"Llegeixo" aquesta fotografia que va fer la meva dona.
De les boires espesses, esquitxades de reflexes lluminosos que les travessen. Denses alhora. Amenaçadores potser. En tot cas suggeridores.
De les boires que amaguen les Agudes gelosament.
De les boires que s’acosten per a embolcallar també la creu de Sant Marçal,
d’aquestes boires, com sortint-ne (o la seva naturalesa també és boirosa?), una imatge.
A mig camí d’allò fantasmagòric, i a mig camí de la tranquil·litzadora, o no, semblança antropomòrfica. Qüestió de triar.
La imatge sembla estàtica. Com estàtica és la creu. Però curiosament tots atribuirem, contràriament a la creu, el dubte de la immobilitat de la imatge. Com dubtarem de la immobilitat de la boira. O sia, interpretem prèviament el que veiem a la fotografia.
Soc jo. I m’agrado, què voleu que us digui?. Tant se val, fent abstracció per una vegada de la necessària modèstia i en cultiu, necessari també, de l’autoestima.
Podria perfectament ser la fotografia d’encapçalament del Xiruquero-kumbaià. Sota la creu, aquesta la de Sant Marçal, símbol d’una de les més fermes arrels de la nostra cultura i tret espiritual dels Kumbaiàs, en un entorn Xiruquero per definició: el Montseny. D’esquena a una boira que simbolitza els oblits del passat. De cara a un esdevenidor que no es veu a la fotografia –com no es veu mai l’esdevenidor- i immobilitzat en l’intent de fer-se seva tanta bellesa com l’envolta.
Onze d’octubre. Sant Marçal.
11 comentaris:
En qualsevol moment et sortiran els tres bisbes jugant a cartes d'entre la boira.
Oh, potser si...Si passa miraré de convèncer-los de canviar les cartes pel dòmino, que essent quatre el podríem fer per parelles.
Ara que ho dius, potser quedaria afavorit amb el mitra de bisbe!
Lapsus tremens: volia dir la mitra.
La foto t'agrada perquè és molt bonica. T'agrada a tu, a mi i a qualsevol que se la miri.
Pel que dius, Jaume, la meva dona la va encertar.
No dius enlloc que ara a Sant Marçal l'han usurpat de la tradició acollidora que l'havia sostingut. Ja no hi trobes ni la pallissa ni el foc a terra sinó unes exclusives habitacions i un banal jacuzzi a l'exterior. No podríem esperar altra cosa quan n'és l'amo el Joan Gaspar.
L'has clavada Girbén. Veràs, és que m'autocensuro.
(Ep, m'ha sortit el "veràs" dels temps de la meva infància, no "veuràs", que precedia a tota explicació.I gràcies per haver propiciat que em sortís.)
Doncs et deia que m'autocensuro per no semblar el vell rondinaire que sempre troba millor el d'abans.
Tens raó, aquesta vegada m'he passat de rosca amb l'autocensura.
Sort que has posat les coses al seu lloc.
Bona fotografia plasmant el moment exacte. Sí que t'escau,
Vareu conjuntar el moment i el lloc amb un bon toc artístic. Aquesta foto dona peu a més d’un tema de reflexió. Felicitats a tots dos.
Què et sembla el tema per a una aquarel·la, MªAntònia?
M'exercitaré amb el carbonet.
Gràcies Pere. És la mestressa qui la va fer, que jo no me'n havia pas adonat.
Publica un comentari a l'entrada