divendres, 31 de desembre de 2010

Una gatzara “que toca”.


Les busques del rellotge s’acostaran a la seva abraçada de mitjanit. Amb el seu ritme impertorbable, alienes al que estiguem fent , a  les nostres presses i dèries i, fins i tot a les mirades impacients per arribar al punt on començarà la cridòria establerta.

Els plats tindran encara les restes de l’atipada que se suposa que s’ha de fer en aquesta ocasió i els líquids rogencs de les ampolles hauran, en bona mida, canviat el contenidor de vidre pels estómacs. El líquid daurat, però, estarà encara tancat amb les seves bombolletes.

Segur que a fora hi farà fred. Potser molt de fred. Tal vegada el llac estigui glaçat.
Un fred que em semblarà més fred encara quan la foscor, abraçant les tènues lluminàries, s’hi afegeixi.

Petons, abraçades, com ja s’hauran abraçat les busques del rellotge, i crits de bons desitjos, xerrameca de molts decibels. Barretets ridículs, serpentines, mata-sogres i el que calgui. Els taps de les ampolles de cava que volen.

Un bon moment per sortir a l’exterior, com vaig fer a Ogassa, com també aquí a Puigcerdà un altre cap d’any. Com sempre que estem amb colla.
No se n’adonarà ningú.

Potser a la benzinera del costat no hi haurà cap cotxe i el dependent estarà a l’interior, calentet, veient la tele. Tal vegada algú, contràriament, s’hi aturi a fer benzina i el destorbi.
Unes passes més enllà, a la zona d’aparcament, els cotxes semblaran masses sense forma en la foscor i, si en toco algun, la fredor s’ensenyorirà dels dits imprudents.

La petita foguerada de l’encenedor m’encegarà uns instants i farà que m’hagi d’esperar una mica a mirar els estels, que fan l’ullet amb raigs de plata dins l’immensa foscor de l’infinit.

Sé que em tornaran a venir moltes coses al cap mentre les galtes em començaran a fer mal del fred. Coses que, potser,  tal com vindran se n’aniran. O potser no.
El cap és ben amo de fer esment del que vol i quan vol.

Seran tot just quatre passes. Insegures.  Portant-me a més de per la foscor, per un
un intent, segurament poc reeixit, de petita però volguda oració. Per la fredor esventadora de calitjoses escalfors, per un trobar-me momentàniament “a dins” en estar per fora.

D’aquest fora estant, segurament sentiré la remor de la colla a mida que retorno a la gatzara.
Una gatzara que, ja ho sé, “toca”. 
I me'n tornaré a dins.
Escalfor i soroll. 
Cava no. Vi negre fresquet. Trago llarg. Molt llarg.


13 comentaris:

Anònim ha dit...

A vegades és una sort haver de treballar el dia 1 de bon matí, almenys tens una excusa per no haver d'aguantar fins massa tard.

Bon Any!

lluís

Marta ha dit...

Vigila amb aquestes quatre passes insegures!, que retrobis el camí de tornada, t'esperem. Una bona entrada d'Any encara que no sigui amb cava!

Salvador ha dit...

També jo m'afegeixo als bons desitjos d'un Feliç Any Nou 2011, ple d'esperances...

joan antoni ha dit...

Massa experiència i molta malenconia en el sentiment. Sabem que el temps és continu, que els canvis no estan tots en les nostres mans però també hi estan. L'alegria i cridòria és un mecanisme de defensa davant la incertesa del destí i del futur i més en temps de crisi.
Que plegats tinguem un millor any !!

en Girbén ha dit...

En punt, a l'hora del canvi, érem sols i no vàrem cridar, amb mirar-nos n'hi va haver més que prou.

I el cava està molt sobrevalorat, què coi!

Pere de can Peret ha dit...

Alguna vegada m’he trobat que en mig d’una gresca, hem trobo com absent, amb molts pensaments que potser no son els que tocarien en el moment. Potser es un lapsus de reflexió o pregària fora de lloc. Tal com dius el cap es ben amo...
Que aquest any sigui ben profitós!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tanmateix és una bona excusa, Lluís. D'altres se la busquen: conec un grupet que cada matí del primer d'any va a menjar torrons a dalt del Montcau, per començar l'any a muntanya.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Marta, si el cava és esbravat encara com aquell, saps?
Ara, alçar la copa -de cava- "s'ha de fer" si estàs amb colla.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Amén Salvador. De moment, com sempre, pujades de preus...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Que així sigui Joan Antoni.
No, no estan tots a les nostres mans, els canvis, ni de lluny. Però hi meditaré.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Com la dona i jo l'any passat, Girbén. Enguany però, tocava colla.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Pere de Can Peret. Igualment.
I vigila amb això que et passa, creu-me, (t'entenc tant bé!), que podries, de gran, assemblar-te a un xiruquero-kumbaià, i si això és una raresa avui imagina't més endavant!

Gatsaule ha dit...

Molt bon any, també!! No hi ha res millor com sortir a fora enmig del fred, per valorar l'escalfor de dins...