Remugades involuntàries(?)

El meu bloc ho suporta tot, pacientment: és una joia.

……………..

Avui m’he trobat el G. Pujava poc a poc pel mateix carrer que jo baixava. Es refiava del bastó i  anava avançant.

M’ha semblat que feia més bona cara, que la segona sotragada semblava haver-se anat diluint com algunes boires d’aquests dies.

“Noi, et veig força més bé!”

M’ha somrigut complagut i m’ha dit que sí, que es trobava millor. Uns mutus copets a l’espatlla i hem seguit cadascú el nostre camí.

…………….

L’altre dia vaig veure el C. Diuen que és ben especial. I jo també ho penso, mentre provo inútilment de saber què vol dir ser “especial”. Fet i fotut, que potser no en soc jo també “d’especial”? No és especial –per als altres- el Xiruquero-kumbaià? I aquest i aquell i l’altre?…

Val a dir, si més no, que proposar una caminada de deu hores (deu!!), és fer un mèrit més per a ser especial. Té una gran fortalesa física malgrat les seves vivències.

Em diu que jo ja sé que va poc a poc (“tu també”), i a més no deus ser gaire anys més gran que jo. Li dic que més jove, de l’any tal, i fa per a amagar una certa sorpresa: per la blancor dels quatre cabells i de la barba, sempre soc adscrit a una edat que m’agradaria poder arribar a tenir un dia.

(Ara, dalt el cel, estan bellugant els mobles: trec el cap hi veig el ventre gris, prenyat, d’un núvol gros damunt Sant Pere Màrtir: passarà de llarg?)

Naturalment li vaig dir al C que no comptés pas amb mi, i que em semblava que no trobaria a ningú llevat dels quarantons d’aquella colla de corre-camins.

Però és tossut i diu que, fins que algú no li accepti la proposta, que ho seguirà plantejant.

…………

Aquest migdia, en tornar cap a casa, a la pujada del carrer em pesaven les cames. Quan hi ha temps revoltat em passa. I també que un racó o altre de la carcassa agafa dolor. I això m’emprenya i m’entristeix perquè em sembla a mi mateix com si fos l’anunci d’una menys activitat. Un arronsament d’espatlles de conformitat, d’acceptació que les coses son com son. I avant. Almenys fins ara, quan el temps és menys revoltat, faig la excursió normalment.

……………………..

Caldria. O i tant!. 

Cada dia més deixar planar l’esguard damunt les coses i els paisatges i la gent. 

Sense plantejar interrogants, o, si de cas, sense provar de resoldre'ls.

Però ets un torrecollons que vols massa sovint resseguir el voraviu i dir-hi la teva.

Amb la meva fe amb mi, i jo amb ella. Meva, única i intransferible.

Rient-me, sense malícia,  dels que insisteixen –encara- a contraposar fe i raó. Que diuen que creure  “la concentració de “tot” en un sol punt just abans del “big bang”, és qüestió de raó i no de fe.

(Segueixen remenant mobles dalt del cel, però de moment sembla que no trenca. El núvol remuga, però no trenca. De moment. En traiem paral·lelismes?)