dijous, 13 de maig de 2010

Remugades involuntàries(?)

El meu bloc ho suporta tot, pacientment: és una joia.

……………..
Avui m’he trobat el G. Pujava poc a poc pel mateix carrer que jo baixava. Es refiava del bastó i  anava avançant.
M’ha semblat que feia més bona cara, que la segona sotragada semblava haver-se anat diluint com algunes boires d’aquests dies.
“Noi, et veig força més bé!”
M’ha somrigut complagut i m’ha dit que sí, que es trobava millor. Uns mutus copets a l’espatlla i hem seguit cadascú el nostre camí.
…………….
L’altre dia vaig veure el C. Diuen que és ben especial. I jo també ho penso, mentre provo inútilment de saber què vol dir ser “especial”. Fet i fotut, que potser no en soc jo també “d’especial”? No és especial –per als altres- el Xiruquero-kumbaià? I aquest i aquell i l’altre?…
Val a dir, si més no, que proposar una caminada de deu hores (deu!!), és fer un mèrit més per a ser especial. Té una gran fortalesa física malgrat les seves vivències.
Em diu que jo ja sé que va poc a poc (“tu també”), i a més no deus ser gaire anys més gran que jo. Li dic que més jove, de l’any tal, i fa per a amagar una certa sorpresa: per la blancor dels quatre cabells i de la barba, sempre soc adscrit a una edat que m’agradaria poder arribar a tenir un dia.
(Ara, dalt el cel, estan bellugant els mobles: trec el cap hi veig el ventre gris, prenyat, d’un núvol gros damunt Sant Pere Màrtir: passarà de llarg?)
Naturalment li vaig dir al C que no comptés pas amb mi, i que em semblava que no trobaria a ningú llevat dels quarantons d’aquella colla de corre-camins.
Però és tossut i diu que, fins que algú no li accepti la proposta, que ho seguirà plantejant.
…………

Aquest migdia, en tornar cap a casa, a la pujada del carrer em pesaven les cames. Quan hi ha temps revoltat em passa. I també que un racó o altre de la carcassa agafa dolor. I això m’emprenya i m’entristeix perquè em sembla a mi mateix com si fos l’anunci d’una menys activitat. Un arronsament d’espatlles de conformitat, d’acceptació que les coses son com son. I avant. Almenys fins ara, quan el temps és menys revoltat, faig la excursió normalment.

……………………..
Caldria. O i tant!. 
Cada dia més deixar planar l’esguard damunt les coses i els paisatges i la gent. 
Sense plantejar interrogants, o, si de cas, sense provar de resoldre'ls.
Però ets un torrecollons que vols massa sovint resseguir el voraviu i dir-hi la teva.

Amb la meva fe amb mi, i jo amb ella. Meva, única i intransferible.
Rient-me, sense malícia,  dels que insisteixen –encara- a contraposar fe i raó. Que diuen que creure  “la concentració de “tot” en un sol punt just abans del “big bang”, és qüestió de raó i no de fe.

(Segueixen remenant mobles dalt del cel, però de moment sembla que no trenca. El núvol remuga, però no trenca. De moment. En traiem paral·lelismes?)

8 comentaris:

Clidice ha dit...

Sant Pere canvia els mobles de lloc i els que patim dels òssos ens la veiem magra, tant si en tens 46 com uns quants més :) Uf! jo també defugo les 10 hores si puc evitar-ho ;) ànims que arriba el bo!

esparver ha dit...

M'agradaria fer-me vell amb el teu tremp. Vaig tenir una xicota que em deia que sóc antic potser és el secret;-)

M. Antònia ha dit...

Pensaments i reveure's un mateix, crec que et fa la vida més de qualitat i t'ajuda a ser més feliç, a pesar de la mullena que ens està envoltant aquest any.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs si que vas començar aviat, Clídice! Vagi per a tots dos els ànims perquè arriba el bo.
I gràcies.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Has de ser més ambiciós per a tu, Esparver, que amb el meu tremp no aniries gaire lluny. Però s'agraeix l'apreciació.
Això que et deia la xicota devia ser un afalac, oi?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

De fet, M.Antònia, no sé si tenen gaire utilitat.
N'hi ha que xerren sols i te n'adones que duen un telèfon. D'altres xerren amb un bloc, vet aquí.

Gatsaule ha dit...

Llegir els teus sol·liloquis em deixa sempre una sensació curiosa de benestar, com després d'haver escoltat una cançó agradable. Tot i això, insisteixo.....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I jo que me'n alegro, Gatsaule.!