Ahir dissabte vaig anar al meu poble, Molins de Rei, per a assistir a un acte molt especial: la presentació del llibre editat pel Centre Excursionista de Molins de Rei, el CEM, en ocasió de complir enguany cinquanta anys d'existència.
Ja està dit. Com aquell qui res. Cinquanta anys.
Els mateixos anys que fa que en sóc soci: jo sóc dels primers.
Com dic, per a mi va ser un acte molt especial. Més enllà de la presentació del llibre, va ser el retrobament conjunt amb tota una colla de "velles glòries" que costa molt de reunir en una data i un lloc concrets. Amb alguns un dia o altre ens hem anat veient, amb d'altres no. Però ahir ens vam retrobar molts supervivents d'aquella primera època.
La vida dona moltes voltes i tot i que vaig a Molins amb relativa freqüència és difícil coincidir. Un any participo a "La Marxeta", un altre vaig a portar el pessebre o vaig a la caminada popular on ens veiem amb alguns. Amb d'altres no.
Una de les voltes de la vida em va portar a viure a Barcelona, també ja fa molts anys -no tants però- i el nou veïnatge va propiciar que m'adherís a un altre centre excursionista en el que he anat fent l'activitat.
Però les arrels son les arrels i el CEM ha estat sempre el "meu" centre.
Que per cert va néixer i viure molts anys com una delegació de la Uec (Unió Excursionista de Catalunya).
Dir que aquests cinquanta anys, 1961-2011, han estat uns anys de transformacions profundes en tots els àmbits és una obvietat.
I veure plena a vessar la sala gòtica de l'antic palau dels Requesens per a aquest acte de presentació, una felicitat.
Tinc un garbuix de sensacions. No sé si parlar de l'acte en si, del llibre, o deixar-me arrossegar per pensaments i sensacions. Em calen, potser, alguns dies més per a pair-ho.
Si cal, ja en tornaré a parlar.
Si no, aquí queden cinquanta anys de vida i excursionisme.
Valga'm Déu.
I veure plena a vessar la sala gòtica de l'antic palau dels Requesens per a aquest acte de presentació, una felicitat.
Tinc un garbuix de sensacions. No sé si parlar de l'acte en si, del llibre, o deixar-me arrossegar per pensaments i sensacions. Em calen, potser, alguns dies més per a pair-ho.
Si cal, ja en tornaré a parlar.
Si no, aquí queden cinquanta anys de vida i excursionisme.
Valga'm Déu.
15 comentaris:
Per molts anys per la part que et toca! Em fa il·lusió que siguis de Molins. Hi tinc molt bons amics!!! Sens dubte les teves caminades són una bona cosa per a tots, pel que tenen de sàvia contemplació, d'admiració per la natura i de bon coneixement de la història i del país. llegir-te sempre permet aprendre coses interessants. Doncs endavant!
Mercè
Es un bon motiu de joia i amb tants anys segur que des de la perspectiva costa una mica gestionar el cúmul d’emocions. Bé felicitats i bones caminades!
Gràcies Mercè. Tot això que dius de les meves caminades és que em mires amb molta generositat.
Gràcies Pere!
Enhorabona pels cinquanta anys de soci! No és senzill aguantar tan de temps en una entitat petita quan has marxat a viure a fora.
No sé si te n'hauria de desitjar cinquanta més...., que et veig en bona forma!
Gatsaule, com va escriure Espriu en el seu poema, "qui perd els orígens perd l'identitat": mai m'ha passat pel cap desvincular-me dels "meus".
Certament, no em puc plànyer de la bona forma que dius,gràcies a Déu,tot i que el temps no passa en va i ara, com dic a l'encapçalament del bloc, soc "...en el temps de veure les muntanyes des de baix i la mar des de dalt."
Moltes gràcies.
Ai, em sembla que cinquanta anys més, no els veurem, no ? I això que ja voldríem!
Felicitats!
Gràcies Zel. En una cançó recent, en Raimón canta "amb més records que projectes.."
Doncs això.
Salutacions.
La meva enhorabona per aquestes noces d'or! D'això se'n diu resistència.
Gràcies Girbén!
Et felicito per tot el què sens i representa per a tu. També per a una amiga que encara és d'aquest Centre: L'Anna Ma. i el seu marit.
Gràcies M.Antònia!
Felicitats per 50 anys molt plens, segur!!!
Com ja deus suposar, jo també soc excursionista, i encara que actualment no pago la quota (em vaig donar de baixa per un assumpte prou desagradable i que no ve al cas), les meves arrels son les que son, i el club que porto al cor, es el que va fundar el meu avi, a on es van conèixer els meus pares, i a on jo he passat gran part de la meva vida.
Actualment, soc de un petit club de poble, on he trobat caliu i amics... i la vida segueix.
Però llegint la teva entrada, he recordat amb nostàlgia "La Marxeta", durant els darrers anys 70 i primers dels 80 la vaig córrer amb assiduïtat, fins hi tot aconseguint molt bones classificacions (crec recordar inclús un segon lloc... encara que el que compta es participar...) i molts cops, quan camino pels camins de Collserola (i saps que ho faig sovint) recordo amb un somriure aquelles matinals organitzades per la UEC Molins... l'actual CEM...
una abraçada
Vaja, Albert, amb una mica de retard he vist el teu comentari. Tanmateix, que n'és de petit el món!.
Hagin com hagin anat les coses no hi ha dubte que compartim unes arrels i la nostàlgia, encara que siguem de generacions diferents.
Amb tota probabilitat ets un d'aquells nois joves que surten al llibre, a les fotografies de l'època que dius.
Una abraçada igualment.
Publica un comentari a l'entrada