El jaio que faci el que vulgui que ja és prou gran, encara que al pas que anem i aquesta llei moderna sobre 'que t'has de superar' pot fer temible proselitisme entre això que avui anomenen 'gent gran' per no dir 'vells'.
Ara, això del nen, que ja vaig veure per la tele, sí, que m'ha sobtat. Tanta protecció al menor per a segons què i en d'altres casos, com aquest, sembla que encara ha fet una gracieta, el seu papa. Món de mones (de mones muntanyeques d'alt nivell, pel que sembla).
Jo crec que ja és un món apart del alpinisme, on prima la competició i hi han en joc molts diners per part dels patrocinadors. Aquestes muntanyes tant altes em sembla que són per la majoria dels mortals només per admirar-les, ja que pujar-hi com si puja actualment poc mèrit té (oxígen, cordes fixes, xerpes d'alçada ...). Dels pocs que mantenen un "esperit de muntanya" molts han anat morint pel camí: Lafaille, Humar, Manel de la Matta ...
Després de veure els iaios japonesos que s'atreveixen a fer l'Everest, els que estem arribant a la setantena potser que ens animem a plantejar-nos la pujada al cim. Jo que no he arribat mai a fer ni el Mont-Blanc, ni el Cervino (matterhorn), ni altres meravelles, m'estic animant a provar l'Everest... m'hi acompanyes? Xiruquero?...
De totes les gestes a què s'ha forçat al cim de la terra jo poso al davant la d'un desconegut, la d'aquell que el va ascendir completament. Sortint d'arran de mar, del delta del Ganges, va recórrer a peu tots i cadascun dels seus 8844 metres. Que el seu nom sigui introbable encara li dona més mèrit al fet.
Sobre aquest tema, hi ha un llibre molt interessant que ja fa uns anys va sortir i es titula “La febre del cim” de Jon Krakauer . És la crònica d’una tragèdia ocorreguda al cim de l’Everest l’any 1996 explicada per un membre d’una de les expedicions que intentava assolir el cim. Tota una reflexió.
Desconec aquest llibre, Pere, que com dius ha de ser prou interessant. Les reflexions son per a qui vol reflexionar. Per això crec que les funcions d'aquest circ continuaran i seguiran tenint públic.
Iep! No has llegit la febre del cim? Això no t'ho pots perdonar, t'agradarà, tot i que és el llibre típic d'un periodista ajuda molt a entendre el circ.
16 comentaris:
El jaio que faci el que vulgui que ja és prou gran, encara que al pas que anem i aquesta llei moderna sobre 'que t'has de superar' pot fer temible proselitisme entre això que avui anomenen 'gent gran' per no dir 'vells'.
Ara, això del nen, que ja vaig veure per la tele, sí, que m'ha sobtat. Tanta protecció al menor per a segons què i en d'altres casos, com aquest, sembla que encara ha fet una gracieta, el seu papa. Món de mones (de mones muntanyeques d'alt nivell, pel que sembla).
El problema no és que hi pugin, ja s'ho faran, el problema és que ho facin per sortir als diaris.
Sovint penso que l'esport matarà la muntanya.
Jo crec que ja és un món apart del alpinisme, on prima la competició i hi han en joc molts diners per part dels patrocinadors. Aquestes muntanyes tant altes em sembla que són per la majoria dels mortals només per admirar-les, ja que pujar-hi com si puja actualment poc mèrit té (oxígen, cordes fixes, xerpes d'alçada ...). Dels pocs que mantenen un "esperit de muntanya" molts han anat morint pel camí: Lafaille, Humar, Manel de la Matta ...
Després de veure els iaios japonesos que s'atreveixen a fer l'Everest, els que estem arribant a la setantena potser que ens animem a plantejar-nos la pujada al cim. Jo que no he arribat mai a fer ni el Mont-Blanc, ni el Cervino (matterhorn), ni altres meravelles, m'estic animant a provar l'Everest... m'hi acompanyes? Xiruquero?...
Ja veus, Júlia, que per a un "record" tot s'hi val, fins i tot posar en perill la vida d'un fill. Al menys en els circs solen treballar amb xarxa.
Em sembla que no cal patir, Esparver, que la muntanya és una realitat i l'esport, com a molt, una anècdota.
Lluís, per això dic que és un circ.
La muntanya és tota una altra "cosa".
Doncs mira Salvador, ja que t'animes...Això si, proposo que siguem els primers en pujar-hi a peu coix, que et sembla?
Tot això va fer que dia decidís de deixar d'anar a pujar vuit mils!
De totes les gestes a què s'ha forçat al cim de la terra jo poso al davant la d'un desconegut, la d'aquell que el va ascendir completament. Sortint d'arran de mar, del delta del Ganges, va recórrer a peu tots i cadascun dels seus 8844 metres. Que el seu nom sigui introbable encara li dona més mèrit al fet.
Sobre aquest tema, hi ha un llibre molt interessant que ja fa uns anys va sortir i es titula “La febre del cim” de Jon Krakauer . És la crònica d’una tragèdia ocorreguda al cim de l’Everest l’any 1996 explicada per un membre d’una de les expedicions que intentava assolir el cim.
Tota una reflexió.
Ho comprenc molt bé, Gatsaule. I me'n alegro.
Girbén, falta, com li deia a en Salvador, pujar-hi a peu coix. Això si que fora una "gesta"!
Desconec aquest llibre, Pere, que com dius ha de ser prou interessant.
Les reflexions son per a qui vol reflexionar.
Per això crec que les funcions d'aquest circ continuaran i seguiran tenint públic.
Iep! No has llegit la febre del cim? Això no t'ho pots perdonar, t'agradarà, tot i que és el llibre típic d'un periodista ajuda molt a entendre el circ.
Gatsaule, n'he pres nota tant bon punt en Pere de can Peret n'ha parlat. De manera que aviat solventaré la mancança. Us ho agraeixo força.
Publica un comentari a l'entrada