Crec saber on soc.
D'un temps ençà, al món virtual, les sirenes de neu han transsubstanciat aquella poesia de més d'una nau bloguera en silenci. Un silenci orfe, buit. I segueixen, constants, la seva crida traidora.
I trobo a faltar aquelles naus. És trist deixar pel camí, per virtual que siguin, més d'una veu amiga. Tot i que per xiruquero-kumbaià no em vingui de nou, car son ja molts anys tant pels mars virtuals de blocat.cat i blogger, com per la vida real.
Queden -ben poques- altres naus blogueres on cercar un recer amable per a mi.
El ramat avança, cada vegada més desnortat. Més nombrós. I obliga a la giragonsa per a fintar i estalviar les peülles. I no totes les embranzides es poden evitar. Si el cos es cansa, l'esperit s'eixorca.
Sé, també, on m'agradaria anar.Però no és gens clar el camí.
Cal un període de reflexió. Cal.
Tal volta hi hagi, entre la transubstanciació anoreadora de les sirenes i la barroera trepitjada del ramat, un tercer camí.
Per si hi fos, cal cercar-lo. Amb calma, com sempre. Esmerçant-hi el temps que sigui.
Obrim doncs un període de reflexió.
I si no hi ha tercer camí, abans del magma del ramat, siguin les sirenes qui em transportin a la boira de l'inabastable.
