A dalt hi ha una formosa senyera, roba nova, onejant al suau ventijol.
Massa suau per a permetre el salt del parapentista, que plega novament la roba.
Quan érem un bon tros avall, de fet a l’inici de la pujada, des del cotxe la dona i jo n’hem vist un parell ballant pel cel. Era més de matí i probablement l’oreig ha encalmat cap a migdia, quan hem arribat a dalt.
La carretera ens ha portat a un poblet petit, bell, que té un castell i un castellot. Hem comentat els nostres dubtes sobre la pronúncia correcta del nom, que no du accent. Un nom que “en la documentació antiga apareix amb la forma Beuita (SegleX), que és d’origen incert”.
(De l’obra “Topònims catalans: etimologia i pronúncia” Per Josep Moran, Mar Batlle, Joan Anton Rabella i Ribas).
La carretera que tira amunt, tot cercant el coll on s’unirà amb l’altra, que ve del cantó de llevant, és, de fet, una camí asfaltat. Amb molts de petits rocs al terra probablement fets rodolar dels marges per les darreres tamborinades. Cap perill, però, per al cotxe, tot i que de tant en tant calgués esquivar-ne algun de major.
Vidres de les finestres avall, hem fet caminar el cotxe, que sap anar només al doble del bon ritme de quan es va a peu, per aquest camí asfaltat que corba rere giravolt, gairebé com traç de sargantana, va guanyant alçada lentament –calia en llur temps, sens dubte, no rebentar els matxos- per unes boscúries de vegetació mediterrània, com s’escau al cantó de migdia on som, ensenyorides arreu per l’alzinar, però amb vegetació a per tot, sens lliurar un pam de terra en finir l’asfalt: que el bé de Déu d’aigua d’enguany tot ho fa esclatar.
A aquest pas i per aquesta carretera, cap perill en anar ben poc a poc. Vet aquí que el que vingués pel darrera a poca més velocitat podria anar, i doncs, amb temps sobrer per a evitar tot encalç; i pel davant menys, doncs, sens dubte, si en vingués un altre hauríem de maniobrar per a deixar-nos pas.
Així que poc a poc, lamentant només una mica la minsa remor del motor, anem fent via reposadament per un camí que ens acosta al plaer que tindríem de fer-lo a peu, tot i ser asfaltat.
Em plau, i la retinc amb cobdícia, la idea que el dia que les cames em faran figa, si el demés resta en nivell acceptable d’ús, sempre podran quedar carreteretes així, on submergir-me –bé que segurament melangiós- en paratges amics, d’aquests que es tenen com a propis.
I no m’estic del plaer de superar el revolt molt tancat, que puja fort, entrant lleuger la primera i constatant que la meva burreta, que ens porta sense plany, té una darrera bona empenta quan cal.
En això estic quan un triangle de “deixeu passar” ens aboca a la carretera que abans deia que ve de llevant, en el Collet que té el nom d’una matèria dolça.
I parlant de noms, prou que hem comentat l’impressionant tanca que uns quilòmetres enrera voreja la carretera, tot amagant un mas impressionant. Un mas que diu com de benestants foren i sens dubte han de seguir sent, els seus posseïdors.
Vet aquí que una dita d’aquestes terres diu:
“Si voleu saber qui són
els més rics d'aquesta terra:
el ………………………..,
el Sobirà de Santa Creu
i l'Espona de Saderra.”
El que manca, que és pel que hem passat, té nom d’arbre de la família “Juglandaceae” i cognom diminutiu de forat o rusc on s’hi posa l’eixam.
El tros final, blanques calcàries trencades pel glaç, és el paroxisme dels revolts fins al refugi, al costat mateix de la font, que fineix amb un parell de llaçades més còmodes.
No fa gaire hem passat per les runes, ara en procés de restauració, d'un monument romànic excepcional, un monestir que ensorra els seus orígens a la més primigènia Catalunya: no en va el primer document que l'esmenta és signat, ni més ni menys, que per Carles el Calb l'any 871, en un cenobi d'aquesta mateixa comarca.
Al santuari tot recorda un gran personatge de les nostre lletres que s’hi estigué un temps, com també s’estigué al mas que abans deia, per invitació d’un bon amic seu, aleshores el propietari del mas.
L’església és oberta en dissabte mercès a una colla que ha pujat en romeria i que està celebrant la missa. Entrem. Sento la prèdica del capellà, que ens parla de mare, que ens parla de Maria.
El santuari pertanyia a un municipi ja desaparegut, de nom de muntanya senyera i de primer cognom d'arquitecte català, especialista en restauració de monuments i director de la Reial Càtedra Gaudí. En integrar-se en l'actual municipi, el santuari, sense moure's de lloc, resulta que ha canviat de comarca.
I el que s’ofereix a l’esguard no és de dir, és de veure. Simplement, una meravella.
Una meravella esmentada en tot moment com un dels noms mítics de l’excursionisme quan, motxilla i calça curta, sentia explicar-se als grans. Noms d’aquests que sempre més queden gravats i que, quan hi he anat, han tornat a flor de llavi amb un regust especial i intens, com la flaire de ginesta.
Vet aquí perquè jugo a amagar els noms. Si algú me'ls torna a dir, cercant per les pistes que he deixat, una vegada més els tornaré a assaborir, com, sens dubte, assaborirà qui els trobi.
