divendres, 26 de febrer del 2010

Eivissa (2) El pla de Corona

Un d’aquells llocs on res, res absolutament, impedeix que l’esguard vagaregi pels quatre punts cardinals sense alçar la testa. Amplitud, llum, color, aire net i cel omnipresent.
No sé d’on li ve el nom, però si respongués a les seves característiques físiques res hi hauria de més encertat: un pla gran voltat per tot arreu d’una corona de petits turons, arrodonits, que li marquen clarament i amable, els límits.
En vaig prendre nota quan cercava informació de l’illa i, certament, he fet bé de venir-hi.
Milers d’ametllers omplen la plana, molts dels quals encara conserven la flor. Més a prop dels camins, oliveres –moltes centenàries- grans garrofers i algunes figueres. I esquitxant el paisatge, com posant-hi la cirereta, les blanques casetes pròpies del país, sense vessants a les teulades, hereves d’aquelles menudes cases iberes.

Amb llum de la lluna plena de gener, la gent de la contrada fa una trobada nocturna al pla de Corona per a fruir de l’espectacle de la blancor de la florida dels ametllers a la llum selenita. Per un mes m’ho he perdut. Deu ser un espectacle únic.

A Santa Agnès de Corona, un petit nucli on hi ha l’església, el bar-botiga de tota la vida, un altre bar restaurant, quatre cases, i la petita, blanca, eixerida escola, hi deixo el cotxe. El bar encara és tancat tot i que son dos quarts de deu.
D’allí mateix surt el camí cap a ponent que em permetrà recórrer el perímetre del pla.

De tant en tant, una casa. No cal esforçar-s’hi massa per veure que hi viuen. D’altres ja es veu que son, probablement, segones residències. A les primeres em crida l’atenció que, a més dels corrals (hi veig bens i algunes cabres a més de l’aviram), també hi ha un tros de  vinya, no molt gran atesa la disponibilitat de terreny de les cases. Com si tinguessin els ceps justos per a fer-se el vi de casa.

Deixo el camí per a apropar-me al mar, que segons el plànol ha de ser ben proper. Ara és un tros de camí que em resulta curiós, doncs la pedra és tanmateix calissa, com a per tot, però la terra és rogenca, com al pla, talment com si es tractés d’argiles, fins que, a l’inici de la petita davallada del barranc tot esdevé pedra.

Una descoberta inesperada: la boca d’un avenc. Recordo el Garraf. A saber si les aigües que empassa l’avenc trespassen el centenar de metres de desnivell que hi ha fins al mar. El plànol que porto no l’esmenta. De fet, quan preparava la vinguda no vaig saber trobar cartografia detallada, al menys adeqüada per a l’excursionista.

El barranc m’impressiona. No tant per la pendent cap l’espadat, com per les terrasses construïdes per esmorteir la força de l’aigua al torrent.
Valga’m Déu quanta ronyonada desfeta per a aprofitar unes petites terrassetes de cultiu!.  Ara, abandonades i cobertes per la pinassa i el sotabosc, semblen un monument a l’esforç esdevingut inservible.

I la gran plana líquida, blava, immensa del mar, apareix. Amb irisacions juganeres de la llum. Amb ventet moderat.
I les taques blanques dels illots de Ses Margalides, que entren a la immensitat del mar com dues criatures enjogassades.
Allí on es lliura a la mar l’aigua del torrent quan plou, les roques son trencades i els pins s’aferren rabiosament per a mantenir l’equilibri: no és en va el persistent batec de les ones. 

Retornat al camí principal, ben planer, em porta a veure el pla des de tots cantons fins a tancar el cercle, fins arribar novament a Santa Agnès. 
Entro a veure l’església –ara ja l’han obert, com el bar- amb una imatge de Santa Agnès a l’altar. Construcció del XVIII si no recordo malament. A prop, el petit cementiri, blanc igualment, la porta oberta. Ben arranjat, net. Em trec la gorra i entro.

Després vaig al bar. Un bar com Déu mana. Amb pocs parroquians d’amable conversa i de silencis estalviadors: es diu el que cal dir i prou. Fins que hi ha una altra cosa a dir.
El cafè és bo.

Quan me’n vaig la dona d’una parella diu al seu home que “por aquí no hay nada que ver” i que vol marxar.
Això també ho trobo molt bo, com el cafè. Res de pitjor hi hauria que una invasió de gent al pla. Al pla de Corona. Ara m'agrada ser egoista. 

2 comentaris:

Júlia ha dit...

Recordo que fa més de trenta anys encara es veien senyores grans amb la trena i el vestit tradicional, ja no en deu quedar cap...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó, Júlia. Aquests dies jo no n'he vista cap.