Al perímetre dels altres tres costats hi ha plantes amb molta flor, i al costat del carrer rosers ufanosos. El terra és enporlanat i una petita taula camilla, sense la roba, en marca el centre precís.
Arrossega la tauleta fins al costat del pal central que sosté el cobert. Penja en un clauet que hi ha a l’alçada de la cara un petit mirall.
Tot i ser d'hora ja comença a fer calor.
Els seu tors, nu. Que forts son els pares!
Diumenge. Festa. Descans. Amb parsimònia disposa damunt la tauleta una petita palangana amb aigua, la brotxa i la maquineta d’afaitar i aquell cilindre de sabó d’afaitar. Fulla nova.
Una tovallola al clau del costat dret del pal.
Corregeix la posició del mirall, es mulla la cara i s’ensabona.
Una cançó a mitja veu mentre la maquineta va emportant-se la blancor afegida a la cara.
Se sent la ràdio a la cuina, que dona a l’eixida. Canvi de cançó seguint la ràdio: és sarsuela. “Noia, és l’Ausensi, oi?!”
Potser era aquesta? Potser qualsevol altra.
La gent cantava feinejant, rentant la roba, afaitant-se….
Potser sí que era aquesta.
2 comentaris:
Fa un temps vaig veure un reportatge on sortien uns pagesos grans, eren castellans, però això és el de menys, recordaven quan cantaven en la sega i remarcaven, amb ironia 'ahora ya lo hacen todo las máquinas'. Segar i cantar.
Ausensi, el fill del vigilant del Poble-sec, així de jove el devia conèixer la meva mare quan començava a tenir èxit.
I prou raó que tenen els pagesos que dius, Júlia.
Una veu magnífica la de l'Ausensi. El Poble Sec n'ha d'estar orgullós.
Publica un comentari a l'entrada