Dies de juliol, com avui, conviden a transmutar-se de talp, per exemple, i cercar la frescor de dos pams terra ensota.
Sembla tanmateix com si els raigs de sols es transformessin en sòlids, aclaparant-nos així sota el seu pes. Ni ben voramar passava el suau ventijol de precepte, per temps i lloc.
Vet aquí que improvisem un passeig, apropant-nos en cotxe, a Sant Benet, que bé ha de ser boscós pel que diu el mapa. I és cert. Des de la carretera però, no hi ha potser un quilòmetre.
No es veu Tossa, que bosc i turons amaguen.
Però, ombrívol i còmode, el camí es deixa fer a aquest pas que sembla fet pensant en cada proper moviment. Quan fa calor, o quan s’està molt cansat, hom és conscient que ara avança una cama, ara l’altra. Res d’automatismes inconscients. Aturades molt sovint. Res convida, ans al contrari, desaconsella, tot moviment brusc. I tot i així, la suor amara el redol de la gorra.
Al darrer tros un passadís de vells xiprers acomboien el camí fins al portal, com s’escau en arribar a una ermita que, temps ha, fou parròquia.
Hi ha un gran mas.
I si fa un aplec cada any pel Juliol.
Parlem amb l’arqueòloga, que sembla ja recollir les eines, al costat de la cinta que marca el perímetre de la excavació. Una agradable conversa que ens il·lustra de les hipotètiques més reculades antigors de la construcció, que el treball que fa ha d’ajudar a confirmar o no. Però ja en té prou per avui, guarda les eines al cotxe i se’n va. I ens quedem observant la senzillesa de la construcció i admirant les grans dimensions del mas.
A l’ombra, una gossa ens ha vist arribar. Ajaguda, s’ha limitat a girar el cap per a observar-nos amb una certa mandra.
M’hi acosto i li parlo, s’alça i se m’acosta més. No sé ben bé si vol que l’acaroni una mica o si pensa que aquests pesats d’humans sempre volen acaronar els gossos i s’hi conforma.
El fet és que accepta uns pocs i curosos manyacs per part meva. És vella. El pèl és aspre i els seus ulls em diuen que més d’una sotragada ha tingut, si no és que encara la té. M’escolta, això si, i s’ajeu als meus peus.
“Em deixes que et faci un retrato”?. Aleshores s’alça, amb feina, i com sol passar amb molts humans vells, em ve a dir que no vol que la retrati i, amb una gran dignitat em dona l’esquena.
No sé si he fet bé, però finalment li “robo” una fotografia.
(del bloc de motxilla de juliol).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada