Sant Pau de la Roquerola

Son paratges de gran solitud. Sortir de la carretera i endinsar-se per qualsevol camí o corriol, és entrar en el món de sons naturals. Sons. Soroll cap. A tot estirar, si no hi som gaire lluny, la remor d’un cotxe a la carretera.

Lluny de la carretera però, un hom mateix i la natura. Més ben dit: un hom a la natura.

I encara que pugui semblar paradoxal –no hauria de semblar-ho-, paratges de gran humanitat que mostren, harmoniosament, l’esforç de les generacions per fer-se’n la vida d’aquestes terres.

Per uns moments em venen al cap les curtes, però intenses pinzellades que en Lluís ens ha ofert al seu bloc, Muntanyes d’una vida, i que fineix amb un retorn a la imatge del principi, magnífica onomatopeia gràfica d’un silenci que es retroalimenta justificant en ell mateix, més que la seva existència, que no cal, el seu ser permanent.  

Les muntanyes del seu silenci no son les d’aquests paratges, però aquestes muntanyes sí que son les del seu silenci. Del mateix silenci.

Aquestes son planes altes, solcades per barrancades que la persistent tossuderia de les aigües ha anat aprofundint. Un petit tossal, un morret, una punta –com es diu per aquí- son l’únic obstacle que pots trobar-te al camí, de tant en tant, que t’impedeixi de dir que, per damunt de l’alçada dels propis ulls, només el cel.

I és que aquest tros de país t’ofereix més cel: te’l dona tot, no te l’amaga. Te’l dona, generós, fins que l’esguard, las o atemorit de l’immensitat del blaus o grisos, aparentment buit, reposa a les ondulacions feréstegues i minses d’un verds generosos a voltes, escadussers d’altres, o renaixents del vell incendi, també.

 Volem anar a Sant Pau. Caminem una estona per la plana, bosc de pi i matoll, camp d’ametllers i oliverar, per dessota el Cap d’en Duràn i el Morret de la Presó. A baix, el barranc que ens ha de portar a Sant Pau. 

Però de tornada serà la pujada. Jo bufaré, vet aquí, però cap més problema, que no és exagerat el desnivell. Però la pujada és prohibida a la meva Cuqueta (la meva dona), de manera que desfarem el camí.

Una bona passejada. No cal demanar més.

“Naturalment”, no hem trobat a ningú.

Però, i si tornéssim a la Pobla de Massaluca i provéssim d’arribar-hi amb cotxe a Sant Pau, pels Freginals i el Mas de Bernat?

El camí, més aviat pista, és molt bona per al cotxe. I fora molt còmoda a peu. Perfecte. I aprenem que està senyalitzada per a fer amb bicicleta, tant per anar fins a Berrús com per desviar-se cap a Vilalba dels Arcs.

La pista, pregona, resseguint  les barrancades, acomboia la lentitud gairebé extrema que imposo al cotxe: cal veure, talment com si anéssim a peu.

És gran la bellesa de l’espai que acull la troglodítica ermita de Sant Pau de la Roquerola. En un sol cos, dos espais: la modesta ermita i la casa de l’ermità, que prou ens acolliria, aquesta darrera, si fóssim  en aquells temps en què érem capaços de dormir per terra, a qualsevol lloc. Sens dubte ho faríem a la cambra on hi ha el fumeral, que les nits ja son fredes.

En lloc tant bonic, el temps, traïdor, ens ha passat més de pressa del compte. Cal tornar. Volem dinar a Cal Porredón, a La Pobla.

Deia suara, “una bona passejada. No cal demanar més”. Cert, i, ans al contrari, donar gràcies per poder-la fer.