dilluns, 26 d’abril de 2010

Fenòmens primaverals

Que, no per coneguts,  deixen de causar impacte.

I no em refereixo al fenomen de veure com tota una colla de gent al carrer, dona suport a un encalçador “estrella” que ha resultat encalçat a instàncies d’uns impresentables,  a rel d’una qüestió endegada - no sé per quins interessos- per uns ben determinats aprenents de bruixot. Qüestió que, a més de posar sal a les nafres de tothom, obvia la voluntat de mirar endavant. I que s’entesta en la trista –per inútil i perillosa- tasca d’establir si els morts d’un cantó pesen més que els de l’altre.
Un fenomen primaveral tanmateix, de rauxa que no de seny, de lluïssor de colors de banderes, que no de matisos. Ai, els matisos!

He qualificat la primavera en més d’una ocasió, com “un pel fatxenda” per aquestes característiques rabents que van deixar en el pòsit popular allò que “la primavera la sang altera”, dita que tinc per cert que no fa esment tant sols del  in cescendo libidinós. Temps ha, em mirava jo amb una curiositat no exempta d’un cert estupor, els grans o vells que es planyien que, amb els canvis primaverals,  la ossada se’ls adoloria, el reuma rondinava o l’encaparrament anava i venia.
I heus aquí que, havent-se mantingut en vida l’abstracció, la successiva transformació de les concrecions de la meva imatge -com de tothom, per altra banda- ha anat fent el camí parell que s’escau també per a la meva ossada o pel meu reuma o pel meu encaparrament, segons m’hagi tocat en aquesta rifa vital.

Boires son per a mi el fenomen que he dit abans, boires que voldria veure esvaïdes per una serenor que avui em sembla arriscadament inexistent i que tinc l’esperança que es tornarà a donar.

Altres boires, aquests físiques,  son les que m’han portat al paral·lelisme, mentre observava la seva gènesi, que determinats fenòmens, no per vistos, em deixen de ser sorprenents.
Altres boires que per la forta escalfor del sol i la fredor de les aigües han estat generades davant dels meus ulls, amb tot just una hora i mitja, venint de sentir el xarroteig de tórtores i coloms en aquell bosc domesticat i mentre em suposava veient amb ulls de gavina la bocana del port.
Tot un fenomen primaveral.


3 comentaris:

lluís ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
lluís ha dit...

El que em neguiteja de la boira és quan la tens a sobre, vas pujant i no s'esvaeix i penses "i si a dalt també hi ha la boira". Però normalment al cim hi llueix el sol.
Tú ja la tens per sota, és questió de temps i s'esvairà.

27 d’abril de 2010 21:24

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Lluís. El teu comentari, venint d'algú que sap gestionar els silencis, és ben apreciable, ben valuós per a mi.