dissabte, 28 de maig de 2011

De tast

“El meu país és tan petit…..és així com m’agrada a mi…” diu en la seva merescudament  famosa cançó  en Lluís Llach.
Tanmateix el seu país, que és el nostre, ho és de petit, però alhora intens. No sé si anaven per aquí els creadors de la nostra dita popular: "al pot petit hi ha la bona confitura". Anessin per aquí o no la dita hi és aplicable perfectament i vàlida.

Tres dies a l'Alt Empordà, sense cap intenció concreta més enllà de ser-hi. Amb estada a Sant Martí d'Empúries. Ah, Sant Martí, tant bonic, tant a prop de l'Escala que fa part del municipi, però alhora encara no tres quilòmetres per no veure-s'hi atrapat. Hi havíem estat altres vegades sempre amb la mateixa conclusió: un dia ens hi hauríem de quedar a dormir.
Doncs aquests dies ens hi hem quedat. Tres dies.
Amb la tranquil·litat que volem, desitgem i compartim la dona i jo.
A tall de tast. Servit en plats petits.

Tast de matí, doreta, abans de l'esmorzar que a l'hotel serveixen a un quart de nou, passegem des del costat del riu vell, on hi ha l'hotel, fins al nucli de Sant Martí, on hi ha l'església. La plaça és buida i només un home arregla les taules de l'exterior d'un restaurant. Tast d'insecte, que va traspassant el passeig en direcció a les herbes. Quan hi arriba, sembla que s'enterri i després torna a sortir per a amagar-se a les herbes. Ella porta el telèfon i l'ha retratat. 

Jo diria que és un grill, però em sembla estrany. A casa he descobert (a "internet" hi és tot!), que és un magnífic exemplar de grill cadell, i n'aprenc coses ben interessants.

Tast del Santuari de la Font Santa, a Jafre, ben a prop de Verges, el poble, precisament d'en Lluís Llach. El santuari és tancat. Cap sorpresa.

L'espai de la font, però, un redós deliciós. (Ai, aigua no potable!).

I tast de la seva comarca, per carretera petita -com el país- precisament cap on mor aquesta carretera: Garrigoles. Amb el cotxe -no hi ha ningú- puc anar gairebé a pas d'anar a peu, només en segona, finestres ben obertes, per entre bosc de pi que ha substituït parcialment els antics conreus de secà.

I tast del port vell de l'Escala, amb un bon cafè, de cara al mar i en matí tranquil. Un lloc i un cafè que bé s'han merescut que els dediqui pàgina pròpia.

Així, menjant de tast, no hi ha perill d'indigestió, ans al contrari, fins i tot potser et quedes amb una mica de gana.

7 comentaris:

Salvador ha dit...

Bona i bonica passejada també per aquests vells indrets de l'Alt Empordà. L'escala la coneixem molt bé perquè hi hem anat sovint per tenir uns amics. A la caravel·la també hi hem pres alguns cafès de cara al mar. Una autèntica delícia. A la foto sembleu ben bé una parelleta d'enamorats en viatge de nuvis...
Us recomanaré una excusió per la zona a una ermita a la falda de la muntanya de Sant Salvador, que si no hi heu estat mai, val la pena... L'haig de buscar.

Salvador ha dit...

L'altre excursió i visita que et deia abans és anar a l'ermita de Sant Onofre, sota el más ventós, a la serra de Sant Salvador, on hi ha el monestir de Sant Pere de Rodes, però l'ermita està al vessant contrari, el que dona damunt la badia de Roses. Excursió recomanable. Si vols veure la meva crònica, aquí: http://sorrobloc.blogspot.com/search/label/Sant%20Onofre

Pere de can Peret ha dit...

Bonica escapada. Veig que us ho sabeu “muntar” per aconseguir aquesta tranquil•litat tan preuada . Segur que no tindreu indigestió. Felicitats!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja ho he anat a mirar al teu bloc, Salvador. Tanmateix ha de ser molt interessant. N'he pres nota per a quan vingui a tomb (i si no, jo ens ho farem venir bé, he).
I gràcies!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Pere. És allò del "menjar poc i pair bé", que probablement també va amb l'edat.

Gatsaule ha dit...

L'Empordà és bonic, però sempre l'he trobat una mica sobrevalorat. Estic convençut que la cançó del Llach anava pel Berguedà, però com que no li rimava....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs mira, Gatsaule, no et diré pas que no si la possible sobrevaloració ve del fet d'establir comparacions: les comarques catalanes, tant belles i variades, no n'admeten.
Home, que canviar una rima tampoc costa tant!.