En tornar de la Punta

Si em miro el plànol esquemàtic veig tot un seguit d’esquitxos que son els guarismes de les cotes: 378, 410, 398, 415, i així més nombres semblants, que m’indiquen les petites elevacions del terreny: gairebé en podríem dir petites protuberàncies de la plana.

Una gran plana enganyosa, perquè tot i que les alçades son minses, com ho son les fondàries, hi ha molts trencaments, amunt i avall de la línia teòrica, que invaliden el  concepte tòpic de plana.

Aquí, una lleugera elevació rep el nom de punta o de tossal, i una lleugera depressió, treballada per un antic curs d’aigua avui domesticat mitjançant bancals, vall o barranc.

De fet els noms serveixen per a diferenciar les coses, així doncs, si hi ha un lloc més elevat, per què no se li hauria de dir punta?. Igualment, si hi ha un lloc més pregon, per què no dir-li vall o barranc? Als forasters que venim a aquest territori ens pot sobtar això si, com és el cas, estem acostumats a diferències d’alçada més notables.

Perquè, els qui van donar nom als llocs vivien i s’estaven aquí, llevat dels períodes de transhumància del bestiar. O de les migracions per necessitats o guerres.

Venim de la Punta del Mosquit. Hi hem anat la dona i jo per a aprofitar el parell d’hores de menys calor entre la tarda i la posta del sol.

Allí, no m’imagino entomant el gèlid cerç de l’hivern. Que n’és de difícil imaginar-se l’hivern a l’estiu! I a l’inrevés!

I a l’horitzó de migdia, en un vespre clar com el d’avui, ben retallats al cel, els Ports. A pocs quilòmetres en línia recta. Cap allí portaven el bestiar a l’estiu.

Aquí i allí, puntes i tossals, barrancs i valls, son les qualitats del territori.

Només les quantitats fan la diferència.