al Lledoner, prepareu-vos!”




No va caldre refer, però, la filada del cèrcol del primer graó, probablement l’únic que devia quedar de la destrucció: la pedra d’aquest ja ens diu que és la mateixa que la roca del davant, d’aquesta calissa blanca erosionada que trepitgem per aquí i pel Garraf veí.


Me’n vaig. El Puig d’Agulles m’espera. Hi serà encara el forn de guix?


(correspon al bloc de motxilla del 30 de desembre de 2009)


7 comentaris:

Clidice ha dit...

el millor d'anar a peu per aquests móns és això, poder parar i reflexionar sobre altres persones, altres vides ... :)

en Girbén ha dit...

Ara mateix tinc obert el mapa de l'Alpina de l'Ordal intacte. És la primera edició, la de l'any 1950. La carretera encara hi fa els quatre revolts abans de la creu... I l'osca de la pedrera no hi és. Al seu lloc hi ha el preciós Avenc d'en Roca, ara desaparegut... El Pla d'Ardenya està sencer i en totes aquestes muntanyes no hi ha cap urbanització. Un tresor que tu segur coneixes millor que no pas jo.

M. Antònia ha dit...

A vegades he passat per la carretera, però mai m'hi he parat per pujar al tros de dalt.
Fa un any, des de llavors, deu ser igual?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Clídice, a mi em sembla que tot ens parla de tot.
Hi ha un passatge on l'evangelista diu que Jesús va dir:"...qui tingui ulls, que vegi, qui tingui oïda que escolti..."
Tal vegada se'ns dona. I només cal prendre-ho.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Intacte i el del 50? Girbén, tu tens un tresor que jo encara no he trobat al mercat de Sant Antoni on, de tant en tant, remeno. Un tresor per a mi, perquè l'Ordal son les meves segones passes amb motxilla.
Els mateixos ulls que van veure el que el teu mapa dibuixa (el meu, destrossat de tant fer-lo servir, on va anar a parar?), accepten, conformats i tristos els que avui es veu a la zona i des del Puig d'Agulles.
De mel i de fel.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M.Antònia, jo feia anys que no hi anava. Seure una estoneta al graó, deixar escolar-se una fracció de temps...per què no?

en Girbén ha dit...

El mapa rai, Xiru!
Ja te'n faré una còpia a tutti colori (també tinc el Garraf, el Montseny i el primer de tots, el de St. Llorenç; heretats com pots entendre).
La pega és una altra i ja la coneixes prou bé.