divendres, 15 d’octubre de 2010

Llegint un fotografia

(Deures de divendres 15 d'octubre)


"Llegeixo" aquesta fotografia que va fer la meva dona.


De les boires espesses, esquitxades de reflexes lluminosos que les travessen. Denses alhora. Amenaçadores potser. En tot cas suggeridores.
De les boires que amaguen les Agudes gelosament.
De les boires que s’acosten per a embolcallar també la creu de Sant Marçal,
d’aquestes boires, com sortint-ne (o la seva naturalesa també és boirosa?), una imatge. 
A mig camí d’allò fantasmagòric, i a mig camí de la tranquil·litzadora, o no, semblança antropomòrfica. Qüestió de triar.

La imatge sembla estàtica. Com estàtica és la creu. Però curiosament tots atribuirem, contràriament a la creu, el dubte de la immobilitat de la imatge. Com dubtarem de la immobilitat de la boira. O sia, interpretem prèviament el que veiem a la fotografia.

Soc jo. I m’agrado, què voleu que us digui?. Tant se val, fent abstracció per una vegada de la necessària modèstia i en cultiu, necessari també, de l’autoestima.


Podria perfectament ser la fotografia d’encapçalament del Xiruquero-kumbaià. Sota la creu, aquesta la de Sant Marçal, símbol d’una de les més fermes arrels de la nostra cultura i tret espiritual dels Kumbaiàs, en un entorn Xiruquero per definició: el Montseny. D’esquena a una boira que simbolitza els oblits del passat. De cara a un esdevenidor que no es veu a la fotografia –com no es veu mai l’esdevenidor- i immobilitzat en l’intent de fer-se seva tanta bellesa com l’envolta.


Onze d’octubre. Sant Marçal.

11 comentaris:

esparver ha dit...

En qualsevol moment et sortiran els tres bisbes jugant a cartes d'entre la boira.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Oh, potser si...Si passa miraré de convèncer-los de canviar les cartes pel dòmino, que essent quatre el podríem fer per parelles.
Ara que ho dius, potser quedaria afavorit amb el mitra de bisbe!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Lapsus tremens: volia dir la mitra.

Jaume Pros ha dit...

La foto t'agrada perquè és molt bonica. T'agrada a tu, a mi i a qualsevol que se la miri.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pel que dius, Jaume, la meva dona la va encertar.

en Girbén ha dit...

No dius enlloc que ara a Sant Marçal l'han usurpat de la tradició acollidora que l'havia sostingut. Ja no hi trobes ni la pallissa ni el foc a terra sinó unes exclusives habitacions i un banal jacuzzi a l'exterior. No podríem esperar altra cosa quan n'és l'amo el Joan Gaspar.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

L'has clavada Girbén. Veràs, és que m'autocensuro.
(Ep, m'ha sortit el "veràs" dels temps de la meva infància, no "veuràs", que precedia a tota explicació.I gràcies per haver propiciat que em sortís.)
Doncs et deia que m'autocensuro per no semblar el vell rondinaire que sempre troba millor el d'abans.
Tens raó, aquesta vegada m'he passat de rosca amb l'autocensura.
Sort que has posat les coses al seu lloc.

M. Antònia ha dit...

Bona fotografia plasmant el moment exacte. Sí que t'escau,

Pere de can Peret ha dit...

Vareu conjuntar el moment i el lloc amb un bon toc artístic. Aquesta foto dona peu a més d’un tema de reflexió. Felicitats a tots dos.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Què et sembla el tema per a una aquarel·la, MªAntònia?
M'exercitaré amb el carbonet.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Pere. És la mestressa qui la va fer, que jo no me'n havia pas adonat.